Tot recordant Miquel Pairolí

Malgrat la seva llarga trajectòria com a periodista i escriptor he de reconèixer que no en sabia res d'ell fins que el seu nom no va aparèixer a les pàgines de l'AVUI substituint la col·laboració que hi feia el Sebastià Alzamora. Va ser per a mi tota una descoberta. Ràpidament em vaig convertir en un seguidor habitual de les seves columnes d'opinió, on aportava un punt de vista lúcid i personalíssim sobre l'actualitat des del seu observatori de Quart, on sempre va residir. Havia llegit crítiques elogioses del seu darrer dietari, Octubre, que tenia pendent d'adquirir i llegir.
M'ha sobtat avui la notícia del seu traspàs. No era conscient del comiat que amagava el seu darrer article, publicat a finals de maig. Llegit ara m'ha impressionat. En ell defineix amb precisió el paper del columnista. " La columna ha de ser una incitació al pensament i al diàleg, un element, humil si voleu, perquè el lector formi el seu punt de vista". I quan penso en els motius que em mouen a comprar i llegir la premsa cada dia no puc més que subscriure les seves paraules. Llegeixo premsa per trobar punts de vista, elements de reflexió, tot allò que em permeti entendre millor el món en que visc. Tot això ho trobava, entre d'altres, en els seus escrits.
En Miquel Pairolí vivia a pagès amb discreció i sabia transmetre amb mestria l'encant de la vida senzilla feta d'una suma de petits plaers: "El matí era esplèndid, sentia una gran interpretació de La Creació a la ràdio i contemplava, a l'ampit de la finestra, un pit-roig jove, vigorós, ple d'energia. Un moment de felicitat, de serenor, de respirar el bo de la vida".
Em sento proper al que transmeten aquestes paraules, a aquest cant a viure amb senzillesa gaudint intensament de les petites coses que donen sentit a l'existència.
Dol especialment la pèrdua d'algú encara jove que aportava un punt de vista personal sobre la realitat, que sabia viure sent ell mateix. El trobarem a faltar.