La lectura en imatges - XIII

Amb una llum tènue, plàcidament, fent de l'hàbit una passió, obrint la porta als somnis, just abans d'anar a dormir. 

Actes d'amor...

... a les mascotes. Suposo que és el que va motivar l'acció d'un ciutadà que va intentar colar la seva tortuga en un avió per no deixar-la sola quan va marxar de viatge. El fet va passar a l'aeroport xinès de Guangzhou Baiyun el passat 29 de juliol. 

I a l'individu en qüestió no se li va acudir res millor que disfressar-la d'hamburguesa. La imatge és divertida i suposo que a més a més l'animal va tenir ocasió de fer alguna queixaladeta al full d'enciam que amb tanta gràcia el cobria. 

Ho he trobat entendridor, creatiu, simpàtic; molt d'estiu. 

Dissortadament els agents de duanes van trobar sospitosa la capsa de l'hamburguesa i el seu contingut més aviat boterut, i quan la van obrir van descobrir l'ardit del viatger. Oooooh! 

Però ho tindrem present per al proper Carnestoltes.

Creure en el prestigi de la paraula

Vallcorba era un editor culte, independent i de gust exquisit. Poques coses puc afegir a les que ja s'han dit des dels mitjans, més enllà de deixar constància de la meva admiració per la tasca que va dur a terme. 
Quaderns Crema, sota el seu paraigua, era un segell prestigiós d'autors i obres que calia reivindicar perquè aportaven alguna cosa més al panorama literari, i que eren fidel reflex dels gustos i les inquietuds del seu editor. Era persona curiosa i arriscada capaç d'anar contra corrent quan creia en els valors d'una obra o d'un autor. 
Va voler crear un públic lector en una època de supremacia de les imatges, convençut que només les paraules els hi poden donar sentit.
Gràcies, Jaume, per creure amb passió en els valors de la lectura i en el prestigi de la paraula. 
DEP.

Petits plaers: Caminar desclaç

Alliberar el peu del calçat, sentir l'escalfor de la rajola del terrat a les darreres hores de la tarda quan la calor deixa de ser intensa, la frescor i la suavitat de les rajoles de marbre en un moment de relax,... són petits plaers associats al fet de caminar descalç en aquests dies d'estiu. 
Caminar descalç és un acte de llibertat i confort en la intimitat de la llar a la recerca de moments de pau i retrobament, et fa sentir més viu i et permet recuperar els estímuls i les sensacions que el contacte amb el terra pot donar-nos.
L'herba fresca de bon matí, la terra entumida o la sorra de vora la platja són altres elements per oferir tot trepitjant un massatge agradable que ens alliberi de tensions i ens proporcioni un anhelat benestar. 

Què en quedarà de nosaltres?

Què en quedarà de nosaltres?
Només l'ombra d'un temps passat.
Si el temps pogués anar enrere
i algú us volgués recordar,
serà perquè l'enyorança
el cor ben pres li heu deixat.

Joan Pescador

L'edat ens fa més conservadors?

Hi ha una cosa clara: si no vols canviar el món quan ets jove (s'entén que per millorar-lo), difícilment voldràs fer-ho quan siguis gran. 

L'edat, però, t'acosta a la veritat i als seus matisos. Entens millor la complexitat de la realitat i potser ja no veus tan clars segons quins canvis. És el que en diuen la maduresa.
Un jove ha de ser d'esquerres gairebé perquè li toca ser-ho. Va amb l'edat i el seu esperit. Estic simplificant i aquí hi entrarien moltes matisacions, des de la influència de l'entorn familiar i la convicció amb la que s'hagin transmès determinades idees i valors, fins a moltes altres relacionades amb el medi on hagi crescut, les persones amb les que s'hagi relacionat, l'escola on hagi anat,...
Els canvis sempre provoquen incertesa i a partir d'una certa edat tendim a aferrar-nos al que dóna seguretat, al que creiem viable. La tranquil·litat i la confiança que dóna l'estabilitat també té un valor que no hem de menysprear. I tinguem clar que l'esperit revolucionari d'una gran majoria acaba on comencen els interessos de la seva butxaca.
Diria que tots volem un món millor i som capaços de mobilitzar-nos per allò que creiem just i necessari. I que hi ha un punt de no retorn en les nostres conviccions. Quan estem molt convençuts d'una cosa difícilment ens fem enrere. I diria també que és l'edat la que fa que no ens importin tant les conseqüències de segons què, perquè creiem que val més el que tenim a guanyar que no pas el que podem perdre, perquè en definitiva sempre s'ha tractat de deixar un món millor per als qui ens vénen al darrere.

Per què és important Montserrat?

Procuro no perdre mai el contacte regular amb Montserrat. De motius n'hi ha molts; sempre pot haver-hi una bona raó per pujar-hi: el paisatge i els valors naturals de la muntanya (avui reconeguts com a Parc Natural), les infinites possibilitats que ofereix a l'excursionisme, els concerts del Festival que s'hi organitza cada estiu, la impressionant col·lecció de pintura catalana del seu Museu, escoltar l'Escolania, la Moreneta,...
És un lloc que permet retrobar-te, que t'omple i et revitalitza. 
Ahir vaig decidir pujar-hi. M'atreia el programa del concert programat, que combinava la sonoritat de l'orgue amb el de la tenora i el flabiol. Va estar molt bé, però no és d'això del que volia parlar. Sortint del cotxe vaig coincidir amb una família catalana, matrimoni de mitjana edat i una filla d'uns onze o dotze anys. Tot caminant, la filla va deixar anar la pregunta següent: "Per què és important Montserrat?" Vaig pensar que era una molt bona pregunta que mereixia també una molt bona resposta. El pare no va entrar en el diàleg i la mare va improvisar el primer que li va passar pel cap: "Perquè és un lloc molt turístic, que hi va molta gent. Mmm, i perquè hi ha la Moreneta." 
La mare no va dir cap mentida, però em va semblar una resposta pobre, decebedora. Com a pares crec que som transmissors de valors i d'identitats. Hem de resultar convincents en allò que per a nosaltres és important. Els fills podran fer-los seus o no, però s'hi ha de posar convicció i solidesa. Potser no era el lloc adequat, però calia haver completat la resposta amb altres referències. Ignorava la mare que la Moreneta és la patrona de Catalunya? Ignorava el paper de Montserrat com a pal de paller de la cultura catalana, sobretot en la foscor del franquisme? Era conscient dels valors naturals (a nivell de flora i fauna) i paisatgístics de la muntanya? Podríem seguir. 

Em produeix un cert rebuig que tendim a valorar els llocs per la seva importància turística, que els valorem pel nombre de visitants. La massificació tendeix a degradar l'entorn natural. I els llocs són més enllà dels milions de persones que puguin visitar-lo. I és allò que configura la seva personalitat el que cal reivindicar i promoure.

Desconnectar

No entenc les vacances sense el significat d'aquest verb. Desconnectar, per mi, vol dir alliberar-se de tot allò que suposa una pressió sobre les activitats que desenvolupes al llarg del dia: horaris, obligacions, WhatsApp, telèfon mòbil, xarxes socials, correu electrònic,....
Desconnectar és una batalla guanyada al temps per retrobar-te amb tu mateix. 
La vida canvia quan no depens dels enginys que et mantenen connectat amb el món. Moltes vegades em pregunto si val la pena i compensa "estar al dia" de l'actualitat. Seguir-la és acumular neguits, insatisfaccions, veure créixer la indignació i, de vegades, posar-te de mal humor amb alguna informació. 
Per sort, la vida segueix el seu curs al marge de tot això i ofereix instants destinats a quedar enregistrats en la nostra memòria. Aprofiteu-los i no digueu mai "...és que no tinc temps de ...." 

Què tal si aquest cap de setmana us reserveu uns minuts per contemplar una lluna que serà espectacular?

Ocho apellidos vascos

És una de les pel·lícules de la temporada, de les que més gent ha vist i gairebé tothom en parla. No sóc gaire de cinema espanyol i menys quan es tracten les peculiaritats i la idiosincràsia de la gent, en aquest cas dels bascos. És fàcil caure en el tòpic i la ridiculització barroera, però he de reconèixer que en aquest cas s'ha fet amb gràcia. La pel·lícula fa de bon veure, no ofèn, les referències a la idiosincràsia s'han resolt amb cert bon gust i, sobretot, molt sentit de l'humor. Crec que és sa no prendre's massa seriosament i saber riure una mica d'un mateix. 
Ocho apellidos vascos desenvolupa una trama vodevilesca on s'oposen els tòpics de la idiosincràsia basca amb els de l'andalusa. Es passa revista a la fal·lera dels bascos per la puresa de la sang, que defineix un nacionalisme més basat en la raça que la identitat (no com el català, on tot gira -independentment dels cognoms i l'origen- al voltant de la llengua i la identitat cultural) i d'on prové el simpàtic títol de la pel·lícula; els costums més aviat moralment conservadors;... Però es fa sense ofendre, amb gràcia.
Crec que val la pena. Els actors estan esplèndids, rius, passes una bona estona i penses que, orgullós del que ets i al que pertanys, pots riure't sense temença del que representes.