Balzac i la Petita Modista xinesa

Dai Sijie
Balzac i la Petita Modista xinesa
Barcelona: Edicions 62, 
Col·lecció El Balancí


Balzac i la Petita Modista xinesa ens narra les vivències de dos joves que l'any 1971, en temps de la Revolució Cultural (aquell lamentable experiment dissenyat pels més radicals del règim que encapçalava  Mao -"el Gran Timoner"-, que havia de fer possible un home nou i una societat més avançada i justa), van ser destinats una temporada en un petit llogarret perdut a l'interior del país per a la seva "reeducacació". Podria haver estat una novel·la sobre els horrors del règim i les seves misèries, però no; en cap moment ens sentim atemorits per la brutalitat d'una situació injusta i arbitrària. El moment històric on passen els fets que es relaten queda molt diluït i en pocs moments es percep el patiment dels protagonistes per la situació que viuen. Des de la resignació i una certa natural quotidianitat veiem que van vivint les seves vides.
Un dels encerts de la història es troba en el paper que pot jugar la literatura en una situació així. La força que té la paraula i la necessitat que pugui desenvolupar-se en llibertat. La literatura i per extensió totes les formes de cultura (en un context de llibertat creativa) poden fer la gent més feliç, li poden obrir les portes del món, la poden fer imaginar i somiar. Llegir esdevé, així, una acte totalment subversiu i alliberador.
I de la mateixa manera que la paraula escrita, també la paraula dita (són moments brillants pel que transmeten quan els protagonistes utilitzen les seves habilitats narratives per aconseguir certs privilegis i atansar-se a la noia desitjada).
La novel·la, que inicialment apuntava en vàries direccions, acaba reduint-se a una història d'amistat i amor amb ressonàncies pigmalionianes on la literatura i el poder de la paraula acaben acaparant tot el protagonisme.
Una novel·la que resulta molt suggerent i atractiva per als amants dels llibres i les paraules.

LIJ - El cor damunt la sorra / Viatge màgic a Àfrica

Jordi Llompart; Glòria Llompart (il·)
El cor damunt la sorra
Barcelona: Rosa dels Vents (Random House Mondadori, S.A.), 2006
ISBN: 84-488-2391-5

Fa uns dies vaig veure la pel·lícula Viatge màgic a Àfrica, del Jordi Llopart, i en els títols de crèdit vaig adonar-me que està basada en el llibre El cor damunt la sorra, que ell mateix va publicar fa cosa de quatre anys arran  de la mort de la seva filla Jana. És una pel·lícula en 3D (que jo he vist en dues dimensions),  visualment agradosa, i que compta amb imatges impactants i sorprenents, ben resoltes, que resulten especialment atractives. La pel·lícula parla de moltes coses: d'amistat, de natura, del sentit de la vida, d'aventures, de somnis, de misteris, d'ésser màgics, del descobriment d'un continent,... Pot agradar, però per a mi, a estones, ha resultat embafadora, tova i excessivament pendent d'encabir tots els efectes especials que la cosa podia donar de si (suposo que el món del 3D comporta certes servituds). Potser massa coses i no prou ben treballades per aconseguir desenvolupar la trama amb fluïdesa i dotar-la de coherència narrativa. Però reconec que aquestes qüestions van molt a gustos personals. S'ha de veure i opinar.

Parlant del llibre, El cor damunt la sorra és una narració que pretén donar resposta als neguits i dubtes sobre l'existència que es poden plantejar arran d'un fet traumàtic com pot ser la mort d'un fill. Es planteja des de la narració d'un poètic viatge a una Àfrica idealitzada on a partir de petites anècdotes de difícil encaix en la trama narrativa veiem com el cor de la protagonista (els seus sentiments, les seves emocions) va “creixent”: a través de la història del lleó veiem com podem estar tristos perquè trobem a faltar algú a qui estimem molt; quan la protagonista afirma que li agradaria tenir un amiguet amb unes determinades característiques el seu cavall alat li recorda que tots els nens són diferents i que només ells decideixen con són; el bell conte dels arbres enamorats ens fa adonar que la vida és successió i no existeix sense la mort;...Podríem seguir. El cor damunt la sorra és un llibre benintencionat i humanament comprensible però feixuc i poc adequat per a un públic infantil. A estones resulta poètic i emotiu, però a d'altres confús i sense mostrar clarament cap a on vol anar.
Les il·lustracions de Glòria Llompart que acompanyen el text tenen moments de suggeridora bellesa. Llegiu-lo i jutgeu.
Per a nens i nenes a a partir de 8-9 anys.

Dies com els altres

La tradició, les expectatives de viure uns dies amb un caliu especial, la vermellor de les festivitats del calendari,... m'havien fet viure anys enrere aquestes dates amb una il·lusió que les diferenciava de qualsevol altra. Guarnir la casa, muntar el pessebre, preparar detallets, un dinar especial, compartir una taula i les llargues sobretaules on es passa revista a tot, obrir regals, els moments d'il·lusió,.... 
El fet de compartir i retrobar amics i familiars que no veus habitualment era motiu suficient per desitjar que arribessin els dies que ho feien possible.
Eren dates on el món, tot allò que ens envolta, ni que fos per poc, semblava millor del que en realitat és.
Enguany, per circumstàncies personals, he descobert l'altra cara d'aquestes dates. Hi ha rutines que no fan festa, hospitals que no deixen de funcionar, residències que segueixen tenint cura de la gent; persones que no deixen de treballar per a que tot segueixi rutllant, amb només petits detalls que recorden el que altres celebren.
També he pogut observar que aquestes dates no manlleven el dolor, la tristor ni la malaltia. Hi ha persones que, malgrat la festa, els brindis i l'alegria dels altres, qui sap si forçada, segueixen incapaços d'esbossar un somriure.
Crec que aquest bany de realitat al costat dels qui treballen i dels qui pateixen ha tingut la seva cara positiva i m'ha fet adonar que, en el fons, no deixen de ser dies com els altres.

De part SS. MM. els Reis Mags de l'Orient

Aquest matí, quan m'he llevat, he tingut aquesta petita sorpresa:


Benvolgut verbívor: Ens ha costat, però al final t'hem trobat tot allò que ens havies demanat. Sort que vas fer la carta amb temps, perquè les presses d'última hora són criminals.
En Melcior et va anar a buscar L'art de saber estar sol i El silenci parla; en Gaspar L'assassí del làser i en Baltasar El llibreter de Kabul. I com que sabem que t'agraden les sorpreses no ens hem pogut estar de dur-te un parell de sorpreses més que esperem també t'interessin.
Desitgem que el llegir no et faci perdre l'escriure i segueixis posant paraules als sentiments. Bona lectura!
I ara marxem, que aquest matí encara ens queda una feinada de ca l'ample. 

Els Reis Mags

Qualsevol nit pot sortir el sol

Tant de bo sigui la d'avui!




Que la màgia d'aquesta nit us ompli d'esperança i il·lusió per a la resta de l'any!

LIJ - El noi que dormia a la neu

Henning Mankell

El noi que dormia a la neu

Barcelona: Columna Edicions, 2007

Columna Jove, 221

248 pp.

ISBN: 978-84-664-0765-6

En Joel Gustafsson té 13 anys i viu sol amb el seu pare Samuel en un petit poble de Suècia. La mare els ha abandonat i ell ha de cuidar el seu pare, un pobre infeliç que treballa de llenyataire i amb tendència a beure per a oblidar la seva dissort.

Quan arriba l'any nou en Joel fa tres prometences:

- Arribar a fer 100 anys (ell creu que s'ha d'endurir i ser capaç per tant de suportar tant el fred com la calor).

- Veure el mar per primer cop.

- Veure una dona nua.

El noi que dormia a la neu (poètic títol que prové de l'exercici d'enduriment que en Joel prova per a poder suportar el fred) és la crònica del nen que esdevé adult, el retrat de l'adolescència, amb els seus somnis (les ganes de veure el mar i abandonar el poble, de viure noves experiències), l'atracció cap a l'altre sexe i el descobriment de l'amor (el desig de veure nua la Sonja Mattsson i de besar la Llebrer), les ganes de menjar-se el món (esdevenir un Rei del Rock, l'Elvis de les Neus),... Un procés carregat d'il·lusions , però també de moments de desorientació i de dolor; una lluita per afirmar la pròpia personalitat i trobar un lloc al món dels adults.

En Joel és pobre i té dificultats per a ser valorat pels altres, i en el seu afany per aconseguir el que vol i poder lluir-se davant els companys es veu obligat a mentir (tot el que fa per a poder estar uns moments sol amb la Sonja) i a ocultar allò que l'avergonyeix (la tendència a la beguda del seu pare). Pateix humiliacions (l'episodi amb la Llebrer quan ella el convida a casa seva per ensenyar-lo a besar és d'una crueltat esborronadora) però la seva humanitat i l'acte heroic de salvar el Simó Tempesta li tornen el reconeixement dels companys, de la mestra (la Srta Nederström), de la Sonja -la dona per la que suspira- i de tota la comunitat.

Són destacables les aportacions dels personatges secundaris de la narració, uns personatges elaborats amb aportacions molt remarcables. El Simó, per exemple, esdevé un element cabdal en l'evolució del protagonista: li proporciona la guitarra que ha de fer possible un dels seus somnis (esdevenir un Rei del rock nòrdic, a l'estil de l'Elvis Presley), li torna amb el seu salvament in extremis el reconeixement i el respecte de la gent i li obre definitivament les portes del món adult quan el fa adonar amb la seva mort que aquesta és una d'aquelles experiències doloroses que en un moment o altre hem de saber afrontar.

Un altre secundari, el Sr. Kringström, és un músic que l'ensenya a tocar la guitarra de franc a canvi de que ell li torni l'estona que li dedica traient-li la pols dels discos i netejant-li (un magnífic exemple del que tots els joves haurien d'aprendre per a valorar les coses de les que disposen).

Una novel·la magnífica, magistralment narrada i que traspua una sensibilitat i una tendresa corprenedores (la relació amb el pare té moments deliciosos, molt rics emocionalment). Molt recomanable per a lectors a partir de 14 anys.

Plouen ocells del cel

De vegades pensem que determinades situacions només són el fruit de la inspirada idea d'un autor. Si heu vist la pel·lícula Els ocells d'Alfred Hitchcock potser recordareu escenes memorables que et mantenien clavat a la butaca, com ara la dels nens fugint de l'escola perseguits pels ocells o les que interpretava Tippi Hedren en situacions especialment angoixants.

No fa massa ressenyava un llibre, La nena dels pardals, que partint d'uns fets històrics viscuts a la Xina de Mao l'any 1958, reflectia una pluja d'ocells i plantejava estimulants elements de reflexió.

Avui llegeixo que a la localitat de Beebe, a l'estat nord-americà d'Arkansas, "han plogut" morts més d'un miler de trupials d'ala vermella en una àrea d'un quilòmetre i mig. S'estan investigant els fets, però algunes hipòtesi apunten a un llamp o una calamarsada.

Curiós. I és que de vegades la realitat supera la ficció.

Benvolgudes i benvolguts compatriotes

Pot semblar una qüestió menor, però té la seva importància. Les paraules amaguen ideologia i valors, destil·len concepcions i s'han de saber triar amb cura. Encetar un discurs amb una salutació adequada a l'interlocutor té un valor que no hem de menystenir. Recordo que amb motiu de la Diada de l'Onze de Setembre comentava les incomoditats que em generava la salutació freda i desdibuixada que emprava el Molt Honorable President de la Generalitat José Montilla adreçant-se als ciutadans del país, en contrast amb la salutació que emprava Jordi Pujol, que s'adreçava als seus compatriotes. Veig que Artur Mas ha recuperat el terme, amb l'afegitó de començar per les ciutadanes, tot un gest de complicitat per a que el llenguatge no generi discriminacions de caire sexista.
Del discurs no voldria dir-ne gran cosa. La música sona bé. Va apel·lar a la solidaritat dels que van bé cap als que passen dificultats -un element de sensibilitat bàsic per a mantenir la cohesió social- i a la fermesa per a defensar la dignitat nacional; i no podia faltar una nova referència a les dificultats que ens esperen i un missatge d'optimisme i esperança en el futur, que ha de començar per l'autoexigència de cadascú de nosaltres. L'oposició, tan creativa com sempre i en un nou gest d'originalitat, tibant de manual opositor, només se li acut comentar la manca de concreció del discurs. Res de nou.
Un altre element que atorga gruix institucional al discurs de Cap d'Any és el lloc. Després d'uns anys d'aquesta ocurrència progre de fer el discurs des d'un hospital o una caserna, una idea original i simpàtica però poc adient (perquè hi ha moltes persones que treballen sacrificadament per als altres en aquestes dates), s'ha triat la sala gòtica de la Verge de Montserrat del Palau de la Generalitat, presidida per Sant Jordi, patró de Catalunya. Un dels símbols de l'autogovern i del nostre desig de llibertat. Certes coses s'han de dir des de llocs així.
Tornant al que deia al principi d'aquesta entrada, voldria dir que la pàtria és allò que dóna cohesió i nord a la ciutadania. La pàtria l'aglutina i l'omple de sentit i identitat. I és aquest esperit el que han de reflectir les paraules i els gestos.

Austeritat

L'austeritat sempre m'ha semblat un valor positiu que ens acosta al més essencial i ens allunya del que és superflu i banal. No veig l'austeritat com una limitació, sinó com un desig de senzillesa, de viure només amb els elements imprescindibles que permetin dur una vida digna. No crec que l'austeritat hagi de comportar actituds gasives; crec que és saludable tenir petits capricis i poder satisfer-los; però sempre dins d'unes prioritats vitals, que per a cadascú seran diferents, i sense arribar a allò tan conegut d'estirar més el braç que la màniga.
Veig l'austeritat com un element de contenció davant la frivolitat de la despesa inútil, una actitud sensible i solidària respecte els que pateixen privacions.
L'austeritat ens facilita valorar les coses, pel que són i pel que aporten; adonar-nos de l'esforç que suposa assolir-les, reflexionar sobre allò que és essencial a la vida.
Ara els polítics ens anuncien una època de privacions i retallades, "d'austeritat".
A ningú li agrada haver de viure amb menys recursos, gastar més pel mateix que abans, sentir-se més "pobre" del que era. Però farem un pas endavant com a societat si som capaços de gastar menys i millor, de posar seny i contenció, d'establir prioritats, de valorar els petits moments i el que valen les coses.
Reflexionava sobre això perquè avui he rebut una felicitació que m'ha fet adonar que més enllà dels béns materials hi ha l'amistat i la capacitat de gaudir de les petites coses.

Doncs això. Bon any i sapigueu gaudir dels petits moments que basteixen la felicitat.

LIJ - Frederick, de Leo Lionni

Leo Lionni
Frederick
Kalandraka,  Col·lecció Llibres per a somiar - Clàssics contemporanis
40 pp.
ISBN 978-84-8464-550-4
En aquest any que som a punt d'acabar s'ha celebrat el centenari del naixement de Leo Lionni (Amsterdam, 1910-Toscana, 1999). Al llarg de la seva vida va haver d'anar sovint amunt i avall, canviant vàries vegades de país. Va viure a Itàlia, Suïssa (va estudiar a la Universitat de Zuric, on es va doctorar en Economia Política) i Estats Units, país en el que es va nacionalitzar i on va treballar de pintor, dissenyador i director d'art de vàries publicacions.
De ben petit en Leo ja va poder respirar la sensibilitat per l'art que hi havia a la seva família: la seva mare va rebre formació com a cantant d'òpera i un tiet seu, en Piet, que era pintor, el va posar en contacte amb el món de l'art. Quan era un nen, es passava moltes hores visitant els museus d'Amsterdam. I va ser així, observant les obres d'altres pintors, que va aprendre a dibuixar tot sol.
Tant li agradava aquest món dels quadres i dels pintors que quan als nou anys li van preguntar què volia ser de gran, ho va tenir clar. "Artista!" En Leo volia dedicar-se al que havia viscut amb tanta intensitat des de ben petit. I així va ser.
Tot i dedicar-se a l'art va trigar molt de temps a publicar àlbums il·lustrats per a nens. No ho va fer fins al 1959, quan ja gairebé tenia 50 anys.
Tot va començar quan ja era avi, arran d'un viatge en tren. Pretenia entretenir els seus néts i tot trencant trossets de papers de colors els va explicar la història que coneixem com a Petit blau i petit groc, una història que ens parla de l'amistat per damunt dels prejudicis. Després en vindrien d'altres, com Nadarí, El somni de Maties i Frederick, del que avui us volia parlar.

Com a il·lustrador, Lionni treballava amb el collage o bé amb la taca de color, i malgrat la senzillesa de les seves composicions aconseguia il·lustracions nítides, expressives, d'una sensibilitat molt especial. Agraden.
Les històries que explica també captiven. Són petites i simpàtiques faules que tenen un rerefons moral i alliçonen sobre aspectes de la vida. La seva solidesa les converteix en quelcom que està per sobre de modes, amb uns valors que continuen agradant generació rere generació. Clàssics.
Frederick és una magnífica paràbola sobre la poesia, que en reivindica la necessitat i ens acosta al seu màgic poder de fascinació.
En Frederick és un ratolí que, mentre els de la seva família es dediquen a treballar per a procurar-se el menjar, ell es dedica a omplir-se de colors i paraules per als llargs dies d'hivern. Aparentment ganduleja, però un cop s'ha acabat el menjar i el cru hivern es manifesta, en Frederick fa somiar els seus i els fa veure llum i color on només hi ha grisor, i els enlluerna amb la bellesa de les paraules. Un llibre per a que els més petits descobreixin l'esperit de la poesia i perquè s'adonin d'allò tan conegut que no només ens alimentem de pa, sinó que també necessitem de la sensibilitat i la bellesa de les paraules per alimentar l'esperit.
Tot un clàssic recuperat que manté intactes les seves virtuts més de quaranta anys després de ser publicat per primer cop i que compta amb unes il·lustracions clares i d'allò més eficaces des de la seva atractiva simplicitat.
Una llibre deliciós i imprescindible per a primers lectors a partir de 6 anys i per a tothom.