diumenge, 27 d’abril del 2025

Quan deixi de ser jo, de Carme Elias

Carme Elias
Quan deixi de ser jo (traducció de Marta de Bru de Sala i Martí)
Barcelona: Columna Cat, 2023
208 pp
ISBN: 978-84-664-3029-6
PVP: 20,90€

Quan deixi de ser jo és un llibre a cavall entre el llibre testimoni i les memòries amb la ferma voluntat d'ajudar a persones que tenen al seu càrrec familiars afectats per l'Alzheimer, al que es vol donar visibilitat i generar complicitats a partir de la seva comprensió.
No hi trobarem grans revelacions, però sí les circumstàncies que deuen ser comunes a la majoria de persones afectades: inseguretats, pors, oblits, dificultats que de cop apareixen i trastoquen el dia a dia, la recerca d'un diagnòstic, les proves,... fins que arriba el dia en que poden confirmar-te que tens Alzheimer en una fase inicial. A partir d'aquí et passen moltes coses pel cap i t'adones de la importància de sentir-te acompanyat i comptar amb el suport emocional i afectiu de les persones més properes.
Perquè si una cosa té l'Alzheimer és que no dóna esperança. Saps més o menys com serà el final i que t'aniràs buidant fins a quedar desproveït del que t'ha donat identitat i connexió amb el món; però la darrera cosa que perds és la capacitat de percebre l'estimació dels altres.
La Carme Elias, una de les nostres actrius més respectades i estimades, ens parla de com va començar tot, del seu dia a dia, de les persones que han estat importants a la seva vida i l'han ajudat; i va encadenant records, personals i professionals. Recorre a llibretes i dietaris de joventut, a poemes que ha escrit,... I ja ens avisa que potser es repetirà, perquè el seu amic Al, a qui tracta amb ironia, va fent de les seves i va deixant petjada en la seva quotidianitat.
En el llibre hi ha una reivindicació valenta i contundent de la mort digna. La Carme considera que quan ja s'hagi anat buidant del que ha estat, quan no sigui capaç de reconèixer les persones que estima ni de parlar intel·ligiblement; no vol seguir vivint en unes condicions de dependència que considera indignes. I ens dona a entendre que ja n'ha deixat constància a les seves darreres voluntats.
Doncs això és Quan deixi de ser jo, un document valuós sobre una vida, una malaltia, el valor de l'amistat i l'amor i la necessitat de posar un final digne al nostre pas pel món, el que cadascú decideixi.

dissabte, 19 d’abril del 2025

Bibliotecas. Una historia frágil, d'Andrew Pettegree i Arthur der Weduwen

Andrew Pettegree i Arthur der Weduwen
Bibliotecas. Una historia frágil (The Library: A Fragile History)
Madrid: Capitán Swing Editorial, S.L.; 2024
592 pp
ISBN: 978-84-127799-3-6
PVP: 29€


D'entrada he de confessar una vegada més que estimo profundament els llibres, la lectura i les biblioteques. A casa, al llarg de més de cinquanta anys, he anat formant una biblioteca que reflecteix la meva formació, els meus gustos personals i tot allò que considero rellevant culturalment. Ha assolit un volum considerable i he procurat mantenir-la mínimament organitzada i oferir-li un mobiliari digne que en facilités l'accés i la conservació. Diria que forma una part íntima de mi, que m'ha acompanyat al llarg de les tres mudances que formen part del meu periple vital.
Visc voltat de llibres i m'agrada visitar les biblioteques que tinc a la vora a la recerca d'alguna novetat que em pugui seduir. Com va deixar dit Borges en alguna ocasió jo també m'imagino el paradís com una mena de biblioteca on poder gaudir de tot el que ofereixen.
Una de les primeres coses que m'ha proporcionat la lectura d'aquest assaig és fer-me adonar que les biblioteques porten malament el relleu generacional. Mentre els seus propietaris són al capdavant creixen i assoleixen el seu màxim esplendor; quan falten inicien una letargia o decadència que pot acabar fàcilment amb la seva desaparició. Els fons bibliogràfics de particulars han deixat de ser percebuts com un llegat cultural valuós davant la proliferació i excés d'oferta. Necessiten d'algú que els entomi, els esporgui i els doni una nova orientació de cara al futur.
M'arriben veus de totes bandes sobre biblioteques de particulars o fins i tot de personatges rellevants del món de la cultura que han acabat en contenidors o en el millor del casos venudes a pes per acabar en mercats o parades de fires. Les biblioteques públiques rebutgen acceptar llegats per la feinada que suposaria esporgar-los, catalogar-los i incorporar-los als seus fons. Com a molt pots deixar els llibres que no vulguis a la porta de la biblioteca per a que els agafi algú altre.
I tot això és viscut amb neguit i tristor per part d'aquests particulars que prenen consciència que la seva biblioteca morirà amb ells.
Però això, que sembla un signe dels nostres temps, ha passat al llarg de la història. Les dificultats per a trobar algú que es faci càrrec d'un llegat d'aquestes característiques.
La lectura de Bibliotecas. Una historia frágil proporciona un recorregut al llarg de més de dos mil anys sobre com les biblioteques han anat evolucionant amb el pas del temps fins a esdevenir el que són avui dia, equipaments comunitaris que ofereixen un servei públic de lectura i que estan oberts a fer tota mena activitats culturals en relació a la comunitat que les acull (clubs de lectura, presentacions de llibres, taules rodones,...). Però per arribar fins aquí, que és un model que s'ha anat desenvolupant sobretot al llarg del segle XX les dificultats han estat moltes.
Perquè les biblioteques no han estat sempre el mateix. Han estat un element de poder, de riquesa, d'ostentació, de refinament cultural; una eina al servei de col·lectius professionals, han servit per a la formació dels qui s'hi han endinsat, però també per al seu lleure i plaer.
I han hagut de sobreposar-se a múltiples dificultats: guerres, saquejos, incendis, persecucions ideològiques (tant religioses com polítiques), que han destruït parts importants dels seus fons; i també a la degradació orgànica del seu suport (el papir es degradava amb el pas del temps i calia recórrer a copistes per a obtenir noves còpies). Se n'han destruït milions i tot i així han arribar a nosaltres amb la voluntat d'acompanyar-nos per sempre.
I ho han fet acompanyats de debats que mai han estat resolts del tot i que han arribat fins als nostres dies: què hi ha d'haver en una biblioteca pública? el que la gent vol llegir encara que sigui dolent o pobre o el que l'ha de fer créixer intel·lectualment i espiritualment? què n'hem de fer dels llibres que no llegeix ningú? eliminar-los o només retirar-los de les prestatgeries? Perquè hi ha persones que consideren els llibres com quelcom gairebé sagrat que mereix per sempre la protecció i la conservació tan sols pel fet d'haver estat editats i publicats.
Són debats que els bibliotecaris han intentat resoldre con bonament han pogut, intentant cercar un equilibri entre el que el públic vol i demana i el que els valors de la societat volen reflectir.
Els llibres han hagut de competir amb l'aparició de la ràdio, del cinema, de la televisió, del món digital, de la telefonia mòbil,... però sempre han acabat trobant un encaix i retroalimentant-se mútuament.
I és que la lectura d'un llibre ofereix un exercici individual d'atenció plena que fomenta la reflexió. I això, en els temps que corren, saturats d'estímuls visuals que afavoreixen la dispersió i dificulten la concentració, resulta quelcom especialment valuós.
Bibliotecas. Una historia frágil té la voluntat de tractar la realitat bibliotecària d'arreu del món al llarg dels segles i de referències, encara que petites, en fa. Però val a dir que majoritàriament està centrat en el món anglosaxó, dels Països Baixos i Centre Europa.

dissabte, 25 de gener del 2025

Només terra, només pluja, només fang; de Montse Albets

Montserrat Albets Reig
Només terra, només pluja, només fang
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2024
Col·lecció Escafandre, 22
208 pp.
ISBN: 978-84-19332-76-9
PVP: 18,50€

Només terra, només pluja, només fang és una novel·la que explora les emocions que es viuen al voltant d'un tema tan sensible, delicat i poc tractat a la literatura com és el dol prenatal. Té una arrencada pertorbadora i penses: I ara m'hauré de llegir al llarg de dues-centes pàgines les obsessions d'una protagonista trastocada en aquest món tancat de Ca la Viuda on ella s'abandona i inicia una espiral d'autodestrucció? Perquè al principi tot plegat fa una mica de por. 
El desenvolupament de la novel·la, per sort, introdueix altres escenaris i personatges que alleugereixen la tensió i l'angoixa que el lector acumula d'entrada. I en el silenci i la quietud de la casa, on la Maria s'enfronta als seus records, anem descobrint coses. Perquè regirant en els mobles es troba un diari de la mare, que va morir de jove; i veiem que les dones que van viure allí van haver de suportar exemples de masculinitat tòxica i empoderar-se a la seva manera per a poder tirar endavant. Les  dones són els personatges forts d'aquesta història i els homes donen una imatge primitiva, insensible, egocèntrica, de poc més que bèsties que sovint s'imposen per la força. Sort d'un personatge com el Manel, un veí sensible que empatitza amb els patiments de les dones de Ca Viuda i ajuda en el que pot.
A mesura que vas llegint la novel·la t'adones que la narració intenta reflectir les fases per les que passa el dol: des de la negació (com pot ser que estigui mort si encara no ha viscut?), passant per la ira i la depressió fins a l'acceptació i la integració en la nova realitat de la vida.
El títol de la novel·la, poètic com poques vegades,  no deixa de ser una bella metàfora per a canalitzar el que ha dut la Maria a Ca la Viuda.
Malgrat alguns detalls necròfils és una narració amb sensibilitat femenina que reivindica dones empoderades que no necessitin viure a l'ombra d'homes que justifiquin així el seu poder.
Crec que s'ha de llegir. I jutjar.


diumenge, 19 de gener del 2025

El dijous següent, de Richard Osman

Richard Osman
El dijous següent
Barcelona: Editorial Columna Edicions, 2021 (Grup 62)
480 pp.
ISBN: 978-84-664-2812-5
PVP: 19,50€

El Club del Crim dels Dijous, que vaig ressenyar en aquest mateix blog fa uns mesos, va ser una autèntica troballa, la descoberta d'una fórmula d'èxit. Hi coincidien uns personatges singulars, una trama detectivesca, l'humor i una mirada entre irònica i tendra al món de la vellesa. I la veritat és que la combinació de tot plegat funciona, enganxa i en fa una lectura simpàtica i plaent on el que prima és fer passar una bona estona als lectors.
El dijous següent és la segona història d'aquesta colla d'iaios. És més del mateix, però no ho dic com quelcom pejoratiu, sinó com la repetició de la fórmula que esprem les possibilitats que ofereix el passat de l'Elizabeth als serveis secrets, l'enginy i els cops amagats de la Joyce, l'esperit rebel del Ron, els consells acumulats per l'experiència com a psiquiatra de l'Ibrahim; el joc que donen dos policies de proximitat com el Chris i la Donna; l'amistat i els sentiments que mostren.
Ja no sorprèn tant com la primera perquè, malgrat els girs que et mantenen intrigat fins al final i malgrat la inversemblança de les situacions, segueix havent-hi una intriga criminal i un humor que sempre és present.
Ja saps més o menys el que hi trobaràs, però si només busques una lectura entretinguda per a passar l'estona no et defraudarà. Fa de bon llegir i distreu. I de vegades és el que necessitem.

dimarts, 24 de desembre del 2024

La força de les arrels, de Lluís Foix

Lluís Foix Carnicé
La força de les arrels
Barcelona: Columna Edicions, 2024
280 pp
Col·lecció Clàssica, 1461
ISBN: 978-84-664-3236-8
PVP: 20,50€

El lloc on naixem i on hem passat la nostra infantesa marca inexorablement la nostra personalitat i en Lluís Foix manté un vincle íntim i emocional molt fort amb el seu poble, Rocafort de Vallbona, un poble de l'Urgell de poc més d'un centenar d'habitants, al que torna sempre que pot malgrat tenir pis també a Barcelona i haver dut una vida marcada pel cosmopolitisme. I és que sent una necessitat vital de tornar, visitar familiars i amics i anar a veure el tros on creix el que té plantat.
He tingut la sort d'haver fet als estius algunes estades molt a prop de casa seva i d'haver descobert uns paisatges i uns pobles que em van captivar. M'he mogut pels llocs que descriu i he sentit molt proper tot allò que ens ha volgut compartir. Perquè els grans protagonistes de les seves pàgines són la terra, la pedra, el paisatge i els conreus que dibuixen les estacions i els cicles de la natura. És una narració impregnada d'un cert alè poètic i una mirada nostàlgica sobre la vida a pagès en terres de secà. Ens parla dels arbres, els conreus de cereal, les construccions de pedra i la vida que s'hi desenvolupava al seu voltant. Reconeix els avenços que ha suposat la tecnologia i la maquinària per a les feines del camp, reduint substancialment la mà d'obra i el temps que antigament es necessitaven; però es mostra esperançat que la gent, gràcies a les bones comunicacions i els mitjans actuals torni a viure als pobles per la qualitat de vida que suposen. 
Perquè insisteix també en la necessitat de cuidar el medi rural i la seva gent, que són els que ens proporcionen els aliments dels nostres àpats.
Reivindica també la saviesa acumulada pel pagès després d'haver tingut cura i treballat la terra durant generacions i recela (anomenant sorneguerament "policia climàtica" els responsables de les regulacions actuals) de la burocràcia i els criteris dels que marquen des d'uns despatxos llunyans com s'ha de dur a terme el treball agrícola.
En Lluís Foix estima profundament el que forma part d'ell i les pàgines de La força de les arrels són un sentit homenatge de tot allò que conforma la vida a pagès. 
M'ha encantat i us el recomano de tot cor. 

dijous, 28 de novembre del 2024

Elizabeth Finch, de Julian Barnes

Julian Barnes
Elizabeth Finch
Barcelona: Angle Editorial, 2023
Col·lecció Narratives, 158
240 pp.
ISBN: 978-84-19017-57-4
PVP: 18,90€

Elizabeth Finch és una novel·la que sorprèn i que en el seu desenvolupament et porta per viaranys que no esperes. Tot parteix d'un personatge gris de mitjana edat, en Neil, un actor divorciat per segona vegada i en plena crisi existencial després del fracàs de les seves relacions. Es matricula en un curs per adults intitulat Cultura i civilització sense saber massa per què. Buscar omplir el seu temps? Oblidar per una estona les misèries de la seva vida?
Així és com entra en contacte amb l'Elizabeth Finch, l'enigmàtica professora d'aquest curs. Algú que li obre la ment  i el fa adonar que no hi ha una veritat única, que els estimula a qüestionar el saber transmès i debatre per a trobar respostes. I ho fa parlant-los, entre d'altres, de la figura de l'emperador romà Julià, conegut per l'Apòstata.
Més enllà del curs estableixen una relació d'amistat, es troben regularment per a dinar i parlar i quan ella mor ell hereta per sorpresa la seva biblioteca.
Això marca un punt d'inflexió en la seva vida i llegint les seves llibretes i notes sobre la figura de  Julià, sobre qui tenia intenció d'escriure un llibre, es dedica a aprofundir en el coneixement de la seva vida i en la de l'Elizabeth, de la que també intentarà escriure una mena de memòries.
La figura de Julià reflecteix com la visió de la història l'escriuen els vencedors. En Julià, que era una persona llegida, culta, tolerant, militar exitós i governant que va tenir encerts notables en la gestió de la cosa pública, passa a la història com un traïdor, algú que renega de la seva fe (cristiana) i abraça frívolament els cultes pagans. 
Julià percep que el cristianisme vol imposar la seva fe per la força, anul·lar la rica tradició dels pensadors i escriptors grecs i llatins i decideix apostatar. El record de la seva figura, per a la història, quedarà reduïda a la d'algú que substitueix els ritus del cristianisme per la superstició lligada als sacrificis als déus pagans. I no es té en compte que potser ho fes per recuperar identitat cultural i llibertat de pensament. L'apostasia es ven com una traïció.
La realitat del personatge és una, però la visió d'aquest mateix personatge queda condicionada per ideologies i moments històrics. I això ens fa adonar del relativisme de la realitat, de les dificultats de conèixer la veritat; que tot plegat sempre és utilitzat segons els interessos dominants del moment. Ho és ara i ho ha estat sempre.
La recerca d'en Neil sobre les anotacions i la figura de l'Elizabeth ens porta com a lectors a reflexionar sobre molts aspectes lligats a l'existència, com ara la felicitat, l'amistat, l'amor ; sobre si la civilització, amb el pas dels segles, ha progressat a nivell moral.
Crec que Elizabeth Finch ofereix diferents nivells de lectura, des de la idealització d'aquelles persones que sempre recordarem perquè han estat significatives en la nostra vida i ens han eixamplat la nostra visió del món, de com estimar algú des de l'amistat, de com construir una biografia,...És d'aquells llibres que, rellegits, sempre et faran descobrir alguna cosa nova. Us sorprendrà.

dilluns, 7 d’octubre del 2024

El quadern gris, de Josep Pla



Josep Pla i Casadevall
El quadern gris
Barcelona: Edicions Destino, 1992 - Volum 1 de l'Obra Completa (Edició 10è aniversari)
554 pp.

L'obra de Josep Pla ha estat objecte de nombrosos estudis al llarg dels anys i encara avui el personatge i la seva obra susciten l'interès del món acadèmic. La darrera prova és la monumental biografia de 1.500 pàgines (Un cor furtiu. Vida de Josep Pla) que li ha dedicat Xavier Pla i que ha estat tot un èxit de vendes per la Diada de Sant Jordi d'enguany. No pretenc emular els qui han dedicat anys d'estudi a la seva obra, però sí compartir la meva experiència com a lector, que ha estat també una experiència de descoberta de l'autor, amb qui tenia un deure pendent.
He de dir que ha estat una experiència d'allò més plaent on he trobat un narrador amb un estil personalíssim que m'ha atrapat des del primer moment.
El quadern gris és un dietari de joventut de caire memorialístic que arrenca el 8 de març de 1918, data en que l'autor assoleix la majoria d'edat en complir els vint-i-un anys. I arriba fins a mitjans de novembre de 1919 quan, un cop acabada la carrera de Dret, treballa per al diari La Publicidad i li proposen d'anar de corresponsal a París. 
El març de 1918 es troba a casa seva junt al seu germà degut a l'epidèmia de grip que ha provocat la suspensió de les classes a la universitat. És sabut que és un text que va refer profundament als anys seixanta abans d'enllestir-lo definitivament per a encapçalar la publicació de les Obres Completes. Perquè si una cosa sorprèn és la riquesa i la maduresa del text, impròpies d'un jove de vint-i-un anys.
Pla ens parla de la seva família, dels records que emmagatzema, dels avantpassats, dels paisatges que l'envolten, de personatges del poble, d'ambients, dels vents que bufen, de les olors, de la llum que embolcalla allò que observa,...
Ell reconeix que no té prou imaginació per a inventar-se res i la seva literatura parteix sempre de la realitat, d'allò que observen els seus ulls, d'allò que escolta el seu oïda. Perquè el que més li agrada és badar, observar, escoltar, xerrar i alimentar així les ganes d'escriure, que és on es retroba amb si mateix. 
I ho fa amb una prosa austera, sense floritures, on combina magistralment  els adjectius que utilitza i porta el lector a imaginar-se suggeridorament allò del que ens està parlant.
Assistim al discórrer dels seus dies, a excursions (a peu i en barca), passejades, trobades amb els seus amics, tertúlies, converses, lectures,... Tot allò que forma part d'una vida i d'una època amb el pas successiu de les estacions. I s'alterna amb les seves anades a Barcelona un cop es reemprenen les classes. Tot passa entre Palafrugell i els seus voltants i Barcelona, amb l'afegitó de Girona, on hi va residir un petit període per enllestir les seves obligacions fruit del servei militar.
Fins al gener de 1919 el dietari s'elabora des del seu domicili familiar a Palafrugell i l'Empordà que l'envolta. A partir del gener, amb la represa de les classes a la universitat, passa a Barcelona. Res escapa a la seva mirada, fins i tot una visió desmitificadora de l'ambient universitari i de les seves misèries; amb el rerefons d'uns temps de vagues i agitació obrera. Pla és un estudiant de Dret desmotivat i sense vocació. Passa les hores entre les classes, la biblioteca de l'Ateneu i les seves coneixences entre la intel·lectualitat de l'època.
La seva és una prosa que enamora i t'atansa als indrets que descriu i la seva època.
Crec modestament que crea un estil de descriure que en moltes ocasions no està exempt d'una fina ironia i que acaba oferint una visió calidoscòpica, com un gran mosaic, de la condició humana. 
 Perquè la seva gran aspiració és escriure i poder viure del que li agrada (sempre hi ha una preocupació pels diners i un reconeixement de la seva inutilitat per a la vida pràctica), i aprendre dels que li poden ensenyar alguna cosa.
Anem descobrint un personatge complex, a qui atreuen les dones, però amb les que li costa relacionar-se i establir vincles profunds (considera que fan perdre molt el temps, temps que ell vol dedicar tant com pugui a la literatura); amb limitacions en l'àmbit de les relacions socials, car reconeix que no té gaires amics. S'hi relaciona, però diria que és més pel que li poden ensenyar, com a part d'aquesta realitat que vol descriure i de la que és un observador atent.
M'ha cridat l'atenció la contundència amb la que fa afirmacions sobre qüestions relacionades amb el món cultural (escriptors, obres, músiques, edificis,...). L'he trobat pedant, d'una petulància impròpia de qui afirma pretensiosament sense argumentar; com per exemple quan despatxa l'obra de Balzac o opina sobre el Palau de la Música. 
La discrepància, però, no ens hauria d'allunyar de la seva lectura. Tot plegat forma part de les contradiccions del personatge i no resta mèrits a la qualitat de la seva prosa. 
Llegint el dietari ens acostem a les complexitats i contradiccions de la seva persona, que el fan un personatge veritablement fascinant, tot i les seves ombres.
Humanament potser va fer mèrits per a formar part de la llista d'execrables de la secció del Malcolm Otero i el Santi Giménez al programa de cap de setmana de RAC1, però això no trauria que ens estiguem referint a un dels grans mestres de la literatura catalana que ens ha deixat una obra tan  extensa com apassionant.

diumenge, 23 de juny del 2024

Reina Roja, de Juan Gómez-Jurado

Juan Gómez-Jurado
Reina Roja (Antonia Scott-1)
Barcelona: Ediciones B, 2018
568 pp
ISBN: 978-84-666-6441-7
PVP: 22,90€

Ja he deixat dit en d'altres ocasions que la literatura és una font inesgotable d'històries per al món del cinema i la ficció televisiva. Una vegada més he arribat al llibre des de la ficció audiovisual. Des de fa un temps vaig seguint els treballs interpretatius de la Vicky Luengo, una actriu que m'agrada pel caràcter que imprimeix als seus personatges, dotant-los de matisos i complexitats i fent-los creïbles. Crec que és una de les grans actrius del moment, que acostuma a triar bé les històries i els personatges que interpreta. Vaig ensopegar amb la sèrie Reina Roja a Prime Video i al veure que la protagonista era ella la vaig triar. La sèrie és un entreteniment digne amb moments molt angoixants i cert gust per la truculència, però del conjunt em va atreure la personalitat dels protagonistes i sobretot la química que s'establia entre ells. 
Com sol passar, al llibre hi ha coses que queden explicades millor i  que es perden amb les adaptacions, on es prioritzen l'espectacle visual i el dinamisme narratiu. Crec que el millor és haver sabut construir uns personatges amb unes característiques molt originals que els fan atractius i voldria destacar-ne l'afecte, l'amistat i el suport mutu que desenvolupen i que tu com a lector voldries que anés més enllà malgrat veure que no serà possible.
El llibre és molt cinematogràfic, una narració que es desenvolupa a contrarellotge en el transcurs de pocs dies a un ritme trepidant, alternant els escenaris on es mouen els protagonistes. Té les característiques pròpies del best-seller, dinamisme, molta acció en una successió frenètica d'esdeveniments, i misteris dels que desitges treure'n l'entrellat. Resulta fàcil de llegir. Està estructurada en capítols breus que es consumeixen amb avidesa i amb referents molt contemporanis que li confereixen un punt d'amenitat molt atractiu. El llenguatge no presenta cap dificultat, resulta fresc i accessible en tot moment. La veritat és que atrapa, d'aquelles històries que quan hi entres ja no la pots deixar anar fins al final. 
No és alta literatura ni demana una alta concentració; segurament no et farà un lector o una lectora de gust exquisit, però deixa un bon regust, amb la sensació que has llegit i has passat una bona estona. No cal buscar-hi versemblança ni transcendència. És el que és. Un thriller amb uns psicòpates inquietants i uns protagonistes "bons" amb un món que els fa ben originals. Una lectura idònia per a desconnectar, per a unes vacances relaxades o per a llegir entre remullada i remullada a la platja o a la piscina.
Cada llibre té el seu moment i aquest pot ser-ho per a començar les vacances o alliberar-se de les tensions acumulades després d'uns dura jornada laboral.

dijous, 20 de juny del 2024

Atura't i respira

Monjos de Montserrat
Atura't i respira. 365 reflexions dels monjos de Montserrat per a una vida més plena (Il·lustracions de Montse Ginesta)
Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2021 (Segona reimpressió de la primera edició, juny de 2022)
ISBN: 978-84-9191-194-4
PVP: 19€

Hi ha libres que són més importants pel que suggereixen que pel que diuen pròpiament. Atura't i respira. 365 reflexions dels monjos de Montserrat per a una vida més plena és un d'ells, perquè podràs ser o no creient, però hi ha una necessitat vital -crec- d'aturar-nos i reflexionar sobre la vida que duem i sobre allò que passa al nostre voltant.
"On no hi ha llibertat autèntica, no hi ha justícia." (Aureli M. Escarré), "Tothom té límits i ombres. Cal reconciliar-se amb la història de la pròpia vida. La màxima prova d'intel·ligència és conèixer-se un mateix." (Bernabé Dalmau). "L'amistat autèntica no pot ser excloent ni possessiva, i està sempre oberta i disponible per a tots. És un do rar que floreix en poques ocasions. No s'improvisa: va creixent al llarg de la vida a base de compartir penes i alegries." (Cassià M. Just). Podríem seguir. En el fons, qui no estaria d'acord amb afirmacions com aquestes? Són reflexions fetes des de la fe i les pròpies creences i vivències religioses, però abracen una visió humanista de la vida que qualsevol podria compartir fàcilment.
Segons el pròleg de l'abat emèrit Josep M. Soler les reflexions recollides formarien part del que es coneix com apotgemes, sentències breus de caràcter moral alliçonador, i freqüents en el monaquisme antic.
Aquestes que tinc a les mans són sorgides d'un total de 38 monjos de la comunitat montserratina de finals del segle XX i de principis del XXI.
Tingueu aquest recull a mà. No el vulgueu llegir de cop, sinó de mica en mica. Llegiu unes quantes reflexions i penseu en el que us ofereixen. Cerqueu punts d'acord i anireu descobrint el bagatge ètic i moral que forma part de vosaltres.

dissabte, 15 de juny del 2024

Mujeres letales, de Manuel Marlasca i Luis Rendueles

Manuel Marlasca i Luis Rendueles
Mujeres letales. Historias de asesinas, policías y ladronas
Barcelona: Editorial Martínez Roca (Grup Planeta), 2012
340 pp.
ISBN 978-84-9998-193-2
PVP ebook: 5,99€


Aquests llibre forma part d'allò que s'anomena periodisme de successos o de crònica negra. Els més grans recordareu una publicació que es deia El Caso (1952-1997), un setmanari més aviat sensacionalista on es publicaven notícies d'assassinats i tota mena de misèries humanes que alimentaven la morbositat dels lectors amb detalls escabrosos i on col·laboraven periodistes de nivell com els coneguts Enrique Rubio (1920-2005) i Josep Martí Gómez (1937-2022). Tenia el seu públic (nombrós) i es diu que l'any 1959 va arribar a vendre 400.000 exemplars.
Avui en dia el gènere ha experimentat una revifada gràcies a l'èxit d'un programa com Crims, que va allargant temporades i afegint casos; i que ja compta amb programa radiofònic i els corresponents podcasts. Darrerament s'ha afegit un videojoc per a que el personal posi a prova les seves capacitats detectivesques. 
Vull dir que el gènere és viu i té el seu públic, malgrat que aquests anys hagi anat migrant cap a plataformes audiovisuals.
La peculiaritat del llibre que acabo de llegir radica en el fet que ofereix una perspectiva de gènere, perquè la dona ha anat guanyant protagonisme en tots els àmbits de la societat: hi ha més dones a les presons (de les que hi havia trenta o quaranta anys enrere), hi ha més crims comesos per dones, robatoris; però també hi ha més dones policies o que fan tasques d'investigació criminal. Tot plegat dins d'una normalitat que tendeix a la presència de la dona en tots els àmbits de la societat en un pla d'igualtat.
L'exposició de casos, que són relatats amb minuciositat des de tots els àmbits, ofereixen la possibilitat als lectors de trobar alguns trets comuns i endinsar-se en la psicologia de les dones que han comès el delicte. Generalment sempre sol haver-hi un motiu o un trastorn patològic greu de la personalitat. I ens trobem, sense que això justifiqui el delicte en cap cas, amb elements com ara entorns familiars desestructurats, addiccions diverses, baix nivell cultural i econòmic, manca d'empatia i dificultats per a canalitzar adequadament les angoixes vitals. Ens trobem amb crims comesos de forma matussera, cert primitivisme, poca sofisticació; com a reaccions primàries d'essers poc capaços de posar-se en la pell dels altres i superats pels seus patiments; incapaços de plantejar-se alternatives. Però també hi trobem crueltat i cobdícia. El que deia: res justifica el delicte i sempre hi ha consciència del mal que s'ocasionava; però la realitat és que hi ha persones que s'endinsen en una espiral delictiva sense aturador fins que se les enxampa.
El llibre s'estructura en tres blocs: assassines, policies i lladres; i recull diferents casos que han protagonitzat l'actualitat de la crònica negra del país coincidint amb els anys en que les dones han anat assolint protagonisme tant en el món de la delinqüència com en el de les forces de seguretat.
Llegir-lo resulta entretingut, perquè està escrit amb el dinamisme i l'amenitat pròpia dels bons reportatges i ofereix les claus per a comprendre millor una realitat social que sovint roman amagada.