Petits plaers: Tomàquets de Montserrat

És un dels petits grans plaers de l'estiu. Ara ja se'n poden trobar gairebé sempre, tot i que fora de temporada són d'hivernacle, el gust no és ben bé el mateix i van a preus prohibitius. És ara el seu moment. Han madurat en el temps que tocava i estan en el seu punt òptim. Un tomàquet que demana consum de proximitat. És el premi que la terra dóna als qui han tingut paciència per a esperar fins al moment oportú: pura delícia. 

És un tomàquet fi i gustós que aporta un contrapunt refrescant a un sopar informal de pa amb tomàquet. Jo me'l preparo en amanida amb el millor oli, una punta de sal i un gra d'all trinxat entre la seva polpa. Una invitació a sucar-hi pa i deixar el plat ben lluent. 
Plaer d'estiu.

El valor de la paraula

Imatge obtinguda de la xarxa

La paraula té valor quan qui la pronuncia està avalat per una trajectòria de credibilitat. Les paraules no poden anar acompanyades d'incompliments i manca de rigor. Demanen veracitat, honestedat, credibilitat. Són valors que formen part de la seva mateixa essència. D'entrada, donem valor a la paraula, però difícilment ens refiarem més d'aquell que ens ha enganyat, traït, incomplert. És de les coses més importants que ens ensenya l'experiència de la vida; vàlida per a les relacions personals i per al món dels negocis: en qui podem confiar pel valor de la seva paraula. Perquè té un gran valor la credibilitat d'algú, la seva honestedat. Aquest és un dels elements que obre les portes de l'amistat (n'hi ha d'altres, també). Difícilment ens farem amics d'algú que pensem pot defraudar-nos. Hem de creure en aquella persona.  
Així, podem trobar-nos que les mateixes paraules pronunciades per persones diferents i en contextos diferents puguin provocar reaccions oposades i fins i tot imprevisibles.  
Una frase com "Els compromisos hi són per complir-los", d'entrada, s'encaixa amb respecte i seriositat perquè forma part d'una cultura i uns valors compartits. Però pot arribar a provocar hilaritat en boca d'algú com el President del govern espanyol. Com a persona em mereix tot el respecte, però la seva trajectòria no l'avala per a que la seva frase tingui credibilitat i generi confiança. Quan això passa estem en un punt de no retorn i no hi veig més solució que un recanvi urgent. De moment ja tenim data: el 20-N. 
No és bo que les paraules se les endugui el vent. Les paraules estan per quedar-se, per embolcallar-nos amb els seus significats, per generar lligams i confiança. Les paraules són l'ànima del futur.

D'homes i déus

Imatge obtinguda de la xarxa

Avui voldria parlar d'una destacada pel·lícula francesa de l'any passat, guardonada al Festival de Cannes, que ens parla de la condició humana i planteja qüestions interessants. 
Es tracta de la pel·lícula D'homes i déus, que parteix d'uns fets reals de l'any 1996 al Monestir de la Mare de Déu de l'Atlas a Tibéhirine, a la regió algeriana de Medea, portat per una comunitat cistercenca. El context històric era d'enfrontament entre grups integristes islàmics que feien atemptats i un govern que també utilitzava tota la força que estava al seu abast. Si no recordo malament, també hi va haver l'anul·lació d'unes eleccions que havien guanyat els islamistes. Crec que és un apunt històric necessari per entendre algunes coses de la pel·lícula. 
D'entrada la pel·lícula mostra una convivència pacífica i fraternal entre les dues religions. Els monjos practiquen els seus ritus de portes endins, però de portes enfora estan al servei de la comunitat, curant els seus malalts, parlant amb la gent dels seus problemes, vivint al seu costat. En aquest sentit hi ha una escena molt bonica quan els conviden a la festa de circumcisió del fill d'una família del poble. Hi van sense cap problema. Perquè la confiança només es guanya a partir del respecte. No es tracta d'imposar res sinó d'estar al costat de la gent, conviure, ajudar-la en allò que es pugui i fer la vida millor. 
La pel·lícula es desenvolupa a un ritme molt pausat, mostra la vida quotidiana d'uns i altres i les seves rutines. Però a fora creixen els problemes, cada cop hi ha més actes de violència, i tot aquest món de turbulències comença a canviar les coses. Els monjos dubten (es debaten entre acceptar la protecció militar del monestir que els proposen les autoritats o no acceptar-la, entre fugir del país o quedar-se), es mostren dividits i se senten fràgils malgrat la seva fe i el seu compromís. Trobo molt interessant les contradiccions del comportament humà que mostra  la pel·lícula quan hi ha l'amenaça de la por (aquí lligaria molt amb algunes de les coses que deia a la meva entrada sobre la complexitat humana). 
Compta amb escenes de les que es recorden, com la de l'últim sopar que celebren els monjos un cop tots han decidit quedar-se. Deu minuts d'imatges sense paraules, repartits entre l'expressió dels seus rostres i el got de vi que comparteixen, només amb el rerefons de la música que un d'ells ha posat en un ràdio-casset. O la del tens diàleg entre el cap de la Comunitat, el pare Christian, i el cap del mujahidins quan es presenten per la força per primer cop al monestir. 
En definitiva, bona pel·lícula que no només distreu sinó que aporta elements que permeten aprofundir en el coneixement de la naturalesa de les persones. Ah! I es troba doblada al català.

Potser tenim un problema

Ahir es van fer públiques les dades de consum cultural dels catalans corresponents a l'any 2010:

Font: Diari Avui, edició del 28 de juliol

De la seva anàlisi se'n desprenen aspectes esperançadors, però també d'altres inquietants. 

Comencem per la cara optimista del tema. Els ciutadans catalanoparlants tenen un consum cultural més alt que la resta: compren/llegeixen més llibres, van més al cinema, van més a exposicions i assisteixen més a espectacles (teatre, circ, màgia,...) i concerts. Déu n'hi do! Un país amb un acceptable consum cultural. El que deia, esperançador. 

Però quan analitzem la llengua en que es fa aquest consum la cosa comença a grinyolar. Perquè activitats culturals produïdes majoritàriament en llengua catalana, com per exemple teatre o exposicions, tenen un consum també majoritari en català. En canvi, productes com llibres o pel·lícules, que són oferts majoritàriament en castellà, tenen un consum majoritari en llengua castellana (la cosa preocupa en el llibre: 70%-26% i resulta escandalosament inquietant en el tema del cinema: 91%-5%). 

I és aquí on arribo a la conclusió que potser tenim un problema. Un problema d'oferta. A hores d'ara ja disposem d'un ampli i majoritari coneixement de la llengua catalana (una altra cosa és l'ús social), generacions de persones que s'han format en llengua catalana,.... 

I certs baixos percentatges de consum cultural ja no s'expliquen per la manca de formació o el desconeixement de la llengua. Cal fer un esforç per millorar una oferta -que també ha de resultar atractiva- perquè els consumidors potencials hi són. El país ho reclama. 

Un signe d'esperança és el que reflecteix el panorama de la premsa en català a hores d'ara: l'Avui (aviat el Punt Avui), l'Ara, les edicions en català de La Vanguardia (impecable) i d'El Periòdico, l'oferta de premsa comarcal amb diferents exemples ben remarcables,...

Hem d'anar cap aquí. Millorant l'oferta.

Haikús d'estiu - 6

                   Punt de llibre
                   marcant la pàgina.
                   Llum de lluna.

Sobre el consens

Imatge obtinguda de la xarxa

Sóc persona a qui agrada el consens. M'agrada poder arribar a sintetitzar el millor de posicionaments divergents o fins i tot oposats, car amb el pas del temps, cada cop més, m'adono que la veritat en una qüestió acostuma a estar més o menys repartida. Consensuar implica haver escoltat l'altre i valorat la seva opinió; trobar coincidències, cedir, pactar. Acostar-nos a la veritat sovint ens allunya del blanc i del negre i ens acosta al gris i m'agrada trobar la part de veritat que pot haver-hi en un punt de vista allunyat del meu. De vegades pot ser per a combatre'l amb una argumentació més sòlida. D'altres, senzillament, per arribar a posar-me en el punt de vista de l'altre i entendre per què pensa com pensa, tot i que jo ho pugui veure diferent.
Tot plegat, ja sigui per argumentar amb més solidesa el que penso en oposició al que crec equivocat o erroni; o bé per entendre el punt de vista aliè i veure la part de raó que l'altre pot tenir, crec que són estratègies que m'acosten a la veritat. I l'experiència que vaig acumulant em fa adonar que molt sovint hi ha parts de veritat en postures divergents. I crec que no es tracta d'imposar una a l'altra sinó de cercar i unir el millor de les dues. Vull creure que és millor el consens que la majoria simple; sumar que imposar. El consens genera implicació, fa que tothom s'hi senti reflectit, genera sinèrgies que són positives i milloren la dinàmica dels col·lectius. 
Tot i el meu idealisme en aquesta qüestió sé que el consens no sempre és el més pràctic. Quan avui llegia la frase del Woody Allen que els de Minimàlia han enviat ("No conec la clau de l'èxit, però sé que la clau del fracàs és tractar de complaure tothom.") m'he adonat que també sintetitza una gran veritat. Voler fer content a tothom de vegades implica no fer content a ningú. Per tant, ni que de vegades no sigui el millor, cal decidir i imposar el que creu la majoria. És millor això que el descontentament general.

Reminiscència

Imatge obtinguda de la xarxa

De la paraula reminiscència em sedueix la fonètica, però també tot allò que evoca.

La reminiscència estableix connexions entre els nostres records, permet el retrobament amb allò que som i la recuperació de tot allò de nosaltres que sobreviu al pas del temps.  

He trobat la paraula recuperada i utilitzada en el programa d'activitats que segueixen els avis d'una Residència de Gent Gran i he pensat en el valor que té la reminiscència per a una persona d'edat avançada: parlar de la feina que feies, recordar persones estimades, un dia en que t'ho vas passar bé, una pel·lícula que et va agradar, una cançó que forma part de la banda sonora de la teva vida,...

Reminiscències. Records del que forma part de tu. Té la seva importància quan la memòria comença a fallar o bé quan l'Alzheimer es dedica desdibuixar i anar esborrant tot allò que eres.

En certa ocasió vaig trobar casualment en un blog un poema en castellà que descriu amb precisió i encert el drama que amaga aquesta cruel malaltia. El reproduiré per a cloure aquesta entrada:  

Cuando no sepa mi nombre,

cuando me vista de olvido,

cuando mi cuerpo se rinda,

cuando parezca dormido.

Cuando mis pasos se vuelvan,

ni recuerde a qué he venido.

Cuando ya no exista Dios,

y me pierda en el camino.

Cuando ya no quede nada,

cuando sólo quede olvido,

cuando la muerte me siga,

cuando todo parezca perdido.

Mirarte y no conocerte

verte y no saber quién eres,

sin saber lo que es un beso,

ni saber lo que se quiere.

Hasta olvidaré mi nombre,

y el cuerpo en el que he vivido,

y al mirarme en el espejo

hallaré un desconocido.

Sólo te pido en silencio

cuando te mire perplejo

que no olvides tu mi nombre

ni lo mucho que te quiero.

   José Antonio Montaño Gordo

Amy

- Imatge obtinguda de la xarxa -

Ha pogut més la seva espiral d'autodestrucció a base d'addiccions diverses que la possibilitat de seguir acompanyant-nos amb la seva veu fascinant. El seu final estava cantat; tothom sabia que un dia o altre acabaria així. Només tenia vint-i-set anys. Ens ha deixat dos discos que podrem seguir escoltant. 

Comença el mite. 

 

Petits plaers: Nessun Dorma

Potser la millor versió d'aquesta coneguda ària de l'òpera Turandot de Giacomo Puccini, en la portentosa veu del gran Luciano Pavarotti.  
Un petit plaer per a convertir qualsevol instant en un gran moment.

Nessun dorma! Nessun dorma! 
Tu pure, o, Principessa, 
nella tua fredda stanza, 
guardi le stelle 
che tremano d'amore 
e di speranza. 
Ma il mio mistero è chiuso in me, 
il nome mio nessun saprà! 
No, no, sulla tua bocca lo dirò 
quando la luce splenderà! 
Ed il mio bacio scioglierà il silenzio 
che ti fa mia!

(Il nome suo nessun saprà!...
e noi dovrem, ahime, morir!) 

Dilegua, o notte!
Tramontate, stelle!
Tramontate, stelle!
All'alba vincerò!
vincerò, vincerò!

El príncep desconegut 

Que ningú no dormi! Que ningú no dormi! 

Tu també, oh Princesa. 

A la teva freda estança 

mires els estels 

que tremolen d'amor i d'esperança... 

Però el meu misteri és clos dins meu, 

el meu nom ningú no el sabrà! 

No, no, sobre la teva boca el diré, 

quan la llum resplendirà! 

I el meu petó desfarà el silenci 

que et fa meva...! 

Veus femenines 

El seu nom ningú no el sabrà... 

I nosaltres deurem, ai las, morir, morir! 

El príncep desconegut 

Esvaeix-te, oh nit! 

Tramunteu, estels! 

Tramunteu, estels! 

A l'alba venceré! 

Venceré! Venceré!

Es de ser inútiles!

Aquesta notícia va aparèixer publicada a l'AVUI fa uns dies: 

"No passarà a la història per la seva habilitat, però sí per haver estat un dels lladres més maldestres dels darrers anys. Els fets es remunten a aquest 1 de juliol, quan el delinqüent, de 32 anys i de nacionalitat espanyola, va decidir entrar a robar de matinada en un traster del carrer Càceres, al barri de Sants. L'home, que tenia antecedents per robatoris a dins de vehicles, va intentar forçar el pany de la porta del traster fent palanca amb un objecte, com si fos la d'un cotxe, però no se'n va sortir. El pla B era utilitzar un bufador. I va començar el gran xou.
Després d'anar fonent a poc a poc el pany de la porta per no aixecar cap sospita entre el veïnat –eren les tres de la matinada–, l'home no va tenir prou paciència i, un cop el pany va haver cedit, va voler accedir al traster agafant-se del mànec de la porta sense tenir en compte que estava bullint. Amb una cremada a la mà, i contenint-se el dolor per evitar cridar, el lladre va poder entrar per fi a l'interior del local..., però no es va adonar que la porta de metall del traster se li tancava al darrere. Tampoc no va preveure que, per efecte de les flames del bufador a la porta, el local s'aniria omplint lentament de fum.El lladre va despertar el veïnat amb els crits d'auxili. Quan van arribar a la zona els bombers, els mossos i el Sistema d'Emergències Mèdiques (SEM), l'home va haver de ser rescatat pels efectius d'emergència perquè s'havia intoxicat per inhalació de fum. I quan la policia li va preguntar què havia passat, l'home els va confessar sense més ni més que hi havia entrat a robar. A més, els Mossos van trobar un martell a la seva bossa que els va fer sospitar que després del traster tenia previst robar en vehicles. Després d'una breu estada a l'hospital Clínic, el lladre maldestre va passar a disposició del jutjat de guàrdia, que va ordenar la seva posada en llibertat amb càrrecs. En el futur judici s'haurà d'enfrontar a l'acusació de totes les persones que tenien guardades coses al traster –per exemple, objectes de col·leccionista, completament malmesos per l'aigua, les cendres i la pols–, a les quals no va fer gens de gràcia l'aparició d'aquest lladre tan passerell."

De vegades pensem que els lladres són persones que utilitzen les seves habilitats per a delinquir i aprofitar-se dels altres. Donem per suposada certa destresa per a fer el que fan. No sé si comptem que també poden tenir un mal dia o bé ser individus matussers i sapastres, com aquell altre que volia robar un banc, duia una cigarreta encesa a la boca, es baixa la mitja a la cara i va acabar a la Unitat de Cremats de la Vall d'Hebron portat pels mateixos que volia robar.

La notícia ja ho diu tot: SEM, atenció hospitalària, declaració i al carrer. A esperar que hi torni un dia d'aquests. 

Com es diu en aquests casos, de vegades la realitat supera la ficció. Material de primera per a un programa de l'APM: