Destrossar

Enmig d'una actualitat dominada per les hostilitats entre països, les amenaces i unes dinàmiques que ens porten cap a una societat on imperi la llei del més fort; destaquen notícies que resulten simpàtiques per la seva extravagància però que no deixen de ser un reflex del que es cou a dins de cadascú de nosaltres.
La notícia ens parla d'una ciutadana alemanya de 54 anys, de nom Alicja Müller, que va rebre un regal ben especial el dia del seu aniversari. El seu marit, sabent que destruir un cotxe era el somni de la seva vida, va buscar un cotxe a punt de ser desballestat, el va comprar i li va regalar junt a un singular kit de destrucció que incloïa una destral, un martell, un ganivet i un equip de protecció. El regalet hauria fet les delícies de qualsevol trinxeraire amb ganes de gresca després d'una manifestació; però aquest no era el cas de la senyora Müller; de la que d'entrada dubtaries si està bé del cap o bé plena de ràbia per algun motiu. Però no. Ella nega que volgués fer això per cap mena de frustració o ràbia; senzillament volia experimentar el plaer sensorial de trencar coses. I, és clar, el marit (el que pot arribar a fer l'amor!) la va voler fer feliç en un dia tan especial.
Es veu que s'hi va entretenir estona, cap a quatre hores; trinxant vidres, tallant tot el que es podia tallar, punxant les rodes, deixant la planxa pitjor que després d'un accident aparatós, ... Me l'imagino delint-se d'allò més, fins i tot bavejant, experimentant un plaer immens.
La cosa, però, va despertar les inquietuds dels veïns, alarmats pel que es pensaven era obra d'uns brètols. Quan va arribar la policia es va poder aclarir el tema i un cop tranquil·litzat el veïnat va poder seguir amb la seva peculiar celebració d'aniversari.
No negaré que la ràbia provocada per desacords o la manera de fer dels altres en l'àmbit públic m'ha fet imaginar coses com les que ha fet la senyora Müller; però si una cosa defineix la civilització és la nostra capacitat de reprimir els impulsos. Si no ho féssim la convivència se n'aniria en orris i el món també. Som on som perquè ens hem donat unes normes i ens imposem un respecte i uns límits a la nostra llibertat individual. Cadascú té les seves vàlvules d'escapament i com a divertiment dins d'uns límits té sentit la sortida d'aquesta senyora.
Sembla que per al proper aniversari ha demanat poder trencar els mobles d'una habitació. Veurem. Jo, per si de cas, no li demanaré pas amistat, no fos cas que en descobrir la meva biblioteca se li despertessin les tendències piròmanes.

Propòsits

Per aquestes dates els gimnasos i els complexos esportius s'omplen de persones que volen fer realitat els nous propòsits per a l'any nou. Molts d'aquests propòsits no són nous del tot i es repeteixen any rere any, senyal inequívoc del fracàs que arrosseguen. Ja se sap, perquè es mouen per terrenys coneguts: fer esport, adquirir hàbits saludables, deixar enrere hàbits nocius, aprimar-se, llegir més,....
És la rutina de l'any nou, reiterada des de fa temps i temps. Les bones intencions no s'aconsegueixen acompanyar sempre de la voluntat necessària. I els bons propòsits duren el que duren, fins que cauen novament en l'oblit. 

Jo també m'he fet els meus propòsits d'any nou. El primer és no tenir cap pla. No vull estar lligat a res que no sigui atendre les necessitats de les persones que m'envolten, perquè una vegada cobertes les necessitats del meu dia a dia vull poder ser lliure i amable amb mi mateix.
En segon lloc no vull pressionar-me per anar a trobades o festes que no em vinguin de gust. Sovint em ve més de gust quedar-me a casa, en algun dels meus raconets favorits, llegint tranquil·lament o mirant alguna pel·lícula.
Això no vol dir que em quedi tancat a casa, perquè també m'agrada passejar, nedar, anar al teatre o veure i viure les passions d'un bon partit de bàsquet. El que defenso és no fer plans i gaudir del que la vida m’ofereix, sense més. Només així evitaré la frustració de no fer realitat els ambiciosos propòsits d'any nou.

Salut i bon any a tothom! 

 

NADAL. La humanitat i la jovialitat del nostre Déu; de Leonardo Boff

Leonardo Boff
NADAL. La humanitat i la jovialitat del nostre Déu
Barcelona: Editorial Claret, 1980
Col·lecció El bri, 5
80 pp
ISBN: 978-84-72631-62-5
PVP: 2,40€

Leonardo Boff (1938) és un destacat teòleg i filòsof, impulsor i definidor d'allò que ara fa uns anys es va anomenar Teologia de l'alliberament. Boff, que era franciscà i sacerdot, ho va haver de deixar pels seus enfrontaments i crítiques a la jerarquia eclesiàstica i als seus posicionaments conservadors. Ell té un compromís ineludible amb els més humils i amb el planeta i sovint s'ha mostrat durament crític amb el sistema capitalista. Ell creu en una nova espiritualitat, que pot ser o no religiosa, però que ha de ser la impulsora d'aquells valors que dignifiquen la nostra humanitat i fonamenten un món millor; com ara la solidaritat, la compassió, l'amor o l'amistat.

Centrant-nos en el Nadal, que és el punt de partida d'aquest llibre; val a dir que tothom té el seu Nadal. Són dates d'aquells elements que el defineixen: les llums, les candeles, els regals, els arbres guarnits, els pessebres, la decoració, els àpats amb trobades familiars o amb amics;.... Però el Nadal és molt més que aquest consumisme que justifica el calendari i que no té per què amagar els millors sentiments cap als altres. 

Podem quedar-nos amb alguna cosa de les anteriors, però no podem oblidar que és una festa religiosa on els cristians celebrem que Déu es va fer home per a impregnar-nos del seu amor cap als altres. El Nadal és vida i bondat. Convé saber per què el celebrem. 

En aquest breu assaig Boff aprofundeix en la dimensió humana de Déu. Déu es fa home, assumeix la nostra humanitat i vol ser un més de nosaltres. Algú que ha de néixer, que ha de créixer, que aprèn, que pregunta, que dubta, però que també s'angunieja. Talment com tothom. Sense deixar de ser Déu es fa un home qualsevol.

Déu s'encarna en Jesús de Natzaret i fa que l'home aculli Déu en la seva dimensió espiritual. Nadal és una diada, però la comunitat de creients celebra que Déu és aquí, per sempre, per a il·luminar-nos en la nostra vida terrenal. Déu assumeix l'home i li lliura tot el seu amor.

Quan posem el nen Jesús al pessebre i observem el seu somriure veiem el que diu el títol del llibre: "la humanitat i la jovialitat del nostre Déu". És una invitació a vivenciar la nostra existència tal com Déu la va assumir, volent-nos amables, alegres, senzills, honestos, generosos, plens de tendresa cap als altres i les coses,...

Nadal, en la seva dimensió religiosa, és això. La data on definim el nostre projecte vital de voler ésser com Déu, tal com l'hem anat mostrant.

Celebrem, per tant, el Nadal; obrint el nostre cor a l'alegria que ha de formar part de tota celebració.  

Sembla fàcil si saps com

De vegades et trobes missatges en els llocs més impensats, com ara els esglaons d'una escala, que volen ser inspiradors per a poder dur una vida més plena. Semblen trets d'un llibre d'autoajuda escrit per algún gurú del wellness.

Et diuen: "Sé feliz". I penses: què vol dir ser feliç? Suposo que no és el mateix per a tothom. Per a mi són moments de satisfacció, on et retrobes amb tu mateix fent coses que et resulten plaents. Si sumes molts moments d'aquests, o almenys més dels que et generen disgust, podrà afirmar-se que ets una persona més o menys feliç.

Segueixo: "Ama siempre". És difícil estar en desacord. Estimar persones, treballs, activitats,... Estimar crea vincles amb tot el que t'envolta, t'aferra i et motiva. És un element essencial de la nostra vida.

Seguim baixant l'escala: "Vive eternamente". Em sembla una expressió buida. No deixa de ser un bell oxímoron, sona bé, però tots sabem que la vida té data de caducitat, tenim la certesa que un dia s'acabarà.

Som gairebé a baix: "Relájate a menudo". En vides atrafegades com les que portem és tot un repte aconseguir relaxar-se. Voler no sempre és poder, però cal tenir-ho present i, com a mínim, intentar-ho i perseverar.

I ja som al capdavall de l'escala: "Preocúpate menos". Sembla fàcil, si saps com. Però justament perquè som persones no ens podem abstreure dels patiments de les persones que formen part de la nostra realitat. Ens preocupen els pares mentre els tenim, els fills, els amics, familiars... Diria que preocupar-se és sa. Forma part de la nostra humanitat i reflecteix la nostra sensibilitat i la nostra capacitat d'estimar. Però hem de saber evitar que ens desbordi.

Ja sóc al capdavall de l'escala. No crec que per haver llegit aquests missatges  faci res diferent del que he vingut fent fins ara. Porto molt interioritzat tot el que he anat escrivint fins aquí. 

Aquests esglaons amb missatge m'han semblat una iniciativa simpàtica, molt pròpia d'un lloc al que la gent va a cuidar-se i sentir-se millor com és un balneari. Procuraré tenir-ho present.

Quatre segles de vida caputxina (1578-1968), de Fra Valentí Serra de Manresa

Fra Valentí Serra de Manresa
Quatre segles de vida caputxina (1578-1968)
Barcelona: Edicions Morera, SL; 2025
Col·lecció Just a temps, 1
252 pp.
ISBN: 978-84-127985-1-7
PVP: 20€

Valentí Serra Fornell (Manresa, 1959) és un frare caputxí del Convent dels Caputxins de Sarrià que s'ha prodigat sovint als mitjans audiovisuals per a divulgar continguts relacionats amb els coneixements tradicionals de l'orde i que s'han transmés de generació en generació. Els convents caputxins sempre compten amb un hort rodejat d'un jardí on s'hi conreen una gran varietat de plantes remeieres i les fruites i les hortalisses bàsiques per a la seva alimentació. Això ha bastit un ampli coneixement dels remeis i la cuina d'aprofitament que Fra Valentí s'ha encarregat de difondre en els seus escrits; així com del pessebrisme que -cal no oblidar-ho- neix amb Sant Francesc d'Assís.

Perquè... què són exactament els frares caputxins i com sorgeixen? Doncs d'una reforma de monjos franciscans que va tenir lloc a principis del segle XVI, descontents de l'observança que es feia dels principis que havia establert en els seus inicis Sant Francesc d'Assís. Una voluntat de retornar a la senzillesa i l'austeritat radical del pare fundador, que consideraven s'estava perdent.

Es distingien pel seu hàbit marró més auster que el dels altres franciscans lligat amb un cordó blanc amb tres nusos que representaven la pobresa, la castedat i l'obediència; i per dur una barba llarga. Duien una vida molt senzilla i pobra i dedicaven la seva atenció als pobres i als malalts i a la societat a la que servien, tant material com espiritualment. No pretenien només tancar-se en un convent a pregar sinó projectar-se en l'atenció a les persones.

Provenien d'Itàlia i funden el monestir de Sarrià el 1578. D'aquí que aquest estudi de Fra Valentí, que a part de caputxí i sacerdot també és doctor en Història, comença el 1578 i s'allarga fins a les noves constitucions renovades del 1968 arran del Concili Vaticà II. Quatre segles de vida caputxina (1578-1968) és una obra de síntesi històrica que ens relata amb amenitat i rigor la implantació de l'orde, les fundacions, les missions, les vicissituds històriques que han patit i la seva capacitat de resiliència i adaptació a les noves realitats, essent també avui un referent de catalanitat i projecció cultural. Però no només. Fra Valentí ens parla també de com viuen, com són les seves cel·les, els hàbits quotidians, la dieta, els dejunis, l'arquitectura dels seus convents,...

Llegint-lo ens fem a la idea del seu món i de la seva vida, que per a una gran majoria resulta totalment aliena al que viuen. El llibre, en un català impecablement culte, es troba farcit de cites i referències on es nota la recerca als arxius i una bibliografia extensa. No diré que sigui un llibre per a tothom, però sí que llegir-lo ens farà més empàtics i superar prejudicis.  Conèixer d'altres realitats és avançar en la tolerància i el respecte. I això és en bona part el que hi trobareu.

El professor, de Frank McCourt

Frank McCourt
El professor
Alzira: Eds. Bromera, 2006

Col·lecció L'Eclèctica, 125

320 pp.
ISBN: 9788498240863

PVP: 10,95€

A El professor Frank McCourt (1930-2009) aplega un recull d'anècdotes al llarg de més de trenta anys de professió on hi veiem reflectit el dia a dia d'un professor d'institut. Ens separen molts anys i la distància del lloc, però el llibre és ple d'escenaris comuns i sensacions de les que cap docent resta aliè: la necessitat de captar l'atenció dels alumnes i motivar-los, de connectar amb ells, de fer valer l'autoritat, els dubtes que sorgeixen sobre la teva feina, l'art d'improvisar i arriscar-se, la recerca constant del que funciona amb un grup d'alumnes, el domini de les situacions que es donen en una aula,... Podríem seguir. És un llibre que resulta proper al que ens dediquem o ens hem dedicat a la docència, fet amb una certa complicitat i que té molt d'homenatge a la professió.

Hi descobrim que amb la pràctica docent evolucionem com a mestres però sobretot com a persones. Que l'ensenyament té molt de repte i recerca constant. És una activitat que et posa a prova dia rere dia i el contacte amb els alumnes et proporciona una vivència de la que t'enriqueixes professional i humanament.
En Frank McCourt aconsegueix una narració planera i emotiva que connecta fàcilment amb el lector i que resulta altament recomanable per a docents de tota mena i per a tothom.

LIJ - El llibre de la caca, de Pernilla Stalfelt

Pernilla Stalfelt 

(text i il·lustracions)
El llibre de la caca
Barcelona: Ed. Empúries, 2003
24 pp.

ISBN: 978-84-75963-67-9

Us imagineu un llibre que parli...

...de lavabos i comunes,
de diarrees i restrenyiment,
de cagarros, tifes i cagallons,
de pets i pudor,
de fems i adobs?

I que ho faci sense morbositat i amb molt, però molt sentit de l'humor?
Aquest llibre us farà passar una estona deliciosa i absolutament divertida, en una obra rodona on el terme escatològic recobra el seu ple sentit sense connotacions pejoratives.

És dels llibres que funcionen en una biblioteca escolar. Divertit, desacomplexat, un punt irreverent. I que convida els més petits a parlar sense vergonya del tema.
Les il·lustracions de la mateixa autora resulten molt eficaces i reforcen els elements humorístics de la narració.
Un llibre absolutament recomanable per a primers lectors a partir de 6-7 anys i per a tothom.

Ressenyar: una justificació

Quan publico una ressenya en aquest blog les meves expectatives són més aviat baixes i les meves ambicions més que modestes. Sóc ben conscient que són escrits que no interessen gairebé a ningú i que en qüestions de lectura el que més funciona és el boca-orella, la recomanació d'un amic o conegut i el que de vegades s'escolta en els mitjans audiovisuals o xarxes (com espais de booktokers a Tik Tok o els qui fan un vídeo a Youtube per a recomanar un títol). La cosa és que la ressenya de llibres es va desplaçant des de les pàgines dels suplements literaris dels diaris cap a les plataformes d'aquests nous mitjans. I cal buscar les raons en l'audiència i la repercussió d'aquests continguts a la premsa i el cost de mantenir-los. Diria que poca gent arriba a un llibre per la ressenya llegida en un diari i que moltes vegades les llistes de recomanacions que es publiquen són més fruit dels interessos i pressions de les editorials que dels gustos dels periodistes, que difícilment poden haver llegir tot allò que recomanen.
Tot això ve a tomb després d'haver llegit un article de David Guzmán titulat La crítica en estat crític i publicat en el número 524 de la revista L'Avenç d'aquest més d'octubre de 2025, on es fa ressò de l'anunci que l'agència nord-americana Associated Press deixaria de publicar ressenyes literàries. Els motius que addueix fan referència al baix nombre de lectors i al fet que ja no justifica els costos de coordinació, redacció i edició d'aquests continguts. Només es faran ressò, com a notícia cultural, quan d'algun títol se'n parli molt a nivell mediàtic.
Dit això, des d'aquest blog no pretenc prescriure les lectures de ningú, tan sols deixar testimoni dels llibres que han passat per les meves mans, de la meva vida com a lector. Perquè crec que totes les lectures deixen la seva empremta. D'algunes potser només recordaràs que t'ho vas passar molt bé, d'altres que vas riure molt; d'altres que et van fer reflexionar sobre tal tema o tal altre. Crec que gairebé tots els llibres tenen la seva funció. I em sembla important poder fer una reflexió reposada, equànime, que destaqui en positiu els valors d'un llibre. I res millor que compartir-ho amb qui li pugui interessar. 

Això és ara vidalectora. Reflexions reposades sobre l'empremta que m'han deixat els llibres que llegeixo. Per a tots vosaltres, com i quan vulgueu.

La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol

Albert Sánchez Piñol

La pell freda
Barcelona: Edicions La Campana, 2003
Toc de ficció. 28

312 pp.
ISBN: 84-95616-25-4 (9788495616258)

La pell freda és una novel·la inclassificable que relata l'arribada a un illot remot prop de l'Antàrtida d'un personatge (del que no sabem el nom) que fuig d'una història personal tortuosa ("No maleïa una gent, només els sentiments que encara m'unien al passat", "Només era un reclús de la meva memòria").
A l'arribada descobreix la presència d'un altre individu misteriós i apàtic que viu al far (en Batís Caffó) i aviat descobreix la presència d'uns estranys rèptils que posen en perill la seva vida.
A partir d'aquí s'inicia el curiós relat de la seva lluita per la supervivència, on veiem com es van apoderant d'ell la barbàrie i la brusquedat fins a convertir-lo en un individu primitiu i feréstec cada cop més allunyat de qualsevol principi moral. Arriba un punt en que les seves úniques ocupacions són matar (els granotots que els assetgen de nit) i descarregar els seus genitals, havent perdut tot vincle emocional o afectiu amb el que l'envolta.
La narració té un dels seus punts àlgids quan reflecteix amb encert l'estat de confusió mental del protagonista que, al límit de la seva resistència física i del contacte amb la realitat, té al·lucinacions.

La narració fa un gir sorprenent quan planteja com a alternativa a la guerra que en Batís i el protagonista mantenen contra els granotots, la treva i el coneixement, a l'adonar-se que l'estratègia seguida porta a l'eternització del conflicte (sembla una metàfora sobre com afrontar les guerres i les lluites armades. Treva i negociació?). No sé si això formava part de les intencions de l'autor, però resulta un text molt suggeridor sobre les essències de la conducta humana.
El final de la història, però, deixa alguns interrogants oberts. Per què el protagonista no abandona l'illa quan té ocasió? El seu passat justifica isolar-se i trencar qualsevol vincle amb la civilització? Per què es queda a l'illa? Per a seguir lluitant contra els granotots? Per a seguir fornicant amb la mascota?
Una narració impactant i suggeridora que no us deixarà indiferents i que és rica en sentències, aforismes i frases que són veritables càrregues de profunditat per acostar-nos al psiquisme del protagonista. Llegiu-la si encara no ho heu fet i opineu.

Llegir: On? Quan?

La lectura voluntària és una activitat que sempre va lligada a la satisfacció d'unes necessitats i les respostes poden ser moltes i variades. D'una banda, hem de llegir en els llocs on puguem fer-ho. Hi ha qui és capaç de llegir en llocs amb sorolls i moviments de gent, com podem ser els autobusos o els vagons d'un tren o metro. D'altres, necessiten aïllar-se i disposar d'un entorn tranquil i agradós. Hi ha qui s'aïlla amb uns auriculars connectats a qualsevol font de so que li permeti concentrar-se en la lectura. D'altres prefereixen el silenci. Però resulta important poder triar el lloc que farà honor a la nostra lectura: pot ser aquell racó confortable de casa on ens retrobem amb nosaltres mateixos després d'un dia atrafegat, aquella cala tranquil·la on carreguem les piles a les nostres vacances o el llit que ens promet un descans reparador i una finestra oberta cap als nostres somnis. D'una altra, quan llegim perquè ens ho volem passar bé és important poder triar el moment en que aquesta lectura ens resultarà satisfactòria. Sovint hom prefereix dedicar a la lectura els darrers moments del dia, abans d'anar a dormir, quan intentem trobar uns moments de serenor que ens permetin conciliar millor el son. Hi ha qui prefereix llegir de bon matí, en llevar-se, abans d'encetar les activitats d'un nou dia. I hi ha qui aprofita qualsevol moment lliure del dia, com una manera de desconnectar quan les circumstàncies ho permeten i devorar amb avidesa aquella història que ens té enganxats. Sigui quin sigui el lloc i el moment, la lectura ha de ser una font de satisfacció personal, una activitat que ens proporcioni vivències enriquidores i gratificants. El lloc i el moment depenen molt de les circumstàncies personals de cadascú, però cal que tothom el descobreixi i l'incorpori a les seves rutines. I tu, on i quan llegeixes?