La força de l'ànima

Maria Josep Pazos i Anna Vilajosana
La força de l'ànima. Una història real
Barcelona: Angle Editorial, 2013
Col·lecció Inspira, 31
127 pp.
ISBN: 978-84-15695-24-0

La força de l'ànima és un llibre testimoni corprenedor que conté una lliçó de vida extraordinària. Relata el que va viure una nit d'estiu a Vitòria la Maria Josep Pazos ara fa encara no dos anys. Hi estava de pas per motius de feina, però aquella nit va patir una crisi asmàtica que li va provocar una aturada cardiorespiratòria amb lesions cerebrals de molta gravetat. Els metges van optar per provocar-li un coma induït que els permetés proporcionar-li allò que necessitava per a mantenir la seva vida. 
Fets com aquests ens demostren que la vida de qualsevol de nosaltres pot fer un gir sobtat en qüestió de segons i que a partir d'aquell moment en comença una altra, per a ella i per a les persones que es mouen al seu voltant. Ningú està preparat, però són aprenentatges que la vida ens serveix en safata i que no podem defugir; s'han d'entomar. 
La vida de la Maria Josep es va moure durant dies en el fi llindar que separa la vida de la mort. Ella, que era una dona vital i lluitadora, de caràcter fort, que tenia una vida professional intensa; estava entubada en un llit d'una UCI, sense reacció als estímuls externs, en situació molt greu i amb molts dubtes sobre les seqüeles que li deixaria el procés de la seva malaltia i les possibilitats de sobreviure. 
Els seus familiars van fer tot el possible per estimular-la sabent com sabien que era una lluitadora que mai es donava per vençuda. Creien en ella. I aquí es on entra en joc un dels elements més emotius i fascinants d'aquest relat. Com en un cos inert, amb els ulls tancats, proper a la mort, aparentment sense resposta, hi ha una mena de percepció extrasensorial, d'activitat, que percep d'alguna manera allò que se li fa arribar. 
I ara les casualitats. Li van posar una cançó ("Estic esperant", d'Els Convidats), que és una cançó d'amor, però que contenia frases del tot adients a la situació ("Estic esperant la teva resposta",..."Estic esperant senyals de vida, no triguis tant, no facis ferides"). La Maria Josep, en l'estat que es trobava, va plorar. Costa pensar que només fos un acte reflex. M'ha agradat comprovar -racionals com som- que la vida també té quelcom de misteriós, d'inexplicable, que supera la racionalitat. No se sap massa com aquella cançó havia arribat al mòbil de la germana, no coneixien el grup ni n'eren seguidors. Però contenia la frase que el moment reclamava. I a més a més d'un grup musical de la mateixa ciutat. 
El llibre té protagonistes i escenaris manresans. Hi ha un episodi memorable. Quan la seva recuperació anava avançant, amics i familiars li van preparar una festa sorpresa que va comptar amb la presència dels dos membres d'Els Convidats que havien creat la cançó i que li van cantar per a l'ocasió. Estaven tan impressionats per la història de la Maria Josep com qualsevol altre que la descobria. I admirats que una cançó pogués tenir el valor terapèutic que va tenir la seva.
El llibre és el relat d'aquells dies d'hospitals, de com els van viure els familiars, però jo em quedo amb el missatge que tots tenim una gran capacitat de superació personal i d'adaptar-nos al que comporta l'adversitat. Tenim una gran força interior de la que no en coneixem els límits, "la força de l'ànima" i no ens hem de rendir mai justament perquè desconeixem quins són aquests límits. 
La vida ens dóna moltes lliçons i aquestes lliçons són les que li donen sentit, el que fa que l'haguem de viure amb tot el que comporta.