Les fantasies del nàufrag
Alzira: Edicions Bromera, 2015
Col·lecció Trànsit, 6
256 pp.
ISBN: 978-84-9026-543-7
P.V.P. : 14,96€
Les fantasies del nàufrag són les memòries novel·lades d'infantesa de Pep Albanell; des del seu naixement a Vic el dia de Nadal de 1945 en el si d'una família de classe treballadora, el posterior trasllat a la Seu d'Urgell i fins al tancament d'aquesta etapa de la seva vida amb el despertar de la seva sexualitat, l'atracció cap a les noies i l'inici com a escriptor. És el relat de l'entorn familiar, però també el de l'escola i la societat d'una determinada època de la nostra història recent, una època dominada per la precarietat, la grisor i la monotonia.
D'aquest relat novel·lat destacaria diferents coses: l'estima i admiració cap als pares que transmet. Un pare humil, que no va rebre gaire formació i que va haver d'anar a la guerra, però treballador i amb recursos, que sap sortir-se'n i tirar endavant; i una mare afectuosa i comprensiva.
En un moment donat l'autor es planteja si es pot fer bona literatura a partir de bons sentiments. I certament és fàcil posar-nos d'acord en que la bona literatura ha de remoure alguna cosa dins nostre, ha de ser transgressora fins a cert punt; però també és veritat que sense conèixer coses de l'entorn familiar d'un autor i de la seva infantesa no podem entendre el perquè de la seva obra i els valors que la sustenten. I la millor resposta la trobem en el llibre que tenim al davant. La família juga un paper fonamental per a que trobem el nostre lloc al món i per a explicar el que som i pensem.
Pep Albanell ens confessa que els seus primers temps a la Seu van ser difícils. Era un nen tímid, introvertit i solitari al que li costava fer amics i que va patir un cert grau d'assetjament o del que ara la psicologia anomenaria mobbing. D'aquí el títol. Se sentia un nàufrag en el seu trajecte de casa a l'escola, sol en la seva lluita per tirar endavant i trobar el seu lloc a la societat. I també té a veure amb la seves primeres lectures, concretament amb Robinson Crusoe, personatge amb el que es va identificar en la seva lluita.
Resulten entranyables els episodis on relata la seva iniciació en el món de la lectura i la literatura, com descobreix el que és una biblioteca pública, com va creant la seva pròpia biblioteca a través d'un personatge tan peculiar con el senyor Miñambres, la relació tan especial que estableix amb la senyora Poch, la bibliotecària; com descobreix que hi ha una literatura en la llengua que parla, i que és diferent de la llengua en que estudia i escriu. Perquè estem parlant dels anys 50 del segle passat, una època grisa (hi ha un moment en que descriu amb mestria la recança que li produeix el caqui dels soldats de la caserna, el negre de les sotanes dels seminaristes i la grisa fredor dels dies d'hivern) on no hi havia gaires coses millors a fer que romandre vora l'estufa amb un llibre a les mans.
Perquè Les fantasies del nàufrag és també la crònica d'un temps i d'un país, on els al·licients eren pocs i no anaven gaire més enllà dels pessebres per Nadal i les processons per Setmana Santa; història viva d'allò que no acostuma a formar part dels llibres d'història.
Les fantasies del nàufrag és també, però, literatura amable que es llegeix amb un somriure. Perquè malgrat la grisor de l'època, les privacions i el dramatisme d'algunes situacions (com la malaltia sobtada del senyor Miñambres, la mort prematura de la mare o la crua realitat de rodamons que treien regularment el cap per la Seu) imposa la bonhomia i els bons sentiments dels protagonistes.
M'ha agradat i crec que val molt la pena; perquè parla de realitats properes que podem identificar fàcilment; perquè ens parla del que és créixer i trobar el nostre lloc al món; de totes aquelles persones que ens han comprès i ens han ajudat a créixer i madurar; de com es pot desvetllar la passió per la lectura; perquè ens parla també de l'ofici d'escriure.
Sí, en aquesta novel·la trobareu bons sentiments, qualitat humana i la crònica quotidiana d'una època que ja queda llunyana.
Com podeu veure, d'elements d'interès no n'hi manquen.
Les fantasies del nàufrag són les memòries novel·lades d'infantesa de Pep Albanell; des del seu naixement a Vic el dia de Nadal de 1945 en el si d'una família de classe treballadora, el posterior trasllat a la Seu d'Urgell i fins al tancament d'aquesta etapa de la seva vida amb el despertar de la seva sexualitat, l'atracció cap a les noies i l'inici com a escriptor. És el relat de l'entorn familiar, però també el de l'escola i la societat d'una determinada època de la nostra història recent, una època dominada per la precarietat, la grisor i la monotonia.
D'aquest relat novel·lat destacaria diferents coses: l'estima i admiració cap als pares que transmet. Un pare humil, que no va rebre gaire formació i que va haver d'anar a la guerra, però treballador i amb recursos, que sap sortir-se'n i tirar endavant; i una mare afectuosa i comprensiva.
En un moment donat l'autor es planteja si es pot fer bona literatura a partir de bons sentiments. I certament és fàcil posar-nos d'acord en que la bona literatura ha de remoure alguna cosa dins nostre, ha de ser transgressora fins a cert punt; però també és veritat que sense conèixer coses de l'entorn familiar d'un autor i de la seva infantesa no podem entendre el perquè de la seva obra i els valors que la sustenten. I la millor resposta la trobem en el llibre que tenim al davant. La família juga un paper fonamental per a que trobem el nostre lloc al món i per a explicar el que som i pensem. Pep Albanell ens confessa que els seus primers temps a la Seu van ser difícils. Era un nen tímid, introvertit i solitari al que li costava fer amics i que va patir un cert grau d'assetjament o del que ara la psicologia anomenaria mobbing. D'aquí el títol. Se sentia un nàufrag en el seu trajecte de casa a l'escola, sol en la seva lluita per tirar endavant i trobar el seu lloc a la societat. I també té a veure amb la seves primeres lectures, concretament amb Robinson Crusoe, personatge amb el que es va identificar en la seva lluita.
Resulten entranyables els episodis on relata la seva iniciació en el món de la lectura i la literatura, com descobreix el que és una biblioteca pública, com va creant la seva pròpia biblioteca a través d'un personatge tan peculiar con el senyor Miñambres, la relació tan especial que estableix amb la senyora Poch, la bibliotecària; com descobreix que hi ha una literatura en la llengua que parla, i que és diferent de la llengua en que estudia i escriu. Perquè estem parlant dels anys 50 del segle passat, una època grisa (hi ha un moment en que descriu amb mestria la recança que li produeix el caqui dels soldats de la caserna, el negre de les sotanes dels seminaristes i la grisa fredor dels dies d'hivern) on no hi havia gaires coses millors a fer que romandre vora l'estufa amb un llibre a les mans.
Perquè Les fantasies del nàufrag és també la crònica d'un temps i d'un país, on els al·licients eren pocs i no anaven gaire més enllà dels pessebres per Nadal i les processons per Setmana Santa; història viva d'allò que no acostuma a formar part dels llibres d'història.
Les fantasies del nàufrag és també, però, literatura amable que es llegeix amb un somriure. Perquè malgrat la grisor de l'època, les privacions i el dramatisme d'algunes situacions (com la malaltia sobtada del senyor Miñambres, la mort prematura de la mare o la crua realitat de rodamons que treien regularment el cap per la Seu) imposa la bonhomia i els bons sentiments dels protagonistes.
M'ha agradat i crec que val molt la pena; perquè parla de realitats properes que podem identificar fàcilment; perquè ens parla del que és créixer i trobar el nostre lloc al món; de totes aquelles persones que ens han comprès i ens han ajudat a créixer i madurar; de com es pot desvetllar la passió per la lectura; perquè ens parla també de l'ofici d'escriure.
Sí, en aquesta novel·la trobareu bons sentiments, qualitat humana i la crònica quotidiana d'una època que ja queda llunyana.
Com podeu veure, d'elements d'interès no n'hi manquen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada