Reconeixements

 Crec que els reconeixements de les persones que destaquen en el seu àmbit i tenen una projecció pública s'han de fer en vida. Sovint descobreixes algú arran del seu decés quan llegeixes un obituari ple de contribucions destacades, però que havia passat desapercebut per a una gran majoria. I no crec que ningú rebutgi sentir la gratitud i l'escalf dels seus veïns.
Per tot això em sembla un gran encert la concessió de la Medalla de la Ciutat al Mèrit Cultural a Francesc Comas i Joan Morros. Genera unanimitat, consens; i no crec que hi hagi ningú que hi pugui estar en descord. Són persones que traspuen manresanisme per tots els porus i que han fet una contribució impagable per a enriquir el teixit cultural de la ciutat i omplir-ne els seus buits.
Francesc Comas (1952) després de molts anys dedicats a la docència i ara des de la presidència del Centre d'Estudis del Bages, és un entusiasta de la història local. Dedica el seu temps a la recerca, podem llegir-lo cada dissabte a Regió 7, ha publicat nombroses monografies sobre el nostre patrimoni i ha fet una contribució valuosíssima a la recuperació de la memòria del nostre passat. És una presència fixa i generosa quan amb motiu d'alguna celebració ciutadana s'organitzen visites o algun itinerari per espais emblemàtics de la ciutat, on resulta impossible resistir-se al seu entusiasme i la passió amb que impregna els seus relats.
Joan Morros (1954) ha fet de l'activisme cultural l'eix de la seva vida. Va impulsar Rialles per oferir espectacles adreçats al públic familiar en català encara sota el franquisme; més tard va impulsar Tabola, que no va durar gaires anys, per oferir espectacles al jovent.

Morros ha estat la cara visible del moviment ciutadà per a recuperar el teatre Kursaal, que va culminar ara fa justament dinou anys, i que s'ha convertit en un dels teatres de referència de Catalunya, amb una programació gestionada per l'entitat El Galliner que ofereix més de cent propostes al llarg de l'any, amb una gran resposta per part del públic.
Podríem seguir. Hem normalitzat el que en certa manera resulta excepcional, venint d'on venim. Són anys de lluites i esforços de persones com les que hem esmenat, però que no han estat soles; han liderat i han sabut aglutinar molta altra gent al voltant dels seus projectes.
Com va dir el Joan en acabar el seu parlament en rebre la medalla «Visca la cultura i visca Manresa».

I la meva gratitud.