Sempre hi ha una darrera vegada

De vegades penso en com s'han de concretar els comiats professionals. Per a un mestre com jo suposo que el darrer curs s'ha de viure amb un regust especial, procurant gaudir de cada dia i del contacte amb companys i alumnes. No m'imagino un curs discutint, qüestionant o polemitzant sobre aspectes de funcionament del centre. Són més importants altres coses. Em resulta estèril posar-me fort sobre quelcom que aviat ja no formarà part de la meva quotidianitat. És una qüestió de prioritats i sentit comú.
De la mateixa manera, imagino que un músic o cantant programarà una gira de concerts per acomiadar-se del públic que l'ha seguit i admirat. Són actuacions per a compartir complicitats, per recollir per darrera vegada el caliu dels aplaudiments, per experimentar sentiments intensos i gravar a la retina imatges de públics apassionats i escenaris que han estat l'eix de la teva vida. 

I el mateix passa amb els actors. Aquests, però, sempre tenen l'opció de treballar fins al final i morir a l'escenari, com Molière o gairebé com l'Anna Lizaran; perquè el teatre i la interpretació són la seva vida i ho necessiten per a sentir-se vius. No poden prescindir-ne. D'altres opten per acomiadar-se del seu públic escenari a escenari. És el que ha fet la Montserrat Carulla amb IAIA!!!, de la qual vaig ressenyar recentment el seu llibre de memòries. IAIA!!! no és més que un vehicle de lluïment al seu servei per acomiadar-se del seu públic. No crec que sigui recordat com un muntatge memorable, tan sols com el darrer, però el públic no li demana altra cosa que veure-la per darrera vegada dalt de l'escenari i retre-li un merescut homenatge (perquè els homenatges sempre és millor que te'ls facin quan ets viu). I resulta entranyable i té certa gràcia que sigui fruit de la col·laboració familiar: el seu fill és l'autor i director de l'obra i el seu nét Aleix actua al seu costat. Tot queda en família. 

De la Montserrat Carulla m'ha sorprès la renovada vitalitat de les seves darreres aparicions públiques i el seu compromís cívic. Ha tancat la seva interpretació amb una petita declaració a favor de la llibertat de Catalunya. I s'ha ficat del tot el públic a la butxaca amb un divertit acudit antifranquista de la postguerra. 
Gran, la Montserrat Carulla!