Només terra, només pluja, només fang; de Montse Albets

Montserrat Albets Reig
Només terra, només pluja, només fang
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2024

Col·lecció Escafandre, 22
208 pp.
ISBN: 978-84-19332-76-9
PVP: 18,50€

Només terra, només pluja, només fang és una novel·la que explora les emocions que es viuen al voltant d'un tema tan sensible, delicat i poc tractat a la literatura com és el dol prenatal. Té una arrencada pertorbadora i penses: I ara m'hauré de llegir al llarg de dues-centes pàgines les obsessions d'una protagonista trastocada en aquest món tancat de Ca la Viuda on ella s'abandona i inicia una espiral d'autodestrucció? Perquè al principi tot plegat fa una mica de por. 

El desenvolupament de la novel·la, per sort, introdueix altres escenaris i personatges que alleugereixen la tensió i l'angoixa que el lector acumula d'entrada. I en el silenci i la quietud de la casa, on la Maria s'enfronta als seus records, anem descobrint coses. Perquè regirant en els mobles es troba un diari de la mare, que va morir de jove; i veiem que les dones que van viure allí van haver de suportar exemples de masculinitat tòxica i empoderar-se a la seva manera per a poder tirar endavant. Les  dones són els personatges forts d'aquesta història i els homes donen una imatge primitiva, insensible, egocèntrica, de poc més que bèsties que sovint s'imposen per la força. Sort d'un personatge com el Manel, un veí sensible que empatitza amb els patiments de les dones de Ca Viuda i ajuda en el que pot.

A mesura que vas llegint la novel·la t'adones que la narració intenta reflectir les fases per les que passa el dol: des de la negació (com pot ser que estigui mort si encara no ha viscut?), passant per la ira i la depressió fins a l'acceptació i la integració en la nova realitat de la vida.

El títol de la novel·la, poètic com poques vegades,  no deixa de ser una bella metàfora per a canalitzar el que ha dut la Maria a Ca la Viuda.

Malgrat alguns detalls necròfils és una narració amb sensibilitat femenina que reivindica dones empoderades que no necessitin viure a l'ombra d'homes que justifiquin així el seu poder.

Crec que s'ha de llegir. I jutjar.

El dijous següent, de Richard Osman

Richard Osman

El dijous següent
Barcelona: Editorial Columna Edicions, 2021 (Grup 62)
480 pp.
ISBN: 978-84-664-2812-5
PVP: 19,50€

El Club del Crim dels Dijous, que vaig ressenyar en aquest mateix blog fa uns mesos, va ser una autèntica troballa, la descoberta d'una fórmula d'èxit. Hi coincidien uns personatges singulars, una trama detectivesca, l'humor i una mirada entre irònica i tendra al món de la vellesa. I la veritat és que la combinació de tot plegat funciona, enganxa i en fa una lectura simpàtica i plaent on el que prima és fer passar una bona estona als lectors.

El dijous següent és la segona història d'aquesta colla d'iaios. És més del mateix, però no ho dic com quelcom pejoratiu, sinó com la repetició de la fórmula que esprem les possibilitats que ofereix el passat de l'Elizabeth als serveis secrets, l'enginy i els cops amagats de la Joyce, l'esperit rebel del Ron, els consells acumulats per l'experiència com a psiquiatra de l'Ibrahim; el joc que donen dos policies de proximitat com el Chris i la Donna; l'amistat i els sentiments que mostren.

Ja no sorprèn tant com la primera perquè, malgrat els girs que et mantenen intrigat fins al final i malgrat la inversemblança de les situacions, segueix havent-hi una intriga criminal i un humor que sempre és present.

Ja saps més o menys el que hi trobaràs, però si només busques una lectura entretinguda per a passar l'estona no et defraudarà. Fa de bon llegir i distreu. I de vegades és el que necessitem.