Ressenyar: una justificació

Quan publico una ressenya en aquest blog les meves expectatives són més aviat baixes i les meves ambicions més que modestes. Sóc ben conscient que són escrits que no interessen gairebé a ningú i que en qüestions de lectura el que més funciona és el boca-orella, la recomanació d'un amic o conegut i el que de vegades s'escolta en els mitjans audiovisuals o xarxes (com espais de booktokers a Tik Tok o els qui fan un vídeo a Youtube per a recomanar un títol). La cosa és que la ressenya de llibres es va desplaçant des de les pàgines dels suplements literaris dels diaris cap a les plataformes d'aquests nous mitjans. I cal buscar les raons en l'audiència i la repercussió d'aquests continguts a la premsa i el cost de mantenir-los. Diria que poca gent arriba a un llibre per la ressenya llegida en un diari i que moltes vegades les llistes de recomanacions que es publiquen són més fruit dels interessos i pressions de les editorials que dels gustos dels periodistes, que difícilment poden haver llegir tot allò que recomanen.
Tot això ve a tomb després d'haver llegit un article de David Guzmán titulat La crítica en estat crític i publicat en el número 524 de la revista L'Avenç d'aquest més d'octubre de 2025, on es fa ressò de l'anunci que l'agència nord-americana Associated Press deixaria de publicar ressenyes literàries. Els motius que addueix fan referència al baix nombre de lectors i al fet que ja no justifica els costos de coordinació, redacció i edició d'aquests continguts. Només es faran ressò, com a notícia cultural, quan d'algun títol se'n parli molt a nivell mediàtic.
Dit això, des d'aquest blog no pretenc prescriure les lectures de ningú, tan sols deixar testimoni dels llibres que han passat per les meves mans, de la meva vida com a lector. Perquè crec que totes les lectures deixen la seva empremta. D'algunes potser només recordaràs que t'ho vas passar molt bé, d'altres que vas riure molt; d'altres que et van fer reflexionar sobre tal tema o tal altre. Crec que gairebé tots els llibres tenen la seva funció. I em sembla important poder fer una reflexió reposada, equànime, que destaqui en positiu els valors d'un llibre. I res millor que compartir-ho amb qui li pugui interessar. 

Això és ara vidalectora. Reflexions reposades sobre l'empremta que m'han deixat els llibres que llegeixo. Per a tots vosaltres, com i quan vulgueu.

La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol

Albert Sánchez Piñol

La pell freda
Barcelona: Edicions La Campana, 2003
Toc de ficció. 28

312 pp.
ISBN: 84-95616-25-4 (9788495616258)

La pell freda és una novel·la inclassificable que relata l'arribada a un illot remot prop de l'Antàrtida d'un personatge (del que no sabem el nom) que fuig d'una història personal tortuosa ("No maleïa una gent, només els sentiments que encara m'unien al passat", "Només era un reclús de la meva memòria").
A l'arribada descobreix la presència d'un altre individu misteriós i apàtic que viu al far (en Batís Caffó) i aviat descobreix la presència d'uns estranys rèptils que posen en perill la seva vida.
A partir d'aquí s'inicia el curiós relat de la seva lluita per la supervivència, on veiem com es van apoderant d'ell la barbàrie i la brusquedat fins a convertir-lo en un individu primitiu i feréstec cada cop més allunyat de qualsevol principi moral. Arriba un punt en que les seves úniques ocupacions són matar (els granotots que els assetgen de nit) i descarregar els seus genitals, havent perdut tot vincle emocional o afectiu amb el que l'envolta.
La narració té un dels seus punts àlgids quan reflecteix amb encert l'estat de confusió mental del protagonista que, al límit de la seva resistència física i del contacte amb la realitat, té al·lucinacions.

La narració fa un gir sorprenent quan planteja com a alternativa a la guerra que en Batís i el protagonista mantenen contra els granotots, la treva i el coneixement, a l'adonar-se que l'estratègia seguida porta a l'eternització del conflicte (sembla una metàfora sobre com afrontar les guerres i les lluites armades. Treva i negociació?). No sé si això formava part de les intencions de l'autor, però resulta un text molt suggeridor sobre les essències de la conducta humana.
El final de la història, però, deixa alguns interrogants oberts. Per què el protagonista no abandona l'illa quan té ocasió? El seu passat justifica isolar-se i trencar qualsevol vincle amb la civilització? Per què es queda a l'illa? Per a seguir lluitant contra els granotots? Per a seguir fornicant amb la mascota?
Una narració impactant i suggeridora que no us deixarà indiferents i que és rica en sentències, aforismes i frases que són veritables càrregues de profunditat per acostar-nos al psiquisme del protagonista. Llegiu-la si encara no ho heu fet i opineu.

Llegir: On? Quan?

La lectura voluntària és una activitat que sempre va lligada a la satisfacció d'unes necessitats i les respostes poden ser moltes i variades. D'una banda, hem de llegir en els llocs on puguem fer-ho. Hi ha qui és capaç de llegir en llocs amb sorolls i moviments de gent, com podem ser els autobusos o els vagons d'un tren o metro. D'altres, necessiten aïllar-se i disposar d'un entorn tranquil i agradós. Hi ha qui s'aïlla amb uns auriculars connectats a qualsevol font de so que li permeti concentrar-se en la lectura. D'altres prefereixen el silenci. Però resulta important poder triar el lloc que farà honor a la nostra lectura: pot ser aquell racó confortable de casa on ens retrobem amb nosaltres mateixos després d'un dia atrafegat, aquella cala tranquil·la on carreguem les piles a les nostres vacances o el llit que ens promet un descans reparador i una finestra oberta cap als nostres somnis. D'una altra, quan llegim perquè ens ho volem passar bé és important poder triar el moment en que aquesta lectura ens resultarà satisfactòria. Sovint hom prefereix dedicar a la lectura els darrers moments del dia, abans d'anar a dormir, quan intentem trobar uns moments de serenor que ens permetin conciliar millor el son. Hi ha qui prefereix llegir de bon matí, en llevar-se, abans d'encetar les activitats d'un nou dia. I hi ha qui aprofita qualsevol moment lliure del dia, com una manera de desconnectar quan les circumstàncies ho permeten i devorar amb avidesa aquella història que ens té enganxats. Sigui quin sigui el lloc i el moment, la lectura ha de ser una font de satisfacció personal, una activitat que ens proporcioni vivències enriquidores i gratificants. El lloc i el moment depenen molt de les circumstàncies personals de cadascú, però cal que tothom el descobreixi i l'incorpori a les seves rutines. I tu, on i quan llegeixes?

Una mirada anglesa, de Lluís Foix

Lluís Foix Carnicé
Una mirada anglesa (pròleg de Carles Casajuana)
Barcelona: Columna Edicions, 2021

Col·lecció Clàssica
288 pp.
ISBN, 978-84-664-2588-9 
PVP: 20,50€

Lluís Foix i Carnicé (Rocafort de Vallbona, 1943) va ser nomenat corresponsal del diari La Vanguardia a Londres el 1974, i s'hi va estar fins al 1981. Era una època en que una corresponsalia com aquesta era una designació de prestigi (prestigi que s'ha anat perdent davant la creixent precarització de la professió periodística) i esdevenia una atalaia privilegiada per a seguir els esdeveniments amb més ressò del món. Va assistir a l'ascens de Margaret Thatcher com a Primera Ministra del Regne Unit, de Ronald Reagan a la Presidència d'Estats Units, a la invasió soviètica d'Afganistan i als primers anys de la Transició espanyola; entre d'altres. Vist en perspectiva són esdeveniments i transformacions que han posat les bases del món que coneixem avui.

Foix va tenir temps d'observar i conèixer a fons els anglesos i aprofundir en la seva idiosincràsia. I d'aquí neix una sana admiració no exempta de crítica quan analitza l'error que per a ell va ser el Brexit o valora el seu classisme i la hipocresia camuflada d'amabilitat que impregna les relacions socials. Tots els pobles, sense excepció, tenen grans qualitats i també els seus defectes. I haver-hi viscut suposo que et fa destacar-ne les virtuts.

Foix parla amb admiració de la seva manera de fer i pensar, del seu sentit comú i pràctic, del seu sentit de la justícia, la llibertat i la democràcia.

Destaca la seva capacitat de cuidar i conservar les coses, que ajuda a definir un sentit de pertinença molt fort. 

Malgrat haver acollit durant gran part de la seva vida algú com Karl Marx i d'altres grans pensadors i revolucionaris, recelen d'ideals i revolucions (intel·lectual té un to despectiu entre els anglesos). Prefereixen que tot continuï igual per a que, si és el cas, algun dia pugui canviar.

Foix parla d'un munt de coses, dels literats, dels polítics, de la premsa (com m'ha agradat quan diferencia entre audiència i influència al parlar dels mitjans), de la BBC com a model de radiotelevisió pública, dels cementiris, del sentit de l'humor,...

Són confidències que fa des de l'admiració i des de la nostàlgia del temps que hi va passar.

Una mirada anglesa té molt d'autobiografia i de crònica d'esdeveniments viscuts en primera persona. Està farcit d'anècdotes personals i esdevé un document valuós tant per endinsar-se en els esdeveniments més rellevants de la segona meitat del segle XX com per atansar-se a la realitat d'una ciutat i un país que durant una època llarga va ser la capital d'un impressionant imperi i del món.

Foix ens parla amb passió del periodisme, dels canvis que ha experimentat i expressa la seva admiració pel rigor i la qualitat del periodisme britànic seriós i la seva capacitat d'influir en la política i les grans decisions.

Llegir-lo és també assistir a una magistral sessió d'història sobre esdeveniments recents amb les claus per a entendre-la i interpretar-la.

És el que hi trobareu a Una mirada anglesa: la seva manera de viure el periodisme, la nostra història de les darreres dècades i una visió singular de Londres i dels anglesos i britànics en general. Llegir a Foix sempre és un plaer i ell sempre té l'habilitat de fer-ho interessant i amè des de l'ofici i el rigor.