dissabte, 3 de desembre de 2016

No hi ha justícia sense llibertat

Aquests dies que la premsa i el món del periodisme han valorat la mort de Fidel Castro i els "èxits" de la revolució cubana, m'ha vingut al cap aquesta frase d'un referent del pensament socialista com ha estat la Rosa Luxemburg (1871-1919):

"La llibertat és sempre la llibertat d'aquells que pensen diferent de tu." 

I és que resulta grostesc escoltar de boca de representants polítics del teu país elogis desmesurats que parlen d'avenços en sanitat i educació del règim cubà, quan tot això s'ha fet humiliant i aniquilant tota opinió divergent. Us recomano la lectura de l'article Històries de l'Havana, de l'Esther Vera, publicat a l'Ara el passat diumenge 27 de novembre,  en un gran exercici periodístic d'intentar aportar objectivitat informativa.

diumenge, 27 de novembre de 2016

Adiós a Berlín (Cabaret), de Christopher Isherwood

Christopher Isherwood
(traducció de Jaime Gil de Biedma)
Adiós a Berlín (Cabaret)
Barcelona: Editorial Seix Barral, 1974
176 pp.
ISBN: 84-322-0164-2

Aquesta vegada he arribat a un llibre des d'una obra de teatre. L'altre dia vaig anar a veure el musical Cabaret, del qual es compleixen 50 anys de la seva estrena al Broadhurst Theatre de Broadway (concretament es va estrenar el 20 de novembre de 1966). Va ser un autèntic plaer poder escoltar en directe alguns dels temes més famosos de la història del teatre musical, en un muntatge d'impecable factura. Aquest musical va multiplicar la seva popularitat quan va ser adaptat al cinema el 1972 en una reeixida pel·lícula que va guanyar vuit Òscars (entre els quals cal destacar el de millor direcció, actriu principal, actor de repartiment, millor banda sonora i millor fotografia) d'un total de deu nominacions. Va ser tot un exitàs, justament en un moment de decadència del gènere del musical, que va revifar arran d'aquesta pel·lícula.
(1904-1986)

Cabaret no és només un seguit de cançons reeixides, sinó que compta amb una consistent història dramàtica que retrata la decadència i la degradació de les condicions de vida de la societat alemanya a la dècada dels vint del segle passat i que culminaria amb l'ascens del nazisme i tot allò que va comportar.
El musical i la pel·lícula es basen en dos novel·les de caire autobiogràfic de l'escriptor britànic Christopher Isherwood (que més tard es va nacionalitzar nord-americà) sobre la seva estada a Berlín a la dècada dels 30 aplegades sota el títol de Cròniques berlineses i que inclou Mr. Norris changes trains (Mr. Morris canvia de trens, 1935) i Goodbye to Berlin (Adéu a Berlín, 1939), que és la que acabo de llegir i comentar.
He sentit curiositat per indagar en els orígens literaris d'aquest musical i he rescatat de la meva biblioteca una curiosa edició d'un temps en que les caixes d'estalvis aprofitaven la diada de Sant Jordi per regalar un llibre als seus clients a canvi d'una simbòlica imposició. Així, amb els anys, moltes famílies acumulaven una sèrie de llibres que conformaven incipients biblioteques que lluïen en algun prestatge dels menjadors de les cases. Dubto que en general fossin llegits, però lluïen per la seva acurada enquadernació i presència i quan anaves de visita identificaves fàcilment la caixa de la que s'era client.
Doncs bé, el llibre que us comento, editat per Seix Barral l'any 1974 en una excel·lent traducció de Jaime Gil de Biedma, porta la llegenda "Edición especial para la Caja de Ahorros de Manresa" i "Obsequio de la Caja de Ahorros de Manresa". I com que es tractava d'oferir un volum d'una certa presència i Adiós a Berlín no és una novel·la massa llarga, hi van afegir una altra novel·la titulada El Jardín de los Finzi-Contini, de Giorgio Bassani.
Curiosament es tracta de dues bones obres que tenen com a rerefons l'ascens del nazisme i dels feixismes a Europa. Es tracta d'una edició de molta qualitat que resisteix de meravella el pas del temps. Un signe més d'un temps que ja no existeix.
Doncs bé, Adiós a Berlín aplega diferents narracions a mig camí entre el llibre de memòries i la novel·la. Diria que es tracta de la novel·lació de diferents vivències del Christopher Isherwood durant la seva estada a Berlín. Vivències que ens serveixen per a fer-nos una idea ben precisa de la societat alemanya entre les dues grans conteses bèl·liques del segle XX. 
Adiós a Berlín aplega diferents narracions (Diari Berlinès, Sally Bowles, A l'illa de Roügen, Els Nowak, Els Landauer) que ens van aportant punts de vista que ens ajuden a completar el mosaic que va construint la novel·la. 
Christopher Isherwood és un escriptor que va a Berlín per tal d'aprendre alemany i anar escrivint una novel·la, que sobreviu fent classes particulars d'anglès i que s'hostatja a diferents cases.
El musical i la pel·lícula Cabaret parteixen del gran personatge femení que és la Sally Bowles, que és l'eix sobre el qual es construeix i desenvolupa la seva trama. I és que es tracta d'una gran creació. És una noia inestable, ingènua, de caràcter voluble, que somia amb el triomf artístic però que acaba mig prostituint-se per intentar sortir del pou de mediocritat que és la seva vida. 
Però la novel·la guanya intensitat amb la senyora Schroeder, que ha de llogar les habitacions de casa seva per a sobreviure i combatre les privacions que li imposen els temps que li pertoca viure; amb la família Nowak, gent treballadora que ha de conviure amb privacions i problemes de salut; o amb els Landauer, una família jueva benestant que ha de fer front a l'assetjament que li marca l'ascens del nazisme. 
I és que quan les societats veuen degradar-se les condicions de vida, quan creixen les desigualtats socials, els populismes de tot signe, es diguin comunisme o nazisme, troben el terreny adobat per fer créixer les seves llavors. Que cadascú tregui les seves conclusions. Podem treure lliçons de la història o estar cridats a perpetuar-ne els errors; però qui vulgui pot trobar semblances amb els temps actuals i reflexionar sobre el que cal. 
Isherwood, de sòlida formació i com molts d'altres intel·lectuals britànics del seu temps, era contrari a tots els totalitarismes. I en aquest llibre ens ofereix un relat que traspua versemblança, que beu de la realitat del seu temps i que esdevé crònica social d'un període convuls de la nostra història. I ho ha amb un llenguatge directe i planer que atrapa el lector des de les primeres pàgines.

dissabte, 5 de novembre de 2016

LIJ - Max i els superherois

Rocío Bonilla; Oriol Malet
Max i els superherois
Barcelona: Animallibres, 2016
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 29
44 pp
ISBN: 978-84-16844-17-3
PVP: 15,95€

Rocío Bonilla parteix en aquesta ocasió de la fascinació que senten alguns nens i nenes pel món dels súper-herois i els seus poders per a transmetre'ns de forma molt intel·ligent i subtil un reconeixement a favor de la dona. Perquè hi ha una súper-heroïna en totes aquelles mares que arreglen una cosa que s'ha espatllat, ens preparen el dinar, ens ajuden a fer els deures, ens posen una tireta quan ens hem fet un tall o vetllen incansables per nosaltres en tot moment.
I que són les súper-heroïnes més excepcionals quan es treuen la disfressa i es posen el vestit de mama per a fer-nos el petó de bona nit. 
Excel·lent una vegada més. Per a nens i nenes a partir de 5 anys.

diumenge, 23 d’octubre de 2016

Aquella porta giratòria, de Lluís Foix

Lluís Foix Carnicé
Aquella porta giratòria
Barcelona: Columna Edicions, Llibres i Comunicació, S.A.U. /Destino, 2016
Col·lecció L'Àncora, 243
280 pp.
ISBN: 978-84-9710-261-2

Després de regalar-nos aquella delícia que és La marinada sempre arriba, on Lluís Foix es capbussava en els records de la seva infància i ens oferia un retrat entranyable del que fou la postguerra en l'entorn rural del que provenia i de la seva quotidianitat; continua narrant-nos ara el que són les seves memòries professionals. 
És el relat del que ha estat una referència en el món del periodisme com ara La Vanguardia, dels canvis que ha experimentat fins al moment actual, de com es feien els diaris, del control ferri que exercia la dictadura sobre les persones (el director el nomenava el Consell de Ministres), els continguts i punts de vista; de les temptacions que ha tingut sempre el poder polític de controlar i condicionar la informació (amb algunes anècdotes sucoses referides a personatges com ara Jordi Pujol o Ramon Trias Fargas), de les relacions amb la propietat del diari, dels periodistes que ha conegut o tractat, de les corresponsalies,.... Tot allò, en definitiva, que ha format part de la vida del diari. En general, el to del llibre és cordial i amable, elogiant les qualitats i aspectes positius de tothom, tot i que quan parla d'alguns personatges en concret es dedueixen alguns ressentiments que mai es fan del tot explícits. 
Foix ens parla de tots aquells personatges que ha tractat al llarg de la seva dilatada vida professional; dels llocs que ha trepitjat; dels conflictes que ha cobert;... i et fas una idea de tot el que ha fet i de com ho ha viscut. 
Hi ha coses que no queden massa aclarides, com ara les causes de la brevetat del seu pas per la direcció del diari. La cosa és que després d'aquell episodi va quedar una pila d'anys com a director adjunt i que ha estat el gran impulsor de la digitalització del diari i de la seva edició digital. 
L'emblemàtica seu del diari amb la porta giratòria al carrer Pelai per on van passar tants i tants destacats personatges de la vida social, cultural i política del seu temps ja no existeix (ha estat reconvertida en hotel); com tampoc aquella redacció compartimentada per vidres gruixuts.
Ha canviat la manera de fer periodisme, d'organitzar la redacció d'un diari; però segueixen sent necessaris periodistes que expliquin la complexitat del món, l'analitzin i la interpretin. Hem entrat en una nova era que compta amb noves eines, on la tecnologia està impulsant canvis a gran velocitat; però l'essència del periodisme i la necessitat d'exercir-lo des de la màxima independència professional són les mateixes. 
Val molt la pena per entendre d'on venim.

diumenge, 9 d’octubre de 2016

Dels perquès de la literatura

"La literatura ens descobreix el món tal com és i també tal com podria ser i, esclar, tal com no hauria de ser. Voleu millor educació?"

Narcís Comadira (1942)

(de l'article L’educació literària, publicat a l'Ara el 8 d'octubre de 2016)

dimarts, 4 d’octubre de 2016

LIJ - Em dic Aran i m'encanta escriure!, de Jaume Cela

Jaume Cela; Anna Clariana (il·lustradora)
Em dic Aran i m'encanta escriure!
Barcelona: Animallibres, 2016
Col·lecció La formiga groga, 69
96 pp
ISBN: 978-84-15975-86-1
PVP: 8,50€

Em dic Aran i m'encanta escriure! parteix d'una premissa senzilla i propera, però molt eficaç: les propostes d'expressió escrita que fa una mestra al llarg del primer trimestre d'un curs escolar per a preparar el regal de Nadal. 
La gent de la professió hi reconeixerem propostes, recursos i motivacions que ens resultaran familiars; però el que aconsegueix transmetre el conjunt és que escriure és una porta oberta a la imaginació que pot esdevenir plaer i passió. 
Em dic Aran i m'encanta escriure! té un títol entusiasta que pretén engrescar i motivar cap a l'escriptura, però també és una lectura agradable, amb moments d'emotiva tendresa com el que protagonitza l'aparició de Joana Raspall, per a nens i nenes a partir de 8 anys.

diumenge, 2 d’octubre de 2016

Intents de treure suc a la vida. El diari secret de Hendrik Groen, de 83 anys i 1/4.

Intents de treure suc a la vida.
El diari secret de Hendrik Groen, de 83 anys i 1/4


Barcelona: Ara Llibres, SCCL, 2016
Segell/Col·lecció Amsterdam
344 pp.
ISBN: 978-84-15645-92-4
PVP: 19,90€

Aquesta va ser una de les adquisicions sorpresa d'aquest darrer Sant Jordi. D'aquells llibres que en desconeixes l'existència i que per tant no vas amb la intenció de comprar, però que veus en una parada, fulleges i t'acabes comprant. Sant Jordi no seria el que és sense això. La publicitat anuncia que ha estat traduït a vint-i-una llengües i a tu et fa la impressió que té allò que fa que un llibre es converteixi en fenomen.
De l'autor res en sabem. Pot ser un nom real o inventat; però el que explica traspua versemblança, i hi ha pocs dubtes sobre que es tracti d'un jubilat resident en una residència geriàtrica. Si t'has mogut per aquest món, les rutines i les converses dels avis d'una certa edat et resulten d'allò més familiars. 
Des del punt de vista personal, fer el pas d'ingressar un avi en una residència, sempre resulta un procés dolorós i ple de dubtes; però hi ha un punt en la trajectòria vital de moltes persones grans en que creix la dependència i ja no s'és capaç de viure a casa amb una mínima autonomia i dignitat. La perspectiva que t'ofereix la residència és la de viure els darrers anys, d'estar allí esperant la mort, com a punt final al nostre pas per aquest món. Té un punt descoratjador malgrat intentem veure-hi coses positives. És assumir en un espai i un temps no gaire llarg el final de les nostres vides. 
I en aquesta perspectiva que ofereix la residència hi ha com dos tipus de reaccions: la de deixar-se anar i anar observant el pas dels dies passivament des d'una finestra, només pendent dels mals que et tenallen; i la d'intentar treure suc a la vida malgrat les limitacions que sovint imposa la vellesa (d'aquí el títol d'aquest llibre, Intents de treure suc a la vida). 
I aquí és on trobem el protagonista d'aquest relat, l'Hendrik Groen, que mostra una actitud vitalista malgrat tot el que l'empeny al pessimisme. L'Hendrik s'imposa escriure un diari que vagi recollint el seu dia a dia al llarg del 2013, una mica cada dia, com una cosa més a fer. 
El resultat és un retrat molt fidedigne, amb pinzellades d'un humor a estones corrosiu, sobre la quotidianitat d'una residència d'Amsterdam. Són les rutines, els temes de les converses (pendents de qui es va morint, com per poder dir "aquest l'he guanyat"), les inquietuds, les prevencions contra el secretisme i l'opacitat amb es gestionen determinats temes a la residència, les relacions amb els familiars, entre els residents, les expectatives,...; on no hi falten de vegades comentaris punyents sobre l'actualitat i anècdotes que reforcen el punt de vista humorístic (amb un punt d'humor negre) de la narració. 
Però també és el relat del grupet de residents que es crea al seu voltant, el VePeNoMo (vells però no morts), que organitzen sortides pel seu compte al marge de la residència per a recuperar l'alegria de viure i seguir gaudint de bons moments. I la història del seu amic Evert, amb el seu corrosiu i particular sentit de l'humor, provocador, i políticament incorrecte; la Grietje, que va desenvolupant Alzheimer; i l'Eefje, aquella amiga que aprecia especialment i que en d'altres circumstàncies podria haver estat alguna cosa més. 
A mesura que avança, el relat es va fent més madur i ric emocionalment, i aconseguint que els seus protagonistes es vagin fent entranyables. Són les anècdotes i l'actualitat; però també la preocupació per l'Alzeimer i l'eutanàsia, per posar dos exemples; que estan presents en el llindar que separa la vellesa de la vida digna.
M'ha agradat. A estones m'ha divertit (en vaig tenir prou en un primer moment amb la primera pàgina per començar a riure, pagar-lo i posar-lo a la bossa) amb el seu anecdotari; però sobretot m'ha fet pensar en la dignitat amb que s'ha de viure la vida i en la importància de tenir motivacions, les que siguin, però motivacions al cap i a la fi, per seguir endavant. 
Busqueu El diari secret de Hendrik Groen, de 83 anys i 1/4, no us decebrà.

dijous, 1 de setembre de 2016

Retorn

Avui que molts mestres inicien un nou curs...

El retorn il·lumina
vells somriures
que el temps fa enyorar,
espais ombrívols
que el curs
omple de vida i d'activitat.
Llum que ens torna
a l'escola que és vida,
vida que ens fa.

dijous, 25 d’agost de 2016

La Manresa Desconeguda, un referent plenament reeixit

Quan arriba la Festa Major de Manresa, des de fa ja un bon grapat d'anys, no hi falten les Visites a la Manresa Desconeguda, una peculiar forma de fer turisme cultural dins la teva pròpia ciutat. És un intent reeixit de difondre el patrimoni arquitectònic i artístic, però alhora de recuperar la memòria de fets, llocs i persones. 
Fet des del voluntarisme amb molt d'entusiasme; però molt ben documentat i que també obté nota alta en organització. 
L'activitat té un alt grau d'acceptació, és difícil no sentir-te atret per alguna de les propostes i cada any l'esperes amb cert delit. 

Sempre acabes fent alguna nova descoberta i després de les explicacions dels guies tens una nova mirada sobre aquells edificis i espais per on passes habitualment sense parar-hi atenció. Prens consciència de les moltes coses que s'han fet; però també de les moltes que queden per fer per a dignificar el patrimoni de la ciutat. 
Sento reconeixement i gratitud cap a tota la gent que hi ha al darrera; per tot allò que aconsegueixen transmetre. I no voldria acabar aquesta entrada sense fer referència a un portal com memoria.cat, un tresor que cal conèixer i del que cal tenir-ne cura.

dijous, 18 d’agost de 2016

La realitat és la que és

Quan parlem de lectura hem de ser realistes per no sobre-dimensionar un hàbit cultural que és clarament minoritari (ja ho deia Josep Pla a El quadern gris quan especulava sobre les conseqüències que podria tenir la ràdio en els hàbits lectors. Ha passat un segle i som si fa no fa on érem, parlant d'una activitat minoritària però de resistència numantina). No podem viure en un núvol i pensar que estem parlant de quelcom que interessa a molta gent. 
Comentaré les dades del baròmetre del CIS encarregat pel Ministeri d'Educació, segons les quals aproximadament un 40% de la població adulta no llegeix mai cap llibre. És fort. MAI. Viuen al marge del que el llibre pot representar a les seves vides. I això ja són milions de persones.
Ara podríem sumar el 7% que afirma que només n'ha llegit un al llarg de l'any (el que es va comprar o li van regalar per Sant Jordi?). En definitiva, la meitat de la població no llegeix mai o gairebé mai. 
Ja se sap que el got el podem veure mig ple o mig buit. I els optimistes interpreten que aquestes dades són millors que les que hi havia fa uns anys. Felicitats! 
Evidentment, hi ha gent que llegeix. I gent que llegeix molt, però també gent que no ho fa mai. I la cosa està molt repartida. Al marge de les persones que no poden dedicar-hi temps per circumstàncies personals em pregunto quin tipus de societat es desenvolupa quan hi ha tanta gent que va deixant de llegir, de fer-se preguntes i de buscar-hi respostes. 
Seguim. Un 5,5% de la població afirma que va llegir entre 9 i 12 llibres. Sensacional! Gairebé un al mes. Suposo que és la franja de població més sensible a les informacions que facin referència a tot aquest món, la que s'interessa pel que li puguin fer arribar al respecte, la que pot parar atenció al que li ofereixin els suplements culturals de la premsa.
I encara hi ha més. Hi ha qui llegeix més de 12 llibres, però és irrellevant a efectes estadístics. 

Intento extrapolar dades: Una persona que tingui l'hàbit de llegir amb regularitat pot llegir al voltant de 500 llibres al llarg de la seva vida (poden ser més, però hem de ser realistes. Calen grans esforços lectors per multiplicar aquestes quantitats). I amb condicionants així, perquè la vida no és eterna, cal ser molt curosos en la tria.