Autoritat

José Ignacio Wert, ministre d'Educació, Cultura i Esports del govern espanyol

"L'ordre que neix d'una ordre sense consens genera desordre."
(i desconcert)

Tot és vida

Imatge obtinguda de la xarxa

És vida el sol
que tot ho il·lumina.
És vida l'ocell
que s'enlaira cada dia.
És vida la mort
que esmicola l'alegria.
És vida la muntanya,
impertèrrita,
des que els dies són dies.
Tot roman
dia rere dia
perquè és vida.

Vergonya!

Sento vergonya per la reacció d'un grup de treballadors del Teatre Nacional de Catalunya d'usar el castellà com a mesura de protesta laboral. Diuen que no és una mesura aprovada en assemblea pel col·lectiu i que no és secundada per tothom. Però qui ha anat al Teatre se l'ha trobat imposada per aquesta presumpta minoria. I la veritat, és lleig, perquè reflecteix un seguit de coses no precisament positives ni estimulants. 
Primer, ignora l'esforç de generacions per normalitzar el català i donar-li rellevància pública (i aquí entrarien tots els esforços que s'han fet en àmbits com l'educació, la cultura o la sanitat. I no cal dir que el TNC és un exemple d'això).

Segon, evidencia que el català no és viscut com un element de normalització sinó d'imposició. I sota el paraigua de la reivindicació progre contra les retallades acaba fent seguidisme dels plantejaments més retrògads contra la identitat catalana.
Tercer, apunta en la direcció equivocada. Perquè, què té més pes en les dificultats actuals, l'increment de l'IVA al 21% o els ajustaments als que obliga la situació actual?
Quart, incomoda precisament l'espectador, que acostuma a ser una persona sensibilitzada per temes com la llengua i la cultura i que està fent esforços -jo diria que solidaris- per seguir anant al teatre i mantenint tot el que representa.
Cinquè, demostra molt poca empatia envers les dificultats actuals (tothom està fent grans esforços i les dificultats són grans. Ningú ajusta despeses per gust, tot i que hi ha un debat legítim per a decidir com es gasten els diners disponibles) i una manca total de sensibilitat respecte la institució des de la que se serveix el país.

Podríem seguir. Des del màxim respecte per tota reivindicació, que per norma general sempre crec fonamentada, em sembla una reacció desafortunada, injusta, insensible i poc ajustada al context. Quan treballes a determinats llocs hi ha coses que s'han de tenir clares i amb les que no es pot jugar ni poden formar part de cap negociació laboral. Són i punt.   
Si aquests treballadors no formessin part del TNC potser tindrien motius més justificats per queixar-se. Ara com ara, semblen poc dignes d'estar treballant on estan treballant. 
Avui, un dia més, tenim la Norma molt emprenyada.

Les brases d'un foc que s'extingeix

"La vellesa són les brases d'un foc que s'extingeix."

Un lloc preferent i d'honor

Hi ha notícies de la secció de política que tenen la virtut de dibuixar-te un somriure. I s'agraeix, sobretot quan el debat polític esdevé agre i ple d'agressivitats. Cansa haver d'agafar cada dia el casc i l'escut per protegir-te del que apareix a certa premsa i declaracions diverses de portaveus de les essències. 
La gent de Gallifa, assessorada per l'Alfons López Tena, han aportat una sortida desacomplexada, original i amb un punt d'humor al tema de les banderes. Com sempre, la reacció del govern central ha estat irada i plena d'amenaces. 
I què faran, ara? Encausar-los per haver complert amb la llei però no de la manera que a ells els agradaria?
No se'ns pot negar que els catalans som gent imaginativa i amb sentit de l'humor.