Llegir: On? Quan?

La lectura voluntària és una activitat que sempre va lligada a la satisfacció d'unes necessitats i les respostes poden ser moltes i variades. D'una banda, hem de llegir en els llocs on puguem fer-ho. Hi ha qui és capaç de llegir en llocs amb sorolls i moviments de gent, com podem ser els autobusos o els vagons d'un tren o metro. D'altres, necessiten aïllar-se i disposar d'un entorn tranquil i agradós. Hi ha qui s'aïlla amb uns auriculars connectats a qualsevol font de so que li permeti concentrar-se en la lectura. D'altres prefereixen el silenci. Però resulta important poder triar el lloc que farà honor a la nostra lectura: pot ser aquell racó confortable de casa on ens retrobem amb nosaltres mateixos després d'un dia atrafegat, aquella cala tranquil·la on carreguem les piles a les nostres vacances o el llit que ens promet un descans reparador i una finestra oberta cap als nostres somnis. D'una altra, quan llegim perquè ens ho volem passar bé és important poder triar el moment en que aquesta lectura ens resultarà satisfactòria. Sovint hom prefereix dedicar a la lectura els darrers moments del dia, abans d'anar a dormir, quan intentem trobar uns moments de serenor que ens permetin conciliar millor el son. Hi ha qui prefereix llegir de bon matí, en llevar-se, abans d'encetar les activitats d'un nou dia. I hi ha qui aprofita qualsevol moment lliure del dia, com una manera de desconnectar quan les circumstàncies ho permeten i devorar amb avidesa aquella història que ens té enganxats. Sigui quin sigui el lloc i el moment, la lectura ha de ser una font de satisfacció personal, una activitat que ens proporcioni vivències enriquidores i gratificants. El lloc i el moment depenen molt de les circumstàncies personals de cadascú, però cal que tothom el descobreixi i l'incorpori a les seves rutines. I tu, on i quan llegeixes?

Una mirada anglesa, de Lluís Foix

Lluís Foix Carnicé
Una mirada anglesa (pròleg de Carles Casajuana)
Barcelona: Columna Edicions, 2021

Col·lecció Clàssica
288 pp.
ISBN, 978-84-664-2588-9 
PVP: 20,50€

Lluís Foix i Carnicé (Rocafort de Vallbona, 1943) va ser nomenat corresponsal del diari La Vanguardia a Londres el 1974, i s'hi va estar fins al 1981. Era una època en que una corresponsalia com aquesta era una designació de prestigi (prestigi que s'ha anat perdent davant la creixent precarització de la professió periodística) i esdevenia una atalaia privilegiada per a seguir els esdeveniments amb més ressò del món. Va assistir a l'ascens de Margaret Thatcher com a Primera Ministra del Regne Unit, de Ronald Reagan a la Presidència d'Estats Units, a la invasió soviètica d'Afganistan i als primers anys de la Transició espanyola; entre d'altres. Vist en perspectiva són esdeveniments i transformacions que han posat les bases del món que coneixem avui.

Foix va tenir temps d'observar i conèixer a fons els anglesos i aprofundir en la seva idiosincràsia. I d'aquí neix una sana admiració no exempta de crítica quan analitza l'error que per a ell va ser el Brexit o valora el seu classisme i la hipocresia camuflada d'amabilitat que impregna les relacions socials. Tots els pobles, sense excepció, tenen grans qualitats i també els seus defectes. I haver-hi viscut suposo que et fa destacar-ne les virtuts.

Foix parla amb admiració de la seva manera de fer i pensar, del seu sentit comú i pràctic, del seu sentit de la justícia, la llibertat i la democràcia.

Destaca la seva capacitat de cuidar i conservar les coses, que ajuda a definir un sentit de pertinença molt fort. 

Malgrat haver acollit durant gran part de la seva vida algú com Karl Marx i d'altres grans pensadors i revolucionaris, recelen d'ideals i revolucions (intel·lectual té un to despectiu entre els anglesos). Prefereixen que tot continuï igual per a que, si és el cas, algun dia pugui canviar.

Foix parla d'un munt de coses, dels literats, dels polítics, de la premsa (com m'ha agradat quan diferencia entre audiència i influència al parlar dels mitjans), de la BBC com a model de radiotelevisió pública, dels cementiris, del sentit de l'humor,...

Són confidències que fa des de l'admiració i des de la nostàlgia del temps que hi va passar.

Una mirada anglesa té molt d'autobiografia i de crònica d'esdeveniments viscuts en primera persona. Està farcit d'anècdotes personals i esdevé un document valuós tant per endinsar-se en els esdeveniments més rellevants de la segona meitat del segle XX com per atansar-se a la realitat d'una ciutat i un país que durant una època llarga va ser la capital d'un impressionant imperi i del món.

Foix ens parla amb passió del periodisme, dels canvis que ha experimentat i expressa la seva admiració pel rigor i la qualitat del periodisme britànic seriós i la seva capacitat d'influir en la política i les grans decisions.

Llegir-lo és també assistir a una magistral sessió d'història sobre esdeveniments recents amb les claus per a entendre-la i interpretar-la.

És el que hi trobareu a Una mirada anglesa: la seva manera de viure el periodisme, la nostra història de les darreres dècades i una visió singular de Londres i dels anglesos i britànics en general. Llegir a Foix sempre és un plaer i ell sempre té l'habilitat de fer-ho interessant i amè des de l'ofici i el rigor.