Les fantasies del nàufrag, de Pep Albanell

Pep Albanell
Les fantasies del nàufrag
Alzira: Edicions Bromera, 2015
Col·lecció Trànsit, 6
256 pp.
ISBN: 978-84-9026-543-7

P.V.P. : 14,96€

Les fantasies del nàufrag són les memòries novel·lades d'infantesa de Pep Albanell; des del seu naixement a Vic el dia de Nadal de 1945 en el si d'una família de classe treballadora, el posterior trasllat a la Seu d'Urgell i fins al tancament d'aquesta etapa de la seva vida amb el despertar de la seva sexualitat, l'atracció cap a les noies i l'inici com a escriptor. És el relat de l'entorn familiar, però també el de l'escola i la societat d'una determinada època de la nostra història recent, una època dominada per la precarietat, la grisor i la monotonia. 
D'aquest relat novel·lat destacaria diferents coses: l'estima i admiració cap als pares que transmet. Un pare humil, que no va rebre gaire formació i que va haver d'anar a la guerra, però treballador i amb recursos, que sap sortir-se'n i tirar endavant; i una mare afectuosa i comprensiva. 
En un moment donat l'autor es planteja si es pot fer bona literatura a partir de bons sentiments. I certament és fàcil posar-nos d'acord en que la bona literatura ha de remoure alguna cosa dins nostre, ha de ser transgressora fins a cert punt; però també és veritat que sense conèixer coses de l'entorn familiar d'un autor i de la seva infantesa no podem entendre el perquè de la seva obra i els valors que la sustenten. I la millor resposta la trobem en el llibre que tenim al davant. La família juga un paper fonamental per a que trobem el nostre lloc al món i per a explicar el que som i pensem. 
Pep Albanell ens confessa que els seus primers temps a la Seu van ser difícils. Era un nen tímid, introvertit i solitari al que li costava fer amics i que va patir un cert grau d'assetjament o del que ara la psicologia anomenaria mobbing. D'aquí el títol. Se sentia un nàufrag en el seu trajecte de casa a l'escola, sol en la seva lluita per tirar endavant i trobar el seu lloc a la societat. I també té a veure amb la seves primeres lectures, concretament amb Robinson Crusoe, personatge amb el que es va identificar en la seva lluita. 
Resulten entranyables els episodis on relata la seva iniciació en el món de la lectura i la literatura, com descobreix el que és una biblioteca pública, com va creant la seva pròpia biblioteca a través d'un personatge tan peculiar con el senyor Miñambres, la relació tan especial que estableix amb la senyora Poch, la bibliotecària; com descobreix que hi ha una literatura en la llengua que parla, i que és diferent de la llengua en que estudia i escriu. Perquè estem parlant dels anys 50 del segle passat, una època grisa (hi ha un moment en que descriu amb mestria la recança que li produeix el caqui dels soldats de la caserna, el negre de les sotanes dels seminaristes i la grisa fredor dels dies d'hivern) on no hi havia gaires coses millors a fer que romandre vora l'estufa amb un llibre a les mans. 
Perquè Les fantasies del nàufrag és també la crònica d'un temps i d'un país, on els al·licients eren pocs i no anaven gaire més enllà dels pessebres per Nadal i les processons per Setmana Santa; història viva d'allò que no acostuma a formar part dels llibres d'història.
Les fantasies del nàufrag és també, però, literatura amable que es llegeix amb un somriure. Perquè malgrat la grisor de l'època, les privacions i el dramatisme d'algunes situacions (com la malaltia sobtada del senyor Miñambres, la mort prematura de la mare o la crua realitat de rodamons que treien regularment el cap per la Seu) imposa la bonhomia i els bons sentiments dels protagonistes. 
M'ha agradat i crec que val molt la pena; perquè parla de realitats properes que podem identificar fàcilment; perquè ens parla del que és créixer i trobar el nostre lloc al món; de totes aquelles persones que ens han comprès i ens han ajudat a créixer i madurar; de com es pot desvetllar la passió per la lectura; perquè ens parla també de l'ofici d'escriure. 
Sí, en aquesta novel·la trobareu bons sentiments, qualitat humana i la crònica quotidiana d'una època que ja queda llunyana. 
Com podeu veure, d'elements d'interès no n'hi manquen.

LIJ - De quin color és un PETÓ?

Rocio Bonilla
De quin color és un petó?
Barcelona: Animallibres, 2015 
Col·lecció Àlbums il·lustrats, 20
32 pp.
ISBN: 978-84-15975-61-8
PVP: 15,95€

De quin color és un petó? és un deliciós i estimulant àlbum il·lustrat que s'articula a partir dels colors. 
La Mònica és un nena a la que el que més li agrada és pintar. Ha pintat un munt de coses, però no ha pintat mai un petó. A partir d'aquí va pensant en els diferents colors per a veure quin és el que més s'escauria. Tots els colors li agraden per una banda, però els va descartant perquè també formen part de coses que li desagraden, fins a un final obert en el que cada petit lector podrà fer les seves interpretacions.

L'àlbum destaca per la interacció constant que estableix amb el lector, fent-lo partícip de les reflexions i dubtes de la protagonista; per l'ús de determinats elements com ara la lletra (d'impremta, però amb paraules en lletra lligada i d'altres en majúscula), que afavoreix la identificació de paraules, la incorporació de vocabulari  i reforça l'aprenentatge de la lectura; i per l'originalitat en introduir elements com el sobrenom de Minimoni, que porten a una lectura activa i estimulen la capacitat de deducció dels més petits.

Un àlbum per a primers lectors que tant val la pena tenir a casa com a l'escola, que pot funcionar com a àlbum d'imaginació per l'originalitat del plantejament, però també com a llibre de coneixements. 
Per a nens i nenes a partir de 4 anys.

També això passarà, de Milena Busquets

Milena Busquets
També això passarà
(traducció del castellà de Lurdes Serramià)
Barcelona: Ara llibres - Amsterdam, 2015
176 pp.
ISBN: 978-84-15645-60-3

També això passarà és una novel·la de caire autobiogràfic que reflexiona sobre la vida, la pèrdua i els valors d'una determinada generació. 
Milena Busquets és filla d'Esther Tusquets, que va fundar i dirigir durant quaranta anys l'Editorial Lumen. Esther Tusquets va formar part d'aquell moviment que es va anomenar la Gauche Divine, una colla de personatges fills de la burgesia i la classe alta barcelonina intel·lectualment inquiets que volien viure en llibertat i canviar la societat entre còctels i la bohèmia del seu món. Suposo que per a ells era més important l'estil de vida, la gent amb qui tractaven, el món de les seves ocupacions, que l'àmbit domèstic. Sembla que Esther Tusquets no va entrar mai en una cuina (per això estaven les minyones) i la protagonista del relat afirma que ella forma part de la darrera generació que va haver de fer coses per reclamar l'atenció dels seus pares. 
La novel·la parteix de la mort de la mare, que és enterrada a Cadaqués. Aquesta circumstància porta la protagonista, la Blanca, a un viatge des de Barcelona fins a la casa d'estiueig a Cadaqués, per retrobar-se i elaborar la pèrdua que li ha suposat la desaparició de la mare, amb qui l'unia un fort vincle. En aquest viatge l'acompanyen els seus dos fills, els dos ex-marits, l'amant actual, dues amigues força peculiars, la parella d'una d'elles i la minyona. 
Adopta la forma de monòleg interior amb la mare i s'alterna amb el joc que donen la resta de personatges. El relat és amè, amb un llenguatge planer, directe, sense sofisticacions, que enganxa i transmet amb eficàcia reflexions sobre el sentit de la vida, tot reivindicant el plaer a través del sexe, com la màxima expressió de la vitalitat i l'alegria de viure ("El contrari de la mort no és la vida, és el sexe.")
Hi he trobat sensacions viscudes sobre el buit que deixa una persona desapareguda, sobre l'empenta definitiva que suposa cap a la maduresa. 

Diuen que és una de les novel·les de l'any i la veritat és que fa de bon llegir pel seu savi equilibri entre sensualitat i emotivitat.

Totes les families son psicòtiques, de Douglas Coupland

Douglas Coupland
Totes les families son psicòtiques
Barcelona: Editorial Destino, 2010
Col·lecció L'àncora
325 pp.
ISBN: 978-84-9710-028-1

De vegades arribes a un llibre a través d'un altre llibre. Quan llegia La llibreria dels finals feliços es feia referència a Totes les families son psicòtiques com una obra de referència de l'humor més corrosiu. Tenia bons records d'haver llegit llibres amb un esperit semblant i haver-m'ho passat molt bé. M'ho vaig apuntar, el vaig buscar i ara l'he pogut llegir. M'ha passat d'altres vegades, que les expectatives sobre un llibre m'hagin dut a un cert grau de decepció. I no dic això com a demèrit de l'obra comentada, potser és senzillament una qüestió de sensibilitat i gust personal. 
Totes les families son psicòtiques pretén fer humor sobre els desequilibris i les contradiccions que genera la vida de la societat contemporània. Parteix d'una trobada familiar per assistir al viatge en un transbordador espacial d'una de les protagonistes i va encadenant situacions delirants i records per a dibuixar la disfuncionalitat de la família protagonista. Personalment em costa pair que es faci humor i es frivolitzi sobre la sida, el càncer o les malalties mentals. O que es ridiculitzi l'autoritat moral i el respecte que haurien de representar uns pares. O les referències més aviat barroeres als excessos de la indústria farmacèutica, la clonació humana o el debat que haurien de generar les mares de lloguer. 

Crec que a la novel·la li falla el punt amb el qual abordar totes aquestes qüestions. No em sembla -ni que sigui una novel·la d'humor- que calgui fer-ho a base de situacions estripades i passades de voltes, amb personatges allunyats de qualsevol consistència moral.
Reconec que amb aquesta novel·la m'ha fallat la sintonia, el feeling; però potser hi haurà qui la trobarà divertida.

Petis plaers: Simplement caminar

Caminar és una de les maneres més autèntiques que disposem de relacionar-nos amb el món que ens envolta. Sovint la vida passa rabent pel nostre davant i cal dir que caminant recuperem la justa mesura del que som en relació al món. Caminar estimula l'observació atenta de la realitat, la reflexió sobre el que veiem i escoltem. I esdevé plaer quan prens consciència del benestar que t'ha aportat la caminada. 

No és tant per assolir un nivell físic o esportiu, tot i que hi ajuda, sinó per retrobar l'autèntica dimensió d'un mateix. Sovint vivim amb pressa, tenim moltes ocupacions, fem un munt de coses, ens desplacem constantment d'un lloc a un altre a un ritme frenètic com si calgués aprofitar fins a l'últim segon del nostre temps, certificant així l'alineació absurda que defineix la vida moderna; i potser cal reivindicar viure a un altre ritme, més lentament, assaborint més les coses que formen part de la nostra vida. I caminar defineix una manera de relacionar-nos amb el món amb més llibertat i capacitat de gaudir de la vida: definim espais, temps, ritmes,...
És senzill i barat. Sortir i gaudir, sols o en companyia. No hi ha més. 
Petit plaer de la vida.

Tot Mafalda, de Quino

Quino (Joaquín Salvador Lavado Tejón)

Tot Mafalda

Barcelona: Editorial Lumen S.A., 2008

Col·lecció Tebeoafines, 1

608 pp.

ISBN: 978-84-2644-600-8

P.V.P.: 44,90€

Sóc un contemporani de la Mafalda. Tinc en comú amb ella haver nasscut en dates molt properes i ser fill d'un mateix temps. Umberto Eco la va definir amb encert com una "heroïna genïuda que rebutja el món tal com és.... reivindicant el dret a continuar essent una nena que no vol fer-se càrrec d'un univers adulterat pels pares". I és que la Mafalda és com la consciència crítica d'una època. Seguir les seves tires és seguir les inquietuds socials de mitjans els 60 i els neguits que plantejava la situació política i econòmica d'Argentina i del món. La Mafalda és una nena sensible i espontània que segueix amb interès el que passa al món i que està preocupada per l'armamentisme, la fam, la pobresa, les desigualtats socials, el paper de la dona a la societat, l'encariment del cost de la vida, la superpoblació (s'alarmava perquè la Xina havia arribat als 700 milions i a hores d'ara ja té més o menys el doble), la contaminació, el racisme, la violència,... 

Són tires d'un humor crític i esmolat protagonitzades per una nena que passen revista a l'actualitat del moment i a les inquietuds del seu creador. 

Perquè de la Mafalda potser ens ha quedat la seva aversió a la sopa, però resulta entranyable quan parla i juga amb la bola del món i diu que de gran li agradaria ser traductora de l'ONU per afavorir que les nacions s'entenguin millor. 

La Mafalda no està sola a l'hora de transmetre'ns la seva visió del món. Compta amb els seus amiguets Felipe, Manolito, Susanita, Miguelito i Libertad. 

El Felipe és també un bon nen, sensible i somiador, al que li fa molta mandra anar a escola i posar-se a fer els

Felipe

deures. Li agrada llegir les historietes d'El llanero solitario i jugar a pistolers.  

La Susanita és el pol oposat a la Mafalda. És una nena frívola que només aspira a trobar marit i tenir fills. No aspira a treballar sinó a que la mantinguin. És egoista i tafanera de mena i no es pot dir que sigui noble sinó més aviat cruel en les seves bromes als altres, sobretot al Manolito.

Susanita

Va caracteritzada a l'antiga, amb un pentinat de dona gran (que en el fons és el seu esperit). Crec que és un personatge que serveix a l'autor per a qüestionar amb sarcasme el rol tradicional de la dona a la societat. 

El Manolito és el fill de l'amo de la botiga de queviures (Almacén Don

Manolito

Manolo). És un personatge primari i matusser totalment allunyat de la sensibilitat social de la Mafalfa i de qualsevol mena de subtilesa que només pensa en els diners i el negoci. 

També tenim en

Miguelito

Miguelito, que amb un simpàtic cap com de fulles és d'allò més fantasiós i tendre; i la Libertad, que tot allò que té de petita ho té d'esmolada. 

Libertad

Viu en un pis petit amb els seus pares i un germanet que es diu Guille. 

La mare va deixar els seus estudis per convertir-se en mestressa de casa quan va conèixer i es va casar amb el pare. I aquest fet va sortint irònicament amb esperit crític en diferents tires. 

Els pares

Guille

El pare treballa d'oficinista en una companyia d'assegurances, li agrada cuidar plantes i pateix per arribar a final de mes.

És el joc que dóna cadascun d'ells amb les seves particularitats el que permet a Quino desenvolupar el seu discurs social. 

Sorprèn trobar sentències i reflexions plenament vigents cinquanta anys després. I és que o bé el món ha canviat molt poc malgrat el temps transcorregut o bé els problemes segueixen sent els mateixos. 

El volum és un recull exhaustiu de tot el material gràfic protagonitzat per la Mafalda aparegut a la premsa entre 1964 i 1973. Cal valorar l'annex que recull els fets històrics entre aquestes dates tant a nivell nacional com internacional i que permeten contextualitzar millor el contingut de les tires i entendre'n el seu sentit. 

A partir de 1973, quan s'acomiada dels seus lectors, ja només presta la seva imatge a campanyes en defensa de la infantesa. 

No és un volum gaire manejable (pesa més de 4 kg), no és dels que et posaries a llegir en una terrassa mentre prens un refresc, però és una obra de referència exhaustiva sobre un personatge que ha esdevingut universal. Sens dubte, una de les millors inversions que pots fer amb un bitllet de 50 a la butxaca; per a gaudir i guardar en un lloc privilegiat entre els prestatges de la teva biblioteca. 

Quino

Voldria acabar amb una descoberta que he fet per sorpresa, un fragment d'un article del que posteriorment va ser president argentí Raúl Alfonsín (crec que l'article és més o menys del 1968): "Quan un poble no troba els canals naturals per expressar-se, la història ha demostrat que aconsegueix de fer-ho a través de vies insòlites."

No ho trobeu de rabiosa actualitat?

Les dones sàvies de la muntanya, de David Martí

David Martí Martínez
Les dones sàvies de la muntanya
Barcelona: Edicions 62, 2014

Col·lecció Èxits, 119
264 pàgines
ISBN: 978-84-297-7147-3
P.V.P.: 19,50€

Hi ha un temps relativament recent en que anar al metge no formava part dels hàbits quotidians. La gent només hi anava quan estava realment greu cercant aquell tractament que no estava al seu abast. Habitualment es passava amb remeis casolans que servien per alleugerir els símptomes de les malalties més lleus i habituals. Hi havia un saber ancestral compartit sobre les propietats medicinals de les plantes que s'anava transmetent oralment i mitjançant l'experiència compartida. I aquí és on entra la protagonista d'aquesta novel·la, la Sofia, que es deu dir així en honor a la darrera trementinaire (la Sofia d'Ossera) de la que es té notícia i que va fer el seu darrer viatge per fer arribar els seus remeis l'any 1982. 
I és que Les dones sàvies de la muntanya ret homenatge a la figura de les trementinaires, unes dones (perquè era un ofici femení) que elaboraven remeis casolans (ungüents, combinacions d'herbes, olis,...) a partir del coneixement que tenien del medi natural i que marxaven un cop o dos l'any per vendre els seus remeis als clients habituals, amb els que mantenien una relació directa de confiança basada en la coneixença.
Era una ocupació localitzada a l'Alt Urgell, a Vall de Vansa, entre la Serra del Cadí i Port del Comte, al voltant de la població de Tuixent, on es troba actualment el Museu de les Trementinaires. 
Per què era una ocupació tan localitzada? Doncs per la situació que es va viure a mitjans del segle XIX en aquell indret. L'increment demogràfic va fer que no hi haguessin recursos suficients per a la gent de la vall i que molts homes emigressin a la recerca d'un futur millor. La novel·la, ben documentada, mostra aquest fet en l'emigració a França del pare de la protagonista. Les dones que van quedar soles van trobar un mitjà de subsistència en l'activitat trementinaire. L'ofici deu el seu nom a la trementina, un preparat a partir de la resina del pi roig de la que se'n feien pegats contra les picades, els cops i les torçades; i que els va donar molta popularitat. 

Les dones sàvies de la muntanya planteja una intriga a estones truculenta protagonitzada per trementinaires. Hi veiem l'ofici, les condicions de vida, l'entorn social, escenaris coneguts; tot amanit amb algunes llegendes i una intriga entre criminal i passional que es va desenvolupant fins al desenllaç final. 
Fa de bon llegir, es digereix sense dificultat i aporta un coneixement enriquidor d'un ofici perdut que va ser ben present durant més de cent anys en el nostre entorn més proper.

Prudència

"La prudència hauria de ser un gest elemental de respecte a la veritat." 

(Gregorio Luri, 1955)

L'home que mirava passar els trens, de Georges Simenon

Georges Simenon
L'home que mirava passar els trens
(traducció de Ramon Folch i Camarasa)
Barcelona: Edicions 62, 2003
Col·lecció de Novel·la Negra de l'AVUI, 1
255 pp.

Tenia entre les meves assignatures pendents llegir Simenon (1903-1989). Com a escriptor va tenir una fecunditat extraordinària i no sabia si començar per alguna novel·la protagonitzada pel cèlebre inspector Maigret o per quelcom diferent. Finalment m'he decidit per aquesta segona opció i confesso que la tria m'ha entusiasmat. 
L'home que mirava passar els trens ens presenta Kees Popinga, un home al voltant de la quarantena que gaudeix d'una posició confortable a la ciutat holandesa de Groningen. Casat, dos fills, una casa construïda al seu gust, una bona feina com apoderat d'una important empresa naviliera,... Tot a la seva vida gris i monòtona reforça una posició de petit burgès benestant. De cop i volta, una nit, el seu cap li confessa que ha estat defraudant des de fa temps la seva empresa, que està a punt de declarar-se en fallida i que ell simularà el seu suïcidi i fugirà no se sap on per tornar a començar. Aquesta confessió el trasbalsa i veu trontollar tot allò que ha anat construint al llarg dels anys. Ell també decideix fugir i inicia una peculiar espiral delictiva. Assistim, en un relat magistral, al procés de degradació de la seva ment, a com s'altera la seva percepció de la realitat, a com es van desenvolupant els seus deliris i la seva paranoia.
I aquí crec que rau un dels gran valors d'aquest llibre, el brillant exercici d'instrospecció en una ment malalta que fa l'autor gratant en els meandres més foscos de la condició humana. 
La traducció de Folch i Camarasa és excel·lent, aconseguint en tot moment que el text flueixi amb amenitat i elegància. 
Del tot recomanable.  

Molts? Pocs? Bons!!!

La lectura sempre ens planteja el repte de la tria. Comptem amb estrictes limitacions temporals i sovint ens adonem amb cert neguit de tot allò que s'escapa del nostre abast. Per això és important, seguint les nostres preferències i necessitats, triar bé i encertar. 

Haurem triat bé si després d'haver llegit un llibre sentim que hem guanyat alguna cosa: una idea, una reflexió, sentiments, emocions,... 

Si recordem aquell títol o autor. Si la lectura ha deixat una empremta que perduri en el temps. De vegades val la pena recórrer a la saviesa de filòsofs o humanistes que perviuen en nosaltres, perquè és de la seva experiència que encara bevem avui i és fantàstic comprovar que hi ha reflexions que encara perduren dos mil·lennis més enllà: 

"No cal llegir gaires llibres, sinó llegir-ne de bons.” 

               Sèneca (4 a.C - 65 d.C)