El zoo d'en Pitus
Barcelona: Ed. La Galera
148 pp.
Avui he volgut atansar-me a un clàssic de la literatura infantil com El zoo d'en Pitus. Han passat gairebé cinquanta anys des que va ser publicat i volia valorar per mi mateix si en manté la vigència i els valors. Si encara es deixa llegir amb interès.
Als anys seixanta, a nivell de LIJ, van passar coses importants: l'any 1961 es crea Cavall Fort, l'any 1968 s'inicia la segona etapa de la revista Patufet, l'any 1966 s'inaugura la col·lecció Els grumets de la Galera (justament amb el títol que encapçala aquesta entrada),...
Hi havia una inquietud sobre la necessitat que a Catalunya hi hagués una literatura per a nens i joves en català. Hi havia públic i calia que hi hagués una oferta adequada. És en aquest context que noms com Josep Vallverdú, Emili Teixidor, Joaquim Carbó i Sebastià Sorribas comencen a publicar i posen els fonaments del que avui coneixem. Tal com recordava Josep M. Aloy al seu blog, en Xavier Blanch, que llavors era el director d'Edicions de La Galera, els va batejar com el pòquer d'asos.
En Sebastià Sorribas (1928-2007) va néixer al barri del Raval de Barcelona, però la seva família era originària de la comarca, de Sallent. Ell va passar la infantesa entre els dos ambients. Procedia del món del treball (va treballar uns anys a Motor Ibérica) i va ser un escriptor autodidacte que ja de gran i amb fills es va llicenciar en Història i va treballar uns anys en una escola. A més a més, va treballar molt anys de monitor a diferents barris de Barcelona. Per tant, ens trobem davant d'una persona que ha conegut els nens i els joves des de la vessant més escolar i també la més lúdica lligada al lleure.
Als anys seixanta, a nivell de LIJ, van passar coses importants: l'any 1961 es crea Cavall Fort, l'any 1968 s'inicia la segona etapa de la revista Patufet, l'any 1966 s'inaugura la col·lecció Els grumets de la Galera (justament amb el títol que encapçala aquesta entrada),...
Hi havia una inquietud sobre la necessitat que a Catalunya hi hagués una literatura per a nens i joves en català. Hi havia públic i calia que hi hagués una oferta adequada. És en aquest context que noms com Josep Vallverdú, Emili Teixidor, Joaquim Carbó i Sebastià Sorribas comencen a publicar i posen els fonaments del que avui coneixem. Tal com recordava Josep M. Aloy al seu blog, en Xavier Blanch, que llavors era el director d'Edicions de La Galera, els va batejar com el pòquer d'asos.
En Sebastià Sorribas (1928-2007) va néixer al barri del Raval de Barcelona, però la seva família era originària de la comarca, de Sallent. Ell va passar la infantesa entre els dos ambients. Procedia del món del treball (va treballar uns anys a Motor Ibérica) i va ser un escriptor autodidacte que ja de gran i amb fills es va llicenciar en Història i va treballar uns anys en una escola. A més a més, va treballar molt anys de monitor a diferents barris de Barcelona. Per tant, ens trobem davant d'una persona que ha conegut els nens i els joves des de la vessant més escolar i també la més lúdica lligada al lleure.
Crec que El zoo d'en Pitus té moltes coses bones i plenament vigents. És una novel·la de colla amb una història deliciosa de solidaritat. Com a novel·la de colla trobem diferents prototipus, tots amb les seves qualitats i decisius en l'èxit final de l'empresa (en Tanet, el líder; en Fleming, l'enginyós inventor; el Manelitus, més aviat sapastre però valent;...).
La història de solidaritat és molt entendridora. El Josep, en Pitus, és el petit de la colla i està malalt. Només un especialista suec pot curar-lo, però són pobres i no s'ho poden permetre. Els de la colla tenen la pensada de muntar un zoo (no ben bé com els que tots coneixem, però que té un cadell de tigre i tot) en el solar on a vegades es troben per jugar i recollir diners per ajudar-lo. S'organitzen, mobilitzen gent i recursos i finalment aconsegueixen el seu objectiu. És bonic pensar (i comprovar) que els somnis es poden fer realitat. I que si treballem units i coordinats per assolir un objectiu podem aconseguir-ho. Això és plenament vigent i, a més a més, d'actualitat.
Un altre aspecte és que crec que som un poble especialment sensible a la solidaritat. Quan quelcom ens arriba al cor sabem obrir-nos i ser generosos. Si en aquests moments, com a societat, no estem pitjor del que estem és per la força de la nostra solidaritat. Hi ha molta gent a Catalunya que es mobilitza pels altres, ajuda i dóna suport a moltes causes. Hi ha un episodi cap al final que ho exemplifica molt bé: quan és el dia de la inauguració del zoo arriben uns pallassos que s'ofereixen solidàriament per amenitzar la visita. És esperit d'ONG, com si d'uns Pallassos sense fronteres es tractés. I som a l'any 1965.
El zoo d'en Pitus ens trasllada a una altra època. Una època en que la gent feia vida de barri i els nens encara jugaven al carrer. On la gent no viatjava gaire i on una sortida de diumenge en autocar era un gran esdeveniment; però també una època en que la gent es tractava i es coneixia més, i s'ajudava.
Podríem retreure que a la novel·la algunes expressions resulten poc autèntiques en boca d'un nen, però tot això resulta un detall menor davant d'uns personatges que malgrat la seva ingenuïtat resulten versemblants i destaquen per la puresa dels seus sentiments i la força de la seva determinació.
El zoo d'en Pitus és tot un clàssic que exemplifica amb plena vigència la solidaritat i que pot resultar una lectura ben adient per a nens i nenes de Cicle Mitjà de Primària.
La història de solidaritat és molt entendridora. El Josep, en Pitus, és el petit de la colla i està malalt. Només un especialista suec pot curar-lo, però són pobres i no s'ho poden permetre. Els de la colla tenen la pensada de muntar un zoo (no ben bé com els que tots coneixem, però que té un cadell de tigre i tot) en el solar on a vegades es troben per jugar i recollir diners per ajudar-lo. S'organitzen, mobilitzen gent i recursos i finalment aconsegueixen el seu objectiu. És bonic pensar (i comprovar) que els somnis es poden fer realitat. I que si treballem units i coordinats per assolir un objectiu podem aconseguir-ho. Això és plenament vigent i, a més a més, d'actualitat.
Un altre aspecte és que crec que som un poble especialment sensible a la solidaritat. Quan quelcom ens arriba al cor sabem obrir-nos i ser generosos. Si en aquests moments, com a societat, no estem pitjor del que estem és per la força de la nostra solidaritat. Hi ha molta gent a Catalunya que es mobilitza pels altres, ajuda i dóna suport a moltes causes. Hi ha un episodi cap al final que ho exemplifica molt bé: quan és el dia de la inauguració del zoo arriben uns pallassos que s'ofereixen solidàriament per amenitzar la visita. És esperit d'ONG, com si d'uns Pallassos sense fronteres es tractés. I som a l'any 1965.
El zoo d'en Pitus ens trasllada a una altra època. Una època en que la gent feia vida de barri i els nens encara jugaven al carrer. On la gent no viatjava gaire i on una sortida de diumenge en autocar era un gran esdeveniment; però també una època en que la gent es tractava i es coneixia més, i s'ajudava.
Podríem retreure que a la novel·la algunes expressions resulten poc autèntiques en boca d'un nen, però tot això resulta un detall menor davant d'uns personatges que malgrat la seva ingenuïtat resulten versemblants i destaquen per la puresa dels seus sentiments i la força de la seva determinació.
El zoo d'en Pitus és tot un clàssic que exemplifica amb plena vigència la solidaritat i que pot resultar una lectura ben adient per a nens i nenes de Cicle Mitjà de Primària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada