El meu refugi

Sempre m'ha interessat saber què passa i, sobretot, entendre per què passa. Ser una persona informada amb les claus per poder interpretar el que succeeix al món. Però estic arribant a un punt de saturació. No puc més de despertar-me cada dia amb la prima de risc, l'amenaça de noves retallades, rumors sobre el possible rescat del país, dades de recessió i un llarg etcètera de notícies depriments sobre l'empitjorament de les condicions de vida de la gent i el futur negre que ens espera. Només ha faltat que un conegut polític reconegués que uns deu diputats de l'oposició van votar contra la seva voluntat en el tema del pacte fiscal. La cirereta del pastís. I la sensació que així no anem enlloc. M'és impossible estar pendent per més temps d'una actualitat que embruta d'angoixa i tristor tot allò que toca. Ja ens ho trobarem. I farem segons ens peti. 
Per tot això cada cop passo més d'esquitllentes per l'actualitat del dia i trobo refugi en aquesta gran escola de vida que és la bona literatura. Aquests dies estic gaudint de valent amb Dickens i les 1126 pàgines del seu David Copperfield. És un plaer endinsar-se en les seves pàgines i fer que t'arribi la riquesa dels seus sentiments i de les seves emocions, però també la seva valentia i l'esperit de la seva lluita contra l'adversitat. Un petit homenatge a Dickens en aquest segon centenari del seu naixement i en aquests dies també de Jocs Olímpics a la ciutat on transcorre l'acció de la novel·la. Uns Jocs que, exhibició embafadora de banderes i patrioterisme a part, ens estan deixant alguns moments inoblidables per als que també ens agrada l'esport.