dissabte, 18 de febrer de 2017

Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens i Vives

Jaume Vicens i Vives
Notícia de Catalunya
Barcelona: Edicions Destino, 1954 (5a edició de setembre de 1975)
Col·lecció El Dofí
232 pp.

Quan estudiava a la universitat recordo que em van fer llegir Notícia de Catalunya (titulat inicialment Nosaltres els catalans), de Jaume Vicens i Vives; un títol fonamental per a entendre un tret fonamental de la nostra manera de ser i entendre la política, com és l'esperit pactista i el que som com a comunitat nacional. I ara, gairebé quaranta anys després, en una època de fortes tensions entre Catalunya i el govern de l'Estat, he sentit necessitat de tornar-lo a llegir per a valorar-ne la vigència. 
He de dir que ara m'ha semblat una obra de lectura tan necessària com quan va ser escrita fa més de seixanta anys, d'una modernitat i vigència absolutes. 
Llegint determinats paràgrafs tens la sensació que servirien per analitzar i entendre fets de l'actualitat política del 2017. És el mateix però amb d'altres protagonistes. I et dius: com pot ser? Tan poc hem canviat? Tan poc hem après de la història viscuda?
Vicens Vives, optimista, creia que era un error pensar que som així i sempre serem així. Pensava que teníem marge per a esmenar errors del passat, que era un problema en part cultural, que amb més coneixement de la història i formació seríem capaços d'evitar caure de nou en els conflictes i enfrontaments que tant ens han fet patir en el passat.
I no. Han passat més de seixanta anys des que va ser escrit el llibre en plena dictadura franquista i tornem a ser en el mateix lloc, en ple xoc de trens, en un nou episodi de "rauxa". I potser no és el moment de fer pronòstics pessimistes sobre el que s'esdevindrà, ja ens ho trobarem; però ben segur que després de tot això vindrà una nova fase de redreçament. I suposo que anirem encadenant episodis d'aquestes característiques fins no sé quan. 
I això em fa admirar profundament el rigor i la precisió de les seves anàlisi i dels seus estudis, l'encert i la finor de les seves afirmacions, el caràcter premonitori que tenen sobre l'esdevenidor del país.

Vicens afirmava la necessitat de saber qui hem estat i qui som; com ha sorgit la mentalitat que ens caracteritza; i ho afirmava com una necessitat comuna dels catalans, però també de la resta d'espanyols; per poder bastir projectes de futur. Ell creia en una idea oberta d'Espanya, capaç de sumar voluntats i d'incorporar el que Catalunya pogués aportar-hi per modernitzar-la i fer-la millor. Creia que si Espanya anava bé s'evitarien episodis traumàtics del passat. I malgrat la fi degradada per la corrupció del pujolisme, la política catalana d'aquests darrers trenta-cinc anys està molt marcada pel pactisme català i aquest esperit de Vicens: estabilitat política a Madrid a canvi de desenvolupament nacional a Catalunya. I durant alguns anys el peix al cove ha tingut aspectes positius. Ara, amb els ponts trencats, amb un enfrontament obert sense marxa enrere els qui guanyen són la inestabilitat i la incertesa que amenaça el futur.

Crec que Vicens Vives era un home pragmàtic i d'esperit integrador; i si visqués ara no sé en quin bàndol estaria; però ara ja fa més de seixanta anys, des de la historiografia, volia aportar el seu punt de vista per afavorir un coneixement de base científica de la nostra identitat; perquè creia en el valor de la cultura i la formació. Era conscient que les seves afirmacions només eren una part de la veritat, que calia el que també poguessin dir-ne sociòlegs, economistes, crítics literaris, filòlegs,... perquè sabia que també tenien coses a dir sobre el que impulsa els batecs més ocults de la nostra ànima com a poble.
Però fa que t'arribin com a lector uns valors, uns trets que s'han manifestat en la manera de fer al llarg dels segles.
Els catalans som feiners, previsors, constructius, pragmàtics, capaços de trobar bones fórmules per harmonitzar interessos públics i privats; assenyats en el sentit de treballar pel que és just, convenient i correcte; mesurats,... I amb aquest esperit vam impulsar la nostra expansió per la Mediterrània durant l'Edat Mitjana, respectant sense imposar, arribant a acords que fossin bons per a tothom. La política com la recerca del bé comú. I això és molt bo. 
El llibre conté pàgines reveladores interessantíssimes. Per exemple quan fa referència a la Corona catalano-aragonesa, sobre la qual Vicens té estudis que encara avui són tota una referència. Hi afirma que és l'únic intent reeixit de fer alguna cosa amb cara i ulls dins l'àmbit de la Hispània i critica els intents de determinats historiadors de desvincular-lo d'Aragó per a presentar-lo només com una fita catalana.
Resulten també molt reveladores les pàgines que dedica a l'anàlisi de les relacions dels catalans amb el poder (el que ell anomena Minotaure). Hi afirma que els catalans som més rebels (en el sentit que protestem contra tot allò que considerem injust o insuficient) que revolucionaris; i que malgrat haver fet un acostament a Castella en un moment donat de la nostra història, no ens vam sentir còmodes amb l'estat que van impulsar, i que sempre hem tendit a rebutjat un estat que hem percebut com aliè, insensible, ineficaç i més aviat irrecuperable. I que potser per això s'ha simpatitzat amb el bandolerisme, l'anarquisme i l'incompliment de lleis que es perceben injustes i d'un poder aliè. 
En definitiva, Notícia de Catalunya és un llibre ple de pàgines sucoses i reveladores que cal llegir amb deteniment i que encara avui aporten llum a l'anàlisi i la comprensió de l'actualitat.
Crec que hauria de ser lectura obligatòria per a la classe política i és d'aquells títols imprescindibles per la seva vigència per a entendre les essències de la manera catalana de fer, i d'entendre el món, que només s'explica per la nostra història.  
Com diria en Marc Ribas, el presentador del Cuines de TV3: Brutal!

dijous, 5 de gener de 2017

El millor regal

Es parla de reduir la seva presència en els plans d'estudi, però en Jaume Cabré (1948) també és dels que ho té clar: 


"La literatura és sempre un regal de l'escriptor al lector. És una eina de formació de l'individu, un instrument d’ajut a la introspecció, a més d’una font de plaer. Que ningú no ens la tregui dels plans d’estudi."

(De l'article Petrarca, publicat a l'Ara el 27 de novembre de 2016)

divendres, 30 de desembre de 2016

LIJ - La col·lecció Descobreixo d'Animallibres

Carine Hinder; Jérôme Pellisier
Descobreixo la ciutat (ISBN: 978-84-16844-00-5)
Descobreixo la llar d'infants (ISBN: 978-84-16844-03-6)
Descobreixo la roba (ISBN: 978-84-16844-02-9)
Descobreixo la granja (ISBN: 978-84 16844-01-2)
Barcelona: Animallibres, 2016
Col·lecció Descobreixo
10 pp.
P.V.P: 9,95€

La lectura ens proporciona grans i variats beneficis al llarg de la nostra vida; i un dels més destacats a les edats més primerenques són les paraules amb les que ens alimenta per identificar i nomenar tot allò que es mou al nostre voltant. És justament el que ens aporten els títols de la col·lecció Descobreixo d'Animallibres, de la qual ja es troben a les llibreries els quatre primers títols dedicats a la ciutat, la llar d'infants, la roba i els animals de granja.
Són llibres d'il·lustracions clares que de manera atractiva van proporcionant el vocabulari precís que fa al cas. Són llibres rígids, resistents, amb pàgines tipus cartoné que amaguen petites sorpreses per anar responent a la pregunta que cada pàgina planteja; llibres fets amb rigor i qualitat indicats per a establir vincle entre infant i adult tant a casa, com a la llar d'infants o els primers cursos de parvulari. 
A partir de 2 anys.
Un tastet:






dijous, 29 de desembre de 2016

LIJ - I jo, on faig caca?

Carine Fontaine; Fabien Öckto Lambert (il·lustrador)
I jo, on faig caca?
Barcelona: Animallibres, 2016
Col·lecció Llibres de cartó
16 pp.
ISBN: 978-84-15975-99-1
P.V.P.: 9,95€

Hi ha un tipus de primer llibre per a infants pensat per a que vagin descobrint aspectes de la vida que es mou al seu voltant. Són llibres a prova de nens, gruixuts, resistents, amb elements sorpresa per a interaccionar a cada pàgina i esdevenir així també un element de joc. 
És l'esperit que inspira amb encert la col·lecció Llibres de Cartó d'Animallibres. 
En aquest cas es tracta del control d'esfínters, un dels elements cabdals de l'autonomia personal que anem assolint com a éssers humans; aquell anar deixant de banda el bolquer per aprendre a utilitzar la gibrelleta i més endavant el vàter com ja fa el germà gran; amb la màxima naturalitat, sense estrès ni angoixes. 
I el tema es tracta de manera simpàtica i divertida, amb unes il·lustracions clares que responen amb eficàcia al seu objectiu des de la comparació amb diferents animals.
Una eina útil i agradosa per acompanyar pares i mares en aquest procés.
Us en deixo un tastet:





A partir de 18 mesos.

diumenge, 18 de desembre de 2016

LIJ - El llibre del cementiri, de Neil Gaiman

Neil Gaiman; Chris Riddell (il·lustrador)
El llibre del cementiri
Barcelona: Edicions 62, 2009
Col·lecció L' illa del temps
304 pp.
ISBN: 978-84-92790-79-1
PVP: 17€


Neil Gaiman (1960) ja em va sorprendre fa molts anys amb Coraline, una inquietant història que jugava amb elements terrorífics per plantejar aspectes de la relació entre pares i fills. I és que Gaiman és un autor que té la rara habilitat de jugar amb elements propis de la narrativa fantàstica i de terror per a construir relats aptes per a ser consumits pel públic infantil. 
En aquesta ocasió ha triat una ambientació d'allò més impactant i ha construït una història de rerefons tètric però dominada per grans dosis de la fantasia més desbordant.
Parteix d'un crim abominable. Una nit, un misteriós desconegut (Jan), entra en la casa d'una família mentre els seus membres dormen amb la intenció d'eliminar-los a tots. Mata al pare, a la mare i a la filla gran; però el fill petit escapa corrents fins que va a parar en un cementiri. Un cop allí, les ànimes dels enterrats al cementiri, conscients del perill que l'amenaça, decideixen acollir-lo i li atorguen la ciutadania honorífica de l'indret, tot i que ell no ha mort. 

Li posen un nom ("Ningú", "Ning" per als amics), li assignen uns pares adoptius (els Owens), un tutor que tingui cura de la seva formació (en Silas),.... Tot això passa a ser la seva família, els seus referents: un seguit d'espectres amb un passat que només se li fan presents quan comença la foscor del dia, però que romanen invisibles als ulls de la resta de mortals. Aprèn a llegir entre tombes, a partir de les inscripcions de les làpides; es mou entre criptes, capelles, taüts, tombes i sepulcres.
En aquest món es troba segur, el que hi ha dins del cementiri el protegeix i té cura d'ell. Fora hi ha el mal i els perills que permanentment l'amenacen (els Jan).
Però també hi ha una nena, aventures, situacions de perill que es viuen amb neguit, tres-centes pàgines que es llegeixen amb delit i final feliç. 
Em quedo amb el comentari d'una alumna quan els vaig fer cinc cèntims sobre el llibre que estava llegint: "Mola!". Doncs sí. I és de bon llegir.
Per a nens i nenes a partir de 10 anys.


dissabte, 3 de desembre de 2016

No hi ha justícia sense llibertat

Aquests dies que la premsa i el món del periodisme han valorat la mort de Fidel Castro i els "èxits" de la revolució cubana, m'ha vingut al cap aquesta frase d'un referent del pensament socialista com ha estat la Rosa Luxemburg (1871-1919):

"La llibertat és sempre la llibertat d'aquells que pensen diferent de tu." 

I és que resulta grostesc escoltar de boca de representants polítics del teu país elogis desmesurats que parlen d'avenços en sanitat i educació del règim cubà, quan tot això s'ha fet humiliant i aniquilant tota opinió divergent. Us recomano la lectura de l'article Històries de l'Havana, de l'Esther Vera, publicat a l'Ara el passat diumenge 27 de novembre,  en un gran exercici periodístic d'intentar aportar objectivitat informativa.

diumenge, 27 de novembre de 2016

Adiós a Berlín (Cabaret), de Christopher Isherwood

Christopher Isherwood
(traducció de Jaime Gil de Biedma)
Adiós a Berlín (Cabaret)
Barcelona: Editorial Seix Barral, 1974
176 pp.
ISBN: 84-322-0164-2

Aquesta vegada he arribat a un llibre des d'una obra de teatre. L'altre dia vaig anar a veure el musical Cabaret, del qual es compleixen 50 anys de la seva estrena al Broadhurst Theatre de Broadway (concretament es va estrenar el 20 de novembre de 1966). Va ser un autèntic plaer poder escoltar en directe alguns dels temes més famosos de la història del teatre musical, en un muntatge d'impecable factura. Aquest musical va multiplicar la seva popularitat quan va ser adaptat al cinema el 1972 en una reeixida pel·lícula que va guanyar vuit Òscars (entre els quals cal destacar el de millor direcció, actriu principal, actor de repartiment, millor banda sonora i millor fotografia) d'un total de deu nominacions. Va ser tot un exitàs, justament en un moment de decadència del gènere del musical, que va revifar arran d'aquesta pel·lícula.
(1904-1986)

Cabaret no és només un seguit de cançons reeixides, sinó que compta amb una consistent història dramàtica que retrata la decadència i la degradació de les condicions de vida de la societat alemanya a la dècada dels vint del segle passat i que culminaria amb l'ascens del nazisme i tot allò que va comportar.
El musical i la pel·lícula es basen en dos novel·les de caire autobiogràfic de l'escriptor britànic Christopher Isherwood (que més tard es va nacionalitzar nord-americà) sobre la seva estada a Berlín a la dècada dels 30 aplegades sota el títol de Cròniques berlineses i que inclou Mr. Norris changes trains (Mr. Morris canvia de trens, 1935) i Goodbye to Berlin (Adéu a Berlín, 1939), que és la que acabo de llegir i comentar.
He sentit curiositat per indagar en els orígens literaris d'aquest musical i he rescatat de la meva biblioteca una curiosa edició d'un temps en que les caixes d'estalvis aprofitaven la diada de Sant Jordi per regalar un llibre als seus clients a canvi d'una simbòlica imposició. Així, amb els anys, moltes famílies acumulaven una sèrie de llibres que conformaven incipients biblioteques que lluïen en algun prestatge dels menjadors de les cases. Dubto que en general fossin llegits, però lluïen per la seva acurada enquadernació i presència i quan anaves de visita identificaves fàcilment la caixa de la que s'era client.
Doncs bé, el llibre que us comento, editat per Seix Barral l'any 1974 en una excel·lent traducció de Jaime Gil de Biedma, porta la llegenda "Edición especial para la Caja de Ahorros de Manresa" i "Obsequio de la Caja de Ahorros de Manresa". I com que es tractava d'oferir un volum d'una certa presència i Adiós a Berlín no és una novel·la massa llarga, hi van afegir una altra novel·la titulada El Jardín de los Finzi-Contini, de Giorgio Bassani.
Curiosament es tracta de dues bones obres que tenen com a rerefons l'ascens del nazisme i dels feixismes a Europa. Es tracta d'una edició de molta qualitat que resisteix de meravella el pas del temps. Un signe més d'un temps que ja no existeix.
Doncs bé, Adiós a Berlín aplega diferents narracions a mig camí entre el llibre de memòries i la novel·la. Diria que es tracta de la novel·lació de diferents vivències del Christopher Isherwood durant la seva estada a Berlín. Vivències que ens serveixen per a fer-nos una idea ben precisa de la societat alemanya entre les dues grans conteses bèl·liques del segle XX. 
Adiós a Berlín aplega diferents narracions (Diari Berlinès, Sally Bowles, A l'illa de Roügen, Els Nowak, Els Landauer) que ens van aportant punts de vista que ens ajuden a completar el mosaic que va construint la novel·la. 
Christopher Isherwood és un escriptor que va a Berlín per tal d'aprendre alemany i anar escrivint una novel·la, que sobreviu fent classes particulars d'anglès i que s'hostatja a diferents cases.
El musical i la pel·lícula Cabaret parteixen del gran personatge femení que és la Sally Bowles, que és l'eix sobre el qual es construeix i desenvolupa la seva trama. I és que es tracta d'una gran creació. És una noia inestable, ingènua, de caràcter voluble, que somia amb el triomf artístic però que acaba mig prostituint-se per intentar sortir del pou de mediocritat que és la seva vida. 
Però la novel·la guanya intensitat amb la senyora Schroeder, que ha de llogar les habitacions de casa seva per a sobreviure i combatre les privacions que li imposen els temps que li pertoca viure; amb la família Nowak, gent treballadora que ha de conviure amb privacions i problemes de salut; o amb els Landauer, una família jueva benestant que ha de fer front a l'assetjament que li marca l'ascens del nazisme. 
I és que quan les societats veuen degradar-se les condicions de vida, quan creixen les desigualtats socials, els populismes de tot signe, es diguin comunisme o nazisme, troben el terreny adobat per fer créixer les seves llavors. Que cadascú tregui les seves conclusions. Podem treure lliçons de la història o estar cridats a perpetuar-ne els errors; però qui vulgui pot trobar semblances amb els temps actuals i reflexionar sobre el que cal. 
Isherwood, de sòlida formació i com molts d'altres intel·lectuals britànics del seu temps, era contrari a tots els totalitarismes. I en aquest llibre ens ofereix un relat que traspua versemblança, que beu de la realitat del seu temps i que esdevé crònica social d'un període convuls de la nostra història. I ho ha amb un llenguatge directe i planer que atrapa el lector des de les primeres pàgines.

dissabte, 5 de novembre de 2016

LIJ - Max i els superherois

Rocío Bonilla; Oriol Malet
Max i els superherois
Barcelona: Animallibres, 2016
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 29
44 pp
ISBN: 978-84-16844-17-3
PVP: 15,95€

Rocío Bonilla parteix en aquesta ocasió de la fascinació que senten alguns nens i nenes pel món dels súper-herois i els seus poders per a transmetre'ns de forma molt intel·ligent i subtil un reconeixement a favor de la dona. Perquè hi ha una súper-heroïna en totes aquelles mares que arreglen una cosa que s'ha espatllat, ens preparen el dinar, ens ajuden a fer els deures, ens posen una tireta quan ens hem fet un tall o vetllen incansables per nosaltres en tot moment.
I que són les súper-heroïnes més excepcionals quan es treuen la disfressa i es posen el vestit de mama per a fer-nos el petó de bona nit. 
Excel·lent una vegada més. Per a nens i nenes a partir de 5 anys.

diumenge, 23 d’octubre de 2016

Aquella porta giratòria, de Lluís Foix

Lluís Foix Carnicé
Aquella porta giratòria
Barcelona: Columna Edicions, Llibres i Comunicació, S.A.U. /Destino, 2016
Col·lecció L'Àncora, 243
280 pp.
ISBN: 978-84-9710-261-2

Després de regalar-nos aquella delícia que és La marinada sempre arriba, on Lluís Foix es capbussava en els records de la seva infància i ens oferia un retrat entranyable del que fou la postguerra en l'entorn rural del que provenia i de la seva quotidianitat; continua narrant-nos ara el que són les seves memòries professionals. 
És el relat del que ha estat una referència en el món del periodisme com ara La Vanguardia, dels canvis que ha experimentat fins al moment actual, de com es feien els diaris, del control ferri que exercia la dictadura sobre les persones (el director el nomenava el Consell de Ministres), els continguts i punts de vista; de les temptacions que ha tingut sempre el poder polític de controlar i condicionar la informació (amb algunes anècdotes sucoses referides a personatges com ara Jordi Pujol o Ramon Trias Fargas), de les relacions amb la propietat del diari, dels periodistes que ha conegut o tractat, de les corresponsalies,.... Tot allò, en definitiva, que ha format part de la vida del diari. En general, el to del llibre és cordial i amable, elogiant les qualitats i aspectes positius de tothom, tot i que quan parla d'alguns personatges en concret es dedueixen alguns ressentiments que mai es fan del tot explícits. 
Foix ens parla de tots aquells personatges que ha tractat al llarg de la seva dilatada vida professional; dels llocs que ha trepitjat; dels conflictes que ha cobert;... i et fas una idea de tot el que ha fet i de com ho ha viscut. 
Hi ha coses que no queden massa aclarides, com ara les causes de la brevetat del seu pas per la direcció del diari. La cosa és que després d'aquell episodi va quedar una pila d'anys com a director adjunt i que ha estat el gran impulsor de la digitalització del diari i de la seva edició digital. 
L'emblemàtica seu del diari amb la porta giratòria al carrer Pelai per on van passar tants i tants destacats personatges de la vida social, cultural i política del seu temps ja no existeix (ha estat reconvertida en hotel); com tampoc aquella redacció compartimentada per vidres gruixuts.
Ha canviat la manera de fer periodisme, d'organitzar la redacció d'un diari; però segueixen sent necessaris periodistes que expliquin la complexitat del món, l'analitzin i la interpretin. Hem entrat en una nova era que compta amb noves eines, on la tecnologia està impulsant canvis a gran velocitat; però l'essència del periodisme i la necessitat d'exercir-lo des de la màxima independència professional són les mateixes. 
Val molt la pena per entendre d'on venim.

diumenge, 9 d’octubre de 2016

Dels perquès de la literatura

"La literatura ens descobreix el món tal com és i també tal com podria ser i, esclar, tal com no hauria de ser. Voleu millor educació?"

Narcís Comadira (1942)

(de l'article L’educació literària, publicat a l'Ara el 8 d'octubre de 2016)