Bocins de saviesa - V

Jo sempre em sento feliç, saps per què?

Perquè no espero res de ningú; ja que esperar fa mal;

la vida és curta, així que estima la vida,

sigues feliç i somriu sempre,

William Shakespeare(1564-1616)

viu només per a tu i recorda:

abans de parlar, escolta;

abans d’escriure, pensa;

abans de ferir, sent;

abans d’odiar, estima;

abans de rendir-te, intenta-ho;

abans de morir, viu.

LIJ - Fils i tisores, de Ricardo Alcántara

Ricardo Alcántara; Rebeca Luciani (il·lustradora)
(Adaptació de Tina Vallés)
Fils i tisores
Barcelona: Animallibres, 2015 (llicència editorial per cessió d'Edicions Bromera, S.L.)
Col·lecció La formiga blanca, 60
64 pp.
ISBN: 978-84-15975-38-0
P.V.P: 8,75€

Ricardo Alcántara (Montevideo, 1946) ha construït una vegada més una suggeridora i magnífica narració sobre les pors infantils i els vincles afectius entres pares (mare en aquest cas) i fills. 
És una narració deliciosa, original i rica en sentiments; que ens fa pensar en el que suposa madurar i créixer com a persones. 
La Raquel és una nena trista i poruga que s'ha traslladat a viure a una casa nova amb la seva mare Margarida. Li costa separar-se de la mare per a fer qualsevol cosa i la mare s'enginya un pla per a desenganxar-se progressivament de la filla. 
Llegint-la he reflexionat sobre el que suposa créixer i fer-nos grans. I he pensat que ho fem en una doble direcció. D'una banda, guanyant una distància física, allò que s'anomena "volar" pel nostre compte; i d'una altra, mantenint uns vincles emocionals amb aquelles persones amb les que hem pujat des de petits. I això és el que ens mostra aquesta bella narració, a partir d'una original metàfora construïda sobre el que simbolitza un fil. 
Crec que val molt la pena; per a ser llegida, compartida i comentada. A partir de 6 anys.

LIJ - El petó de Lili Marleen, de Pep Molist

Pep Molist; Jorge del Corral (il·lustrador)
El petó de Lili Marleen
Barcelona: Editorial Barcanova, 2014
Col·lecció Sopa de Llibres, 207
78 pp.
ISBN: 978-84-489-3075-2

En aquesta ocasió el Pep Molist (Manlleu, 1965) ha bastit una novel·la sobre les pors infantils, amb una sèrie d'elements d'allò més originals que la converteixen en una autèntica delícia per a tota mena de públics.
D'entrada, el títol. El petó de Lili Marleen. Resulta suggeridor i evoca temps passats que alguns rememorem amb nostàlgia en la veu de Marlene Dietrich. La lletra de Lili Marleen va ser escrita per un soldat alemany durant la Primera Guerra Mundial quan va ser traslladat al front, i ens parla de la seva xicota i de com s'acomiaden sota un fanal. 

En el relat Lily Marleen esdevé un element fantàstic que fa possible que canviïn les coses, la portadora de solucions a tota mena de problemes i preocupacions. És l'esperança però també el símbol de les oportunitats que a la vida et passen per davant i que has de saber agafar perquè potser mai més tornaran a repetir-se. 
El protagonista de la història és en Pere Cunillera, un nen tímid, insegur, de baixa autoestima, que viu amb por. Al Pere li fan por els crits dels companys, els esgarips de les òlibes, els lladrucs dels gossos, la pols dels camins i l’home del sac (el seu "retrat poruc" es va completant amb cada inici de capítol:"Pere de la cullera, macarró fregit, panxa de granota i amb el cul cosit"). Les seves pors el porten a conèixer accidentalment al senyor Enric Salom, un personatge solitari i enigmàtic que treballa de fotògraf. 

No sé si mai us heu preguntat per què fem fotografies. Suposo que tenim el desig íntim de mantenir vius els records, de no deixar que morin mai del tot, de retenir instants fugissers de felicitat. La felicitat dels adults, sovint, es basa en el record d’un temps feliç. Res mor del tot mentre és recordat. 
El senyor Salom ens aporta tot això. Volia immortalitzar els moments feliços de la gent. Ell sempre “havia tingut el desig d’aturar els gestos que li agradaven, d’intentar conservar els colors, els sabors, els sorolls... dels instants feliços”. 
I jugarà un paper fonamental en la superació de les pors del Pere.
Resulten molt atractius altres elements del llibre, com ara els originals rodolins que acompanyen les fotografies del Sr. Salom, que enriqueixen el treball d'il·lustració que, d'altra banda, resulta molt destacat i s'inspira en les fotografies del fotògraf francès Jacques Henri Lartigue (1894-1986), un dels grans del segle XX.

L’optimisme de la voluntat

"L’optimisme de la voluntat combat el pessimisme de la intel·ligència."
Antonio Gramsci (1891-1937)

Un altre Nadal és possible

De vegades em pregunto si és possible viure un Nadal diferent sense esdevenir estrafolari. Un Nadal viscut amb llibertat i sense l'obligació d'omplir els espais de guarniments, de regalar i participar en amics invisibles, de comprar loteries i rifes de mil i una entitats, de fer àpats pantagruèlics un rere l'altre fins a la sacietat; sense l'estrès de sentir que ho has de fer perquè toca.
Un Nadal viscut íntimament amb llibertat i senzillesa.

Les fantasies del nàufrag, de Pep Albanell

Pep Albanell
Les fantasies del nàufrag
Alzira: Edicions Bromera, 2015
Col·lecció Trànsit, 6
256 pp.
ISBN: 978-84-9026-543-7

P.V.P. : 14,96€

Les fantasies del nàufrag són les memòries novel·lades d'infantesa de Pep Albanell; des del seu naixement a Vic el dia de Nadal de 1945 en el si d'una família de classe treballadora, el posterior trasllat a la Seu d'Urgell i fins al tancament d'aquesta etapa de la seva vida amb el despertar de la seva sexualitat, l'atracció cap a les noies i l'inici com a escriptor. És el relat de l'entorn familiar, però també el de l'escola i la societat d'una determinada època de la nostra història recent, una època dominada per la precarietat, la grisor i la monotonia. 
D'aquest relat novel·lat destacaria diferents coses: l'estima i admiració cap als pares que transmet. Un pare humil, que no va rebre gaire formació i que va haver d'anar a la guerra, però treballador i amb recursos, que sap sortir-se'n i tirar endavant; i una mare afectuosa i comprensiva. 
En un moment donat l'autor es planteja si es pot fer bona literatura a partir de bons sentiments. I certament és fàcil posar-nos d'acord en que la bona literatura ha de remoure alguna cosa dins nostre, ha de ser transgressora fins a cert punt; però també és veritat que sense conèixer coses de l'entorn familiar d'un autor i de la seva infantesa no podem entendre el perquè de la seva obra i els valors que la sustenten. I la millor resposta la trobem en el llibre que tenim al davant. La família juga un paper fonamental per a que trobem el nostre lloc al món i per a explicar el que som i pensem. 
Pep Albanell ens confessa que els seus primers temps a la Seu van ser difícils. Era un nen tímid, introvertit i solitari al que li costava fer amics i que va patir un cert grau d'assetjament o del que ara la psicologia anomenaria mobbing. D'aquí el títol. Se sentia un nàufrag en el seu trajecte de casa a l'escola, sol en la seva lluita per tirar endavant i trobar el seu lloc a la societat. I també té a veure amb la seves primeres lectures, concretament amb Robinson Crusoe, personatge amb el que es va identificar en la seva lluita. 
Resulten entranyables els episodis on relata la seva iniciació en el món de la lectura i la literatura, com descobreix el que és una biblioteca pública, com va creant la seva pròpia biblioteca a través d'un personatge tan peculiar con el senyor Miñambres, la relació tan especial que estableix amb la senyora Poch, la bibliotecària; com descobreix que hi ha una literatura en la llengua que parla, i que és diferent de la llengua en que estudia i escriu. Perquè estem parlant dels anys 50 del segle passat, una època grisa (hi ha un moment en que descriu amb mestria la recança que li produeix el caqui dels soldats de la caserna, el negre de les sotanes dels seminaristes i la grisa fredor dels dies d'hivern) on no hi havia gaires coses millors a fer que romandre vora l'estufa amb un llibre a les mans. 
Perquè Les fantasies del nàufrag és també la crònica d'un temps i d'un país, on els al·licients eren pocs i no anaven gaire més enllà dels pessebres per Nadal i les processons per Setmana Santa; història viva d'allò que no acostuma a formar part dels llibres d'història.
Les fantasies del nàufrag és també, però, literatura amable que es llegeix amb un somriure. Perquè malgrat la grisor de l'època, les privacions i el dramatisme d'algunes situacions (com la malaltia sobtada del senyor Miñambres, la mort prematura de la mare o la crua realitat de rodamons que treien regularment el cap per la Seu) imposa la bonhomia i els bons sentiments dels protagonistes. 
M'ha agradat i crec que val molt la pena; perquè parla de realitats properes que podem identificar fàcilment; perquè ens parla del que és créixer i trobar el nostre lloc al món; de totes aquelles persones que ens han comprès i ens han ajudat a créixer i madurar; de com es pot desvetllar la passió per la lectura; perquè ens parla també de l'ofici d'escriure. 
Sí, en aquesta novel·la trobareu bons sentiments, qualitat humana i la crònica quotidiana d'una època que ja queda llunyana. 
Com podeu veure, d'elements d'interès no n'hi manquen.

LIJ - De quin color és un PETÓ?

Rocio Bonilla
De quin color és un petó?
Barcelona: Animallibres, 2015 
Col·lecció Àlbums il·lustrats, 20
32 pp.
ISBN: 978-84-15975-61-8
PVP: 15,95€

De quin color és un petó? és un deliciós i estimulant àlbum il·lustrat que s'articula a partir dels colors. 
La Mònica és un nena a la que el que més li agrada és pintar. Ha pintat un munt de coses, però no ha pintat mai un petó. A partir d'aquí va pensant en els diferents colors per a veure quin és el que més s'escauria. Tots els colors li agraden per una banda, però els va descartant perquè també formen part de coses que li desagraden, fins a un final obert en el que cada petit lector podrà fer les seves interpretacions.

L'àlbum destaca per la interacció constant que estableix amb el lector, fent-lo partícip de les reflexions i dubtes de la protagonista; per l'ús de determinats elements com ara la lletra (d'impremta, però amb paraules en lletra lligada i d'altres en majúscula), que afavoreix la identificació de paraules, la incorporació de vocabulari  i reforça l'aprenentatge de la lectura; i per l'originalitat en introduir elements com el sobrenom de Minimoni, que porten a una lectura activa i estimulen la capacitat de deducció dels més petits.

Un àlbum per a primers lectors que tant val la pena tenir a casa com a l'escola, que pot funcionar com a àlbum d'imaginació per l'originalitat del plantejament, però també com a llibre de coneixements. 
Per a nens i nenes a partir de 4 anys.

També això passarà, de Milena Busquets

Milena Busquets
També això passarà
(traducció del castellà de Lurdes Serramià)
Barcelona: Ara llibres - Amsterdam, 2015
176 pp.
ISBN: 978-84-15645-60-3

També això passarà és una novel·la de caire autobiogràfic que reflexiona sobre la vida, la pèrdua i els valors d'una determinada generació. 
Milena Busquets és filla d'Esther Tusquets, que va fundar i dirigir durant quaranta anys l'Editorial Lumen. Esther Tusquets va formar part d'aquell moviment que es va anomenar la Gauche Divine, una colla de personatges fills de la burgesia i la classe alta barcelonina intel·lectualment inquiets que volien viure en llibertat i canviar la societat entre còctels i la bohèmia del seu món. Suposo que per a ells era més important l'estil de vida, la gent amb qui tractaven, el món de les seves ocupacions, que l'àmbit domèstic. Sembla que Esther Tusquets no va entrar mai en una cuina (per això estaven les minyones) i la protagonista del relat afirma que ella forma part de la darrera generació que va haver de fer coses per reclamar l'atenció dels seus pares. 
La novel·la parteix de la mort de la mare, que és enterrada a Cadaqués. Aquesta circumstància porta la protagonista, la Blanca, a un viatge des de Barcelona fins a la casa d'estiueig a Cadaqués, per retrobar-se i elaborar la pèrdua que li ha suposat la desaparició de la mare, amb qui l'unia un fort vincle. En aquest viatge l'acompanyen els seus dos fills, els dos ex-marits, l'amant actual, dues amigues força peculiars, la parella d'una d'elles i la minyona. 
Adopta la forma de monòleg interior amb la mare i s'alterna amb el joc que donen la resta de personatges. El relat és amè, amb un llenguatge planer, directe, sense sofisticacions, que enganxa i transmet amb eficàcia reflexions sobre el sentit de la vida, tot reivindicant el plaer a través del sexe, com la màxima expressió de la vitalitat i l'alegria de viure ("El contrari de la mort no és la vida, és el sexe.")
Hi he trobat sensacions viscudes sobre el buit que deixa una persona desapareguda, sobre l'empenta definitiva que suposa cap a la maduresa. 

Diuen que és una de les novel·les de l'any i la veritat és que fa de bon llegir pel seu savi equilibri entre sensualitat i emotivitat.

Totes les families son psicòtiques, de Douglas Coupland

Douglas Coupland
Totes les families son psicòtiques
Barcelona: Editorial Destino, 2010
Col·lecció L'àncora
325 pp.
ISBN: 978-84-9710-028-1

De vegades arribes a un llibre a través d'un altre llibre. Quan llegia La llibreria dels finals feliços es feia referència a Totes les families son psicòtiques com una obra de referència de l'humor més corrosiu. Tenia bons records d'haver llegit llibres amb un esperit semblant i haver-m'ho passat molt bé. M'ho vaig apuntar, el vaig buscar i ara l'he pogut llegir. M'ha passat d'altres vegades, que les expectatives sobre un llibre m'hagin dut a un cert grau de decepció. I no dic això com a demèrit de l'obra comentada, potser és senzillament una qüestió de sensibilitat i gust personal. 
Totes les families son psicòtiques pretén fer humor sobre els desequilibris i les contradiccions que genera la vida de la societat contemporània. Parteix d'una trobada familiar per assistir al viatge en un transbordador espacial d'una de les protagonistes i va encadenant situacions delirants i records per a dibuixar la disfuncionalitat de la família protagonista. Personalment em costa pair que es faci humor i es frivolitzi sobre la sida, el càncer o les malalties mentals. O que es ridiculitzi l'autoritat moral i el respecte que haurien de representar uns pares. O les referències més aviat barroeres als excessos de la indústria farmacèutica, la clonació humana o el debat que haurien de generar les mares de lloguer. 

Crec que a la novel·la li falla el punt amb el qual abordar totes aquestes qüestions. No em sembla -ni que sigui una novel·la d'humor- que calgui fer-ho a base de situacions estripades i passades de voltes, amb personatges allunyats de qualsevol consistència moral.
Reconec que amb aquesta novel·la m'ha fallat la sintonia, el feeling; però potser hi haurà qui la trobarà divertida.

Petis plaers: Simplement caminar

Caminar és una de les maneres més autèntiques que disposem de relacionar-nos amb el món que ens envolta. Sovint la vida passa rabent pel nostre davant i cal dir que caminant recuperem la justa mesura del que som en relació al món. Caminar estimula l'observació atenta de la realitat, la reflexió sobre el que veiem i escoltem. I esdevé plaer quan prens consciència del benestar que t'ha aportat la caminada. 

No és tant per assolir un nivell físic o esportiu, tot i que hi ajuda, sinó per retrobar l'autèntica dimensió d'un mateix. Sovint vivim amb pressa, tenim moltes ocupacions, fem un munt de coses, ens desplacem constantment d'un lloc a un altre a un ritme frenètic com si calgués aprofitar fins a l'últim segon del nostre temps, certificant així l'alineació absurda que defineix la vida moderna; i potser cal reivindicar viure a un altre ritme, més lentament, assaborint més les coses que formen part de la nostra vida. I caminar defineix una manera de relacionar-nos amb el món amb més llibertat i capacitat de gaudir de la vida: definim espais, temps, ritmes,...
És senzill i barat. Sortir i gaudir, sols o en companyia. No hi ha més. 
Petit plaer de la vida.