L'alegria de viure, de Sílvia Soler i Guasch

Sílvia Soler i Guasch
L'alegria de viure
Barcelona : Univers (Grup Enciclopèdia), 2022
160 pp.
ISBN: 978-84-18887-14-7
PVP: 19€

L'alegria de viure m'ha semblat un llibre deliciós, un cant a la vida que et deixa magnífiques sensacions. La Sílvia es despulla davant els seus lectors i ens parla d'aquelles coses que han donat sentit a la seva vida i li han aportat moments de felicitat: la lectura (com es va convertir en lectora voraç amb l'Enid Blyton), les moltes cases on ha viscut per la feina itinerant del seu pare, el mar, la seva família, la nostàlgia,....
La seva vida va desfilant per les pàgines del llibre amb un somriure, perquè malgrat perdre els pares sent jove ens diu que li agrada assaborir els records sense que el dolor faci acte de presència. El que ha viscut forma part d'ella com no podria ser d'altra manera i recórrer als records també la fa viure.
Sents molt proper tot allò que diu perquè som persones d'una mateixa generació i compartim records impregnats d'una mateixa època. Ho podries subscriure des d'una sensibilitat que sents propera.
Em sembla absolutament recomanable i te'l llegeiexes sense adonar-te.

Hamnet, de Maggie O'Farrell

Maggie O'Farrell
Hamnet
Barcelona: L'Altra Editorial, 2021
360 pp.
ISBN: 978-84-122546-5-5
PVP: 23,95€

Hamnet parteix d'una anècdota escassament documentada sobre la mort d'un nen (Hamnet Shakespeare) a finals del segle XVI i serveix a l'autora per a bastir una novel·la de caire introspectiu sobre una època i totes les emocions, sentiments, neguits, limitacions,... amb que viuen els seus personatges. En definitiva, tot allò que ens fa humans més enllà de les èpoques.

Els salts endavant i enrere són constants i es va a buscar aquells moments de conflicte que marquen les trajectòries dels personatges i la seva lluita vital.

La novel·la no vol ser una biografia de William Shakespeare (que no és esmentat ni una sola vegada pel seu nom en tota la novel·la, però que és present en molts moments i es debat torturat entre els seus sentiments com a espòs i pare i la passió que dona sentit a la seva vida) sinó un retrat de l'època i sobretot la vivència del dol per la mort d'un fill.

És una novel·la construïda des del més íntim, que t'atrapa com a lector i et fa partícip de com viuen i tot allò que pateixen els personatges. 

Destacaria un personatge com el de l'Agnes, intuïtiu, molt ric emocionalment malgrat el seu esperit feréstec, que la fan propera al que per les nostres contrades van representar les trementinaires.

Crec que és una novel·la atractiva, amb variats elements d'interès, que culminen amb les hipòtesis que fabulen sobre les possibles relacions entre el nom del fill i una de les més famoses obres del pare; sobretot si us atrauen aquelles obres que graten en el més íntim de la condició humana.

"Tota vida té el seu punt crucial,

el seu eix, el seu epicentre,

del qual tot emana i al qual tot torna."

(Hamnet, de Maggie O'Farrell)

Líders d'audiència?

Sovint els canals de televisió que emeten en obert ens informen de les seves audiències i les llueixen com un gran èxit que reflecteix els encerts de la seva programació i la qualitat de la seva feina. Evidentment en això hi ha una part de veritat i indica que hi ha uns programes que han esdevingut referència i han aconseguit fidelitzar espectadors. És el que passa amb TV3 i els informatius.
Quan una cadena et repeteix fins a l'afartament i amb un punt de cofoisme que porta no sé quants anys de lideratge ininterromput pots arribar a pensar que està molt per sobre de les altres i que la resta és gairebé porqueria. Però les xifres reals són molt més modestes. Què hem de pensar quan el lideratge es mou entre el 13 i el 14% del total? Doncs que més del 85% es mira altres coses.
Queden enrere els anys en que grans índex d'audiència indicaven elevats ingressos publicitaris. Avui, degut sobretot a les plataformes de streaming, l'audiència ha quedat del tot fragmentada, repartint-se les engrunes d'un pastís que ha deixat de ser sucós. Va guanyant pes allò de "miraré el que vulgui i en el moment en que em vagi bé", desvinculant l'audiència del fet d'estar davant de la pantalla en el moment que fan un programa; comportament que està quedant com a propi de boomers.
Actualment hi ha una oferta audiovisual inabastable i la tecnologia ofereix la possibilitat de consumir a la carta allò que t'interessi. Hem guanyat una llibertat d'elecció que no fa necessari tenir engegada la tele en el moment en que fan un programa interessant. Per això cal relativitzar la importància del lideratge d'audiència i estar més pendent dels continguts consumits des de les aplicacions i les plataformes, que estan transformant radicalment el panorama audiovisual dels darrers anys.

Potser que l'art ho sembli. Ei!... si pot ser.

Qualsevol creació artística té l'aspiració de transcendir i alhora, en major o menor grau; remoure les consciències, plantejar preguntes, obrir debats, forçar la reflexió sobre determinades qüestions, obrir-nos a noves emocions,... Sacsejar, en definitiva, els receptors. Més enllà de la recerca estètica diria que l'art sempre està associat a un cert punt de transgressió, a un anar més enllà, que pot arribar en alguns casos a la provocació.
Pensava en tot això quan he llegit una informació de caire anecdòtic sobre el Museu Picasso de París, que ens parlava d'una dona que havia robat una jaqueta blava que formava part d'una obra exposada. L'obra corresponia a l'artista manresà Oriol Vilanova, que treballa per a donar un nou context a postals il·lustrades que troba en mercats de segonà mà. En aquest cas va decidir posar-les en una butxaca d'una jaqueta blava que hi havia al costat d'una fotografia de gran tamany en blanc i negre de Picasso.
Aquests darrers anys han sorgit propostes d'aquest caire on es busca que l'espectador interactui amb l'obra per a fer la visita al museu o l'exposició més amena. La idea era que el públic s'acostés a la jaqueta, agafés les postals i se les mirés. Però va passar que una dona es devia pensar que en una paret hi havia una jaqueta oblidada i que a ella potser li quedaria molt bé. La resta us ho podeu imaginar. Es va endur la jaqueta i fins i tot la va dur a la modista perquè li ajustés la llargada de les mànigues. D'entrada ningú la va trobar a faltar fins que es van tancar les portes del museu. La recerca posterior i l'anàlisi detectivesca de les imatges de les càmeres del museu van permetre localitzar la dona de 72 anys, que va ser amonestada, i la recuperació de l'obra.

Una notícia així es llegeix amb un somriure encuriosit, però potser ens hauria de fer pensar en els límits de l'art quan s'allunya de l'esteticisme i s'endinsa pels viaranys de l'experimentació. Hi ha un art que està fet des d'uns valors estètics per a ser admirat i analitzat des d'aquests mateixos valors.

No negaré que calgui experimentar i cercar nous llenguatges, que són els que han fet evolucionar l'art; però potser hauríem de tenir més clar que una jaqueta penjada en un museu com si fos un quadre potser no serà llegida com l'obra que vol ser.

Estaria bé que l'art ho sembli. Ei!... si pot ser.

Petits plaers: Elogi dels dies sense agenda

Una de les coses que més valoro de la meva nova condició de jubilat és el fet de gaudir de temps per dedicar-lo al que em vingui de gust. Prescindir de l'agenda, d'un calendari atapeït de reunions i trobades, de l'acumulació diària de tensions i cansament i, de cop i volta, decidir lliurement les teves rutines i la participació en allò que et vingui més de cara.
El temps sense pressa és un guany que no té preu. És un temps que s'obre a tu per assaborir-lo amb calma, per omplir-lo amb el que et satisfà. Un temps de qualitat on acumules petites satisfaccions abans que el teu pas pel món toqui a la seva fi.

Els dies sense agenda et permeten aillar-te del bombardeig constant de l'actualitat, cercar espais de calma i retrobament que t'aportin benestar.

Els dies sense agenda són un privilegi que cal aprendre a degustar, un petit plaer que premia el temps que has lliurat fins arribar-hi.

De lazis i nyordos

En l'edició d'avui l'Ara publica una entrevista amb la Cristina Puig, actual presentadora del FAQS de TV3, amb motiu d'haver arribat a l'edició nº 200 del programa. L'entrevista és presentada amb el següent titular: "Resulta que el 'FAQS' ara és 'nyordo', tu..."

El terme nyordo m'ha creat estupefacció. Com és que no l'hagués sentit mai? De cop i volta m'he sentit com un dinosaure que hagués sobreviscut a l'extinció; com un fòssil desenterrat accidentalment en un moviment de terres. Nyordo?

Reconec que no em moc gaire per les xarxes socials ni tinc gaire relació amb determinats cercles; però les circumstàncies m'han obligat a fer una cerca per a superar la meva ignorància.

I  és que el llenguatge és quelcom viu que tendeix a etiquetar qualsevol cosa que estigui d'actualitat. Em dol que utilitzem habitualment termes de la llengua castellana com si no tinguéssim equivalents genuïns en català i que les paraules serveixin per enfrontar i excloure. Ñordo en castellà defineix les deposicions sòlides dels animals grossos (tipus vaques i cavalls) i ara, per extensió, sembla que serveix per designar allò que políticament s'ha definit com a unionisme o constitucionalisme. Em sembla francament desafortunat tot i que pugui semblar simpàtic i progre.

Suposo que devia ser una reacció contra els espavilats que devien crear el terme lazis (una peculiar contracció entre "lazos" i "nazis"), també amb la intenció d'excloure, enfrontar i menysprear. 

El que deia. No m'agrada quan les paraules s'utilitzen com a armes llancívoles per a ferir i menysprear. No diu res a favor dels que les utilitzen.

Paraules que inspiren

La celebració d'unes festes tradicionals de la meva ciutat va dur al terra d'una cèntrica plaça una perfomance d'una coneguda entitat on es va confegir amb espelmes la frase següent: "Sigues el canvi que vols veure al món."
Em va agradar la proposta i vaig valorar el seu encert, que connecta amb els meus pensaments. Sovint es tendeix a pensar que les grans transformacions han de provenir de les grans ideologies. I no és ben bé així. Les grans transformacions provenen de baix, del gran comú de la gent; de la suma de petits esforços individuals. Si avancem cap a la igualtat entre persones i l'empoderament femení és per la consciència que s'ha desenvolupat a la societat, que ha anat transformant comportaments individuals. Si hem millorat en polítiques de protecció del medi ambient és per la consciència que hem desenvolupat sobre les limitacions dels recursos naturals i les conseqüències que té el nostre model de desenvolupament en el clima i la salut del planeta.
Cada comportament individual, com deia el llegendari Capità Enciam ("I recordeu: els petits canvis són poderosos"), és un granet de sorra que suma en totes aquestes transformacions. I el que poden fer els governants és canalitzar-ho i ordenar-ho, desenvolupant lleis que li donin suport i ajudin a consolidar-ho. Però res canvia si no canvia la gent a partir de les seves conviccions i comportaments individuals.
Per això em va agradar aquesta frase, perquè il·lumina el camí i ens fa adonar que tot comença per nosaltres mateixos, pel nostre model.

De les paraules que emmascaren la realitat

D'un temps ençà diria que hi ha una mena d'obsessió malaltissa per fer passar gairebé qualsevol cosa pel filtre de la correcció política, que ha esdevingut la nova censura de les societats democràtiques. Res s'escapa del seu escrutini.
I no negaré que cal ser curosos i curoses a l'hora d'utilitzar les paraules, que hem de ser estrictes a l'hora d'emprar-les amb precisió, que no podem permetre que esdevinguin un arma de menyspreu i discriminació.
Aquesta fal·lera ens ha portat a evitar gairebé obsessivament l'ús de paraules que poguessin estigmatitzar col·lectius. Fa anys es va començar a dir que els països pobres eren països en vies de desenvolupament; darrerament sento molt a parlar (potser perquè ja em toca de prop) de població envellida i sobreenvellida, per no dir persones grans, vells o ancians (que trobo que és una paraula ben bonica que descriu amb precisió una realitat). 

El problema no són les paraules sinó la manera com s'utilitzen. 

Humilment, d'aquí uns anys aspiro a ser un ancià (lúcid, si pot ser) tractat amb dignitat i no un membre del sector de la població sobreenvellida del país, que em sembla un terme fred i burocratitzat tot i que políticament correcte.
La darrera cirereta del procés escrutinador ha estat la nova terminologia aprovada per a les qualificacions escolars, on detecto un nou intent d'espolsar l'alumne de la seva responsabilitat individual, com si tot fos culpa de la societat, a la que sempre és més fàcil carregar-li els neulers.
Després de gairebé quaranta anys treballant amb alumnes, ajudant-los a assolir competències; puc dir que n'hi ha molts que s'esforcen i estan en procés d'assoliment; però no pas tots ni de bon tros. La casuística és molt variada i no hi entraré en aquest petit espai, però en procés d'assoliment  és un terme que només serveix per emmascarar el fracàs d'un alumne i crec que no hauríem de tenir tants prejudicis per no dir les coses pel seu nom, perquè la vida és molt dura i està organitzada sota estrictes processos de selecció. 

He viscut diferents canvis de terminologia al llarg de la meva vida docent, i no crec que aquest sigui el darrer un cop es constati el seu fracàs.
Deu ser que ens agraden els eufemismes.

De les coses que veritablement importen (als lectors)

Tota lectura té els seus objectius. Hi ha tants objectius com lectors. Llegim per informar-nos, per cercar coneixement, per trobar elements de reflexió, per distreure'ns i passar una bona estona, per aprofundir en el coneixement d'autors que ens interessen, per gaudir de l'experiència que suposa una lectura,...

Em voldria centrar en aquest darrer aspecte. Què et fa gaudir de l'experiència de llegir? En primer lloc, tenir un llibre entre les mans. Pot semblar una ximpleria (i ho dic jo que també sóc lector digital), però copsar el gruix d'un llibre de paper, passar les seves pàgines, fins i tot olorar-les quan fa poc que ha sortit de la impremta, és una font de sensacions plaenteres. Un llibre de paper et permet subratllar, anotar, deixar empremta de la seva lectura. I això és un testimoni de vida.

Un segon element no menor és l'estètica de viure envoltat de llibres. Els llibres creen ambient, espais que identifiquen als seus propietaris i on ve gust submergir-s'hi i conviure. Aporten un caliu que estimula la lectura i és font de benestar.

Hi ha un tercer element que exalta visualment l'experiència i li dona suport. Són els complements. Col·lecciono i creo punts de llibre, però també podria parlar dels faristols. I crec que tot això explica la resistència i el prestigi que manté el llibre de paper. Amb la pandèmia ha recuperat vigor. S'obren llibreries i sembla que es llegeix més, i és que el llibre de paper és un invent absolutament rodó que ofereix una experiència sensorial inigualable.

Em reconforta que en un món cada cop més digitalitzat la penetració del llibre digital s'hagi estancat i no vagi més enllà d'un 20% de quota de mercat. Potser cada cop consumirem més cinema i música a casa des d'una plataforma de streaming, però cansats de tantes pantalles potser preferirem la lectura d'un llibre de paper.

Cuentos de Navidad - VV.AA,

Varios Autores
Cuentos de Navidad
(Dels germans Grimm a Paul Auster. 38 contes seleccionats per Marta Salís)

Barcelona: Alba Editorial, 2015

Col·lecció Clásica Maior, LXV

624 pp.

ISBN: 978-84-90651-39-1

PVP: 34€ - Actualment es troba exhaurit, però pot trobar-se digitalitzat en format epub.

Nadal és una de les festivitats més assenyalades del calendari que, amb el pas dels anys, ha transcendit el seu origen religiós i ha esdevingut una gran festa social que es caracteritza per les trobades familiars i amb amics i companys de feina; integrant-se amb força en la cultura compartida i esdevenint un element d'identificació social.

El Nadal que coneixem actualment és relativament jove, de poc més de dos segles d'antiguitat. És una festa que ens predisposa a la generositat, a la solidaritat, a treure el millor de nosaltres mateixos i  formular bons desitjos fins a l'embafament. Guarnim llars i espais públics, il·luminem cases i carrers; posem calidesa per a trencar la fredor i ens envaeixen les ganes de comprar i fer regals als que més estimem. 

El Nadal revifa les ganes de viure, de sentir-nos prop dels altres, de rebre i donar, d'estimar i sentir-nos millor ni que sigui per uns moments.

Cuentos de Navidad és una magnífica antologia de narracions que recorren més de dos segles de tradició literària on el Nadal és present d'una forma o altra. Els registres són d'allò més variats. Trobem narracions de caire fantàstic, humorístic, d'altres costumistes que reflecteixen la tradició nadalenca en una determinada cultura; unes més centrades en els sentiments i emocions que remou l'esperit nadalenc, d'altres en els records. I no hi falten les de caire més detectivesc, com la de Chesterton o la de Conan Doyle. 

En totes elles hi descobrim trets del que ens ha arribat fins avui: guarnir, celebrar, compartir, regalar, intercanviar,... Tradicions que són presents amb les seves particularitats en països escandinaus, eslaus, anglosaxons, meridionals,... Catòlics, però també protestants. 

Més enllà de reviure o acompanyar el Nadal la present antologia ofereix bona literatura. Alguns autors i autores molt coneguts i d'altres que val la pena descobrir. No penseu que només hi trobareu històries ensucrades o plenes de sensibleria. Algunes tenen el poder de sacsejar-te i entristir-te, de reflectir i enfrontar-te a realitats dures, d'altres de sorprendre't amb l'originalitat del seu plantejament. 

És d'agrair que cada conte s'acompanyi d'uns apunts biogràfics i dades sobre l'origen i la publicació del conte (sovint en diaris i revistes i posteriorment en reculls). Aquesta és la relació de tot el que hi trobareu:
- Jacob y Wilhelm Grimm: Los táleros de las estrellas (1812)
E. T. A. Hoffmann: La aventura de la noche de San Silvestre (1815)
Nathaniel Hawthorne: Las hermanas (1839)
Charles Dickens: Canción de Navidad (1843) i El cuento del pariente pobre (1852)
Hans Christian Andersen: La niña de los fósforos (1845)
Fiódor M. Dostoyevski: Un árbol de Navidad y una boda (1848)
Theodor Storm: Bajo el abeto (1862)
Bret Harte: De cómo Santa Claus visitó Simpson’s Bar (1872)
Zacharias Topelius: Ojo de Estrella (1873)
Alphonse Daudet: Las tres misas rezadas (1875)
Anthony Trollope: Catherine Carmichael o el paso de tres años (1878)
Guy de Maupassant: Cuento de Navidad (1882)
August Strindberg: Pal y Per (1882)
Nikolái S. Leskov: La fiera (1883)
Robert Louis Stevenson: Markheim (1884)
Amalie Skram: La Navidad de Karen (1885)
Antón P. Chéjov: Vanka (1886)
Sarah Orne Jewett: La Nochebuena de la señora Parkins (1890-1891)
Thomas Hardy: El despiste de una orquesta parroquial (1891)
Gustav Wied: Noche de paz, noche de amor… (1891)
Arthur Conan Doyle: La aventura del carbunclo azul (1892)
Léon Bloy: Navidad prusiana (1893)
Luigi Pirandello: Navidad en el Rin (1896)
Wladyslaw Reymont: Felices (1897)
Clarín (Leopoldo Alas): El rey Baltasar (1901)
Grazia Deledda: Mientras sopla el Levante (1902)
O. Henry: Un regalo de Navidad en el chaparral (1903)
Ramón María del Valle-Inclán: Nochebuena (1903)
Saki: La fiesta de Navidad de Reginald (1904)
G. K. Chesterton: Las Estrellas Voladoras (1911)
Emilia Pardo Bazán: La estrella blanca (1912)
James Joyce: Los muertos (1912)
Dino Buzzati: Cuento de Navidad (1945)
Dylan Thomas: La Navidad de un niño en Gales (1952)
Ray Bradbury: El regalo (1952)
Truman Capote: Una navidad (1982)
Paul Auster: El cuento de Navidad de Auggie Wren (1990)

He pensat si un recull així és una lectura nadalenca. Ho és. Però per damunt de tot és literatura i de la bona, i fa de bon llegir en qualsevol moment; més enllà de la seva aparent estacionalitat.