Il·lusions

Sempre he pensat que la vitalitat d'una societat es mesura per la seva capacitat de canalitzar energies en projectes que enriqueixin el teixit social, per a generar sinèrgies que millorin l'autoestima i il·lusionin la vida col·lectiva. 
Manresa té molts exemples d'això que us vull dir. El Bàsquet Manresa, que s'ha presentat aquesta setmana, és un exemple de lluita titànica per ser present any rere any entre les millors formacions del bàsquet estatal, fent equilibris amb un pressupost ajustadíssim -de nou el més baix de tota l'ACB- i lluitant contra les cròniques dificultats econòmiques; però fent una bona feina en la promoció de l'esport i, sobretot, mobilitzant les il·lusions i l'empenta d'un munt de gent. 
El Kursaal ha estat un altre bon exemple. La lluita per recuperar el teatre va ser exemplar i ara la gestió per a oferir una oferta d'espectacles de qualitat i per a tots els públics també omple molta gent de satisfacció. 
Només esmento aquests dos exemples, però hi ha un munt de gent que des de les més variades entitats manté aquesta vitalitat i ennobleix la vida ciutadana. Seria injust no recordar-ho i reconèixer-ho.
Quan amb la crisi la moral col·lectiva sembla una mica tocada és bo comprovar que la societat manté el tremp, que segueix mobilitzant-se i mirant endavant. En plena moda de lipdubs la gent del Kursaal també n'ha fet un. No és el millor lipdub, però és una mostra més que es manté la il·lusió, treballant per a oferir una nova temporada d'espectacles, sumant les energies de tots els que han volgut participar-hi. 
Endavant! 
I gaudiu amb aquesta estimulant rumba d'en CesK Freixas.

Sentir-se millor, ésser millors

Habitualment ressenyo llibres i parlo de qüestions literàries, però avui voldria emprar les paraules per a parlar de la pràctica esportiva. Fa uns dies ha acabat el Campionat d’Europa d’Atletisme, un campionat impecablement organitzat que ha resultat apassionant i que ha proporcionat algunes sorpreses quant a resultats esportius. De l’atletisme m’agrada la seva estètica, però també que ho confia tot a l’esforç individual dels atletes. És un esport dur i sacrificat com pocs, que requereix molt d’esforç, entrenament, actitud mental i perfeccionament tècnic; sense que això garanteixi resultats. Cal haver treballat molt, arribar al punt òptim de forma i estar encertat en el moment oportú. De vegades pot resultar molt ingrat perquè no permet veure reflectit tot el treball que s’ha dut a terme. Però aquesta és una de les seves grandeses.

Arran d’aquesta competició reflexionava en aquests dies ociosos sobre la importància de l'esport en la formació de les persones, sobre tot allò que aporta.

I avui voldria parlar d’aquesta gran majoria de persones anònimes que fan esport pel plaer de practicar-lo, de trobar-se amb amics, d'entrenar-se i millorar, de viure l'esport senzillament com una forma de sentir-se millor i progressar i superar-se mitjançant la seva pràctica.

D'esports cada cop n'hi ha més, d'individuals i col·lectius. Tots tenen la seva importància, i no són millors els uns que els altres. A la base de tots ells potser s'hi troba l'atletisme, que engloba activitats tan bàsiques com córrer, llançar i saltar, que formen part de gairebé tota la resta. Però tots ells aporten històries de treball, disciplina, rigor, esforç, afany de superació i respecte per unes regles.

Com a espectador he gaudit molt de la plasticitat dels moments que culminen un esforç, de la seva espectacularitat. Resulta un espectacle encisador ple d’imatges bellíssimes que podem admirar en qualsevol competició i que reflecteixen totes aquestes històries que hi ha al darrere.

Saber guanyar i perdre, acceptar les pròpies limitacions, respectar els rivals i les regles del joc, valorar els èxits aliens,... Són elements cabdals en la formació de les persones que ajudaran a desenvolupar-se adequadament en l'entorn social. Saber competir, donar el millor d'un mateix en un determinat moment, aguantar la pressió,....

No hi ha activitat pedagògica que pugui proporcionar tant.

No és afavorir la competitivitat, és ajudar a desenvolupar-se com a persones.

La pràctica de l'esport ho afavoreix.

No totes les societats el valoren per igual (la societat hindú, per exemple, viu tranquil·lament d'esquena a la pràctica esportiva, i no la valora com ho fem a Occident), però és clar que fa millors les persones.

La pràctica de l'esport impulsa molts valors, però n'hem de ser conscients i els hem de saber transmetre. I aquí tenen una responsabilitat els pares i la tenim els educadors, perquè ens hi juguem molt.

He sentit sovint lamentacions de pares, queixosos pel que s'arriba a sentir en un camp de futbol o d’altres on els qui juguen són nens. El menyspreu al rival, l'insult, guanyar a qualsevol preu. Alerta!

L'esport ens ha de fer millors com a persones, però no ha de reproduir els instints més baixos i foscos. Ha de saber treure el millor de cadascun de nosaltres i no embrutar amb la immundícia que alguns amaguen.

Hi ha grans esportistes de fama planetària i uns esports que  dominen en els mitjans de comunicació, amb magnífics exemples per a la societat, però també hi ha un món de l'esport que hem de reivindicar i que no és aquest món banalitzat i carregat de tòpics de protagonistes famosos i milionaris, que veiem habitualment als mitjans. Hem de reivindicar el món dels que fan esport pel plaer de fer-lo i esdevenir millors persones, per l'única recompensa de trobar-se millor amb si mateixos.

LIJ - Disfresses

Josep Ma Sala-Valldaura; Carme Julià (il·lustradora)

Disfresses

71 pp.

Barcelona: La Galera, 2002

Col·lecció Grumets (sèrie verda), 114

ISBN: 84-246-9514-3

Disfresses és un poemari on la realitat se'ns “disfressa” amb l'ajut inestimable de les paraules i pren forma de conjur, endevinalla, consell, tirallonga, embarbussament,... mostrant-nos que la poesia és un joc entremaliat amb les paraules, divertit, però que també demana una lectura intel·ligent per part del lector. Lectura trepidant, rítmica, llaminera.

Un llibre per a gaudir de la poesia i descobrir-la en els seus elements més plaents. Un petit clàssic que hauria de formar part dels llibres de poesia d'una biblioteca escolar. A partir de 9-10 anys.

LIJ - El sentit de la vida

Oscar Brenifier; Jacques Després (il·lustrador)

El sentit de la vida

Barcelona: Cruïlla, 2010

ISBN: 978-84-661-2389-1

Recordo que fa un temps vaig comentar en aquest mateix blog un llibre d'aquests mateixos autors, El llibre dels grans contraris filosòfics, que em va sorprendre gratament pel seu plantejament innovador i agosarat. Es tractava de fer arribar al gran públic els temes i les preguntes que es planteja la filosofia per tal d'estimular en el lector una reflexió, una valoració i un posicionament al respecte. La filosofia ha d'afavorir que la gent es faci les grans preguntes relatives a la seva existència i ha de donar eines per a trobar les respostes. Com es diu a la contracoberta del llibre “No hi ha una resposta única per a les grans qüestions de la vida. No hi ha una manera única de pensar. Cadascú ha de descobrir, comparar, reflexionar,... i arribar a les seves pròpies conclusions”. És això mateix, un llibre plantejat per a generar reflexions i trobar respostes.

En aquest cas el tema és El sentit de la vida, amb qüestions que resulten molt properes i fàcils de respondre (Hem de posseir moltes coses o només les necessàries? Hem de fer moltes coses i estar molt ocupats? Hem d'acceptar la vida amb tot el que hi trobarem de dolorós? Hem de treballar i tenir una feina? Hem de ser feliços i estar satisfets del que fem?,... ). Són preguntes que tothom s'ha fet en algun moment i preguntes per a les que tothom té alguna resposta, resposta que difícilment serà de blanc o negre, sinó que sovint estarà matisada en un cert terme mig.

Un llibre de coneixements sobre filosofia per al gran públic, innovadora i originalment il·lustrat, que també pot ser llegit i valorat (preferiblement amb l'acompanyament d'un adult) per nens i nenes a partir de 9-10 anys.

LIJ - Sigues valent, Bru!

Anna Gasol i Teresa Blanch; Rocío Martínez (il·lustradora)

Sigues valent, Bru!

Barcelona: Hermes Editora General, S.A.U. - Castellnou Edicions, 2009

Col·lecció Peix volador, 5

ISBN: 978-84-8962-565-5

Sigues valent, Bru! és una divertida història que inicialment sembla plantejar una estimulant reflexió sobre les tensions entre el que som i les expectatives que els altres tenen dipositades en nosaltres, tot apuntant cap a l'acceptació d'un mateix.
En Bru és un llop (resulta molt divertida la irònica referència inicial als seus avantpassats, que són els que protagonitzen els contes que tots coneixem: Les set cabretes, la Caputxeta vermella i Els tres porquets) al qui per llinatge li pertoca ser ferotge. Malgrat els esforços de la família (tota una concessió a la correcció política la presentació d'una família formada pel Bru, la mare i la germana; en un intent de mostrar com està canviant el model de família tradicional), en Bru no se'n surt a l'hora de mostrar-se ferotge i espantar als altres animals. El final de la història trenca les expectatives que ens havíem anat creant sobre el problema d'en Bru i afebleix una lectura crítica de la problemàtica que planteja.
Les il·lustracions, molt expressives, són plenes de petits detalls que enriqueixen amb tocs d'humor la història que s'està narrant (per exemple, els cereals que es pren en Bru tenen forma de xaiets de xocolata).
El conjunt, però, resulta força recomanable, malgrat un final que personalment no està en la línia del que jo esperava; i resulta molt adequat per a nens i nenes a partir de 7 anys.

Taxus baccata

Voldria parlar avui d'un altre ésser viu escàs i valuós: el teix. El teix és un arbre singular, de creixement lent, de gran longevitat, del que existeixen exemplars mil·lenaris. És un arbre que, per la toxicitat de les seves fulles i fruits ha viscut envoltat d'una certa llegenda negra i ha viscut associat a la mort i a pràctiques paganes relacionades amb la cultura celta, per a la qual era un arbre sagrat. Potser per aquest motiu és un arbre que pot trobar-se al costat d'algunes esglésies cristianes, que van ser construïdes per neutralitzar-ne els cultes pagans que s'hi practicaven.

Ara fa uns anys es va descobrir que un component de la seva escorça, el taxol, era molt eficaç en tractaments de quimioteràpia contra el càncer. D'això n'ha quedat fer una sessió de taxol, i els qui han viscut de prop un cas de càncer segurament ja sabran a què em refereixo. Per sort, s'ha descobert la manera de sintetitzar aquesta substància en laboratori i evitar una sobreexplotació d'aquests arbres ja escassos que hagués provocat la seva desaparició.

La seva fusta, molt resistent (pràcticament mai es podreix) i dura, és molt apreciada pels fusters. I des de fa centenars d'anys ha tingut molts usos. Des de molt antigament s'han fabricat eines de molta eficàcia, com per exemple destrals, amb la seva fusta. Els millors arcs eren de teix, i s'havia utilitzat per a fabricar eixos de carros i sarcòfags.

La muntanya palentina conserva potser la teixeda més important d'Europa, la Tejera de Tosande, amb uns 8000 exemplars d'aquests fascinants arbres. S'estan impulsant programes per reproduir i conservar aquesta espècie, que ha de lluitar contra el creixement de la fageda, que dificulta el seu desenvolupament. Resulta fascinant descobrir exemplars potser mil·lenaris, amb la seva soca d'arrels recargolades, que ens porten a imaginar mil i una aventures de follets entremaliats entre les giragonses de les seves formes capricioses.

Un tresor més que hem de conèixer, valorar i preservar.

Quercus

M'agraden els arbres monumentals, 
descobrir com han arribat a fer-se amb el pas dels anys, com han superat dificultats, d'altra banda com tothom, fins a fer-se presents als nostres ulls. M'embadaleix la seva presència, sento ganes d'abraçar-los i d'impregnar-me de la seva força. Avui, per terres palentines, n'he descobert un altre. L'anomenen "El Roblón", és un roure que fa gairebé onze metres de circumferència i es diu que té un mínim de vuit-cents anys, tot i que s'apunta que podria tenir una antiguitat d'uns mil cinc-cents. És impressionant com la natura és capaç de modelar amb tenacitat formes capricioses plenes d'encant i fer-les sobreviure a mil guerres entre humans sense trencar l'harmonia de l'entorn.
El dia era preciós, d'un cromatisme de colors purs ple de contrasts: el blau del cel, el blau fosc de l'aigua dels embassaments, el verd intens de les rouredes, el groc dels camps acabats de segar, el gris de la pedra de les muntanyes,... Tot apareixia pur davant les nostres mirades. I el silenci. És magnífic quan només sents el pas del vent entre les branques i descobreixes algú més com tu gaudint dels encants del paisatge.
No m'agrada el turisme massiu, prefereixo llocs que siguin el que són sense trair la seva essència per culpa del turisme. El turisme com a complement del que són, però mai a canvi del que els atorga personalitat. Prefereixo trobar poca gent, però compartint uns mateixos valors. Gaudir, però sense degradar. I aquí, de moment, ho estic trobant.

Petits plaers: Des del terrat

Hi ha petits plaers que són ben bé de l'estiu, de quan has deixat enrere les obligacions laborals i gaudeixes de temps de vacances. Hi ha un moment del dia, quan l'albada deixa pas als primers raigs de sol i els silencis encara dominen el paisatge urbà, que pots gaudir d'aquella fresqueta que et tonifica després d'una nit xafogosa i et convida a una primera lectura. Potser no resulta especialment glamurós visualitzar Montserrat, però per a mi és un privilegi gaudir d'aquesta vista preciosa que forma part del meu paisatge quotidià i que no em canso de repetir dia rere dia. M'agrada observar per un breu instant la serralada sense moure'm de casa i sobretot, quan el cel és ben blau i no hi ha cap núvol. És un moment especial del dia que m'agrada viure intensament i que em fa adonar del goig d'encetar un nou dia. Encara és més gran el plaer quan no hi ha horaris ni obligacions immediates i tens temps  per a tu, per a viure lliurement instants com aquest.

LIJ - Un pinyol farcit de fada

Josefina Llauradó; Armand González(il·lustrador)

Un pinyol farcit de fada

115 pp.

Barcelona: Animallibres, 2010

Col·lecció La formiga groga, 24

ISBN: 978-84-96726-83-3

Un pinyol farcit de fada és una narració força original, plena de fantasia i elements màgics, que ens convida a ficar-nos dins d'un llibre i a viure aventures amb els seus personatges, en un curiós exercici de metaliteratura.

Compta amb elements atractius: protagonistes bohèmies (una àvia que escriu i il·lustra contes i la seva germana, que es dedica a l'esoterisme amb una bola de vidre), el cove de les paraules, una fada trapella que s'escapa del conte d'on forma part,...

La història podria donar força de si, però la sensació és que els seus elements no s'aprofiten prou, tenen un desenvolupament molt convencional i a estones avancen amb dificultat.

El conjunt, però, és llegidor, aporta dosis d'humor, pot fer passar una estona distreta i malgrat el to un pèl massa infantil pot resultar adequat per a nens i nenes a partir de 8 anys.

De llibres, llibres digitals i biblioteques personals

A l'escola on treballo fa anys que desenvolupem un programa per a la reutilització dels llibres de text. En sóc un defensor abrandat perquè més enllà d'una opció de consum que incideix en el millor aprofitament dels recursos fomenta altres valors de gran importància com ara un ús curós i respectuós del material que utilitzem i una actitud que ens consciencia positivament com a usuaris d'allò que és públic. El que és públic és de tothom i tots en som responsables del seu manteniment.
Això em sembla molt vàlid a l'escola, però alhora també crec que l'escola hauria de fomentar la valoració del llibre com a element de consum cultural i estimular en cadascun de nosaltres la formació d'una biblioteca pròpia. De vegades penso en els llibres que havia llegit quan era xic i en els que he anat comprant amb el pas dels anys. La meva biblioteca personal parla molt de mi, de la formació que he rebut, dels meus valors, del que estimo, del que he anat descobrint, de les meves preferències personals, de l'actualitat i la història literària d'aquests darrers quaranta anys,... Tot això té un valor perquè crec que una persona és també allò que llegeix.
Em preocupa, per tant, trobar el punt d'equilibri necessari entre els valors del reciclatge i la reutilització dels manuals que utilitzem a l'escola i la valoració del llibre com a objecte de consum cultural. Quedi clar també que això que dic no suposa ignorar el paper que juguen les biblioteques a l'hora de satisfer les necessitats de lectura de la gent. Les valoro, les utilitzo i poden ser una opció única absolutament vàlida de lectura. Però deixeu-me reivindicar una mica la bibliomania. A mi m'agrada“posseir “ aquells llibres llegits que m'han deixat una empremta. Tornar-los a obrir passats uns anys i rememorar sensacions llunyanes. Rellegir.

En aquesta època de canvis tecnològics que afecten el món del llibre hem de ser curosos i primmirats. No ens hem de deixar enlluernar pel canvi tecnològic sense valorar acuradament el que comportarà. No renego dels canvis, els segueixo amb curiositat i interès, però no voldria caure en la precipitació. Crec, i és la meva opinió personal, que hem de tendir cap a la convivència de suports, però no a la substitució. Totes tenen els seus punts a favor.
No crec que el llibre digital substitueixi el llibre en suport paper. Conviuran. Una persona lectora viatgera o que hagi de passar una llarga temporada fora de casa potser preferirà un leqtor amb els seus ebooks abans que carregar el seu equipatge amb molts volums. És a dir, la tecnologia satisfarà noves necessitats i tindrà el seu públic (a EEUU, que van una mica endavant en aquests i altres temes, el llibre digital no arriba al 5% del mercat del llibre), però no substituirà el suport tradicional. Crec que Umberto Eco té bona part de raó quan afirma “El llibre és com la cullera, el martell, la roda, les tisores. Una vegada s'ha inventat no es pot fer res millor” (i ho diu ell que té també una part de la seva biblioteca en format digital perquè reconeix que li va més bé per a fer determinades consultes).
Preocupa la vulnerabilitat i la presència efímera de molts suports digitals. Et veus obligat a fer còpies de seguretat i a tenir les coses dues, tres o quatre vegades per la por de perdre-les, i diria que tots hem tingut més d'un disgust en coses d'aquestes. Duren poc i angoixen qui els posseeix. Hi ha gaire gent que pugui veure cintes de vídeo de fa vint anys?. Tens la sensació que tot dura molt poc. Que el progrés tecnològic obre una cursa sense aturador cap a nous ginys cada cop més sofisticats. Però... millors? I això crea alguns dubtes i recels.
El llibre en suport paper, com a mínim, no depèn ni de l'electricitat ni de cap reproductor per a ser llegit. I podem seguir llegint (tot depèn de les qualitats, però) llibres impresos fa molts i molts anys.

A l'escola ja sentim la pressió pels llibres digitals. No negaré que un tema de Coneixement del Medi pot guanyar molt amb tots els elements interactius que s'hi poden afegir a l'hora de treballar-lo. Això és un avenç que la tecnologia facilita. I també és veritat que alumnes amb algun tipus de discapacitat (sobretot motriu) poden veure compensades les seves limitacions amb l'ús de les TIC. Tot això ho hem de saber incorporar al treball que desenvolupem a l'escola. Però hem de saber valorar acuradament quin treball hem de desenvolupar per afavorir la motricitat fina, la maduració del grafisme, quina necessitat tenim del suport paper.
Hem de saber avançar amb seguretat en la direcció correcta i ho hem de fer després de serenes i aprofundides reflexions sobre tot el que es mou al voltant del fet educatiu.