Ressenyar: una justificació

Quan publico una ressenya en aquest blog les meves expectatives són més aviat baixes i les meves ambicions més que modestes. Sóc ben conscient que són escrits que no interessen gairebé a ningú i que en qüestions de lectura el que més funciona és el boca-orella, la recomanació d'un amic o conegut i el que de vegades s'escolta en els mitjans audiovisuals o xarxes (com espais de booktokers a Tik Tok o els qui fan un vídeo a Youtube per a recomanar un títol). La cosa és que la ressenya de llibres es va desplaçant des de les pàgines dels suplements literaris dels diaris cap a les plataformes d'aquests nous mitjans. I cal buscar les raons en l'audiència i la repercussió d'aquests continguts a la premsa i el cost de mantenir-los. Diria que poca gent arriba a un llibre per la ressenya llegida en un diari i que moltes vegades les llistes de recomanacions que es publiquen són més fruit dels interessos i pressions de les editorials que dels gustos dels periodistes, que difícilment poden haver llegir tot allò que recomanen.
Tot això ve a tomb després d'haver llegit un article de David Guzmán titulat La crítica en estat crític i publicat en el número 524 de la revista L'Avenç d'aquest més d'octubre de 2025, on es fa ressò de l'anunci que l'agència nord-americana Associated Press deixaria de publicar ressenyes literàries. Els motius que addueix fan referència al baix nombre de lectors i al fet que ja no justifica els costos de coordinació, redacció i edició d'aquests continguts. Només es faran ressò, com a notícia cultural, quan d'algun títol se'n parli molt a nivell mediàtic.
Dit això, des d'aquest blog no pretenc prescriure les lectures de ningú, tan sols deixar testimoni dels llibres que han passat per les meves mans, de la meva vida com a lector. Perquè crec que totes les lectures deixen la seva empremta. D'algunes potser només recordaràs que t'ho vas passar molt bé, d'altres que vas riure molt; d'altres que et van fer reflexionar sobre tal tema o tal altre. Crec que gairebé tots els llibres tenen la seva funció. I em sembla important poder fer una reflexió reposada, equànime, que destaqui en positiu els valors d'un llibre. I res millor que compartir-ho amb qui li pugui interessar. 

Això és ara vidalectora. Reflexions reposades sobre l'empremta que m'han deixat els llibres que llegeixo. Per a tots vosaltres, com i quan vulgueu.

La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol

Albert Sánchez Piñol

La pell freda
Barcelona: Edicions La Campana, 2003
Toc de ficció. 28

312 pp.
ISBN: 84-95616-25-4 (9788495616258)

La pell freda és una novel·la inclassificable que relata l'arribada a un illot remot prop de l'Antàrtida d'un personatge (del que no sabem el nom) que fuig d'una història personal tortuosa ("No maleïa una gent, només els sentiments que encara m'unien al passat", "Només era un reclús de la meva memòria").
A l'arribada descobreix la presència d'un altre individu misteriós i apàtic que viu al far (en Batís Caffó) i aviat descobreix la presència d'uns estranys rèptils que posen en perill la seva vida.
A partir d'aquí s'inicia el curiós relat de la seva lluita per la supervivència, on veiem com es van apoderant d'ell la barbàrie i la brusquedat fins a convertir-lo en un individu primitiu i feréstec cada cop més allunyat de qualsevol principi moral. Arriba un punt en que les seves úniques ocupacions són matar (els granotots que els assetgen de nit) i descarregar els seus genitals, havent perdut tot vincle emocional o afectiu amb el que l'envolta.
La narració té un dels seus punts àlgids quan reflecteix amb encert l'estat de confusió mental del protagonista que, al límit de la seva resistència física i del contacte amb la realitat, té al·lucinacions.

La narració fa un gir sorprenent quan planteja com a alternativa a la guerra que en Batís i el protagonista mantenen contra els granotots, la treva i el coneixement, a l'adonar-se que l'estratègia seguida porta a l'eternització del conflicte (sembla una metàfora sobre com afrontar les guerres i les lluites armades. Treva i negociació?). No sé si això formava part de les intencions de l'autor, però resulta un text molt suggeridor sobre les essències de la conducta humana.
El final de la història, però, deixa alguns interrogants oberts. Per què el protagonista no abandona l'illa quan té ocasió? El seu passat justifica isolar-se i trencar qualsevol vincle amb la civilització? Per què es queda a l'illa? Per a seguir lluitant contra els granotots? Per a seguir fornicant amb la mascota?
Una narració impactant i suggeridora que no us deixarà indiferents i que és rica en sentències, aforismes i frases que són veritables càrregues de profunditat per acostar-nos al psiquisme del protagonista. Llegiu-la si encara no ho heu fet i opineu.

Llegir: On? Quan?

La lectura voluntària és una activitat que sempre va lligada a la satisfacció d'unes necessitats i les respostes poden ser moltes i variades. D'una banda, hem de llegir en els llocs on puguem fer-ho. Hi ha qui és capaç de llegir en llocs amb sorolls i moviments de gent, com podem ser els autobusos o els vagons d'un tren o metro. D'altres, necessiten aïllar-se i disposar d'un entorn tranquil i agradós. Hi ha qui s'aïlla amb uns auriculars connectats a qualsevol font de so que li permeti concentrar-se en la lectura. D'altres prefereixen el silenci. Però resulta important poder triar el lloc que farà honor a la nostra lectura: pot ser aquell racó confortable de casa on ens retrobem amb nosaltres mateixos després d'un dia atrafegat, aquella cala tranquil·la on carreguem les piles a les nostres vacances o el llit que ens promet un descans reparador i una finestra oberta cap als nostres somnis. D'una altra, quan llegim perquè ens ho volem passar bé és important poder triar el moment en que aquesta lectura ens resultarà satisfactòria. Sovint hom prefereix dedicar a la lectura els darrers moments del dia, abans d'anar a dormir, quan intentem trobar uns moments de serenor que ens permetin conciliar millor el son. Hi ha qui prefereix llegir de bon matí, en llevar-se, abans d'encetar les activitats d'un nou dia. I hi ha qui aprofita qualsevol moment lliure del dia, com una manera de desconnectar quan les circumstàncies ho permeten i devorar amb avidesa aquella història que ens té enganxats. Sigui quin sigui el lloc i el moment, la lectura ha de ser una font de satisfacció personal, una activitat que ens proporcioni vivències enriquidores i gratificants. El lloc i el moment depenen molt de les circumstàncies personals de cadascú, però cal que tothom el descobreixi i l'incorpori a les seves rutines. I tu, on i quan llegeixes?

Una mirada anglesa, de Lluís Foix

Lluís Foix Carnicé
Una mirada anglesa (pròleg de Carles Casajuana)
Barcelona: Columna Edicions, 2021

Col·lecció Clàssica
288 pp.
ISBN, 978-84-664-2588-9 
PVP: 20,50€

Lluís Foix i Carnicé (Rocafort de Vallbona, 1943) va ser nomenat corresponsal del diari La Vanguardia a Londres el 1974, i s'hi va estar fins al 1981. Era una època en que una corresponsalia com aquesta era una designació de prestigi (prestigi que s'ha anat perdent davant la creixent precarització de la professió periodística) i esdevenia una atalaia privilegiada per a seguir els esdeveniments amb més ressò del món. Va assistir a l'ascens de Margaret Thatcher com a Primera Ministra del Regne Unit, de Ronald Reagan a la Presidència d'Estats Units, a la invasió soviètica d'Afganistan i als primers anys de la Transició espanyola; entre d'altres. Vist en perspectiva són esdeveniments i transformacions que han posat les bases del món que coneixem avui.

Foix va tenir temps d'observar i conèixer a fons els anglesos i aprofundir en la seva idiosincràsia. I d'aquí neix una sana admiració no exempta de crítica quan analitza l'error que per a ell va ser el Brexit o valora el seu classisme i la hipocresia camuflada d'amabilitat que impregna les relacions socials. Tots els pobles, sense excepció, tenen grans qualitats i també els seus defectes. I haver-hi viscut suposo que et fa destacar-ne les virtuts.

Foix parla amb admiració de la seva manera de fer i pensar, del seu sentit comú i pràctic, del seu sentit de la justícia, la llibertat i la democràcia.

Destaca la seva capacitat de cuidar i conservar les coses, que ajuda a definir un sentit de pertinença molt fort. 

Malgrat haver acollit durant gran part de la seva vida algú com Karl Marx i d'altres grans pensadors i revolucionaris, recelen d'ideals i revolucions (intel·lectual té un to despectiu entre els anglesos). Prefereixen que tot continuï igual per a que, si és el cas, algun dia pugui canviar.

Foix parla d'un munt de coses, dels literats, dels polítics, de la premsa (com m'ha agradat quan diferencia entre audiència i influència al parlar dels mitjans), de la BBC com a model de radiotelevisió pública, dels cementiris, del sentit de l'humor,...

Són confidències que fa des de l'admiració i des de la nostàlgia del temps que hi va passar.

Una mirada anglesa té molt d'autobiografia i de crònica d'esdeveniments viscuts en primera persona. Està farcit d'anècdotes personals i esdevé un document valuós tant per endinsar-se en els esdeveniments més rellevants de la segona meitat del segle XX com per atansar-se a la realitat d'una ciutat i un país que durant una època llarga va ser la capital d'un impressionant imperi i del món.

Foix ens parla amb passió del periodisme, dels canvis que ha experimentat i expressa la seva admiració pel rigor i la qualitat del periodisme britànic seriós i la seva capacitat d'influir en la política i les grans decisions.

Llegir-lo és també assistir a una magistral sessió d'història sobre esdeveniments recents amb les claus per a entendre-la i interpretar-la.

És el que hi trobareu a Una mirada anglesa: la seva manera de viure el periodisme, la nostra història de les darreres dècades i una visió singular de Londres i dels anglesos i britànics en general. Llegir a Foix sempre és un plaer i ell sempre té l'habilitat de fer-ho interessant i amè des de l'ofici i el rigor.

Viaje a la Alcarria, de Camilo José Cela Trulock

Camilo José Cela
Viaje a la Alcarria
Barcelona: Ediciones Destino, S.L.; 1954 

(4a edició)
Col·lecció Áncora y Delfín, 101
230 pp.

Diuen que Viaje a la Alcarria és probablement el millor llibre de viatges que mai s'hagi escrit. Fa de mal dir, però la veritat és que és un llibre atractiu i molt ben escrit.

Som al juny de 1946. Cela viu en un pis de Madrid junt amb la seva esposa i un fill de pocs mesos. Decideix emprendre un viatge a peu i fer un recorregut per la comarca castellana de La Alcarria. Es prepara quatre coses, agafa un tren fins a Guadalajara i comença a caminar. Ha previst més o menys les etapes del seu recorregut, però també va improvisant. Camina més o menys una hora i en descansa una altra; però no tot ho fa a peu. Troba gent que el porta amb el seu carro i també utilitza autobusos. És el relat de les persones que va trobant pel camí, de les converses que hi manté i del paisatge del qual formen part. És l'Espanya rural de la postguerra, endarrerida, que afronta escassetat i privacions, que mostra les runes d'un passat que endevines més esplendorós i que avui diríem que forma part de l'Espanya buidada. 

Persones i paisatge són els elements essencials del llibre. Cela elabora les seves vivències, en selecciona els elements que vol transmetre; perquè Cela és per damunt de tot un creador, un literat, i fa que tot allò que ha viscut i escoltat encaixi en el seu relat.

Llegint el Viaje a la Alcarria he pensat en Josep Ma Espinàs i els seus viatges a peu. No sé fins a quin punt aquest llibre li va servir d'inspiració o va propiciar una coneixença entre els dos; però la realitat és que deu anys després ambdós van fer un viatge a peu per la Vall d'Aran i el Pallars, del que també va quedar testimoni literari.

Cela llueix un castellà ric, de gran puresa, impol·lut, que domina com pocs. Un castellà de molts quirats que es llegeix amb plaer. I ens regala, intercalat amb el relat, versos que denomina el Cancionero de la Alcarria, relacionats amb el que va descrivint.

Té escassament trenta anys, però ja ha publicat La família de Pascual Duarte (1942) i Pabellón de reposo (1943) i és un dels escriptors més reconeguts del moment.

Potser algú es preguntarà com és que he triat llegir Viaje a la Alcarria. Hi ha llibres que t'esperen anys i panys en una lleixa esperant que els agafis algun dia. No és el cas. Avui les biblioteques acostumen a posar un petit moble expositor a l'entrada per a que els usuaris hi dipositin els llibres que ja no volen i que algú altre vulgui agafar. L'altre dia hi vaig passar i em vaig trobar aquest, que em semblava esperar. Un llibre que ha resistit més de setanta anys sense apreciar-se gaire deteriorament fora d'un lleu esgrogueïment. I jo vaig ser l'afortunat que ara l'he tingut ocasió de llegir. Un autèntic plaer en tots els sentits.

De la seducció analògica

Llegia en un article a la premsa, al diari La Vanguardia, sobre els comportaments i els hàbits de consum d'aquests joves que la sociologia ha definit com a Generació Z. Són els joves nascuts aproximadament entre el 1996 i el 2012 i s'han mogut sempre en un entorn digital. Són el que s'anomena nadius digitals.

Podríem arribar a pensar que la seva vida està centrada en les pantalles que utilitzen constantment, però resulta que han descobert el valor emocional de poder tocar els objectes amb les mans, d'establir-hi un vincle. I quan això es trasllada a la seva relació amb el llibre i la lectura ens diuen que una cinquena part només llegeixen en paper. I que un 90% compatibilitza la lectura en paper amb la lectura en suport digital.

Sembla que són joves que necessiten socialitzar més enllà de la pantalla i són dels que formen part de clubs de lectura, com si compartir i formar part d'alguna cosa fos un valor important per a ells.

No és només imitar el món dels adults i de la gent gran en una barreja de nostàlgia i curiositat, sinó l'atracció per les coses autèntiques que els faci sentir el valor emocional del món físic.

He crescut i m'he fet gran amb el suport físic dels productes culturals. Visc envoltat de llibres, discos de vinil, DVDs, CDs,... Vull accedir a un contingut i sé on l'he d'anar a buscar. No negaré la comoditat de les plataformes de streaming i la qualitat del servei que ofereixen; però personalment no vull dependre d'un servidor remot i del criteri de selecció de les persones responsables. Hi ha coses que si no les tens no les trobes.

Als Z els atreu la cosa vintage i potser per una major consciència mediambiental opten sovint per la restauració i el reciclatge de les coses, cercant l'autenticitat de les coses que els han transmès els seus avis, obrint-se a un estil de vida més lenta que els faci gaudir més les coses i els allunyi una mica de les presses i el ritme trepidant de la vida actual.

M'alegra saber, per les raons que siguin (potser hi té a veure el poder adquisitiu) que hi ha un retorn als valors i la forma de fer que han format part de la meva vida. Sempre he pensat que cal saber agafar el millor de cada cosa, sigui del "món analògic" o del digital, perquè la nova realitat ha de ser hereva de tot el que hem viscut.

Somiàvem una illa, de Roc Casagran

 

Roc Casagran
Somiàvem una illa
Barcelona: Editorial Univers, 2025
288 pp
ISBN: 978-84-19721-29-7
PVP: 21,90€ 

Somiàvem una illa, guanyadora del Premi Sant Jordi 2024 i publicada ara fa uns pocs mesos, m'ha semblat una lectura d'allò més estimulant, d'aquelles lectures que t'atrapen des de la primera pàgina i no et deixen anar. T'interessa el que s'hi diu i et fa pensar en múltiples aspectes de la vida i de la condició humana.

Adopta la forma d'una llarga carta íntima a mode de confessió que la Carla adreça a l'Òscar, la seva parella. S'hi fa un exhaustiu repàs a la seva vida que permet a l'autor abordar un munt de temes. Perquè en el relat hi surten referències al dol (per una mare que va morir relativament jove per una malaltia) i també al dol perinatal; a les malalties terminals, a la dependència, a la vida en residències per a gent gran, a com viure l'etapa final de la vida, al suïcidi, a la violència intrafamiliar, la criança, a com la infertilitat i el desig insatisfet de maternitat pot destruir una parella, la infidelitat,... Però també s'aborden temes més socials com la crisi dels refugiats, l'independentisme, la riquesa que representen les llengües de la humanitat, la sostenibilitat o les conseqüències del turisme en les societats (amb unes reflexions i valoracions que comparteixo plenament). Però són temes que no es desenvolupen gaire; són més aviat referències que apareixen com un reflex de la vida que ens ha tocat viure en aquest primer quart del segle XXI. Viure és trobar-te tot això, però davant d'això es reivindica l'amistat ("Ajudar als altres és ajudar-se a un mateix"), la companyia , la comunicació i l'amor ("T'estimo perquè em fas ser millor").

És un cant a la vida, a la resiliència ("El vent torça les tiges del blat però no les trenca"), a tirar endavant ("Resistir és vèncer") malgrat tot. 

Per acabar dos aspectes a destacar: l'autor (home) s'ha posat en el cor i els sentiments d'una dona; i ho ha fet amb molta versemblança. Pensaries que és una dona qui ho ha escrit; i un altre és que ha estructurat la novel·la en capítols que fan referència a petites illes d'arreu del món i alterna petites anècdotes reals de les illes amb els temes que aborda al llarg de la novel·la i els sentiments de la Carla. 

El que deia, una novel·la notable, amb moltes frases que són principis de vida, i temes sobre els que val la pena reflexionar i posicionar-se. Resulta accessible i amena. Recomanable.

Montserrat i la National Geographic

 

El 2025, a Montserrat, és any de celebració solemne. Es commemora el mil·lenari de la fundació del monestir per part de l'abat Oliba. Al llarg de l'any s'han programat un munt d'actes, a part dels habituals, que enllacen una tradició ancestral amb la tecnologia més puntera que inclou un videomapatge immersiu que es projecta cada dia a l'interior de la basílica i actes amb drons que recreen la silueta de la Moreneta, oferint una imatge de modernitat ben pròpia del segle XXI, que projecta les línies del seu futur.

Cal celebrar també com un esdeveniment rellevant que la revista National Geographic hagi dedicat un número especial a la celebració del Mil·lenari, exemplar que recull la història de la muntanya i del monestir des de la troballa de la primera marededéu. És un repàs minuciós i molt ben elaborat de totes les transformacions de l'espai i de les persones que les han impulsat fins a dia d'avui.

Perquè la història de Montserrat, que ha passat per èpoques molt difícils de guerres i enfrontaments que han amenaçat el seu futur, és una història de resiliència i superació de les dificultats, que ha trobat el suport de la gent que s'hi identifica, per a la que, més enllà de les creences religioses, és un símbol nacional. 

Montserrat és llengua i cultura, natura i tradició; i fent gala de tolerància i obertura al món, es guanya el respecte i atreu l'interès de gent de tota mena i condició.

La revista és una petita joia, amb fotografies bellíssimes de gran qualitat marca de la casa. Permet descobrir tots els racons i valorar pintures, escultures, orfebreria i l'arquitectura de l'indret. I no descuida cap aspecte del que conforma la muntanya i el santuari.

És una revista que val molt la pena llegir i guardar, amb la que segurament fareu algunes descobertes. Una peça de col·leccionista que mereix un lloc d'honor a la vostra biblioteca.

Homes elegants, de Milena Busquets

Milena Busquets
Homes elegants
Barcelona: Amsterdam Llibres, 2019
240 pp
ISBN: 978-84-16743-87-2
PVP: 18€

Després de l'èxit que va obtenir amb la publicació de També això passarà Milena Busquets va iniciar una sèrie de col·laboracions regulars a la premsa, principalment a El Periódico. Homes elegants és una selecció dels articles que va publicar entre 2016 i 2018 i en ells reconeixes l'estil i els continguts de llibres anteriors. Fa literatura, en aquest cas articulisme, a partir de l'auto-ficció. Són peces atemporals, tot i que també impregnades d'actualitat quan s'esdevé algun esdeveniment de fort impacte, alguna necrològica o algun aniversari rellevant; que els converteixen en crònica cultural i social. 

Milena Busquets té l'habilitat de convertir elements de la seva vida en reflexions esmolades de la condició humana, on sobrevola gairebé sempre l'ombra, a estones omnipresent, de la seva mare. Llegint els articles veus com converteix anècdotes en elaboracions que versen sobre els grans temes de sempre de la literatura: el pas del temps, l'ofici d'escriure, l'amor, l'amistat, la passió,... 

Ingmar Bergman, Marcel Proust, Woody Allen, Anton Txékhov, Cadaqués, els seus estimadíssims fills, el futbol (gràcies sobretot a ells),... són els temes que omplen les pàgines d'aquest articulisme proper al dietarisme. Fan de bon llegir i ens acosten una vegada més al personal món de la seva autora.

Pot resultar interessant allò que no s'entén?

La informació cultural del TN d'aquest dissabte recollia l'estrena a la Biennal de Dansa de Venècia d'una producció de música i dansa del TNC basada en el text de Mercè Rodoreda La mort i la primavera. És un muntatge de la Companyia de dansa contemporània Veronal dirigida per Marcos Morau.

D'entrada em va semblar una proposta agosarada, però no criticaré allò que no he vist. La reportera que cobria la informació va voler recollir les impressions del públic i va entrevistar tres espectadors a la sortida sobre el que els havia semblat el que havien vist. l aquí ve el que em va omplir de perplexitat. El primer espectador entrevistat va dir amb tota franquesa que no havia entès res, però que era una proposta que li havia resultat interessant.

La comprensió d'una creació artística em sembla un element essencial per a la seva valoració. És quan l'entens que la fas teva, l'aprecies i la pots compartir. Necessito que l'obra vagi més enllà de la provocació o l'impacte emocional; si no connecto amb el contingut em provoca cert rebuig.

Avui dia sembla que la modernitat exigeixi fer quelcom completament nou i trencador. I hi ha creadors que no tenen pudor a confessar que han agafat un text inadaptable, han triat alguna cosa per justificar que es basen en allò i han fet el que els hi ha semblat. I no discuteixo els valors estètics de la proposta, però em sembla excessiu dir que han fet una adaptació.

Suposo que els aplaudiments de cortesia al final de l'obra no els faran parlar d'estrena exitosa a Venècia ni d'aclamació quan l'estrenin aquesta tardor al TNC.