En aquesta ocasió ho ha fet en llengua castellana i ha comptat amb un repartiment de luxe amb cares conegudes del cinema, la televisió i el teatre espanyol, entre els quals podem veure la catalana Ariadna Gil.
És un muntatge del 2013 que ara es troba de gira i que acaba de passar per Manresa.
El muntatge es desenvolupa en un únic espai, un bar novaiorquès en una nit plujosa, on coincideixen cinc personatges molt diversos però representatius (una secretària d'una publicació, un veterà de la guerra del Vietnam, una hippie, un actor homosexual i una aspirant a actriu). L'autor posa els seus personatges sols en aquest espai, on hi són presents però en cap moment interactuen, i en va alternant els seus monòlegs, on van parlant del que han fet i viscut, de com s'han sentit,.... . I malgrat petits moments de distensió, la duresa del que es narra, les insatisfaccions i frustracions que tots mostren, els elements d'autodestrucció (alcoholisme, drogues,...); dibuixen una atmosfera que resulta progressivament opressiva.
L'assassinat de Kennedy és l'element catalitzador, però el veritable protagonista de l'obra són les vivències d'aquests personatges des del seu assassinat el 1963 fins al 1975. Vivències que serveixen per evidenciar les seves contradiccions i frustracions.
Perquè és molt dur haver estat educat en el pacifisme i trobar-te en el front d'una guerra; proclamar la no-violència i la lluita pacífica contra les injustícies i acabar justificant revolucions que acaben sent pitjors que els règims que volien combatre; defensar l'art alternatiu i underground i acabar desitjant triomfar i guanyar tanta pasta com el que més; defensar l'alliberament de la dona i acabar com una dona objecte capaç de tot a canvi d'un paper. Podríem seguir.
L'època retratada fa referència a l'autodestrucció (Jimi Hendrix, Janis Joplin, Jim Morrison; tots morts als 27 anys). Potser volien canviar el món però sense saber massa cap a on i combatien la frustració fugint de la realitat, que és justament el que no s'ha de fer. Però són representatius d'aquells anys.
I és que és més propi de la condició humana i les societats l'evolució que la transformació. No es canvia d'un dia per l'altre. Podem millorar, sí; però no ser gaire diferents del que som.
Un gran muntatge sobre les contradiccions de la condició humana i la pèrdua dels ideals. Gairebé quaranta anys després de ser escrita permet fer-ne una lectura actual i moderna. És el que tenen els clàssics.
Un nou Pou en estat pur, exigent, suggeridor, potent.
L'assassinat de Kennedy és l'element catalitzador, però el veritable protagonista de l'obra són les vivències d'aquests personatges des del seu assassinat el 1963 fins al 1975. Vivències que serveixen per evidenciar les seves contradiccions i frustracions.
Perquè és molt dur haver estat educat en el pacifisme i trobar-te en el front d'una guerra; proclamar la no-violència i la lluita pacífica contra les injustícies i acabar justificant revolucions que acaben sent pitjors que els règims que volien combatre; defensar l'art alternatiu i underground i acabar desitjant triomfar i guanyar tanta pasta com el que més; defensar l'alliberament de la dona i acabar com una dona objecte capaç de tot a canvi d'un paper. Podríem seguir.
L'època retratada fa referència a l'autodestrucció (Jimi Hendrix, Janis Joplin, Jim Morrison; tots morts als 27 anys). Potser volien canviar el món però sense saber massa cap a on i combatien la frustració fugint de la realitat, que és justament el que no s'ha de fer. Però són representatius d'aquells anys.
I és que és més propi de la condició humana i les societats l'evolució que la transformació. No es canvia d'un dia per l'altre. Podem millorar, sí; però no ser gaire diferents del que som.
Un gran muntatge sobre les contradiccions de la condició humana i la pèrdua dels ideals. Gairebé quaranta anys després de ser escrita permet fer-ne una lectura actual i moderna. És el que tenen els clàssics.Un nou Pou en estat pur, exigent, suggeridor, potent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada