Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols

Marta Orriols Balaguer
Aprendre a parlar amb les plantes
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2018 (3a edició)
256 pp.
Col·lecció Escafandre
ISBN: 978-84-17339-11-1

PVP: 17,50€

Celebro que una editorial petita i independent com Edicions del Periscopi hagi tingut l'olfacte de publicar una novel·la tan interessant i atractiva com Aprendre a parlar amb les plantes. 

D'entrada t'atreu el títol, però quan t'endinses en la seva lectura descobreixes una novel·la amb una prosa delicada i fluïda que dissecciona amb sensibilitat els sentiments que genera el dol per la pèrdua de la parella. Per damunt de tot, Aprendre a parlar amb les plantes és una novel·la introspectiva i intimista que parla de sentiments; i ens descriu amb versemblança la fragilitat emocional de la protagonista, trasbalsada per la doble sacsejada que suposa el descobriment de l'adulteri i de manera gairebé simultània la mort en un accident; les seves inseguretats i contradiccions, com la que suposa la decisió de no tenir fills i la seva professió de neonatòloga. Crec que és una narració molt rica i intensa a aquest nivell, que sense negar el patiment que genera la mort d'una persona estimada també mostra que és una oportunitat per créixer emocionalment i descobrir nous camins. 

Crec que és una novel·la molt recomanable, ben escrita, on s'hi pot trobar recer si s'ha viscut quelcom semblant, però on sobretot brilla com emergeix tot el món interior de la protagonista.

Odissea, d'Homer

Homer
Odissea (traducció de Joan F. Mira)
Barcelona: Edicions 62, s.a., 2016
Col·lecció La Butxaca
480 pp.
ISBN: 978-84-99309-89-7
PVP: 11,95€

Deixeu-me dir d'entrada que ningú ha d'estar obligat a llegir res, però que hi ha obres que són una referència en una cultura, que han exercit una influència en tot el que ha vingut després, que conserven uns valors al llarg del temps. I que com a lector que estima la literatura (entesa com l'art d'escriure) és fins a cert punt un deure entomar en algun moment de la vida la lectura d'aquelles obres que es consideren clàssiques. I com a lectures exigents que són cal saber triar el moment en que pots dedicar l'esforç que requereixen. 
Si ara fa dos anys vaig llegir-me La Ilíada, tenia pendent completar-la amb la lectura de l'Odissea. I això he fet. Una experiència lectora que no oblidaré. 
D'entrada voldria destacar la traducció del Joan F. Mira, que ha estat capaç de traduir els versos dels vint-i-quatre cants del poema original en hexàmetres que mantenen tota la força narrativa de l'original, aconseguint que la lectura no sigui encarcarada ni

feixuga. A més a més, cal agrair al traductor que hagi inclòs un petit resum que encapçala cada cant i que permet anticipar contingut i contextualitzar el que tot seguit llegiràs.
L'Odissea és un poema, sí, però que es llegeix com una novel·la. 

Per què és important? Crec que perquè mostra les característiques de la literatura tal com l'entenem avui dia. La literatura recrea la realitat, la sublima. Pot recórrer a la fantasia i la imaginació, però ho fa amb la voluntat de sacsejar les nostres emocions. Llegint patim, ens apassionem, ens alegrem, estem intrigats,... I ho fem al costat dels personatges de les històries. Perquè en això consisteix l'art d'escriure que és la literatura.
En això, l'Odissea seria un text fundacional de la literatura que consumim al segle XXI. 
Destacaria també la plasticitat de les descripcions d'alguns passatges. Les de les tempestes al mar tenen una força increïble, i la de la venjança final sobre els pretendents és digna de les millors pel·lícules d'acció del cinema contemporani. 
S'ha de ser molt bon escriptor per aconseguir això (i estem parlant d'un text de fa 2700-2800 anys). 

Què narra l'Odissea? A l'Odissea es distingeixen clarament dues parts. A la primera es narra l'accidentat viatge d'Ulisses de retorn a Ítaca, després de la guerra de Troia, amb episodis que fan gala de la fantasia de l'autor i dels perills i les temptacions que formen part de tota vida. La segona part, un cop arriba a Ítaca, és la història de com trama la venjança contra els pretendents de la seva dona i de les seves propietats, que té instal·lats a casa seva esperant la certificació de la seva mort, per apropiar-se de tot allò que li correspon. 
Però és més coses. És la història d'amor entre Ulisses i Penèlope, teixida amb una lleialtat a prova de tot al llarg de vint anys d'espera. És la història també d'un fill que vol recuperar un pare absent durant tants anys, i que arriscarà la seva vida per saber d'ell. És la història també de l'amistat i la lleialtat del porquer i del bover, que col·laboren amb Ulisses en el seu afany de justícia. 
L'Odissea, sense ser una narració històrica, també ens acosta a la vida d'una societat de fa al voltant de tres mil anys; com vivien, què menjaven, de que treballaven, què celebraven, quins eren els seus valors, en què creien,... 
Prens consciència també de la relació ancestral dels humans amb la religió, amb la idea que hi ha una voluntat superior que controla el nostre destí, que hi ha quelcom que ens transcendeix. 
Com veieu, una obra amb molts elements d'interès, clàssica, per a gaudir i créixer com a lectors.

Todos a una

Todos a una (Chacun pour tous) és una interessant pel·lícula francesa de 2018 que es basa en el frau que va cometre la selecció espanyola de bàsquet paralímpic als Jocs Paralímpics de Sidney de l'any 2000. Amb la fal·lera de demostrar el potencial esportiu de l'Estat Espanyol i guanyar un munt de medalles es va arribar a fer passar per discapacitats intel·lectuals 10 del 12 jugadors de la selecció que no ho eren. Quan es va descobrir el frau es va desposseir de la medalla d'or als jugadors que havien fet trampa, però es va mantenir per als dos discapacitats de veritat.
Els fets en si mateixos em semblen una indecència, és caure molt baix. Perquè si una cosa maca té l'esport paralímpic és que està protagonitzat per persones al darrera de les quals hi ha històries admirables de superació personal. Fer frau amb això, per aconseguir una medalla i escalar posicions en el medaller em sembla absolutament repugnant. Calia?
La pel·lícula canvia protagonistes (la selecció espanyola per la francesa), adopta un to de comèdia dramàtica i posa de manifest que les persones discapacitades creixen com a individus quan es mouen en entorns normalitzats, i que el contacte dels discapacitats amb els que no ho són és enriquidora també per aquests perquè els fa créixer emocionalment i els sensibilitza amb una realitat que potser desconeixien.
Sense ser una obra mestra és una pel·lícula per a gaudir i reflexionar, perquè malgrat que el seu final rendeix tribut a la veritat i la justícia, es mou en terrenys d'una certa ambigüitat on et planteges fins on és justificable el frau que estan cometent.
Em sembla força recomanable. 

Una altra manera de viure

He parlat anteriorment de les campanyes publicitàries d'estiu d'Estrella Damm. I ho he fet amb l'admiració que em despertava l'encert de la sèrie Mediterràniament, uns anuncis que tenien la virtut de prestigiar la marca a la que servien i on trobaves la reivindicació d'un paisatge i d'una manera de viure, molt pròpia de l'estiu: ambient relaxat, informal, a l'aire lliure,...
La fórmula, amb poques variants, s'ha anat repetint any rere any. Una cançó encomanadissa, rostres populars, paisatges lluminosos,... I la cervesa, és clar, el lligam de tot plegat. Un encert total, un anunci que es gaudia quan te'l passaven.
I enguany, un pas més que trenca les convencions d'anys anteriors. Ha arribat el moment de desvetllar la consciència mediambiental. Perquè tota aquesta meravella que són els paisatges que ens han venut a les diferents edicions, aquests entorns fets per a gaudir amb la bonança de l'estiu, se'n van en orris si no som capaços entre tots de mantenir-los en condicions dignes. Són un problema els residus que generem i els plàstics que passen a la cadena alimentària. I han tornat a fer un gran anunci mostrant els perills i el drama que generen. És una qüestió de consciència en la que tots, absolutament tots, hem d'acabar sumant. Perquè respectant la vida hem de poder gaudir de tot allò que ens ofereix. 
M'agrada el mar. Em renova i em revitalitza. M'agrada fer uns dies de platja, nedar i observar la vida que es mou sota el meu cos. S'ha de poder gaudir del que ens ofereix sense alterar les seves dinàmiques. I només podrem fer-ho sent curosos i respectant allò que ens ofereix. 
Voldria acabar amb un missatge d'esperança. Crec que alguna cosa està canviant i hi ha més consciència: des de qui recull la burilla de la cigarreta que s'ha fumat fins als que recullen els envasos de les begudes que han consumit. Potser semblarà poc, però és un pas que creguis que l'espai públic que representa una platja no s'ha de convertir en un femer per la teva deixadesa.

LIJ - L'abraçada, d'Eoin McLaughin

Eoin McLaughin; Polly Dunbar (il·)(traducció de Tina Vallès)
L'abraçada
Barcelona: Animallibres, 2019
Col·lecció Àlbums Il·lustrats
48 pp.
ISBN: 978-84-17599-26-3
PVP: 15,95€

L'abraçada és un àlbum il·lustrat tendre i emotiu que ens fa adonar de la importància de sentir-nos valorats i estimats per a poder afermar la nostra autoestima. Si els altres no ens valoren i estimen difícilment podrem ser feliços i trobar el nostre lloc al món. 
D'això va aquest original àlbum sobre un eriçó i una tortuga que volen que els altres els facin una abraçada. Un àlbum que es pot llegir del dret i del revés, que encerta en tot moment el to i que compta amb unes il·lustracions clares i expressives amb un punt d'humor que el fan agradós i entenedor per als més petits quan encara no saben llegir. 
És un excel·lent àlbum amb el que encertareu de ple per a passar una estona agradable amb els vostres fills i al que podreu tornar una i altra vegada. 
Una tria molt recomanable per a nens i nenes a partir de 3-4 anys. 

LIJ - La venjança del professor de matemàtiques, de Jordi Sierra i Fabra

Jordi Sierra i Fabra; Luïsot (il·lustrador)
La venjança del professor de matemàtiques (L4 v3nj4nç4 d3l pr0f3ss0r d3 m4t3m4t1qu3s)
Barcelona: Editorial Barcanova, 2018
Col·lecció Antaviana Nova, 199
155 pp.
ISBN: 978-84-489-4601-2
P.V.P.: 9,90€

Jordi Sierra i Fabra (1947) és un prolífic escriptor que ha conreat tota mena de gèneres. Escriptor d'ofici, és autor d'una extensíssima obra, sobretot en l'àmbit de la LIJ. Té habilitat per a desenvolupar històries, que sap fer progressar, enganxen i es llegeixen amb avidesa.

La venjança del professor de matemàtiques ve a ser com una continuació de L'assassinat del professor de matemàtiques, publicat el 2007, tot i que amb un protagonista diferent. Està protagonitzada pel professor DOS (Donat Oms Salvador), un estricte i temut mestre a punt de jubilar-se que està obsedit a fer pensar els seus alumnes i a fer valer la seva assignatura.

Dissortadament serà víctima d'una broma més aviat pesada que no anava dirigida contra ell, però la conseqüència serà que "castigarà" els alumnes enxampats arran de la broma per a que superin una sèrie de proves (matemàtiques) a casa seva, una mena de escape-room matemàtica. Si les superen podran aprovar l'assignatura.

Ja veieu que la trama no brilla per la seva originalitat ni per la seva versemblança. Ni tampoc per la profunditat dels personatges. Tot és força esquemàtic i superficial.

Però és l'excusa perfecta per a integrar a la trama enigmes, jocs visuals i curiositats matemàtiques diverses, que els lectors podran intentar resoldre alhora que els seus protagonistes. És un text que interacciona constantment amb el lector, que el convida a posar a prova el seu enginy i la seva astúcia. I aquest és potser un dels seus actius.

D'altra banda, el llenguatge és planer i molt accessible; i l'ofici de l'autor fa que resulti amè i es consumeixi àvidament.

Si us agraden... 

els passatemps, 

els jocs d'enginy,

els enigmes,

les curiositats matemàtiques...

... aquest pot ser el vostre llibre. 

A partir de 10-11 anys.

Las mujeres, que leen, son peligrosas; de Stefan Bollmann

Stefan Bollmann
Las mujeres, que leen, són peligrosas (pròleg d'Esther Tusquets)
Madrid: Editorial Maeva, 2017

152 pp.

ISBN: 978-84-16690-91-6

PVP: 29,90€

Las mujeres que leen són peligrosas és un d'aquells llibres que s'escriuen pensant en els que estimen els llibres i la lectura. Hi trobes sensacions i emocions que has viscut com a lector. Però no és només un homenatge a la lectura i als lectors. El títol comporta també una forta càrrega reivindicativa que associa la lectura a un acte de llibertat. Quan llegim per a nosaltres mateixos ens apropiem dels significats dels llibres que llegim, els fem nostres i esdevenim "perillosos". Perillosos perquè podem tenir un punt de vista divergent, perquè podem qüestionar la realitat, posar en dubte principis,... Aquest és el poder que et proporciona la lectura i aquest és un llibre sobre el poder de la lectura. 

Llegint conquerim espais de llibertat, obrim portes que ens menen cap a ella; anem construint la nostra pròpia visió del món, i l'anem construint des de la independència que ens proporciona el nostre bagatge de lectures. Això és així per a tothom, però ho ha estat molt més per a les dones, que han trobat en la lectura un mitjà per a superar les estretors del món que els ha estat històricament imposat (portar una casa, tenir cura de la família,...) i obrir-se una porta cap al coneixement, la imaginació i cap a un món de llibertat i independència. La lectura ha tingut, doncs, un paper alliberador. I aquesta reflexió ens porta cap a l'altre gran element d'aquest llibre, que és la selecció d'una setantena d'obres dels darrers vuit segles (pictòriques sobretot, però també fotogràfiques; i del món occidental) per a capturar la intimitat de la lectura femenina,  la solitud que l'envolta i afirmar-la com a acte existencial de gran importància a les nostres vides. 

A partir de les imatges d'aquestes obres l'autor intenta explicar el que hi ha darrere d'elles, situar-les en el context històric de l'any en que van ser creades i acompanyar-ho tot plegat de referències a la lectora que protagonitza l'obra -quan això és possible- i al que està llegint.

L'autor, Stefan Bollmann (1958), és un gran especialista en l'obra de Thomas Mann. Va estudiar filologia, teatre, història i filosofia abans de dedicar-se a la literatura. I s'ha donat a conèixer entre nosaltres amb aquest llibre.

Estem davant d'un llibre ben original, singular, amè, visualment atractiu (i que jo recomanaria llegir en una tauleta en format epub per a gaudir amb detall dels detalls de les il·lustracions), que té interès per tot el que explica sobre la lectura i pel coneixement que t'aporta a partir de la selecció d'obres d'art de la que es val.

Val molt la pena.

El filósofo y la abeja

Pierre-Henri Tavoillot i François Tavoillot
El filósofo y la abeja
Editorial Espasa, 2017
328 pp
ISBN: 978-84-670-4899-5
PVP: 5,95€

La mel és un aliment que em fascina i no falta mai al meu rebost. Crec que és un d'aquells regals que ens fa la natura per a fer-se estimar i respectar. Per a mi no és només un edulcorant que endolceix les meves infusions sinó un aliment i una medecina que em regala les propietats de les plantes a partir de les quals s'ha elaborat. Impressiona que sigui un aliment que no es corromp, que manté inalterables les seves propietats al llarg dels anys (les etiquetes de consum preferent i caducitat resulten del tot inútils per a una mel de veritat que no hagi patit determinades manipulacions de la indústria). N'hi ha prou amb un centrifugat manual dels ruscs per a extreure el preuat líquid i poder-lo envasar. Així de senzill. No cal que sigui ecològica si és de veritat.
M'agrada descobrir bones mels de proximitat i valorar l'esforç de pagesos i apicultors per oferir un producte respectuós i de qualitat.
Amb l'escola hem visitat en diferents ocasions La casa de les abelles de Sant Pere de Torelló, al Mas Canosa, on la família que hi ha al capdavant t'acull amb generositat i transmet amb passió tot el seu coneixement del món de l'apicultura. Surts d'allí estimant les abelles, admirant la seva organització i valorant la gran tasca que duen a terme.
S'atribueix a Einstein la frase que si no hi hagués abelles podria desaparèixer la vida a la Terra al cap de pocs anys degut al paper fonamental que desenvolupen en la pol·linització i la reproducció de les plantes. Potser és una afirmació exagerada (i sembla que no la va dir Einstein perquè no sabia gran cosa d'abelles ni li interessava gaire aquest món), però aquí queda com una reflexió que ens ha de fer ser respectuosos i pro-actius en la seva defensa.
Tot això m'ha dut a interessar-me pel llibre dels germans Tavoillot (en Pierre-Henri es dedica a fer classes de filosofia a la Sorbona i en François s'ha acabat dedicant professionalment a l'apicultura). Són dos filòsofs que s'han interessat per analitzar l'organització de les abelles al rusc i descobrir els lligams entre aquesta i organitzacions humanes posteriors tant a nivell social com polític. Com a organització modèlica ha atret l'observació encuriosida i l'interès científic des de temps ben antics. El rusc ha estat una font inesgotable de metàfores i font d'inspiració i referència per qualsevol persona i/o pensador preocupat per l'organització d'un col·lectiu. 
I això és el que ens proporciona aquest llibre: un documentat recorregut des de la Grècia clàssica fins als nostres dies del món de les abelles, perquè han estat omnipresents en el pensament occidental a l'hora de plantejar-se formes de govern o l'organització de grups humans. La percepció que tens des de fora és que el rusc funciona a la perfecció, que s'aprofiten al màxim els recursos necessaris per al seu funcionament (cera i mel), que cadascú té una funció clara al seu interior i treballa per al bé comú de la comunitat que formen. El rusc ofereix unes lliçons de comportament col·lectiu que permeten explicar com la humanitat ha sortit del seu salvatgisme primitiu i ha evolucionat com a espècie. I això ja funcionava així des de temps immemorials, des de molt abans del desenvolupament dels humans. És aquest punt entre el món salvatge i la civilització el que resulta fascinant del seu comportament, car sembla una forma d'intel·ligència superior que no pugui funcionar només per instint com és propi del món animal. 
L'abella té la virtut de fer-nos adonar de les normes per les que hem de regir el món, transmet la sensació de que sempre sap què cal fer, quan i com fer-ho.
Per tot això i molt més ha estat sempre objecte d'observació i estudi, perquè ens pot aportar molt del que necessitem per al nostre desenvolupament. 
La lectura atenta del llibre et permet anar descobrint tot el que en la nostra civilització ha anat impregnant el món de l'abella i del rusc, i fer descobertes sorprenents, com ara la relació del creixement exponencial de Google amb la pol·linització que duen a terme les abelles. 
En definitiva, m'ha semblat un llibre força interessant en el que hi ha molt a descobrir i reflexionar.

LIJ - Què em contes, Caputxeta?

José Carlos Andrés González; Éric Puibaret (il·lustrador)
(traducció de Teresa Broseta i adaptació lingüística de Tina Vallés)
Què em contes, Caputxeta?
Barcelona: Animallibres, 2019
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 53
32 pp.
ISBN: 978-84-17599-18-8
PVP: 15,95€

La veritat és que la primera sensació que m'ha deixat Què em contes, Caputxeta? ha estat la d'un cert déjà vu. És allò d'agafar un conte tradicional i canviar-li quatre coses amb la pretensió de fer-ne una cosa nova, moderna i proposar-ne una nova lectura. Les intencions acostumen a ser bones. Els resultats ja són més discutibles. 
Aquest àlbum pretén lloar la lluita de les persones per ser elles mateixes i afirmar la seva personalitat; per fer front a tot allò que predetermina les seves vides . En certa manera és com un cant a la llibertat individual, contra les coses "com han de ser". Per a que no ens espanti emprendre nous camins i sapiguem "viure diferent" amb valentia si és el cas.
Vist així estaríem davant un àlbum de tesi filosòfica que intentaria definir una manera de viure la vida. I això, com a idea, està molt bé. No sé si aquestes eren les intencions dels creadors de l'àlbum, però el que a mi no em convenç és que formi part d'un àlbum il·lustrat adreçat a primers lectors. No crec que un infant pugui fer segones lectures en aquesta línia. Ni em convencen els elements amb els que ha jugat l'autor per a desenvolupar la seva proposta: "la Capu" amb capa multicolor que planta cara a la mare i va a veure la iaia amb bici, el llop desconcertat pels canvis que observa, la iaia que està al llit llegint i elogia la valentia de la nena per voler ser diferent,... Tot molt progre i en clau feminista. 
En aquest món tot és qüestió de preferències i gustos. No pretenc convèncer a ningú de res. Potser us agradarà o fins i tot entusiasmarà. Jutgeu per vosaltres mateixos, però aquest el reservo per als amants de les adaptacions de contes tradicionals.

LIJ - T'avorreixes, Minimoni?, de Rocio Bonilla

Rocio Bonilla
T'avorreixes, Minimoni?
Barcelona: Animallibres, 2019
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 52
32 pp.
ISBN: 978-84-17599-16-4

PVP: 15,95€

Rocio Bonilla ha anat consolidant aquests darrers anys una brillant i personalíssima trajectòria en el món de l'àlbum il·lustrat. Les seves propostes són fresques, originals, amb un punt d'humor; connecten fàcilment amb els lectors i ofereixen estimulants elements de reflexió.
En aquesta ocasió ens presenta la història de la Mònica (que rep el simpàtic apel·latiu de Minimoni), una nena de més o menys 6 anys (ja va a l'escola dels grans!) i que ja té una vida ocupadíssima tots els dies de la setmana. 
Tots... menys el diumenge. Un dia on no té res a fer. I és clar, s'avorreix. Va preguntant a diferents animalets què podria fer per a no avorrir-se. Ningú li dóna respostes. I al final descobrirà que és justament donant valor a les seves coses i "avorrint-se" on trobarà una sortida a la seva situació. Un àlbum que l'autora dedica "A aquelles llarguíssimes tardes de diumenge de les quals van sorgir tantes històries".
I això és el que més m'ha interessat d'aquest àlbum. Aquesta voluntat de trencar amb la percepció negativa que té l'avorriment en la vida de les persones i sobretot en la vida dels més petits. Com si fos quelcom negatiu que cal erradicar. M'interessa aquesta reflexió sobre la fal·lera d'estar permanentment ocupats, "d'aprofitar el temps". Crec que és bo que hi hagi hores on no tinguem res a fer, on puguem decidir lliurement a què dedicar-les. És un temps que ens connectarà amb el més profund de nosaltres mateixos, que ens aportarà reflexió i auto-coneixement, i on acabarem sabent millor el que ens agrada i el que no. 
M'agraden els llibres que aporten elements de reflexió. I aquest, malgrat l'edat dels seus destinataris, ho fa.
L'àlbum compta amb elements de personalització i també amb l'afegit d'uns fulls, també il·lustrats per l'autora, que permeten l'organització del temps personal i la planificació de la setmana. Perquè una cosa és que tinguem temps per "avorrir-nos" i una altra que no sapiguem gestionar bé les nostres obligacions.
Resulta altament recomanable. A partir de 5-6 anys.