Amb més llàgrimes que paraules

In Memoriam 

(17/XI/1931 - 24/IX/2012)

        No puc deixar de pensar en tu

        sense recordar el teu somriure,

        el semblant sorneguer,

        la bonhomia a la mirada.

        Créixer al teu costat,

        cuidar-te i fer-te companyia,

        són per a mi l'orgull

        que tanca la teva vida.

Més que un paisatge,

un poble, 
una llengua, 
una història comuna, 
unes tradicions, 
uns valors, 
una voluntat de ser, 
un desig de llibertat,
el futur. 



Catalunya, nou estat d'Europa. 
Bona Diada!

Escriure, testimoni de vida

Imatge obtinguda de la xarxa

Deia l'escriptora alemanya Christa Wolf (1929-2011) que "El que no s'escriu, s'oblida". I de la mateixa manera que ningú trobarà a faltar la novel·la que no escriguis, cal escriure tot allò que vulguis recordar. 

Escriure és un acte de memòria, un fre a la capacitat que tenim d'oblidar, un testimoni de vida davant l'implacable pas del temps.

Petits plaers: Les avarques

Calçar-se unes avarques comporta un petit plaer que associem a l'estiu, les vacances i el bon temps. L'avarca fa confort de la seva senzillesa, s'adapta respectuosament al peu, el manté eixut i ventilat i fa de la seva informalitat un element molt personal. 
És un calçat sofert, que aprofita austerament els materials dels que està fet. La seva sola, feta del cautxú dels pneumàtics dels cotxes, ens fa adonar que sempre podem donar una segona oportunitat a les coses que gastem. I el cuir interior, sense polir, li atorga el punt de confort que el peu tant agraeix. 
T'ho miris com tu miris, l'avarca és un tot un encert, i sempre agrairé a una illa tan bella com Menorca la invenció d'un calçat del que mai més sabré prescindir. Plaer d'estiu, que fa dels seus dies el temps més plaent.

"Art"

Quan he llegit la notícia de la polèmica restauració de l'Ecce homo de l'església de Borja m'han vingut de seguida al cap les hilarants situacions que vivia Rowan Atkinson a la pel·lícula Bean, en que representa el paper d'un vigilant sapastre de la National Gallery de Londres, que envien a Los Ángeles per a recollir la pintura La mare de Whistler. 
Sembla una broma, però és veritat. Evidencia la manca de controls i de criteri amb les que es poden arribar a fer aquesta mena de coses i reobre debats que caldria resoldre de forma definitiva. 
I segurament la senyora en qüestió va voler fer la restauració amb la millor de les intencions, i sap greu perquè ara ens arriba també la notícia que pateix una crisi d'ansietat per tots els aldarulls que ha provocat la seva "obra".
Després de tot, però, Borja té ara un nou atractiu turístic a les acaballes d'aquest calorós agost que trenca la monotonia informativa (malgrat no poder aplicar la solució Bean amb la que culmina la pel·lícula en un final ple d'enginy). 

Calor i sentit comú

D'això que ara en diuen onades de calor n'hem patit moltes al llarg dels anys. I si hem arribat fins al dia d'avui és perquè d'una manera o altra hem sabut adaptar-nos-hi i fer-hi front. Ja sabem que el sentit comú és el menys comú dels sentits i que sempre hi haurà el qui farà el que li semblarà i quan li semblarà. 
Per això cada any no puc deixar d'experimentar un cansament creixent quan reiteradament es dediquen campanyes i minuts en els programes informatius a difondre banalitats orientades a combatre els efectes perniciosos de les altes temperatures. De veritat que algú fa cas quan li diuen que procuri passar per l'ombra quan fa molta calor? O que procuri no fer esport o gran esforços a les hores centrals del dia? O que begui per hidratar-se? Algú és capaç d'anar a un centre comercial només per a gaudir de l'aire condicionat? Crec que és el sentit comú i l'instint d'adaptació a l'entorn el que ens mou a actuar en un cert sentit. Bevem més perquè suem més i tenim més set. Passem per l'ombra perquè ens és més agradable i a ple sol suaríem i ens cansaríem més. I si a algú li dóna per posar-se a córrer pels carrers a les dues del migdia allà ell o ella. 
Tinc la sensació que són campanyes innecessàries, que estupiditzen la gent i la tracten de forma infantilitzada. Ja sé que els poders públics tenen l'obligació de vetllar pel benestar de la població i que val més prevenir que curar, però la reiteració de banalitats porta a la indiferència. I caldria ser crític amb la utilitat real de certes campanyes.

El rebost de la memòria

Il·lustració de Vero Cendoya

Les lectures són com els queviures que omplen el rebost de la memòria, la reserva a la que sempre podem recórrer per a satisfer la nostra perenne necessitat de paraules.

El dret a pensar

"Defensa el teu dret a pensar perquè fins i tot pensar de manera errònia és millor que no pensar."

Hipàtia d'Alexandria (365-415)

Ara que estem com estem és bo recordar aquesta frase d'una dona avançada al seu temps com va ser Hipàtia d'Alexandria. És millor fer i equivocar-se que no fer res i morir d'inanició. I aquesta màxima tant val per a la ciència com per a la política. Cal fer un pas endavant i trencar les inèrcies que ens aboquen a un pou sense fons.

Dit això, val la pena recomanar "Àgora", una ambiciosa pel·lícula d'Alejandro Amenábar protagonitzada per la Rachel Weisz dedicada a la figura d'Hipàtia.

Com un puny

Una de les més belles cançons d'amor que he escoltat mai.


 
Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:

"Plagués a déu que mon pensar fos mort
E que passàs ma vida en dorment".

Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.

Punt de trobada

Imatge obtinguda de la xarxa

Escriure és un punt de trobada entre el que has viscut i el que has llegit, entre el que sents i penses i el que vols comunicar.