dijous, 2 d’abril de 2020

Fam de mots

Obra de Damijan Stepancic (1969)
Com cada 2 d'abril des del 1967, malgrat el confinament d'enguany, segueix celebrant-se el Dia Internacional del Llibre Infantil, coincidint amb l'aniversari del naixement de Hans Christian Andersen.
El 2020 la literatura convidada ha estat l'eslovena i per a celebrar-ho l'escriptor Peter Svetina (1970) ens ha obsequiat amb aquest sensible text titulat Fam de mots, que homenatja la necessitat inesgotable que tenim les persones de paraules, aliment de l'ànima que reviu amb cada creació de tot escriptor:

"On jo visc, els arbustos es tornen verds a finals d’abril o principis de maig. Al cap de poc temps, s’omplen de crisàlides de papallones, que llueixen com vetes de cotó o cotó de sucre. Les erugues devoren els arbustos fulla rere fulla, fins a deixarlos despullats. Quan les papallones surten de les seves crisàlides, arrenquen a volar, però els arbustos no queden destrossats. 
Quan arriba l’estiu broten de nou, i així una vegada i una altra.
Aquesta és la imatge d’un escriptor, la imatge d’un poeta. Són corcats, esgotats per les seves històries i els seus poemes, les quals, un cop finalitzades, emprenen el seu propi vol, refugiant-se en els llibres
i trobant els seus lectors. Això no deixa de repetir-se. Què passa amb aquestes històries i aquests poemes?
Conec un noi que el van haver d’operar dels ulls. Després de l’operació, van passar dues setmanes durant les quals només se li va permetre estar estirat sobre el costat dret, i després d’allò, un altre mes durant el qual no va poder llegir res. Quan va tornar a agafar un llibre, mes i mig després, va sentir com si estigués recollint mots a cullerades, gairebé menjant-se’ls.
I conec una noia que ara és mestra. Em va dir: pobres d’aquells nens als quals els seus pares no els llegeixen llibres. Les paraules en els poemes i en els contes són aliment. No aliment per al cos, res que pugui omplir l’estómac. Són aliment per a l’esperit i per a l’ànima.
Quan l’home té gana o set, se li encongeix l’estómac i se li eixuga la boca. Busca trobar alguna cosa per menjar, un tros de pa, un plat d’arròs o de blat, un peix o un plàtan. Com més afamat està, més se li estreny la mirada; ja no veu altra cosa que allò que el pot satisfer.
Tanmateix, la fam de mots es manifesta de manera diferent: com una tristesa, com una empatia, com una arrogància. Les persones que pateixen aquest tipus de fam no són conscients que les seves ànimes
estan tremolant, que estan passant pel seu costat mateix sense haver-hi parat esment.
Una part del seu propi món se’ls en va de les mans sense ells adonar-se’n.
Aquest tipus de fam és la que sacien els poemes i les històries.
Existeix, malgrat això, esperança per a aquells que mai han satisfet aquesta fam de mots?
Sí. Aquell noi llegeix gairebé cada dia. La noia que és mestra llegeix contes als seus alumnes cada divendres, cada setmana. Si alguna vegada se n’oblida, els infants no triguen a recordar-li-ho.
I què passa amb l’escriptor, amb el poeta?
Amb l’arribada de l’estiu, tornaran a verdejar. I una vegada més seran engolits per les seves històries i poemes, que acabaran volant en totes les direccions, igual que les papallones. Una vegada i una altra."

dimecres, 25 de març de 2020

LIJ - Avis,piranyes i altres històries, de Rocio Bonilla

Rocio Bonilla
Avis,piranyes i altres històries
Barcelona: Animallibres, 2020
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 82
40 pp.
ISBN: 978-84-17599-61-4
PVP: 15,95€

El nou àlbum il·lustrat de Rocio Bonilla ens acosta el món dels avis per a fer-nos arribar amb molta tendresa i un punt d'humor tot allò que ens aporten. Quan som petits ens ensenyen, ens acompanyen, juguen amb nosaltres, ens distreuen, hi descobrim diferències entre el seu món i el nostre i esdevenen un referent afectiu i una part fonamental del nostre desenvolupament personal. Més que una reivindicació hi ha un reconeixement i un homenatge a la seva figura ple de gratitud que no amaga la realitat de la vida, com quan en un moment donat es fa referència al marit d'una àvia al que un dia li van sortir ales i va marxar volant. Quina bella metàfora per a explicar que la mort també forma part de la vida! 
Tot l'àlbum està impregnat d'aquesta delicadesa i tendresa. 
Les il·lustracions, en l'estil habitual de la seva autora, són plenes de detalls amb aquell punt d'humor que esmentava al principi i que interaccionen constantment amb el lector i fan de l'àlbum una lectura enriquidora. 
M'ha semblat una autèntica delícia absolutament rodona que val la pena compartir amb un adult perquè obre la porta també a parlar de tot allò que compartim amb els altres. 
Resulta absolutament recomanable per a nens i nenes a partir de 4-5 anys i per a tothom.

dilluns, 23 de març de 2020

La dictadura de pedra, de Sílvia Marimon i Queralt Solé

Sílvia Marimon i Queralt Solé
La dictadura de pedra
Barcelona: Ara Llibres sccl, 2019
Col·lecció Sèrie H
160 pp.
ISBN: 978-84-16915-14-9
P.V.P. : 17,95€

Del Valle de los Caídos tinc records des que era un adolescent que assistia per una televisió en blanc i negre a l'enterrament de Francisco Franco. Mesos més tard, en el viatge que ens van preparar per a celebrar l'acabament del batxillerat, ens van portar per aquelles terres del centre de la península i una de les parades obligatòries era, lògicament, l'Abadía de la Santa Cruz del Valle de los Caídos. Tinc el record de la parada davant aquella tomba, de la que mai vaig arribar a pensar que el dictador en sortiria. 
De la primera part del llibre de la Sílvia Marimon i la Queralt Solé no podem dir que es facin grans revelacions. És sabut que la seva construcció es va projectar tot just acabada la guerra i es va perllongar al llarg de divuit anys, que va comptar amb mà d'obra esclava procedent del bàndol republicà (que així es redimia d'haver estat en el bàndol "equivocat") i que volia ser un homenatge tel·lúric i permanent als que havien caigut en el bàndol guanyador, tant al front com a la rereguarda. 
La dictadura de pedra va repassant totes les vicissituds de la construcció del monument i del trasllat de les restes òssies que omplen les criptes de la basílica. Destacaria descobertes com la de que l'autor del conjunt escultòric, Juan de Ávalos, havia militat al PSOE i persones de l'entorn del dictador s'oposaven a que fos el designat per a fer les escultures. Però sembla que a Franco (que seguia molt de prop el projecte del Valle i donava indicacions constantment) li van agradar els projectes que va presentar i ja no hi va haver res més a dir. També m'ha sorprès saber que no hi ha cap document on s'indiqui que Franco desitgés ser enterrat al Valle (la qual cosa té una certa lògica, perquè com ja s'ha dit, al monument es volia homenatjar als caiguts i ell va morir tranquil·lament al llit. Sembla que d'altres ho van decidir per ell). 
Tot el que fa referència al Valle, però, és força opac, fet d'ocultacions i manca de transparència. El franquisme no va morir amb Franco, s'ha perllongat al llarg de dècades; les seves ramificacions són ben presents en determinats poders de l'Estat, del que en tenim exemples ben recents. 
Per tot això m'ha interessat molt més la segona part del llibre, on s'analitza l'anacronisme que representa un monument així en una societat democràtica, que no pot servir (perquè està mantingut amb els diners de tots) per a trobades on s'exalti la dictadura, on campin lliurement símbols pre-constitucionals i on es facin discursos d'odi contraris a la convivència respectuosa que hauria de prevaler. 
Quan es va tancar el llibre a principis d'octubre de 2019 Franco encara romania enterrat a la Basílica (la segona més gran després de la de Sant Pere de Roma). La seva exhumació va tenir lloc el 24 d'octubre, pocs dies després, un cop superats tots els entrebancs que van posar per impedir-ho tant la família del dictador com la comunitat benedictina que gestiona la basílica. 
Personalment no sóc partidari de derruir monuments (m'agradin més, menys o gens). Crec que són necessaris per explicar el nostre passat. No podem negar la història; l'hem de conèixer i situar-la en el seu context, sense exaltacions ni mitificacions. I sempre amb voluntat de justícia i servei a la veritat. Hem d'afavorir una lectura objectiva que integri el que hi ha amb el que va passar. 
Crec que al Valle s'ha fet un primer pas necessari. El segon seria treure José Antonio del lloc preferent que té, en la línia de trencar amb la jerarquia de les víctimes, situant-lo com el que va ser, una víctima més de la rereguarda. 
I en tercer lloc s'ha de treballar en una nova lectura del conjunt monumental, la d'un espai que homenatgi totes les víctimes de la guerra sense distincions i sempre amb respecte a la voluntat dels descendents respecte les restes dels enterrats. 
La dictadura de pedra és un estudi amè que es llegeix amb interès i que valdria la pena que sobretot la gent més jove conegués. De cara a futures edicions seria aconsellable corregir algun error com el que hi ha a la pàgina 43, on es fa referència al Ministre de l'Interior Alberto Fernández Díaz, quan en realitat es vol fer referència al seu germà Jorge. 
Tot i així, aquest detall no treu mèrit al treball d'esperit divulgador de les seves autores, que treu aspectes sobre els quals val la pena que cadascú reflexioni.

dissabte, 14 de març de 2020

Hache

El mes passat Manresa es va convertir en un plató de televisió per al rodatge d'algunes escenes de la segona temporada de la sèrie de Netflix Hache. La premsa local se'n va fer ressó i l'esdeveniment va ser seguit amb curiositat per molta gent. 
A mi també em va picar la curiositat i ara, després d'haver visionat la primera temporada, he de dir que em sembla una producció molt digna, de bona factura, que no té res a envejar a d'altres produccions foranes de més anomenada. 
La sèrie, de temàtica policíaca i basada en fets reals, està ambientada en una Barcelona de 1960 grisa i que encara respira franquisme. Reuneix tots els ingredients del cinema negre més clàssic: mafiosos, corrupció policial i judicial, suborns, xantatges, tràfic de drogues, jocs de lleialtats, històries d'amor,... 
Compta amb uns personatges complexos i torturats per elements del seu passat, les evolucions dels quals se segueixen amb força interès. 
Està ben interpretada. Els protagonistes principals són cares conegudes del cinema espanyol com ara Javier Rey, Adriana Ugarte o Eduardo Noriega; però la resta del repartiment compta amb una nodrida presència catalana entre la que cal destacar el Marc Martínez, el Pep Ambrós, l'Íngrid Rubio, el Roger Casamajor, l'Àlex Casanovas o el David Bagés.
Per als manresans té l'interès afegit d'anar descobrint els indrets de la ciutat on s'han filmat algunes escenes i gaudir de les aparicions dels cotxes d'època que pertanyen a la col·lecció particular d'un conciutadà. La màgia del cinema converteix l'emblemàtic Passeig manresà en la Rambla barcelonina i t'adones de com la fàbrica de somnis que és el cinema converteix amb ben poca cosa un comerç de la zona en el club Albatros, epicentre de la trama de la sèrie.
La música, que es mou a ritme de jazz i boleros, reflecteix molt bé l'ambient dels night clubs de l'època. 
En definitiva, Hache és una producció amb un bon guió que progressa amb ritme, t'atrapa i segueixes amb interès; compta amb unes interpretacions convincents i amb una factura  homologable als estàndards internacionals, que li pot oferir una bona repercussió en la plataforma d'un gegant global com és Netflix. 
Si us agrada el cinema negre i les històries "dures" no us decebrà. 

diumenge, 8 de març de 2020

Especials

Aquests dies es projecta a les sales de cinema una pel·lícula francesa tan especial com el seu nom. M'agraden les històries humanes i aquesta, a més a més, toca aspectes relacionats amb el meu entorn professional. I per si això fos poc és de les poques pel·lícules que s'ofereixen en versió doblada al català. Són qüestions a valorar, calia aprofitar l'oportunitat i això he fet.
Especials tracta de la integració de persones amb discapacitat, de la necessitat d'oferir-les-hi oportunitats en entorns normalitzats. Les situacions que es mostren, dures, però tractades amb un punt d'humor, donen visibilitat a una realitat social a la qual cal donar una resposta adequada. 
La pel·lícula està protagonitzada per dos bons samaritans, un de jueu i un altre de musulmà (dos col·lectius freqüentment estigmatitzats) que dediquen altruistament els seus esforços a ajudar persones amb autisme o trastorns del seu espectre l'un (el jueu, interpretat brillantment de manera molt convincent per Vincent Cassel) o joves abocats al carrer i la marginalitat l'altre (el musulmà). Ambdós es complementen i col·laboren, aprofitant el segon la plataforma que l'altre li ofereix per donar oportunitats i sortides als joves que atén. 
I tot això ho fan per humanitat, per la compassió que els genera la realitat social amb la que conviuen. 
Crec que aquí rau una de les claus de l'èxit d'aquesta pel·lícula. És una pel·lícula que s'adreça directament al cor de l'espectador i aconsegueix de seguida que aquest empatitzi amb els protagonistes. 
La pel·lícula, però, no deixa de banda el paper de les administracions en l'atenció d'aquests col·lectius de persones. No pots exigir legalitat quan no ofereixes alternatives. La conversa entre el protagonista i els dos buròcrates davant les exigències i les amenaces de tancament és un dels moments culminants del film que cal seguir amb la màxima atenció. 
Val la pena. Planteja un tema interessant que la societat no pot ignorar, el tracta amb encert, compta amb bones interpretacions i deixa un magnífic regust a la sortida de la sala.
Sort en tenim de persones com les que protagonitzen aquesta història, que fan del món un indret una mica millor. 




dissabte, 7 de març de 2020

La història viscuda, de Joan B. Culla

Joan B. Culla Clarà
La història viscuda - Memòries
Barcelona: Raval Edicions SLU, Pòrtic; 2019
432 pp.
ISBN: 978-84-9809-440-4
PVP: 19,90€

Joan B. Culla (1952) és un historiador que ha tingut una dilatada presència als mitjans de comunicació des dels temps de la Transició fins avui. Ha format part del paisatge humà amb el que he conviscut durant molts anys. He seguit amb interès els seus programes de divulgació històrica al Canal 33, els seus articles com a analista polític i també la seva participació en tertúlies i debats. Sota el seu posat tímid i bonhomiós és una persona que no defuig les polèmiques i a la que li agrada defensar els seus punts de vista, sovint amb un punt d'ironia i fins i tot de sarcasme.
Interessat en el catalanisme, la història dels partits polítics i els grans esdeveniments del segle XX que ha seguit de prop i amb coneixement directe d'alguns dels seus protagonistes (com per exemple, els canvis en els països de l'est d'Europa i la creació de l'estat d'Israel, procés pel qual sent una fascinació no exempta de crítica quan convé), ens regala ara les seves memòries.
He de dir que les he llegit amb fruïció perquè m'he reconegut en el retrat d'una època i d'una generació. Sóc alguns anys més jove que ell, però comparteixo molts dels seus records quan parla de la seva infantesa, que són comuns als que vam ser nens a la dècada dels 50 i dels 60. Vam rebre la mateixa educació sentimental quant a lectures, sèries, programes de televisió i sessions dobles als cinemes els dijous i els diumenges a la tarda. 
Com a historiador i analista polític ha tingut relació i fil directe amb els principals protagonistes de la política catalana d'aquests darrers quaranta anys i sovint ha participat en commemoracions, aniversaris, presentacions, delegacions, comissions  i actes en relació a la memòria històrica, aportant-hi els seus coneixements i la seva solvència intel·lectual. 
Al·lèrgic a la militància política però partidari d'un catalanisme transversal que aglutini, és un nacionalista català sense fissures que sempre fa gala de ponderació i sentit comú. 
Sempre parla amb respecte i mesura de les persones i transmet un gran sentit de l'amistat; comparteix anècdotes sucoses de personatges com Tarradellas o Pujol, però parla també de molts personatges coneguts de la classe política actual, de periodistes i companys de professió. És contundent criticant la demagògia, la ignorància, l'arrogància o la mala gestió. 
I reconeix que l'evolució de la situació política en relació a Catalunya també l'ha fet evolucionar ideològica i políticament (" Allò que, durant aquelles dècades de familiaritat amb diputats i consellers, no hauria pogut imaginar mai era que, un dia, alguns d'ells es veurien tancats a la presó. Per a la gent de la meva generació, l'empresonament  a causa d'activitats polítiques era cosa del franquisme, del qual crèiem haver girat full el 1978. En endavant, la política podia comportar l'èxit o el fracàs, la victòria o la derrota, l'assoliment del poder, la caiguda en l'oposició o l'obligació d'anar-se'n a casa, però mai la privació de llibertat." No cal dir que la seva consternació i perplexitat és comuna a la de milers i milers de catalans, entre els quals m'hi incloc.).
Joan B. Culla ha viscut molt i té molt per explicar. M'ha transmès sinceritat, he llegit les seves memòries amb avidesa i encuriosit per les interioritats del seu relat i les revelacions sobre alguns personatges que m'han fet entendre millor el perquè d'algunes coses que van passar. 
Si us interessa la història recent i la política crec que us agradarà molt. 



dissabte, 29 de febrer de 2020

La dona del 600, de Pere Riera

Generalment, quan llegeixo un llibre, vaig al teatre o veig una pel·lícula; m'agrada tenir la sensació que m'han fet una proposta interessant que ha remogut alguna cosa dins meu. No negaré que de vegades necessito quelcom lleuger, que em distregui i m'alliberi dels maldecaps, però íntimament sempre busco aquelles obres que em plantegen una reflexió o em connecten amb una inquietud, que reflecteixen una part de mi, que em fan reflexionar sobre els més diversos aspectes de la vida. 
Tanmateix, celebro constatar que hi ha creadors de casa nostra amb talent capaços de fer propostes ben interessants com és el cas de La dona del 600. 
La dona del 600 és aparentment una comèdia nostàlgica sobre un dels símbols d'una època, però la veritat és que va molt més enllà; ens parla del dret a viure la vida com a cadascú li sembli millor; de la necessitat d'empatia, de comprendre els altres, de respectar-los; i, sobretot, de la importància d'estimar. 
Es segueix amb un somriure i alguna que altra riallada; compta amb un elenc de luxe en estat de gràcia on és difícil destacar algú per sobre d'un altre. No he de descobrir res a hores d'ara d'actorassos com el Jordi Banacolocha, la Mercè Sampietro o l'Àngels Gonyalons; ni desmerèixer el bon ofici de la Rosa Vila o el Pep Planas. Tots estan a un gran nivell. 
Crec que val molt la pena. Després de l'estada al Teatre Goya ha iniciat una gira pels teatres del territori que s'allargarà fins a principis d'abril. Si no l'heu vist i en teniu ocasió us la recomano de tot cor.



dissabte, 15 de febrer de 2020

Josep Maria Aloy

Encara colpit per la notícia del decés del Josep Maria Aloy, em vénen al cap els records de la coneixença personal que en vaig tenir. Al Josep Maria li dec el meu interès pel món de la literatura infantil i juvenil, on seria injust no reconèixer-li el seu mestratge. Em va ensenyar a llegir i valorar els llibres adreçats a nens i joves; a tenir-hi una mirada i un criteri propis. I això és el que he anat reflectint en moltes de les entrades d'aquest blog.
De caràcter inquiet, tenia esperit d'activista i era al darrere de moltes iniciatives a favor del llibre i la lectura: impulsava clubs de lectura, era present a presentacions de llibres i aquests darrers anys ens va regalar el seu blog Mascaró de proa, on seguia ressenyant novetats i parlant dels autors que admirava. Ahir rellegia la seva darrera entrada, fa menys d'un any, on s'acomiadava desitjant bones lectures. 
Era un savi, un dels millors coneixedors de la literatura escrita en català per a nens i joves i amic i biògraf oficial del seu admirat Josep Vallverdú, el creador de l'immortal Rovelló. Hi ha unes emotives fotografies de la visita que li va fer dies enrere a l'hospital on estava ingressat. 
Entre d'altres, ens deixa un llibre que per a mi és tota una referència, Et diran que llegeixis, Bernat; on es recull el seu cànon particular. EPD.

divendres, 10 de gener de 2020

Papitu. El somriure sota el bigoti, de Carlota Benet

Carlota Benet Cros
Papitu. El somriure sota el bigoti
(pròleg de Sergi Belbel)
Barcelona: Edicions 62 - Columna Edicions, 2018
Col·lecció de Llibres de No Ficció de Columna
200 pp.
ISBN: 978-84-66423-35-9
PVP: 17,50€ (rústica amb solapes) / 9,99€ (ebook)

Aquests darrers anys hem sabut que en Josep Maria Benet i Jornet (1940) s'ha anat apartant de la primera línia de l'actualitat afectat pel poder destructor de l'Alzheimer. Colpeix que algú a qui havies seguit, de qui admiraves la seva obra i de qui dramaturgs contemporanis com en Sergi Belbel reconeixen el seu mestratge, vagi desdibuixant-se fins a oblidar qui és o el que ha fet. Diuen que la darrera cosa que les persones afectades per Alzheimer perden és la capacitat de percebre l'afecte de qui els envolta; i potser aquest aspecte amaga una gran lliçó de vida que ens indica allò que és més important a la vida. 
Del llibre de la seva filla Carlota Benet (1981), un relat de caire autobiogràfic sobre els aspectes més personals i íntims de la relació amb el seu pare; més enllà de la descoberta de diferents aspectes curiosos i poc coneguts de la seva biografia (com la seva amistat amb en Terenci Moix),
m'han interessat els que conformen el testimoni humà d'una filla en la que molts ens hi podem veure reflectits. Perquè jo diria que no som pocs els qui reconeixem el neguit amb el que vivim o hem viscut la pèrdua de capacitats d'aquelles persones a les que havíem admirat i estimat en la seva plenitud; el sentiment de culpa amb el que hem viscut per no haver comprès a temps l'afectació i l'abast de les seves limitacions; els dubtes sobre el que cal fer en un moment donat, sobretot quan tens la condició de ser fill únic i et pot costar compartir el que vius i prendre la decisió més adequada. 

Crec que en el llibre hi ha un testimoniatge en el que t'hi pots veure reflectit i alhora sentir-te alleugerit, perquè t'adones que el que va viure la Carlota com a filla és el que passa habitualment. I que són aquelles lliçons que la vida ens regala per a ensenyar-nos tot el que comporta viure en aquest món. 
En el relat de la Carlota queda clar que el seu pare no va ser com els altres i que va restar lluny de ser modèlic i convencional, però que això no restava estimació per la seva filla, per la que es preocupava, volia aconsellar, ajudar i fer el millor que estigués a les seves mans. I això ens indica que no hi ha pares modèlics; que en això de fer de pare i tenir cura dels fills en vas aprenent tota la vida; i que el que més compta és l'estimació que mostres cap a ells, els moments compartits i la petjada que deixen. Cal relativitzar moltes coses. 
Finalment, m'ha interessat també la reflexió que planteja sobre l'equilibri entre vida professional i vida personal i emocional. Referit a ella mateixa però també al seu pare. Pel que fa a ella, perquè només podem donar el millor de nosaltres mateixos si estem bé i no és sa que la malaltia d'un familiar anul·li la nostra vida personal. 
Personalment, crec que és important plantejar-se un equilibri entre ambdues, sense renúncies.
Referit al seu pare, fins a quin punt és lícit sacrificar la segona per la primera? En el relat de la Carlota no hi ha retrets cap al seu pare i sí molta tendresa en recordar els moments que han marcat la seva trajectòria i la seva relació.  
Papitu. El somriure sota el bigoti m'ha semblat un llibre emotiu, interessant i recomanable; una reivindicació de la memòria per a lluitar contra l'oblit ("La lluita de la meva memòria contra la seva mort." Frase amb la que clou brillantment el llibre), que aporta dades i coneixement sobre un personatge rellevant de la nostra dramatúrgia però que també remou coses dins de cadascú i planteja reflexions estimulants. I això és el que han de fer els bons llibres, remoure'ns i sacsejar-nos en la nostra zona de confort.

dijous, 2 de gener de 2020

Entrevista a Joan Carles Mèlich

Com a gènere periodístic m'agraden molt les entrevistes en profunditat. No és fàcil trobar algú que tingui coses interessants a dir, que sàpiga dir-les i fer-se escoltar. Joan Carles Mèlich ho té tot a favor: és persona llegida, de sòlida formació, filòsof i professor. 
Diumenge passat vaig llegir a l'Ara l'extracte en paper de l'entrevista que li va fer l'Antoni Bassas; em van interessar tant algunes de les coses que va dir que he decidit anar a buscar l'entrevista sencera. 
És tota una experiència que m'ha absorbit per complet al llarg dels seus més de 50 minuts de durada. 
Interpel·la, et fa pensar i créixer com a persona.



Queda en anècdota que en Mèlich sigui l'autor del llibre que en Jordi Sánchez tenia damunt la taula quan va declarar en el judici al Tribunal Suprem; que ara n'acabi de publicar un altre que aniré a buscar quan en tingui ocasió. 
El que val la pena ressaltar és que m'ha servit per descobrir algú que m'ha interessat. Us recomano el vídeo que acompanya aquesta entrada i espero que el gaudiu tant com jo. Només em resta agrair a la gent que fan possible el dia Ara continguts de qualitat com aquest.