dimecres, 18 de juliol de 2018

La lectura en imatges - XIV

"La infantesa és un temps despreocupat on es desenvolupa la capacitat d'estimar, de jugar i de llegir."



dissabte, 14 de juliol de 2018

Les bruixes de Llers, de Carles Fages de Climent

Carles Fages de Climent; Salvador Dalí (il·lustracions). 
Pròleg de Ventura Gassol
Les bruixes de Llers (llibre de poemes).
Publicat inicialment el 1924. 
Epub que pren com a edició de referència la de Montserrat Vayreda i Jaume Maurici, publicada l’any 1977.

El 2018 és l'any Carles Fages de Climent coincidint amb el 50è aniversari de la seva mort (1902-1968). És un dels grans escriptors catalans del segle XX i un dels grans noms del noucentisme, avui força desconegut, però amb una extensa obra de gran qualitat que cal anar descobrint i posant en valor. 
Carles Fages de Climent (1902-1968)

Llegint els poemes m'ha sorprès la riquesa lèxica (he hagut de recórrer sovint al diccionari, i no només el de l'IEC, sinó també el Català, Valencià Balear d'Alcover  i Moll), la precisió amb la que fa rimar el text i el respecte escrupolós cap a les formes poètiques que conrea. Una obra desenvolupada amb gran rigor per un escriptor de poc més de vint anys acabats de fer. I no només demostra dominar un llenguatge culte i la tècnica per escriure poemes sinó que recrea un paisatge en tot moment reconeixible, el de l'Empordà més rural i narra amb eficàcia rondalles i llegendes ancestrals de bruixes i altres personatges que formaven part de l'imaginari popular.
El volum consta amb dos col·laboradors de luxe, els dibuixos d'un joveníssim Salvador Dalí (encara no havia fet els vint anys), amic personal de Carles Fages de Climent; i un pròleg de Ventura Gassol, poeta també i que va esdevenir conseller de Cultura durant la IIa República.
Una petita joia que val la pena descobrir. 


divendres, 13 de juliol de 2018

Recomana'm un llibre

Il·lustració de Miguel Ángel Camprubí
En les trobades informals que tenen lloc quan som a punt de començar les vacances és habitual que algú es despengi amb la frase que encapçala aquesta entrada. Sempre he tingut la sensació que és més una manera de trencar el gel i iniciar conversa que una demanda real. Crec que la qualitat més important que ha de tenir un lector és la seva independència. Personalment sempre trio en funció del que em ve de gust en un moment donat. La tria depèn més de com et trobes i dels gustos personals que de la qualitat literària d'una obra determinada. Si mentalment estic esgotat potser no triaré Proust, per exemple. Per tant, respondre al recomana'm un llibre, em genera certa incomoditat, perquè d'una banda no em veig amb cor de recomanar una cosa que no hagi llegit i d'una altra sóc ben conscient que difícilment serà seguida. Crec l’únic consell sobre lectura que pot donar una persona a una altra és que no accepti consells. Ras i curt: llegeix el que et vingui de gust. Perquè, suposant que t'agradi llegir, hi ha un llibre per a cada persona i per a cada moment de la vida. Tot té el seu públic i és digne de ser respectat.
Un altre aspecte a considerar és que ens hem de sentir lliures per a formar-nos com a lectors. Hem de donar valor a les nostres tries, perquè ens ajudaran a descobrir el que ens agrada i el que que no. Imagineu per un moment que no us agrada gaire la literatura fantàstica o la de terror. Fareu gaire cas d'una recomanació que vagi per aquests viaranys?
La llibertat ha de formar part primordial dels valors d'un lector. És el que el farà evolucionar i gaudir de l'experiència de llegir. Acceptar autoritats, ni que siguin sota la forma d'una recomanació, és contrari al que hauria de ser, perquè tots els llibres ens donen alguna cosa i tenim el repte de descobrir el que cadascun d'ells ens pot aportar: intriga, emoció, humor, llenguatge,...
Com a lectors no hem d'ignorar el nostre gust personal. Llegir rima amb gaudir i certament són dues paraules que tenen molt a veure. El gust podem educar-lo i esforçar-nos per fer-lo evolucionar, però mai ignorar-lo perquè la lectura ha de ser per damunt de tot una experiència emocionalment satisfactòria. Si la lectura se'ns fa feixuga o és font d'avorriment, si no ens engresca, l'hem de poder reconduir. Quan som a casa o de vacances i triem llegir, no ho fem per aconseguir vés a saber quin objectiu, llegim per plaer.
Els llibres estan al servei de la vida per a fer-nos sentir millor. LLEGIR=GAUDIR.
Virgínia Woolf
Diuen que en certa ocasió Virgínia Woolf especulava que el dia del Judici Final Déu veuria arribar els lectors amb llibres sota el braç i diria a Sant Pere, amb un punt d’enveja: “Aquests no necessiten cap recompensa. No tenim res per oferir-los aquí. Han estimat la lectura."

dimecres, 11 de juliol de 2018

El libro rojo del cole

Soren Hansen i Jesper Jensen
El libro rojo del cole

(il·lustracions de Romeu per a l'edició espanyola)


Hi ha llibres als que t'hi atanses per curiositat, però veure si han envellit o caducat del tot; o bé encara conserven certa vigència. I t'adones que els llibres són sobretot fruit de l'època en que van ser escrits. Escrius allò en un moment donat perquè tens necessitat de dir una sèrie de coses. I et condiciona la realitat social. Recordeu el maig francès del 68, la primavera de Praga del mateix any o el moviment hippy.
La segona meitat dels seixanta van ser anys de revolta i de necessitat de canvi, d'insatisfacció amb les estructures de poder que hi havia, de recerca d'alternatives.
Es creia que si es canviava l'escola des d'una òptica progressista es podria canviar la societat. I amb aquestes perspectives es va publicar El libro rojo del cole. És un llibre que crida a l'acció, a qüestionar-se les coses, i que s'adreça directament als alumnes. Els planteja demanar explicacions de les coses, queixar-se, organitzar protestes, exigir drets,... I que té un punt de provocació contra l'ordre establert molt en consonància amb el tarannà de l'època.

Veníem d'una escola autoritària i classista que transmetia els valors d'una societat conservadora i retrògrada i el que fa el llibre és criticar el sistema educatiu d'aquells anys i oferir solucions per a que els alumnes es plantegin qüestions, s'organitzin i puguin ser motor de canvi. I parla també de coses que l'escola d'aquells anys obviava, com la sexualitat i les drogues.
A Espanya es va publicar el 1979 (La primera edició danesa és del 1969 i a partir d'aquí cada país adaptava el conti
ngut i anava fent les seves pròpies edicions). Fa gairebé quaranta anys. I d'ençà ha plogut molt. Avui tenim una escola de gestió més democràtica, integradora, respectuosa amb els drets de les persones i on hi ha un viu debat sobre el que s'ensenya i el com a partir de tenir més clar el per a què. L'ensenyament s'ha fet més competencial i motivador, parteix més dels interessos dels alumnes i es dóna més valor al procés maduratiu personal que comporta per a l'alumne. 
Els canvis de vegades són petits i es perllonguen en el temps, però van arribant perquè reflecteixen també els canvis i l'evolució de les societats. 
El libro rojo del cole queda avui com una curiositat antropològica, però serveix també per a constatar l'evolució que ha fet l'escola al llarg dels darrers quaranta anys. 

dissabte, 7 de juliol de 2018

LIJ - Les enigmàtiques fotos del senyor Clarissa, de Pep Molist

Pep Molist; Núria Feijoó (il·lustradora)
Les enigmàtiques fotos del senyor Clarissa
Barcelona: Animallibres, 2017
Col·lecció La formiga vermella, 82
120 pp.
ISBN: 978-84-16844-39-5
PVP: 8,95€

Les imatges tenen el poder de comunicar, evocar i suggerir. Diu el tòpic que una imatge val més que mil paraules, i tot i que jo les prefereixo perquè m'agrada l'exercici permanent d'imaginar i representar-me les situacions a partir d'elles, he de reconèixer que les fotografies aporten un plus de precisió a l'hora de reproduir amb detall allò que es veu. Les imatges viuen una època de lideratge indiscutible en el context de les xarxes socials i els mitjans de comunicació actuals i tenen un protagonisme absolut a l'hora d'informar del que passa.
Pep Molist va utilitzar la figura d'un fotògraf per a desenvolupar la trama de El petó de Lili Marleen i va partir del que li va suggerir una exposició de fotografies de Jacques Henri Lartigue i el poder d'una cançó tan evocadora com la que interpretava Marlene Dietrich. En aquesta ocasió ha fet quelcom de molt semblant. Ha partit també d'una exposició de fotografies, en aquest cas d'Anton Clarissa, un fotògraf català que va destacar en les avantguardes dels anys 30 pel seu ús creatiu de la llum i les ombres en el món de la fotografia artística. I ha bastit una trama en la qual dos germans van darrera de la persona que va fer una fotografia que va impactar en Lluc, el germà petit, quan la va veure a casa d'un amic i que un temps més tard s'ha trobar en una parada dels Encants. 

És la història de la seva recerca, de les pistes que van seguint; que desemboca en una reivindicació del valor de la memòria històrica com a element imprescindible per a entendre el perquè del passat i del present. 
En el llibre no hi falten referències a coses com l'Alzheimer, la Guerra Civil i les pors amb les que va haver de conviure tota una generació a la postguerra. I m'ha agradat el paper que juguen els pares en el desenvolupament de la narració. No són pares que imposin sinó que acompanyen respectuosament les decisions dels seus fills, ajudant-los a madurar i fer-se grans. 

He trobat que és una lectura rica i suggeridora del tot recomanable, que compta amb unes delicades il·lustracions que parteixen de fotografies originals. 
Per a nens i nenes a partir de 10 anys i per a tothom. 

divendres, 6 de juliol de 2018

Bon dia, són les vuit!, d'Antoni Bassas

Antoni Bassas
Bon dia, són les vuit!
Barcelona: Ed. Destino, 2018
352 pp.
Col·lecció L'Àncora, 248
ISBN: 978-84-9710-272-8
PVP: 20,50€

He passat més de mitja vida sentint propera la presència d'Antoni Bassas, ja fos escoltant la seva participació en les retransmissions de futbol en català, en formats televisius o radiofònics d'èxit, seguint les seves cròniques com a corresponsal o en el moment present llegint els seus articles o gaudint de les seves entrevistes al diari Ara. És un periodista de dilatada trajectòria que m'agrada seguir perquè hi comparteixo la mirada, el criteri i que sempre em resulta proper i humanament agradós. A l'Antoni li devem coses que ja formen part del nostre imaginari col·lectiu i que no detallaré perquè són força conegudes. 
Quan vaig saber de la publicació d'aquest llibre vaig decidir que seria dels que tindria ganes de llegir tan aviat com em fos possible. I m'hi he posat. 
El títol deriva de la salutació que feia en el programa que va dirigir (El matí de Catalunya Ràdio - MCR) entre el 1995 i el 2008 a Catalunya Ràdio. En Bassas sempre ha defensat que els mitjans públics de comunicació catalans han d'oferir una mirada catalana del món, l'han d'explicar des de l'òptica de la societat a la que donen servei, reflectint evidentment la seva pluralitat. I d'arrencada no s'està de reflectir les tensions entre el poder polític i els professionals que treballen en els mitjans públics, com si aquests no poguessin mantenir la seva independència i haguessin de reflectir els interessos de les majories del moment. És conegut que els partits, quan són a l'oposició, volen la màxima pluralitat en els mitjans públics. En canvi, quan són al govern, el que volen és eI màxim control. 
I penses que la informació s'ha de gestionar amb criteris professionals i la màxima independència del poder polític. Una cosa diferent és l'opinió, que cal gestionar amb criteris de pluralitat i proporcionalitat. L'Antoni parla que el periodista ha de practicar una subjectivitat responsable, és a dir, un exercici professional de l'anàlisi de la realitat que deixi de banda les fòbies i les simpaties personals, però que ofereixi un punt de vista en l'anàlisi de la realitat. Perquè el periodisme és anàlisi, és reflexió i és interpretació. Jo, quan llegeixo un diari, busco això. Necessito una mirada, un punt de vista, credibilitat i, sobretot, elements d'anàlisi i reflexió que enriqueixin els meus punts de vista. El periodisme ha d'ajudar a entendre les coses que passen al món. Sense aquest plus només seria informació. Al periodista el paguen per pensar i oferir aquest servei a la societat.

Un mitjà públic és quelcom molt llaminer per al poder polític, perquè controlant-lo pot influir en la gent. És un món de difícils equilibris on les tensions amb la política són constants. Però hem de tenir clar que un mitjà guanya credibilitat quan pot lluir independència. I la millor prova la tenim a casa. Quins són els informatius que tenen més credibilitat per a la gent i els professionals? Els de TV3. Quan algú vol estar ben informat d'un esdeveniment és el que tria majoritàriament perquè sap que estan ben fets i gestionats amb professionalitat. La confiança i la credibilitat no s'improvisen d'un dia per l'altre; són el fruit de la feina ben feta i la independència al llarg del temps. I això és quelcom que cal preservar amb ambició.
En Bassas, com tants d'altres periodistes, va patir les interferències del món polític, les va gestionar com bonament va poder i va acabar sent víctima d'aquella crosta nacionalista que segons alguns calia extirpar. De la ràdio pública va passar a l'exili daurat de la corresponsalia a Washington i de tornada ha acabat sent un dels grans actius del diari Ara que va engegar el seu amic Carles Capdevila. I aquest és el seu present a dia d'avui. 
Aquest llibre de memòries recull els seus records professionals i és alhora una crònica personal dels grans esdeveniments que han viscut Catalunya i el món al llarg de les darreres dècades. Parteix del repte que va suposar succeir Josep Cuní a Catalunya Ràdio i va enfilant el record de tot allò que li ha deixat empremta: col·laboradors (amb molts dels quals compartia amistat i vincle personal), tertulians, entrevistats,... I el record s'acompanya d'alguna que altra revelació que no deixa de sorprendre. Però molta cosa és coneguda per gent que l'hagi seguit i li agradi estar informada de l'actualitat. 
M'ha agradat avançar per les seves pàgines i compartir els seus records, perquè en bona part també són una mica meus. És el record d'una etapa de la seva vida ja definitivament tancada, de persones que ja no hi són; però no m'ha semblat el final d'una trajectòria. I més enllà dels records destacaria les seves reflexions professionals, sobre l'ètica que ha d'acompanyar la professió de periodista, sobre el valor de la independència professional. Crec que haurien de formar part de la formació dels futurs periodistes.
Malgrat les etapes que ha anat tancant a l'Antoni encara li queda corda per estona i desitjo de tot cor poder seguir gaudint per molts anys dels fruits del seu bon ofici.

diumenge, 17 de juny de 2018

Montserrat a escaire i cartabó, de Fèlix Montagut i Jària

Fèlix Montagut i Jària
Montserrat a escaire i cartabó
Autoedició d'Anna Gómez i Rodríguez, 2018
116 pp
ISBN: 978-84-942440-2-5
PVP: 25€

Montserrat a escaire i cartabó és un llibre singular que amaga una bella història de lluita i superació personal. En Fèlix Montagut és un delineant lleidatà que ja ha publicat set títols on es recullen els seus magnífics dibuixos elaborats amb les seves eines de treball.
Són 53 il·lustracions que mostren racons, espais, paisatges i monuments montserratins i que s'acompanyen de textos breus traduïts també al castellà i l'anglès de diferents personatges del món cultural, polític, econòmic i de la mateixa comunitat benedictina que han volgut expressar la seva vivència i el seu coneixement de Montserrat.
El llibre ha estat prologat pel pare abat Josep Maria Soler i en voldria destacar una de les seves afirmacions quan diu: "Potser hi ha tants Montserrats com persones que visiten aquest lloc. Cadascun en rep un impacte personal, cadascú se n'enduu una vivència peculiar". No hi puc estar més d'acord. Perquè Montserrat és espiritualitat, però també paisatge, natura, art, cultura i identitat. Un element de transversalitat i un punt de trobada on conflueixen sensibilitats i creences ben diferents. 
M'he preguntat també moltes vegades què és Montserrat per a mi. I és moltes coses: un paisatge que no em canso d'admirar cada dia des de casa o des de la feina, que m'agrada caminar i respirar profundament; un lloc al que m'agrada pujar amb qualsevol excusa perquè em fa sentir una emoció especial en cada ocasió; un lloc que em crida a la introspecció més íntima a la recerca de pau, que aviva records i emocions, que em porta a confidències i desigs íntims;... Podria continuar, però ja és massa coses que mai deixaran de formar part de mi. 
Crec que és un llibre que agradarà a tots els montserratins i montserratines més enllà de les seves creences i confessions, que potser proporcionarà alguna que altra petita descoberta i que permetrà gaudir del personalíssim estil artístic del seu autor.

dissabte, 16 de juny de 2018

Combat de nit, de Josep Ma Espinàs

Josep Maria Espinàs
Combat de nit
Barcelona: Editorial La Campana, 2018
240 pp.
ISBN 978-84-16863-33-4
PVP: 15,00€

Josep Ma Espinàs és un escriptor d'ofici capaç de convertir en material literari qualsevol vivència quotidiana. I de fer-ho amb claredat i un llenguatge planer que connecta fàcilment amb els lectors. La senzillesa d'estil no el fa menys punyent ni agut en les seves observacions. L'he seguit durant anys a través dels seus articles a la premsa i admiro el seu compromís cívic i la coherència mantinguda al llarg dels anys sota el seu posat tímid i discret. Celebro que segueixi amb nosaltres amb els seus 91 anys i que any rere any ens hagi regalat les seves obres. Porta més de seixanta anys tenint una presència continuada per la Diada de Sant Jordi i enguany, en lloc de novetat, ens hem trobat amb la reedició de la seva novel·la Combat de nit, publicada inicialment el 1959. Reedició que per a mi és novetat, car ni la coneixia ni en tenia referències. 
Combat de nit novel·la el viatge d'anada i tornada de dos xofers de camió a finals de la dècada dels cinquanta entre Barcelona i Valladolid. Es mou entre la novel·la i el reportatge i reflecteix les seves rutines i el seu dia a dia per a impactar-nos amb el retrat que fa de les seves angoixes existencials, dels seus patiments i de les seves insatisfaccions. Només mostrant aquestes rutines perceps els perills que acompanyen el seu treball, la solitud amb que fan la seva tasca, l'allunyament de la família,...
I per reforçar aquesta idea de perill, patiment i angoixa pel que fa a la condició de camioner Espinàs intercala els documents de la instrucció d'un judici on s'acusa el protagonista del relat d'homicidi imprudent per un accident on de resultes de la topada va morir el conductor de l'altre camió. 
El relat transcorre per carreteres estretes, revolts perillosos, càrregues que cal subjectar bé sota una lona, fondes i bars de carretera, converses breus i més aviat insubstancials,.... I la sensació d'una vida amb uns riscos (el combat que mantens de nit contra la son per arribar a lloc) que corres cercant una millora de les condicions de vida dels teus i de tu mateix, però on perceps també que hi estàs deixant la salut i que qualsevol dia pots ser víctima d'una tragèdia que faci que totes les teves expectatives se'n vagin en orris. 
Hi ha una distància entre la sofisticació tecnològica dels camions actuals i les condicions de les carreteres i vies ràpides d'ara amb el que hi havia seixanta anys enrere, però el rerefons existencial de les persones és el mateix. 
És una novel·la que beu de la realitat (d'allò que es va denominar realisme social), de la que avui se'n podria fer perfectament un reportatge, però que malgrat la distància en el temps resulta plenament vigent per analitzar i comprendre els sentiments dels protagonistes. 
Llegint-la he pensat que si un escriptor o periodista avui volgués parlar del mateix que l'Espinàs segurament posaria unes càmeres dins el camió o enganxades a algú i faria un muntatge per a fer-ne un Sense ficció o un 60 minuts. Però el que té de bo la literatura és que permet sublimar la realitat i obsequiar-nos amb un final com el de Combat de nit

dimecres, 13 de juny de 2018

LIJ - Tindré un germanet!

María Solar; Anna Clariana (il·lustradora)
Tindré un germanet!
(adaptació d'Eva Bargalló i traducció de Josep Franco)
Barcelona: Animallibres, 2016
64 pp.
Col·lecció la formiga blanca, 72
ISBN: 978-84-16844-07-4PVP: 8,95€

De títol del tot explícit i narrat des del punt de vista d'una nena a qui li anuncien que tindrà un germanet, és pràcticament un llibre de coneixements, ja que recull totes aquelles vivències comunes als que han viscut l'arribada d'un germà: l'anunci, els preparatius, la descoberta en una ecografia, la identificació del sexe, la recerca del nom,... i finalment, el naixement i la convivència amb aquest nou membre de la família. 

Tot molt clar, natural i senzill; per a esdevenir una eina útil que permeti parlar-ne i fer partícips els fills d'aquesta experiència que enriquirà i transformarà la seva vivència familiar.
Per a nens i nenes a partir de 4-5 anys i per a tots aquellls que en tinguin necessitat (a l'enllaç trobareu un recull de propostes didàctiques per a poder treballar també el contingut des de l'escola).

diumenge, 10 de juny de 2018

La llibreria de les noves oportunitats, d'Anjali Banerjee

Anjali Banerjee
La llibreria de les noves oportunitats
Barcelona: Rosa dels Vents (del grup Random House Mondadori), 2012
272 pp
ISBN: 978-84-01-38811-8
PVP: 18,90€

La llibreria de les noves oportunitats és una novel·la que juga hàbilment amb elements fantàstics per bastir un petit homenatge a la figura dels llibreters. 
Segueix les evolucions de la Jasmine, una dona més aviat jove que intenta endreçar la seva vida després del sotrac produït pel seu recent divorci. És una persona ensorrada emocionalment que accepta l'encàrrec de la seva tieta Duma de fer-se càrrec de la seva llibreria durant un mes mentre ella viatja a l'Índia per "arreglar" el seu cor. A l'illa, per davant i connectada amb ferri amb la ciutat de Seattle, viuen els pares de la Jasmine i altres familiars d'origen bengalí. 
La llibreria i la casa de la tieta es troben en una antiga i polsosa mansió victoriana ancorada en el passat on passen coses sense una explicació lògica. 

Un cop allí la Jasmine, dia a dia, anirà descobrint el que vol dir ser llibretera (ella, que prové d'una empresa on l'èxit econòmic ho és tot). S'adonarà que fer de llibretera és una forma de viure on el més important són les persones, saber-les escoltar, on la clau és l'empatia per a entendre el client i poder-lo aconsellar en allò que necessiti. Perquè els llibres són més que un producte, contenen la nostra cultura i els antídots per a cada necessitat. S'anirà transformant i superant els reptes que suposa portar un club de lectura o l'habitual hora del conte adreçada als infants. 
A mesura que llegeixes la novel·la se't fa present que els llibres són vius i tenen presència a les nostres vides mentre són llegits i recordats. I és ben veritat. Viuen en el nostre record, en l'empremta que ens deixen; en el que hem pensat i viscut mentre els llegíem.

M'ha sorprès la traducció del títol original amb el que s'ha comercialitzat l'edició del llibre al nostre país. En català i castellà el títol resulta atractiu i suggeridor, perquè ens fa pensar en un espai que dóna noves oportunitats a les persones, oportunitats que podrien sorgir del que els llibres ens poden arribar a transmetre. I trobo que és un molt bon títol, que contrasta amb el 
Haunting Jasmine original (Inquietant Jasmine). 
Trobo que és una novel·la que té una arrencada potent, que enganxa i genera unes expectatives, però que pel meu gust es desinfla quan es mou per escenaris més propis de la novel·la gòtica i on la fantasia desdibuixa l'interès pel patiment emocional de la protagonista. 
En definitiva, malgrat no ser una obra del tot rodona i tenir un final més aviat previsible, té prou elements d'interès com per a esdevenir una lectura amena i atractiva que faci passar una bona estona. 
Personalment em quedo amb el que transmet quant als llibres, les llibreries i els llibreters; tota una declaració d'amor al que representen i aporten. 
Tanco aquest comentari amb aquestes paraules de la contracoberta: "Dedico aquesta novel·la a tots els llibreters, siguin on siguin. Ells no es cansen mai de vendre somnis."