Darrere l'estadística

Diuen que la mort d'una persona és un drama. Tots hem patit la pèrdua d'una persona propera o coneguda i ens podem imaginar el dolor que ha provocat el seu decés per als amics i familiars. Sentim que és una experiència propera a la nostra i podem empatitzar i compartir el seu dolor. 
De la mateixa manera, quan s'ha esdevingut un succés que ha provocat la mort de vàries persones parlem d'una tragèdia, de quelcom funest que ha dut la desgràcia a vàries famílies. El dolor és més gran, però encara es pot abastar i nosaltres obrir-nos a la compassió amb els afectats. Però... què passa quan parlem de centenars de morts un dia rere l'altre?
Resulta inabastable, monstruós, perdem la capacitat d'imaginar-nos el patiment que genera la dada i el reguitzell de dolor que deixa al darrere. És insuportable si no hi posem distanciament i ho reduïm a una estadística que ens acompanyi discretament. I diria que és el que fem o el que hem acabat fent. Per pura supervivència emocional, per fer-ho suportable. Hem acabat celebrant amb un deix d'esperança que ahir només hi haguessin uns pocs centenars de morts. 
Enmig d'aquest entorn depriment cal aferrar-se a l'esperança i a les notícies positives perquè, com diuen les pancartes que pengen dels balcons, tot anirà bé.

Confinament i lectura

Imatge obtinguda de la xarxa

Seria d'il·lusos creure que l'actual situació de confinament transformarà els hàbits lectors de la ciutadania. La lectura pots gaudir-la o patir-la, motivar-te o avorrir-te, il·lusionar-te o omplir-te de recels. I és que és una qüestió íntima i personal on tenen molt a veure vivències, models, gustos i preferències. Hi ha qui ha tingut males experiències, o bé dificultats per a llegir correctament i gaudir del que transmeten les paraules, o que no ha trobat lectures que l'hagin motivat o fet gaudir. 
Certament hi ha gent per a tot i el gran repte de cadascú és descobrir allò que el fa gaudir o dona sentit a la seva vida. 
Com a lector m'agrada trobar gent amb la que compartir aquesta passió, ànimes bessones que gaudeixin fent el mateix  que jo, i no deixo de sentir una respectuosa recança pels qui no han tingut la sort de sentir el mateix que un lector quan llegeix.
Aquests dies de confinament proporcionen els requisits necessaris per a la lectura. 
El primer és el temps. El temps és sovint la gran excusa per a no llegir. Duem un ritme de vida frenètic, accelerat, on el temps ha adquirit un valor econòmic, productiu. Es tracta de fer moltes coses, quantes més millor. Cal "aprofitar" el temps. En aquest context dedicar temps a la lectura esdevé una mena de luxe que no és especialment valorat en l'actual context social. Però no es pot negar que el confinament ens ha proporcionat aquest temps que la lectura requereix. Una cosa ben diferent són les condicions en que es viu aquest temps. El tele-treball, vivendes d'espais reduïts, criatures que demanen la nostra atenció,... Són condicionaments que no afavoreixen la lectura. 
El segon requisit, que va força lligat a l'anterior, és la solitud. Si tens temps i pots gaudir d'espais de solitud, pots llegir força més. Gaudir d'un espai propi, condicionat al teu gust, confortable, on puguis aïllar-te durant el temps que vulguis dedicar a la lectura, no hi ha dubte que l'afavoreix i te la farà gaudir. 
En tercer lloc hi ha el silenci. Aquests dies de confinament l'espai públic que conformen carrers i places s'ha buidat del tot i ha quedat envaït per un silenci profund i fins a un cert punt desolador. Un silenci que té un efecte introspectiu, que ens aboca a mirar dins nostre i on la lectura hi troba recer.
Les condicions per a llegir són bones i poden afavorir que ens vegem amb cor d'entomar lectures ambicioses; però no és tan fàcil. Vivim amb importants dosis d'angoixa i incertesa que dificulten la nostra concentració. El nostre son no és prou reparador i de vegades l'acompanyen malsons. La saturació informativa i les decisions dels responsables polítics ens omplen de perplexitat i desconcert. 
No és fàcil. Cuideu-vos i tant de bo trobeu estones de lectura gratificant.

Fam de mots

Obra de Damijan Stepancic (1969)

Com cada 2 d'abril des del 1967, malgrat el confinament d'enguany, segueix celebrant-se el Dia Internacional del Llibre Infantil, coincidint amb l'aniversari del naixement de Hans Christian Andersen.
El 2020 la literatura convidada ha estat l'eslovena i per a celebrar-ho l'escriptor Peter Svetina (1970) ens ha obsequiat amb aquest sensible text titulat Fam de mots, que homenatja la necessitat inesgotable que tenim les persones de paraules, aliment de l'ànima que reviu amb cada creació de tot escriptor:

"On jo visc, els arbustos es tornen verds a finals d’abril o principis de maig. Al cap de poc temps, s’omplen de crisàlides de papallones, que llueixen com vetes de cotó o cotó de sucre. Les erugues devoren els arbustos fulla rere fulla, fins a deixarlos despullats. Quan les papallones surten de les seves crisàlides, arrenquen a volar, però els arbustos no queden destrossats. 

Quan arriba l’estiu broten de nou, i així una vegada i una altra.
Aquesta és la imatge d’un escriptor, la imatge d’un poeta. Són corcats, esgotats per les seves històries i els seus poemes, les quals, un cop finalitzades, emprenen el seu propi vol, refugiant-se en els llibres
i trobant els seus lectors. Això no deixa de repetir-se. Què passa amb aquestes històries i aquests poemes?
Conec un noi que el van haver d’operar dels ulls. Després de l’operació, van passar dues setmanes durant les quals només se li va permetre estar estirat sobre el costat dret, i després d’allò, un altre mes durant el qual no va poder llegir res. Quan va tornar a agafar un llibre, mes i mig després, va sentir com si estigués recollint mots a cullerades, gairebé menjant-se’ls.
I conec una noia que ara és mestra. Em va dir: pobres d’aquells nens als quals els seus pares no els llegeixen llibres. Les paraules en els poemes i en els contes són aliment. No aliment per al cos, res que pugui omplir l’estómac. Són aliment per a l’esperit i per a l’ànima.
Quan l’home té gana o set, se li encongeix l’estómac i se li eixuga la boca. Busca trobar alguna cosa per menjar, un tros de pa, un plat d’arròs o de blat, un peix o un plàtan. Com més afamat està, més se li estreny la mirada; ja no veu altra cosa que allò que el pot satisfer.
Tanmateix, la fam de mots es manifesta de manera diferent: com una tristesa, com una empatia, com una arrogància. Les persones que pateixen aquest tipus de fam no són conscients que les seves ànimes
estan tremolant, que estan passant pel seu costat mateix sense haver-hi parat esment.
Una part del seu propi món se’ls en va de les mans sense ells adonar-se’n.
Aquest tipus de fam és la que sacien els poemes i les històries.
Existeix, malgrat això, esperança per a aquells que mai han satisfet aquesta fam de mots?
Sí. Aquell noi llegeix gairebé cada dia. La noia que és mestra llegeix contes als seus alumnes cada divendres, cada setmana. Si alguna vegada se n’oblida, els infants no triguen a recordar-li-ho.
I què passa amb l’escriptor, amb el poeta?
Amb l’arribada de l’estiu, tornaran a verdejar. I una vegada més seran engolits per les seves històries i poemes, que acabaran volant en totes les direccions, igual que les papallones. Una vegada i una altra."