Tal dia com avui

Sí, just fa un any, va aparèixer un nou diari en català. I fa una mesos, després d'anys de fidelitat a l'AVUI, vaig decidir canviar de diari. Vaig optar per l'Ara. I us he de confessar que estic força satisfet del canvi. M'he tornat a il·lusionar per la lectura d'un diari i el gaudeixo de valent. Té molts elements d'interès, i no voldria destacar-ne uns i no esmentar-ne d'altres. És un diari on és fàcil trobar cada dia informacions i reflexions atractives. 
Treure un diari en català en els temps que corren era i és una aposta arriscada. Però més enllà d'un cert grau d'inconsciència i atreviment veig que també hi havia una valenta i forta convicció en el que es volia tirar endavant i en el futur d'aquest país. Al llarg d'aquest any s'ha anat millorant el producte i les xifres de difusió parlen de consolidació i creixement  de les vendes i del nombre de lectors. S'ha sabut fer un bon diari, atractiu, ben dissenyat, amb rigor i claredat expositiva, en interacció permanent amb els seus lectors, present a Internet i a les xarxes socials. I aportant un punt de vista nacional català a l'anàlisi de la realitat. S'ha fet un bon producte i ha trobat el seu lloc en un context de baixada de vendes de la premsa escrita. Segons la informació publicada ahir es venen sobre 15.000 exemplars diaris entre setmana i més de 20.000 el cap de setmana. Diria que no està gens malament. I a més a més és líder a la xarxa amb unes xifres molt bones. 
Des d'aquí només voldria felicitar als impulsors del projecte, per la tenacitat i la convicció demostrades; i encoratjar-los per a seguir fent millorar i créixer l'Ara. És un desig sincer que no voldria ser afalagador en excés i que expresso des de la satisfacció per l'opció feta. 
I als qui encara no coneixeu aquest magnífic mitjà de comunicació català, voldria convidar-vos a descobrir-lo i a deixar-vos seduir per la seva oferta.

Jornada de reflexió

Quan ens debatem entre el cinisme d'uns i la demagògia d'uns altres,
entre la negació del futur i la desesperança,
entre tacticismes i promeses buides,
entre campanyes prescindibles i l'absurditat de la jornada de reflexió,
potser val la pena creure més que mai en el que som.

LIJ - Cuatro gatos

Mar Pavón; Roser Rojas i Simats (il·)
Cuatro gatos
Badajoz: Editorial @becedario, 2010
ISBN: 13 978-84-92669-21-9


Créixer comporta, entre moltes d'altres coses, superar l'egocentrisme propi dels primers anys de vida i comprendre el punt de vista dels altres; desenvolupar l'empatia, en definitiva. Aquest és el rerefons d'aquesta senzilla i sensible narració de la Mar Pavón. 
La Mariví és una nena que té una gata anomenada Nube. La Nube ha tingut quatre gatets i d'entrada, la Mariví els veu com una propietat, com una joguina més amb la que podrà comptar. La Mariví, però, està preocupada perquè creu que la defugen, no l'estimen i volen atacar-la. Però una conversa amb la seva àvia la farà adonar que ella, de petita, també va passar pel mateix. I que el seu germà va sentir el mateix respecte a ella. 
Un àlbum que pot proporcionar una experiència amb la que els més petits es podran identificar i reflexionar. I que també incorpora l'aportació que pot fer una persona gran de la seva experiència de la vida.
Un llibre humanament enriquidor que resulta força recomanable per a nens i nenes a partir de 5-6 anys.

Cabòries sobre el pessimisme

Sovint se'ns ha presentat el pessimisme com una actitud negativa que nega l'esperança i que es recrea en excés en els aspectes més descoratjadors de qualsevol realitat. Per contra, l'optimisme es valora com una actitud positiva que albira l'esperança i estimula la superació de la realitat. Cal ser optimistes, se'ns diu, creure en el futur, tenir esperança, veure la cara positiva de les coses, creure en la capacitat dels humans de superar qualsevol adversitat, per més dolorosa que sigui, per pur instint de supervivència.
Malgrat pecar sovint d'ingenuïtat, em considero del grup dels optimistes. Diuen que un pessimista és un optimista ben informat, però jo necessito creure que, capaços com hem demostrat de donar el millor de nosaltres mateixos en sublims actes d'humanitat, estem predestinats a trobar solucions, capgirar les coses i superar la crua realitat. No crec en un final apocalíptic.

Jose Saramago
-Imatge obtinguda de la xarxa-

Pensava tot això llegint una cita de Saramago ("Els únics interessats a canviar el món són els pessimistes; els optimistes estan encantats amb el que hi ha") que dóna una visió positiva del pessimisme lligada a l'inconformisme, l'esperit crític i la superació de la realitat. L'optimista, per contra, seria el conformista, el conservador, el que ja li està bé tot tal com està. Segurament hi ha una part de raó en aquest raonament, però no crec que siguin incompatibles l'optimisme amb la superació de la realitat; pots ésser perfectament conscient dels mals del món, lluitar per superar-los i creure amb esperança en els valors consubstancials a la condició humana.

LIJ - La vida y poesía de Federico García Lorca

Rosa Navarro Durán; Jordi Vila Declòs (il·lustrador)
La vida y poesía de Federico García Lorca
Barcelona: Edebé, 2011
44 pp.
ISBN: 978-84-236-9992-6


Arran de la publicació de La vida y poesía de Miguel Hernández en aquesta mateixa editorial ja vaig comentar l'encert de la proposta, de la que destacava el to didàctic i l'equilibri en la divulgació de vida i obra. En aquest cas es repeteix plantejament, autora i il·lustrador; i s'aplica a la figura de Federico García Lorca. I diria que també s'aconsegueixen els mateixos resultats. 
Els nens i les nenes podran descobrir el personatge i fer un tastet per a entrar en la seva obra, i el lector adult que no conegui el poeta podrà accedir al relat de les dades bàsiques de la seva vida i de la seva obra.
El text està ben documentat (no cal arribar al nivell d'altres estudis, com els que ha fet l'hispanista Ian Gibson) i resulta clar i entenedor. Per les seves pàgines veiem desfilar vivències, coneixences (Manuel de Falla, Salvador Dalí, Luis Buñuel, Fernando de los Ríos,....) i obres. Se'ns retrata un personatge amb molt encant personal, inquiet, sensible, creatiu i fecund; que va veure estroncada la seva vida per la barbàrie de l'odi feixista. Ell, que no s'interessava per la política i que només vivia per fer feliços els altres amb el seu art (no només amb la paraula sinó també amb la música -cantava i tocava el piano- i la pintura).
El que deia, un encert de plantejament per a divulgar vida i obra de grans escriptors. Per a nenes i nenes a partir de 9-10 anys i per a tothom.

El poder de la literatura

Imatge obtinguda de la xarxa

"La literatura no fa que passi res. Però fa que passi tot, que pugui passar tot. Configura en el nostre interior territoris de llibertat inexplorats, jungles de pensaments, deserts de solitud, cims de voluntat, llacs de joia profunda, paradisos de follia."

Narcís Comadira (1942), de Les paraules alades

LIJ - Biblioburro, una història real de Colòmbia

Jeanette Winter
Biblioburro: Una història real de Colòmbia 
Barcelona: Editorial Joventut, 2010
ISBN: 978-84-261-3817-0


Biblioburro està basat en la història real de Luis Soriano, un mestre d'un poblet del nord de Colòmbia. Conscient que en els llogarrets més allunyats de les muntanyes escassejaven els llibres i que a la majoria de cases no n'hi havia cap, va decidir intentar posar remei a la situació. Amb dos rucs, l'any 2000 va començar a dur una setantena de llibres en aquests indrets. L'experiència ha reeixit. I a hores d'ara ja es compta amb 4800 exemplars procedents majoritàriament de donacions. El Biblioburro recorre les muntanyes cada cap de setmana i més o menys tres-centes persones esperen els llibres que tragina en Luis. 
La lectura i el poder transformador que l'acompanya desperten passions. 
Aquest àlbum recrea amb senzillesa i encert la història del Luis, esdevé un petit homenatge a les biblioteques itinerants (que aquí coneixem com a bibliobusos) i transmet passió pel món que es mou al voltant de la lectura. 
Té força com a element de sensibilització sobre les dificultats i limitacions que tenen determinats indrets del planeta en l'accés a la cultura i al consum cultural. I estimula la recerca de solucions per part dels infants davant d'un problema.
Resulten també molt atractives les coloristes il·lustracions d'estil naïf que acompanyen el text. 

Un títol ben recomanable per a nens i nenes a partir de 6 anys i per a biblioteques escolars.

LIJ - L'ELMER ha tornat!

David McKee
L'ELMER ha tornat!
Barcelona: Beascoa (Random House Mondadori), 2011
ISBN: 978-84-488-3220-9


L'Elmer, aquest elefant bromista de coloraines, resulta un personatge entranyable per als més petits. Aporta frescor, originalitat, tendresa i un sentit de l'humor agradós per la seva ingenuïtat i manca de malícia.
En aquesta nova aventura ens el presenten a dos dies del Dia de l'Elmer, un dia en què tots els elefants es pinten de colors i l'Elmer es pinta de color elefant. Per animar l'ambient a l'Elmer se li acut una broma que sorprendrà tothom i que no us descobriré. 
Una narració enginyosa i divertida sobre un personatge que ja és tot un clàssic, i que agradarà a nens i nenes a partir de 5-6 anys.

Escrivim massa?

Arbre i lectura, de P. Lehti

Sembla que l'escriure ens està fent perdre el llegir. Hi ha una proliferació mai vista de continguts. I crec que és una sort que hi hagi eines a l'abast de tothom que ho permetin. Però estar tan pendents de la producció (via blogger, twitter, facebook, o la que sigui) i del que d'altres diuen d'allò que tu dius, resta temps sense dubte de lectura. 
Es llegeix, sí, però baixa el consum d'obres literàries, de clàssics, de referents on emmirallar-nos. 
Hi ha el repte personal de trobar un punt d'equilibri, d'estar informat, de poder fer un consum cultural digne, de poder trobar estones de reflexió i saber posar paraules als pensaments...; però també de reservar un temps digne per a la lectura. 
Anem atrafegats per les obligacions laborals i familiars, amb agendes atapeïdes. I costa trobar temps per a tot. Cal prioritzar i definir el que és important per a cadascú.
Hi ha una secció al diari Ara on un personatge més o menys públic explica el seu dia. Des que es lleva fins que se'n va a dormir. En general, sorprèn l'atapeïment. I gent que et diu (en un temps que dedueixes no anar més enllà de deu o quinze minuts a tot estirar) que llegeix els diaris (així, en plural). Què pots llegir d'un diari en deu minuts fora de fullejar-lo per sobre? Tens temps d'aturar-te en els articles d'opinió i de llegir-los? De llegir-te un reportatge de dues pàgines sobre un tema d'actualitat? O una entrevista amb algú que té coses a dir? Llegir demana temps, i jo diria que generós. I una gran majoria, o no poden o no volen dedicar-l'hi perquè tenen d'altres prioritats. Tot molt respectable. 
L'experiència em diu que davant un article enviat per email a un grup de persones a les quals creus que pot interessar professionalment, la reacció majoritària és o desar-lo (i ja trobaré una altra estona per llegir-lo) o eliminar-lo directament. Algú -molt pocs- se'l llegeixen. "Massa lletra!". "No tinc temps." "Uf! S'ha de llegir." 
El que deia. Llegir demana temps i de vegades també un cert esforç. I en els temps que corren, dominats per la hiperactivitat i l'atrafegament, de temps no n'hi ha gaire. Ens ho hem de fer mirar.

Desclassificats

M'agraden les obres que plantegen dilemes morals. Desclassificats m'ha semblat un molt bon text, superbament interpretat per un trio d'actors excel·lents (Toni Sevilla especialment i Emma Vilarasau, com sempre, demostrant l'ofici que té) i que planteja una suggeridora reflexió sobre la relació entre la vessant privada i la vessant pública d'un mateix personatge. 
La Sílvia Utgés (Emma Vilarasau) és una prestigiosa periodista d'un mitjà televisiu que està a punt d'entrevistar el president del govern Víctor Bosch (Toni Sevilla). La Sílvia té a les seves mans unes fotos escandaloses que poden enfonsar la carrera del president. Durant la preparació de l'entrevista rep una trucada familiar sobre una qüestió que pot deteriorar la seva imatge pública. A partir d'aquí comencen les grans preguntes: Quins són els límits per a mantenir ocults els secrets de les persones? La condició de públic d'un personatge fa que també sigui pública la seva vida privada? Una relliscada en l'àmbit privat invalida una trajectòria en l'àmbit públic? Un escàndol en l'àmbit familiar resta credibilitat professional? És lícit tapar el que pot ser constitutiu de delicte? Quina ha de ser l'ètica del periodisme?,.... Se'n podrien plantejar d'altres. 
L'obra té tocs de comèdia, però funciona com un thriller; i tot fent passar una bona estona planteja qüestions sobre les que val la pena pensar-hi. És ben recomanable, tot i que crec que ara a Manresa tanca el seu cicle de representacions pel territori.