Solidaritat

La solidaritat és un dels valors preeminents de la nostra societat. Qualsevol mancança o situació injusta mereix la solidaritat dels altres. És una paraula bella carregada d'alt valor simbòlic. Ser solidari és estar al costat del necessitat, donar suport a una causa, combatre una mancança o una injustícia. És difícil no estimar una paraula que estimula i treu el millor de nosaltres mateixos. 
El perill, com gairebé sempre, és l'excés, l'abús i la temptació que sovint manifesta el poder polític d'apropiar-se d'aquesta paraula per a servir els seus interessos.
De causes que mereixen la solidaritat dels altres n'hi ha un munt. Personalment, sento predilecció per tot allò que és sinònim de generositat i altruisme amb els altres; i per les causes que tenim més a la vora. No cal anar gaire lluny per a trobar la necessitat de solidaritat. 
Cada vegada em commou més el món de la gent gran. Fer-se gran, acumular limitacions físiques, problemes de salut, viure situacions de solitud i abandó i no trobar una resposta solidària a totes aquestes situacions, és un dels grans drames de la societat moderna. No serem una societat com cal fins que no sapiguem donar una resposta adequada des de la solidaritat, la generositat i l'altruisme a tota aquesta problemàtica.
Televisivament, avui és una data assenyalada en el calendari de les accions solidàries. És la data de la Marató de TV3. Voldria dir que és una de les millors iniciatives en aquest àmbit, amb una gestió modèlica dels recursos que obté i una tasca molt destacable a l'hora de sensibilitzar la ciutadania sobre els problemes de salut que afecten diferents col·lectius socials. 
Sensibilitzar, divulgar i investigar. Està molt bé. Amb el pas dels anys tens la sensació que es fa un bon ús del que aportes solidàriament. Es financen ambiciosos projectes d'investigació que ens prestigien com a societat i país. Fem un salt de qualitat.
Tinc dubtes i remordiments respecte d'altres iniciatives solidàries. Em costa acceptar que en el millor dels casos, en diferents ONGs, s'inverteix com a molt el 30% en ajuda directa. La resta és administració, logística,... És a dir, amb la teva aportació solidària estàs pagant majoritàriament els sous i les despeses d'entitats que es dediquen a fer arribar ajuda solidària. Què vols que et digui? Ho puc entendre en alguns casos, com quan es tracta d'intervenir en determinats desastres naturals, però no com a dinàmica habitual. En tinc dubtes sobre l'eficàcia i trenca la meva idea de que la solidaritat ha de ser, per damunt de tot, un acte voluntari i generós.
Per tot això aprecio la iniciativa de TV3, que sap sumar moltes energies de la societat catalana al servei d'un objectiu lloable i ben plantejat. Felicitats, i esperem que la maleïda crisi no es noti massa.

No calia, Mario

Podria haver-se quedat amb l'elogi que va fer de la novel·la, com a gran novel·lista que és. Els que estimem la literatura estarem d'acord en que és una eina potent per a enriquir la nostra experiència de la vida i generar reflexions sobre els més variats temes.
Podríem haver-li agraït l'esment i l'admiració sincera que sent per Joanot Martorell i el seu Tirant; com a primera gran novel·la moderna.
Podríem haver-li perdonat l'evocació i els elogis que va fer de la Barcelona del tardofranquisme, on ell va viure cinc anys a la part alta de la ciutat envoltat de la Gauche Divine, on sí que s'hi movia alguna cosa, però que era plena de grisors i que per a mi no té gaire punt de comparació amb l'eclosió i la creativitat que ha tingut la ciutat sota l'etapa democràtica.
Però no puc més que discrepar dels seus prejudicis ideològics; d'aquesta obsessió que té contra els nacionalismes, que posa tots junts dins el mateix sac. I no se'n va poder estar. Va carregar fort una vegada més contra tots ells, des de la tribuna privilegiada com és el discurs d'acceptació del Premi Nobel de Literatura 2010: "plaga incurable del món modern i també d'Espanya".... "Detesto qualsevol forma de nacionalisme, ideologia -o més bé religió- provinciana, de curta volada, excloent, que retalla l'horitzó intel·lectual i dissimula en el seu si prejudicis ètnics". Segons les cròniques va distingir entre el nacionalisme "de orejeras" i de rebuig a l'altre; del patriotisme, "sentiment sa i generós d'amor per la terra on hom va veure la llum". No m'ha quedat clar on ubicaria el sentiment dels catalans. No l'hi penso pas demanar, però molt em temo que ens deu considerar del primer grup.
Les persones estem fetes de referents (la llengua, el paisatge, la història, les tradicions, les institucions, la literatura,...) que s'emmarquen en una realitat nacional. Formen part del nostre ADN. I estimar, defensar i reivindicar aquesta realitat és defensar la nostra identitat, el que som. I això no s'ha de barrejar amb el nacionalisme agressiu d'altres realitats que només volen mantenir la seva grandesa imposant-se per la força a d'altres. En Mario, pel que sembla, no ha entès mai això ni ho vol entendre. No cal insistir-hi. Llàstima.
Com en tants d'altres casos, hem de separar l'obra de l'home. Esperem que d'aquí uns anys sigui més recordat per les seves novel·les que per les seves idees polítiques. Felicitats pel Premi Nobel, segurament te'l mereixes, però.... No calia, Mario.
Les darreres notícies ens parlen d'una genial pensada de l'alcalde Hereu, que està fent gestions per a que el flamant Nobel Mario Vargas Llosa honori amb la seva presència la ciutat que va esmentar emocionadament en el seu discurs la propera diada de Sant Jordi. Una pensada mesella i tan desafortunada com la que va tenir Abraham Lincoln el dia que va decidir per última vegada anar al teatre un llunyà dia del mes d'abril de 1865.

Reivindicació de Tintín al Congo

L'actualitat cultural genera notícies que no fan més que generar-me perplexitat i estupefacció. Resulta que el Sr. Bienvenu Mbutu Mondondo, un ciutadà congolès resident a Bèlgica i una associació d'immigrants francesa, han presentat una querella davant la justícia belga contra aquest còmic, acusant-lo de racista i de fer apologia del colonialisme. Què volen aconseguir? Que se'n prohibeixi immediatament la venda o que només pugui trobar-se a la secció d'adults de les llibreries, amb un advertiment sobre el seu "perillós" contingut. Me'n faig creus. Els defensors de la querella manifesten per justificar-se que no volen fer un judici contra Hergé sinó contra la mentalitat colonialista d'una època.
Em preocupa aquest menyspreu per la intel·ligència dels lectors i aquest creixent esclavatge de la correcció política que tot ho vol fer passar pel sedàs dels suposats principis del pensament progressista. Penso que tot això ens està portant a veritables despropòsits. Hi ha obres que amb el pas del temps grinyolen, tenen aspectes que les fan obsoletes; però mantenen valors que les fan entranyables i agradoses del públic. És la intel·ligència i la cultura del lector la que ha de posar les coses al seu lloc. I no hem de pensar que qui llegeixi Tintín al Congo defensarà el colonialisme i se'n riurà de les persones negres.
Al 1930 hi havia colonialisme. I Bèlgica era una potència colonial. El Congo era la seva gran colònia, la "finca" on el rei Leopold anava a caçar. És la història. I suposo que els nadius devien tenir problemes amb el francès i no el devien parlar gaire bé. Fer alguna gracieta sobre això em sembla fonamentalment ingenu, lligat a la realitat del moment, però en cap cas amb ànims racistes. Ens carregarem per això els valors que sí que han perdurat vuitanta anys després? Relegarem aquest còmic en un prestatge de les llibreries al costat d'obres eròtiques o que facin apologia de la violència? No fotem! Si anem cap aquí farem un ridícul espantós. Seguint per aquests viaranys acabarem censurant el conte de La Ventafocs per no donar una visió alliberada de la dona.
Insisteixo. No menystinguem la intel·ligència dels lectors. Confiem en la seva capacitat crítica, de situar les coses en el seu context històric, de relativitzar-les en funció de les circumstàncies d'una època. El pensament progressista ha de mostrar-se respectuós amb la intel·ligència de les persones i evitar la temptació de voler guiar la seva visió de la realitat.

LIJ - A les fosques

Salvador Comelles; Stefanie Pfeil (il·lustradora)

A les fosques

Barcelona: Alfaguara Grup Promotor, SL, 2007

ISBN: 978-84-7918-218-2

A les fosques és una d'aquelles narracions que se segueix amb interès creixent i on, a partir d'un element sorpresa,  es crea una forta i atractiva interacció amb el lector.

En Pere és un electricista que uns dies poc abans de Nadal, tornant a casa cansat de treballar, rep una trucada d'una figura del pessebre, que li demana si us plau que els ajudi a recuperar el llum. En Pere es mobilitza, descobreix un sabotatge i actuarà professionalment però també èticament.

El relat destaca per les pinzellades d'humor i la fina ironia que destil·la, pels elements sorpresa que dosifica encertadament i pel comportament i sentiments del protagonista, que es presta a fer-ne valoracions amb els lectors als quals va destinat.

Un llibre que per temàtica és propi de les dates nadalenques, però amb encerts que el fan recomanable per a nens i nenes a partir de 6-7 anys.

Certeses

Les circumstàncies de la vida m'han dut a seguir el dia a dia d'una unitat de cures pal·liatives en un hospital públic català. La millora de les condicions de vida, l'alimentació, els avenços de la medicina, l'allargament de l'esperança de vida,... ens regalen uns anys en aquest món que en molt casos van acompanyats de malalties que es fan cròniques i de processos degeneratius que demanden de manera creixent serveis assistencials.
En general, estimem la vida i la volem digna, però no podem triar el final dels nostres dies. Ens el trobem i toca afrontar-lo amb la millor dignitat possible. És tot això el que m'ha fet valorar els serveis d'atenció a la gent gran i a tots aquells que pateixen malalties greus en fases molt avançades. La dignitat de la vida requereix evitar patiments innecessaris, procurar el màxim benestar, trobar la pau voltat o voltada de les persones que estimes i afrontar la fase final de la vida amb l'atenció sòcio-sanitària que cada cas requereix.
Les realitats que es viuen són molt dures i van acompanyades de desenllaços inevitables; amb patiment de familiars que s'enfonsen en el dolor per la pèrdua d'un ésser estimat. I aquí és on caldria destacar la qualitat humana de les persones que hi treballen dia rere dia.
No només tenen cura de servir medicacions i cures, sinó que avant-posen un somriure i unes paraules amables a les atencions mèdiques que pertoquen. Són professionals impregnats d'una alta qualitat humana, que dignifiquen amb el seu quefer diari el nivell de l'atenció mèdica, dotant-la de caliu humà i allunyant-la de la fredor d'un tractament mèdic o de la simple farmacologia. Fan tot això i són capaces d'acollir el plor desconsolat del qui s'enfonsa. És la seva feina, sí, però aporten el plus d'humanitat que les situacions requereixen i es guanyen la gratitud dels qui passen per aquest servei.
Crec que la bona medicina ha d'anar més enllà dels tractaments punters; ha de saber escoltar els malalts, tenir presents les seves emocions i les seves angoixes, acollir la persona que hi ha darrera la malaltia i també els seus familiars.
Hi ha tota una realitat mig amagada de gent gran, malalta, acompanyada sovint d'històries de solitud. És una certesa. Però també ho és que hi ha gent treballant-hi per dignificar aquestes necessitats assistencials, sense oblidar els voluntaris que altruistament donen el seu temps i el seu esforç als més necessitats, en un acte de solidaritat que mereix el més grans dels elogis. Certeses.

Enyor

LIJ - Corb

Leo Timmers

Corb

Barcelona: Animallibres, 2009

ISBN: 978-84-96726-64-2

En Corb és un àlbum que ens parla de la necessitat de fer amics, de la solitud i de l'acceptació d'un mateix.
En Corb se sent sol, com un monstre negrós que espanta als altres i que els altres defugen. Li agradaria ser diferent. En Corb idea un pla. Pensa que si canvia el seu color negre i aconsegueix semblar-se als altres ocells en l'aspecte extern no provocarà rebuig i podrà fer amics.
Com ja us podeu imaginar, seguirà espantant igualment els altres ocells. Fins que un dia, quan s'atansa de nou als ocells dels quals intenta fer-se amic, li diuen que gràcies per salvar-los d'aquells ocells monstruosos de coloraines. Gràcies per haver-los fet fugir amb el seu bec enorme i les seves plomes negres.
Una emotiva història que fa una lectura positiva de l'acceptació d'un mateix i que ens fa adonar de que tothom té coses bones i les ha de saber fer valer enfront els altres. Tenim valor pel que som, pel que forma part de nosaltres.
L'àlbum, a nivell d'il·lustració, resulta molt expressiu i vistós (la història pot ser seguida i compresa per infants que encara no sàpiguen llegir el text), amb uns colors brillants molt vius que ressalten l'expressivitat de la història. Resulta especialment inspirat quan el corb es va pintant talment com fos si la mallerenga, la cotorra i el pinsà que pretén imitar.
Un àlbum agradable i simpàtic que resulta recomanable per a nens i nenes a partir de 5 anys.

Haile Gebrselassie

El món de l'atletisme i dels aficionats a l'esport encara no s'ha recuperat de la sorpresa per l'anunci de retirada en plena Marató de Nova York d'Haile Gebrselassie.
En Haile és un paio senzill, humil, afable, simpàtic i accessible; allunyat del divisme d'altres figures de l'esport. Les seves aparicions públiques sempre anaven acompanyades d'un ampli somriure d'orella a orella que el feien entranyable.
En Haile és asmàtic i patia una tendinitis al genoll que li generava grans molèsties. I ha decidit dir prou després de 25 quilòmetres de marató.
Les últimes notícies parlen de pressions dels seus representants perquè reconsideri la seva decisió i ajorni la retirada fins a una gran cita del calendari com poden ser els Jocs Olímpics de Londres del 2012. No sé què acabarà fent, suposo que va prendre una decisió en calent, però no dubto que han pesat el patiment per les molèsties i la dignitat com a esportista. Quan has estat a dalt de tot no cal acabar de qualsevol manera  arrossegant el prestigi aconseguit després d'una trajectòria impecable i triomfant.

Algunes de les seves marques ja han estat superades, però encara conserva el rècord mundial de marató ( una extraordinària marca de 2h 03' 59" per a completar una distància 42,195 quilòmetres), aconseguida fa escassament un parell d'anys i ens deixa un conjunt de 26 rècords i millors marques mundials en diverses proves de fons, dos títols olímpics i quatre de mundials en 10.000 metres, un altre títol de mitja marató i altres triomfs en els campionats de pista coberta. Un palmarès extraordinari que el converteixen en un dels més grans.
Esperem que segueixi col·laborant amb el món de l'atletisme i treballant en la millora del seu estimat país.
Felicitats per tot el que has aportat i sort, Haile!

Aforisme

LIJ - La història del senyor Sommer

Patrick Süskind; Sempé (il·lustrador)

La història del senyor Sommer

Barcelona: Columna Edicions, S.A., 1995

132 pp.

ISBN: 84-7809-318-4

La història del senyor Sommer és una suggeridora narració que parteix dels records d'infantesa; reflectits amb la visió ingènua i tendra, no exempta d'ironia, d'un nen; per a plantejar-nos una reflexió sobre el sentit de l'existència humana, a partir de la presència estrafolària del senyor Sommer i del paper que hi juga.

El senyor Sommer és un home que no para de caminar des que es lleva fins que se'n va a dormir. Parla poc i de forma gairebé inintel·ligible. És poc més que una presència que forma part del paisatge, de la que tothom coneix, però ningú entén. Per què ho fa? Té algun problema?

El narrador de la història ens obsequia amb pàgines precioses que parlen de records infantils, com les que narren les expectatives per acompanyar una nena en la que s'hi ha fixat a l'escola de camí de tornada cap a casa, les de la professora de piano, les frustacions i el malestar que el porten a pensar en el suïcidi, les dificultats d'anar amb bicicleta, els plantejaments del pare sobre la tele,....

Són vivències, moments de la infantesa que podrien ser comuns a molts d'altres i que passat el temps deixen la seva petjada i passen a formar part dels nostres records.

I el senyor Sommer? Veig en ell una metàfora de la nostra societat. El neguit de bellugar-se i no parar, sovint sense tenir massa clar on es vol arribar. La incomunicació, la solitud. El cadascú anar a la seva tancat en el seu món (“Deixeu-me en pau!”, gairebé l'única frase entenedora que deixa anar el senyor Sommer). Fa pensar.

Resulta impactant el final del senyor Sommer. I l'oblit que el segueix.

El que deia al principi. És una lectura agradable, amb moments divertits; però també punyent i altament suggeridora.

Resulten també un plaer les il·lustracions personalíssimes de Sempé, de traços fins i tons suaus.

Una lectura molt recomanable per a nois i noies a partir de 12 anys, i per a tothom, ja que un lector adult també hi trobarà estimulants elements de reflexió i un punt de vista -l'esperit de la infantesa per on tots hem passat-, que trobarà proper.