Les paraules justes, de Milena Busquets

Milena Busquets
Les paraules justes (Traducció de Lurdes Serramià)
Barcelona: Amsterdam, 2022
200 pp
ISBN: 978-84-17918-69-9
PVP: 16,90€

De vegades tendim a idealitzar la vida dels escriptors pensant que duen una vida regalada, dedicada a quelcom que els apassiona -suposo-, amb horaris flexibles, tocats per la vareta màgica de la creativitat i admirats per la seva obra. És fàcil suposar que, en general, duen vides reeixides, allunyades de la mediocritat general.

Milena Busquets, d'extracció social burgesa, filla d'uns pares il·lustres: l'editora Esther Tusquets (1936-2012) -que va dirigir durant quaranta anys l'Editorial Lumen- i germana de l'arquitecte Òscar Tusquets; i del poeta i periodista Esteve Busquets (1908-1991); educada a l'elitista Liceu Francès i envoltada a casa d'allò que es va anomenar la Gauche Divine; amb vivenda a la part alta de Barcelona i casa a Cadaqués,...
Amb tots aquests antecedents és fàcil pensar que la vida t'anirà bé, que et guanyaràs la vida i podràs dedicar-te al que et vingui més de gust.
Les paraules justes és un dietari escrit al llarg de l'any 2021, en convivència amb els darrers mesos de l'època més dura de la pandèmia. La Milena (Barcelona, 1972) se'ns presenta com una dona enamoradissa, inestable, frívola, caòtica, desordenada (increïble l'anècdota de comprar tres vegades el mateix llibre per no ser capaç de trobar-lo entre el seu munt de llibres amuntegats; o la de comprar vàries ulleres de llegir perquè les perd o no sap on les deixa), insegura, fràgil emocionalment, amb visites regulars al psiquiatre des que va morir la seva mare, amb diversos amors fugissers, amb contradiccions,... Només deixa ferma constància de la seva voluntat d'arribar a escriure bones novel·les i de tenir cura i una bona relació amb els seus fills.

Amb tot això us preguntareu si té interès el que explica en el seu dietari. Doncs sí. Perquè si una cosa destaca del contingut són les seves afirmacions o sentències (no cal estar-hi d'acord, però sí que val la pena aturar-se i reflexionar), que resulten enginyoses i en alguns moments agosarades. Són com una mena d'aforismes sobre diferents aspectes de la vida. És un llibre que convida a subratllar.

No he aconseguit empatitzar humanament amb l'autora (pot ser un detall nimi, però no puc entendre que deixi anar que té una situació econòmica catastròfica quan està donant detalls del seu tren de vida), me n'allunyen realitats i valors, però he de reconèixer que l'he llegit amb un cert interès.

No sé si la Milena és una persona feliç, personalment no n'he de fer res, però quan parla d'aspectes personals denoto certa tristor (recorda que els pares la van tenir de grans i que no guarda gaires records d'haver jugat amb ella) i que encara està a la recerca de trobar l'estabilitat emocional.

Si per alguna cosa m'agraden els dietaris és perquè ens acosten a la realitat d'una vida. I si no estan gaire manipulats dibuixen les llums i les ombres que en formen part.

Manifiesto por la lectura, d'Irene Vallejo

Irene Vallejo
Manifiesto por la lectura
Madrid: Editorial Siruela, 2020
64 pp
ISBN: 9788419744593

PVP: 9,95€

Al febrer del 2020, la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya va encarregar a Irene Vallejo un Manifest per la lectura per acompanyar una petició d’un Pacte d’Estat per la lectura, després que acabés de publicar El infinito en un junco. Qui millor que ella per a un encàrrec com aquest? Algú que parla des del coneixement i des del cor de la importància dels llibres i del llenguatge, de com han estat de cabdals per al desenvolupament de la humanitat. La Irene Vallejo comunica molt bé, transmet entusiasme i passió pel tema del llibre i la lectura i m'encanta escoltar-la quan és entrevistada per a contagiar-me encara més d'aquest entusiasme.

El Manifiesto resulta interessantíssim i si véns de llegir L'infinit dins un jonc potser no t'aportarà grans descobertes; però resulta especialment reconfortant trobar-te idees i pensaments que tens interioritzats i aprofundeixen en les teves conviccions.

M'ha agradat quan afirma: "... la lectura seguirá cuidándonos si cuidamos de ella. No puede desaparecer lo que nos salva." Una de les moltes perles d'aquesta humanista aragonesa en aquest Manifiesto por la lectura.

Rimas y leyendas, de Gustavo Adolfo Bécquer

Gustavo Adolfo Bécquer
Rimas y leyendas
Penguin House, 2021
496 pp.
ISBN: ‎978-84-91050-33-9

Com a lector, una de les motivacions que he experimentat per a entomar la lectura d'un llibre, és la de connectar el text que tinc a les mans amb indrets per on m'he mogut i la inspiració del seu autor. És el cas de Gustavo Adolfo Bécquer i Fitero, a Navarra.

Sembla ser que Bécquer, malalt de tuberculosi, i tal com ell mateix esmenta a la Leyenda La cueva de la mora, va passar uns mesos a Fitero l'estiu de 1861 per a tractar-se amb les aigües del seu conegut balneari. I fins fa poc, a l'habitació 350 d'aquest renovat hotel hi ha hagut una placa per a recordar el pas del poeta per aquella habitació. En la meva estada hi he compartit paisatges, vistes, camins i indrets pintorescos que de ben segur van deixar la seva empremta en la sensibilitat del poeta i que d'alguna manera formen part de les seves creacions.

Bécquer és considerat un autor canònic de la
literatura castellana, d'aquells que et feien llegir quan la literatura formava part dels plans d'estudis.

M'he retrobat amb versos cèlebres, bellíssims, d'aquells que havia memoritzat cinquanta anys enrere, plens de musicalitat, amb un acurat treball de la rima; tot i que sempre prioritza el contingut i el que vol transmetre als condicionants formals.

Cueva de la Mora

Bécquer m'ha semblat un poeta intimista, pur, desproveït de retòrica, que tria els mots amb precisió tot cercant la bellesa.

A les Rimas ens parla de la seva concepció de la poesia, com si fos un recipient que es va omplint amb tot el que veiem i sentim; i del paper del poeta, que és el que ha de treure el que ha acumulat, tot cercant les paraules precises per a fer els poemes.

Els seus temes recurrents són l'amor i el desamor; i els patiments que li provoca no sentir-se correspost i la traïció als seus sentiments.

    Les llegendes són històries que generalment no tenen autor conegut i que la gent del poble ha sabut transmetre oralment de generació en generació, passant a formar part, així, de la cultura popular. Compten amb elements fantàstics, de vegades sobrenaturals. I les seves tenen una ambientació lúgubre, tenebrosa; on sovint la nit sempre sempre és present i on descobrim escenes vaporoses que ens endinsen en mons onírics. 

Un altre element que destaca són els monuments que hi apareixen com a escenari de les històries, edificis en runes, abandonats, on sembla possible qualsevol fantasia i que evoquen un passat en conflicte, com per exemple els enfrontaments entre cristians i sarraïns a l'Edat Mitjana, o més recentment la Guerra del Francès.

I és que Bécquer, de molt jove, va escriure una Historia de los Templos de España, tenia molts coneixements d'esglésies  de Toledo (crec que n'era el primer volum) i és possible que s'hagués documentat sobre l'imponent monestir cistercenc de Fitero, que reconeixem a El miserere. 

A Fitero potser només hi va estar aquell estiu de 1861, però on sí que hi va fer estades més regulars amb el seu germà va ser al monestir de Veruela, al Moncayo, prop de Saragossa. Aquí hi va escriure les seves Cartas desde mi celda i bona part de les seves llegendes que tenen per escenari indrets de la zona del Moncayo (i que subtitula com a leyenda soriana, aragonesa, toledana,...). Amb Bécquer tot aquest patrimoni de llegendes populars assoleix categoria literària, peces d'autor (publicades inicialment a la premsa de l'època), que són tal com ens han arribat fins avui.

La presència de Bécquer a Fitero s'ha sabut aprofitar i convertir-la en un atractiu turístic i cultural; des de la celebració del 150è aniversari de la seva mort fins a la creació de rutes amb el seu nom que passen per indrets referits a les seves llegendes o el balneari que du el seu nom.

Avui dia es llegeix poca poesia, que requereix d'un ritme pausat, reflexiu, allunyat dels ritmes que imposa la narrativa i el ritme de vida actual. Llegir a Bécquer és recrear-te en la paraula, en els seus significats, rellegir, tot analitzant les rimes que regalen la musicalitat al poema.

I llegir les seves Leyendas és endinsar-nos en un dels millors exemples de la literatura post-romàntica. 

Val la pena provar-ho i gaudir del que l'ha convertit en un clàssic.