diumenge, 22 de maig del 2011

Envellir

He parlat en algunes ocasions de l'admiració que em desvetlla observar com alguns personatges públics arriben a la maduresa en plena forma. Vaig referir-me a gent com el cineasta Clint Eastwood i el cantautor Raimon. Ho feia des d'una sana enveja, anhelant sumar anys i alhora veure'm capaç d'entendre millor el que m'envolta, il·lusionar-me i sentir-me capaç de donar consells encertats fruit de la meva experiència. 
Llegia dijous la columna del Lluís Llort al suplement Cultura del diari AVUI, i curiosament també es titulava Maduresa (-). En ella feia una aproximació corrosiva al tema, recollint frases que reflectien amb ironia i sarcasme algunes de les limitacions que comporta la suma d'anys. En reprodueixo algunes, no pas perquè en comparteixi el contingut, sinó per la reflexió que proposen:
"La maduresa és quan ja no tenim edat per donar mal exemple i comencem a donar bons consells"; "La maduresa és quan sabem totes les respostes, però ningú ens pregunta"; "La infantesa és l'etapa de la vida en què fem ximpleries davant el mirall; la maduresa és el moment en què el mirall es venja"; "A la maduresa, la teva edat es manifesta a la cintura"; "Saps que has arribat a la maduresa quan tot et fa mal i el que no et fa mal és perquè ja no funciona";.... Podríem seguir. 
Són afirmacions poc complaents, que fan mal si te les prens seriosament, que contenen una mica d'ironia i força mala llet. Però no em treuen la il·lusió d'encetar cada nou dia amb les seves rutines, com una data que cal celebrar només per formar part de la festa de la vida. 
Avui és una data per celebrar. No solament per poder exercir una vegada més el meu dret a vot, sinó per afegir un any més als que ja porto en aquest món, enfilant una edat que comença a ser provecta. I per poder fer-ho en plenitud (o gairebé) de condicions. Que sigui per molts anys. Sempre més i mai menys.

dimecres, 18 de maig del 2011

L'Ombra del Vent

Carlos Ruiz Zafón
L'Ombra del Vent
Barcelona: Ed. Planeta, 2003 (7a. edició)
ISBN: 84-9708-104-8

L'Ombra del Vent planteja una intriga a partir d'un llibre maleït. La recerca de dades sobre el llibre i el seu autor porta el protagonista a seguir el rastre de tot allò que va descobrint. El protagonista esdevé presoner de l'objectiu de les seves investigacions i estableix amb la seva vida privada curiosos paralel·lismes.
La recerca i totes les intrigues que es combinen retraten escenaris d'una Barcelona que podem imaginar fàcilment i ens acosten als ambients i a alguns dels personatges més característics de la primera meitat del segle XX: burgesia, església, policia,... Unes descripcions dominades pels ambients eteris i  grisosos (l'adjectiu vaporós apareix reiteradament a la novel·la), tal com va ser l'època en la qual està ambientada.
La narració compta amb personatges d'una personalitat poderosa ( l'agudesa i el sentit de l'amistat del Fermín, que es menja al protagonista quan entra en acció; la generositat del Miquel, i tants d'altres) i amb elements d'una gran originalitat que poden ser recordats molt més enllà (el Cementiri del Llibres Oblidats és un element d'una força molt  suggeridora).
El millor que pot dir-se del llibre és que enganxa i crea una sana addicció a la lectura fins al desllorigador final del mateix. T'atrapa i no el pots deixar, i això ja és molt.
No sé si la traducció al català treu força a alguns dels diàlegs que imagines hilarants, però és un signe de normalitat cultural que cal agrair traduir obres escrites en castellà al català. La literatura catalana no es pot entendre sense la llengua que originalment l'identifica. Evidentment no és literatura catalana tot el que es publica en català, però és bo poder llegir en català quantes més obres millor.

dissabte, 14 de maig del 2011

La coherència, per damunt de tot

 “El Senat insta el govern a fer tots els tràmits necessaris perquè es faci efectiva en aquest exercici la transferència a la Generalitat de Catalunya de la bestreta corresponent al fons de competitivitat del 2011, en forma de bestreta de tresoreria, d'acord amb la disposició transitòria segona de la llei 22/2009, de 18 de desembre”. 


El  27 d'abril del 2011, diada de la Mare de Déu de Montserrat,  els senadors del PSC es desmarquen del PSOE i hi voten a favor. 

 “El Congrés dels Diputats insta el govern a fer tots els tràmits necessaris perquè es faci efectiva en aquest exercici la transferència a la Generalitat de Catalunya de la bestreta corresponent al fons de competitivitat del 2011, en forma de bestreta de tresoreria, d'acord amb la disposició transitòria segona de la llei 22/2009, de 18 de desembre”. 


El 10 de maig del 2011 els
diputats del PSC hi voten en contra. !? La gran pregunta és: Per què?


És una moció idèntica, només canvia Senat per Congrés dels Diputats. Com es por votar un dia a favor i tretze dies després en contra el mateix text? És portar el tacticisme polític al límit de la degradació i la incoherència; i la política ha de ser per damunt de tot servei i defensa dels interessos de la teva gent. Com es poden avant-posar els interessos d'un partit als d'un país? Que jo sàpigui, només l'Ernest Maragall ha tingut el valor de dir públicament que el PSC hauria d'haver votat el mateix en ambdues ocasions. 
La gent no és tonta i vull pensar que coses així no passaran per alt. Ens mereixem polítics que tinguin clares les prioritats i estiguin a l'alçada de les necessitats del país. 
Intueixo que els qui actuen així estan cavant la seva tomba política i m'ensumo que la patacada pot ser de les que fan història. S'ho estan guanyant a pols. Pel camí estan deixant bous i esquelles, directes cap a l'abisme. La resta i les justificacions són cortines de fum, embolicar la troca, foc d'encenalls. Mèrits n'estan fent. 
La resposta la tindrem el proper diumenge 22 de maig.

diumenge, 8 de maig del 2011

Pintar, repintar,....





Qui és més tossut? Qui cedirà abans?
Cal prendre-s'ho amb humor. 
L'originalitat, però, està del costat del color. 

N'hi ha que la fama se la guanyen a pols


Sense comentaris. 

dissabte, 7 de maig del 2011

Sòfocles (Schortsanitis) i la lectura



Ahir parlava del valor que el gran pensador grec Sòcrates donava a la lectura. Avui voldria parlar d'un altre grec contemporani que comparteix nom amb el gran poeta i dramaturg de l'antiguitat
El bàsquet m'agrada gairebé tant com la lectura i, com no podia ser d'altra manera, he volgut seguir la Final Four del Sant Jordi d'aquest cap de setmana. Bon bàsquet i espectacle; llàstima que el Panathinaikòs grec li barrés el pas al Barça, que hagués pogut disputar aquesta final a casa i davant del seu públic. Però bé, són coses de l'esport, no es pot guanyar sempre. 
Aquesta entrada ve a tomb d'una anècdota lectora protagonitzada per aquest jugador grec un tant peculiar, en Sofoklis Schortsanitis, també conegut com a "Big Sofo" i "Baby Shaq". En Sofo és fill de pare grec i mare camerunesa i té una certa fama per la seva corpulència i tendència al sobrepès. Amb els seus 2,08 cms d'alçada pesa més de 140 kg i de vegades ha arribat als 150. Malgrat aquesta circumstància té força agilitat, bona mà i és hàbil sota l'anella. Un jugador difícil de defensar quan té guanyada la posició, car és molt complicat poder tapar o desplaçar un jugador de la seva corpulència.
Doncs bé, l'anècdota que volia comentar fa referència a que en la roda de premsa prèvia al partit amb el Real Madrid va confessar que li agrada llegir per relaxar-se abans dels partits. I els periodistes de la cadena que retransmetia el partit ho comentaven gairebé com una curiositat anòmala.
El Maccabi, actual equip d'en Sofo, va derrotar àmpliament el seu rival i serà present a la final de demà contra el Panathinaikòs, amb una bona actuació del pivot. Sembla que la lectura li va anar bé.
Ah! The big Sofo

divendres, 6 de maig del 2011

Sòcrates i la lectura

"Dedica el teu temps a millorar-te amb el que han escrit d'altres homes; així arribaràs fàcilment al que d'altres homes han aconseguit mitjançant la lluita."


M'agrada el sentit d'aquesta frase de Sòcrates de fa aproximadament 2500 anys; la lectura com a mitjà per acostar-te i aprofitar el llegat dels qui ens han precedit. Llegir per a no partir de zero i poder accedir al que d'altres han deixat.
Hem evolucionat com a humans gràcies al llegat de segles de pensament i creativitat. Llegint fem nostre aquest patrimoni i posem les bases per a fer la nostra aportació.
Si ho mirem bé, la lectura és a la base de l'evolució d'una societat i del progrés social.
Un motiu de pes, més enllà del de poder gaudir de l'art de la paraula.
Sòcrates ja ho tenia clar.

dimecres, 4 de maig del 2011

El triomf de la tenacitat

Cada diada de Sant Jordi representa un aniversari molt especial per al diari AVUI. Ja en van trenta-cinc des d'aquell llunyà 23 d'abril de 1976 en que va sortir al carrer el número 1. Un petit miracle, fruit de la tenacitat i convicció que un diari en català havia de ser el més normal del món a Catalunya. A hores d'ara allò, que en aquell temps va ser excepcional i que ha hagut de superar obstacles de tota mena i greus dificultats econòmiques, ha esdevingut la norma. I tenim com un fet habitual llegir premsa en català. Ha estat la premsa comarcal, l'edició en català d'El Periódico, l'Ara i, des d'ahir, l'edició en català de La Vanguardia. La Vanguardia ja és el diari en català amb més subscriptors, i la suma de tots els exemplars de diaris que es publiquen en català convida a l'optimisme. Vull ser optimista. El que amb l'Avui va ser excepcional ara ha esdevingut habitual, i les empreses més poderoses de mitjans de comunicació han hagut de vèncer velles resistències i cedir davant la demanda de diaris en català d'una massa creixent de lectors. Hi ha demanda, hi ha públic i hi ha negoci, malgrat una certa crisi en el sector de la premsa escrita. 
És el triomf de la tenacitat, de creure en el que fas, de convertir-nos de mica en mica en un país normal.

dimarts, 3 de maig del 2011

Versos que m'arriben a l'ànima - III

"El somni de llibertat esdevé la cadena
que em lliga ja per sempre
al meu cant dolorós."



Salvador Espriu (1913-1985)