El dijous següent, de Richard Osman

Richard Osman

El dijous següent
Barcelona: Editorial Columna Edicions, 2021 (Grup 62)
480 pp.
ISBN: 978-84-664-2812-5
PVP: 19,50€

El Club del Crim dels Dijous, que vaig ressenyar en aquest mateix blog fa uns mesos, va ser una autèntica troballa, la descoberta d'una fórmula d'èxit. Hi coincidien uns personatges singulars, una trama detectivesca, l'humor i una mirada entre irònica i tendra al món de la vellesa. I la veritat és que la combinació de tot plegat funciona, enganxa i en fa una lectura simpàtica i plaent on el que prima és fer passar una bona estona als lectors.

El dijous següent és la segona història d'aquesta colla d'iaios. És més del mateix, però no ho dic com quelcom pejoratiu, sinó com la repetició de la fórmula que esprem les possibilitats que ofereix el passat de l'Elizabeth als serveis secrets, l'enginy i els cops amagats de la Joyce, l'esperit rebel del Ron, els consells acumulats per l'experiència com a psiquiatra de l'Ibrahim; el joc que donen dos policies de proximitat com el Chris i la Donna; l'amistat i els sentiments que mostren.

Ja no sorprèn tant com la primera perquè, malgrat els girs que et mantenen intrigat fins al final i malgrat la inversemblança de les situacions, segueix havent-hi una intriga criminal i un humor que sempre és present.

Ja saps més o menys el que hi trobaràs, però si només busques una lectura entretinguda per a passar l'estona no et defraudarà. Fa de bon llegir i distreu. I de vegades és el que necessitem.

Ments preclares, de Quim Monzó

Quim Monzó
Ments preclares. El llibre dels idiotes
Barcelona: La Vanguardia Ediciones, S.L.
Col·lecció Libros de Vanguardia, 2024
200 pp.
ISBN: 978-84-18604-44-7
PVP: 16,95€

Els diccionaris defineixen els idiotes com a persones poc entenimentades, estúpides, cretines, nècies, ximples, imbècils,... Podríem seguir. Dites així, pel broc gros, semblarien insults, menyspreus; però no deixen de ser descripcions de determinats comportaments humans. I Quim Monzó, des de fa una pila d'anys, s'ha dedicat a escriure articles que qüestionen irònicament la nostra suposada intel·ligència com a espècie. Recull vivències i cerca petites notícies, d'aquelles que difícilment ocuparien portades als grans mitjans, de caire anècdotic; els hi treu la punta i reflexiona amb mordacitat sobre elles. El resultat és un reflex únic de la condició humana cuinat amb el seu peculiar sentit de l'humor. Res escapa a la seva mirada plena de sarcasme. 

Tothom, en determinats moments de la seva vida, s'ha sentit idiota ("Seré burro", "Mira que sóc idiota", "Què imbècil que sóc",...). Tots ens hem adonat alguna vegada d'haver-la cagat i ens ho diem per dins sense proclamar-ho a crits per a que ho senti tothom; que no cal. Tenir comportaments idiotes no vol dir que ho siguis. Però aquesta sensació és un dels molts peatges que hem de pagar en aquesta vida i forma part amb naturalitat del dia a dia. 

Llegir-ho en paraules del Monzó ens procura un somriure o una estrepitosa riallada. 

És un luxe poder llegir les columnes del Monzó a La Vanguardia, de les que aquest llibre n'aplega una vuitantena i que es llegeixen amb una avidesa irrefrenable. Es llegeixen en un pim-pam amb gran deler.

El Club del Crim dels Dijous, de Richard Osman

Richard Osman
El Club del Crim dels Dijous
Barcelona: Edicions 62, 2022

Col·lecció La Butxaca
448 pp

ISBN 978-84-664-2750-0

PVP: 9,95€

En Richard Osman (1970), l'autor de El Club del Crim dels Dijous, té una exitosa trajectòria en el món audiovisual com a humorista, productor televisiu i presentador de concursos. En paral·lel ha anat desenvolupant una trajectòria com a escriptor, on va debutar precisament amb aquest títol el 2020. La promoció del llibre ens anuncia vendes milionàries arreu del món i milions de lectors. Un èxit a tots nivells del que no dubto que aviat tindrà adaptació cinematogràfica o televisiva.

Què té El Club del Crim dels Dijous que la faci especial? Els lectors de novel·la negra que esperin molta acció i emocions fortes potser quedaran decebuts. A El Club del Crim dels Dijous hi ha crims, sí, que trenquen l'harmonia del complex residencial per a jubilats al voltant del qual es desenvolupa la trama; però hi passen poques coses impactants. L'autor, però, té l'habilitat d'introduir sorprenents girs argumentals que enganxen els lectors a la trama fins al final de les seves pàgines, que es llegeixen amb avidesa.

Per damunt de la trama, que com a novel·la policíaca es mou en terrenys força convencionals, el que destaca són els protagonistes d'aquesta trama detectivesca, uns octogenaris que reflecteixen les empremtes que deixa el pas del temps i l'envelliment en la vida; i que malgrat l'anonimat, la grisor i l'homogeneïtzació que imposa la vida en una residència d'avis, tenen un passat més o menys destacat que els anys han anat desdibuixant i unes habilitats que es posen en joc.

Perquè aquesta novel·la té l'habilitat de sorprendre'ns amb el que anem descobrint de cada personatge: les seves habilitats per aconseguir el que volen sota la seva aparença de vellets inofensius, les seves capacitats deductives,...

Però també els lligams que van desenvolupant entre ells. Perquè a la infermera, la inspectora de policia, el psiquiatra, el professor o el sindicalista activista que havien estat ja no els queda més que l'amistat, el suport que puguin oferir-se o allò que puguin compartir; i així combatre les sensacions d'abandonament o solitud. 

Tenim els vellets, una jove agent de policia fugint del seu passat i un inspector veterà que porten la investigació del cas (amb una suggeridora relació que es va establint entre ells); dels que cada cop anem descobrint més coses sorprenents.

Tot està tractat amb ironia i un humor fi amb pinzellades de tendresa, i potser és aquest tractament el que el fa connectar amb el públic. Perquè sorprèn la mirada, que acaba sent comprensiva cap al crim i les seves circumstàncies; lluny de qualsevol mena de truculència. 

Malgrat l'humor amb que es tracta tot plegat també s'hi dibuixen la cobdícia i l'especulació que es mouen al voltant dels serveis per a la gent gran. No s'obvia que hi ha molta gent en aquest món que hi són per guanyar diners i quants més millor.

M'ho he passat bé. Resulta molt amè, a estones francament divertit i es llegeix amb avidesa. Són capítols curts (n'hi ha 115) dels que sempre tens ganes de més.

M'admira aquest humor britànic que sap trobar l'equilibri perfecte entre ironia i sarcasme sense defugir l'autocrítica i que els permet abordar qualsevol temàtica amb intel·ligència i elegància. Aquí en teniu una bona mostra.

LIJ - Les princeses (petites) també es tiren pets, d'Ilan Brenman

Ilan Brenman; Ionit Zilberman (il·lustrador)
Les princeses (petites) també es tiren pets
Barcelona: Animallibres, 2019
Col·lecció Mini àlbums de cartó, 24
20 pp.
ISBN: 978-84-17599-31-7
PVP: 11,95€

Ilan Brenman ha trobat un autèntic filó en l'exitosa sèrie de llibres ( Les princeses també es tiren pets i El llibre secret de les princeses que també es tiren pets) que ha dedicat a explicar els secrets de les princeses i a fabular sobre els contes dels que formen part. Són llibres d'esperit desmitificador i impregnats d'un sentit de l'humor fresc i trencador, més aviat poca-solta, que es llegeixen amb simpatia. 

En aquesta ocasió s'ha fet una adaptació en cartó per als més petits. L'esquema és el mateix d'altres ocasions: un pare que explica a la seva filleta secrets dels contes que ningú més coneix. I així és com descobrirem el que li va passar a la Ventafocs el dia del ball amb el príncep o a la Blancaneu un dia que els nans li van cuinar un dinar de mal pair. 

En definitiva, un àlbum simpàtic i divertit que es llegeix amb un somriure i que resultarà perfecte per a compartir una estona entranyable amb els més petits.

A partir de 3-4 anys.

99 coses que hem d'aniquilar si volem ser independents, de Jair Domínguez

Jair Domínguez
99 coses que hem d'aniquilar si volem ser independents
Barcelona: Ara Llibres, 2013
200 pp.
ISBN: 978-84-15642-44-2

He descobert Jair Domínguez i Torregrosa (1980) al programa Està passant de TV3, on presenta notícies que reflecteixen els aspectes més grotescs del món en que vivim. No cal dir que practica un tipus d'humor mordaç i corrosiu que aboca pel broc gros; sempre amb un punt de provocació. 
M'ho passo molt bé les estones que intervé i me n'he anat fent seguidor. I és que després d'un dia esgotador agraeixes una estona despreocupada on riguis a cor què vols. 
99 coses que hem d'aniquilar si volem ser independents és un títol en to d'humor, del tot explícit, que no camufla contingut ni intencions. 
És un repàs a personatges i elements de l'actualitat social i política que li permeten provocar sense miraments contra gairebé tot i tothom. És un llibre conjuntural, fruit d'un moment i d'una actualitat; i patirà amb el pas del temps. No cal recordar, perquè tots ho tenim molt present, com ha estat d'intensa l'actualitat política d'aquests darrers temps. Personatges que desapareixen i cares noves que agafen un renovat protagonisme. I hi ha coses del llibre que ja són "velles", quan encara no han passat cinc anys des que va ser publicat. 
És un llibre d'estil periodístic, àgil, vivaç, que pretén connectar amb la parla del carrer. I aquí és on hi ha una de les coses que menys m'han agradat. He trobat una manca total de contenció a l'hora d'utilitzar paraulotes i expressions de carrer. Ho puc arribar a comprendre però no a justificar. No em sembla de calaix normalitzar una expressió com gilipolles per més que es digui; i m'ha semblat abusiu la quantitat de vegades que apareix la paraula puto/puta, així com d'altres per l'estil, al llarg del text. No m'agrada gens, tampoc, que es faci humor amb una paraula com subnormal.

Puc semblar carca, però sóc dels que creu que la llengua escrita ha de ser un model en tots els sentits. 
És un llibre que es llegeix en un moment, que baixa bé, sense gaire exigència. I us ho podeu passar bé amb l'humor estripat i passat de voltes del seu autor.

Intents de treure suc a la vida. El diari secret de Hendrik Groen, de 83 anys i 1/4.

Intents de treure suc a la vida.
El diari secret de Hendrik Groen, de 83 anys i 1/4

Barcelona: Ara Llibres, SCCL, 2016
Segell/Col·lecció Amsterdam
344 pp.

ISBN: 978-84-15645-92-4

PVP: 19,90€

Aquesta va ser una de les adquisicions sorpresa d'aquest darrer Sant Jordi. D'aquells llibres que en desconeixes l'existència i que per tant no vas amb la intenció de comprar, però que veus en una parada, fulleges i t'acabes comprant. Sant Jordi no seria el que és sense això. La publicitat anuncia que ha estat traduït a vint-i-una llengües i a tu et fa la impressió que té allò que fa que un llibre es converteixi en fenomen.

De l'autor res en sabem. Pot ser un nom real o inventat; però el que explica traspua versemblança, i hi ha pocs dubtes sobre que es tracti d'un jubilat resident en una residència geriàtrica. Si t'has mogut per aquest món, les rutines i les converses dels avis d'una certa edat et resulten d'allò més familiars. 
Des del punt de vista personal, fer el pas d'ingressar un avi en una residència, sempre resulta un procés dolorós i ple de dubtes; però hi ha un punt en la trajectòria vital de moltes persones grans en que creix la dependència i ja no s'és capaç de viure a casa amb una mínima autonomia i dignitat. La perspectiva que t'ofereix la residència és la de viure els darrers anys, d'estar allí esperant la mort, com a punt final al nostre pas per aquest món. Té un punt descoratjador malgrat intentem veure-hi coses positives. És assumir en un espai i un temps no gaire llarg el final de les nostres vides. 
I en aquesta perspectiva que ofereix la residència hi ha com dos tipus de reaccions: la de deixar-se anar i anar observant el pas dels dies passivament des d'una finestra, només pendent dels mals que et tenallen; i la d'intentar treure suc a la vida malgrat les limitacions que sovint imposa la vellesa (d'aquí el títol d'aquest llibre, Intents de treure suc a la vida). 
I aquí és on trobem el protagonista d'aquest relat, l'Hendrik Groen, que mostra una actitud vitalista malgrat tot el que l'empeny al pessimisme. L'Hendrik s'imposa escriure un diari que vagi recollint el seu dia a dia al llarg del 2013, una mica cada dia, com una cosa més a fer. 
El resultat és un retrat molt fidedigne, amb pinzellades d'un humor a estones corrosiu, sobre la quotidianitat d'una residència d'Amsterdam. Són les rutines, els temes de les converses (pendents de qui es va morint, com per poder dir "aquest l'he guanyat"), les inquietuds, les prevencions contra el secretisme i l'opacitat amb es gestionen determinats temes a la residència, les relacions amb els familiars, entre els residents, les expectatives,...; on no hi falten de vegades comentaris punyents sobre l'actualitat i anècdotes que reforcen el punt de vista humorístic (amb un punt d'humor negre) de la narració. 
Però també és el relat del grupet de residents que es crea al seu voltant, el VePeNoMo (vells però no morts), que organitzen sortides pel seu compte al marge de la residència per a recuperar l'alegria de viure i seguir gaudint de bons moments. I la història del seu amic Evert, amb el seu corrosiu i particular sentit de l'humor, provocador, i políticament incorrecte; la Grietje, que va desenvolupant Alzheimer; i l'Eefje, aquella amiga que aprecia especialment i que en d'altres circumstàncies podria haver estat alguna cosa més. 
A mesura que avança, el relat es va fent més madur i ric emocionalment, i aconseguint que els seus protagonistes es vagin fent entranyables. Són les anècdotes i l'actualitat; però també la preocupació per l'Alzeimer i l'eutanàsia, per posar dos exemples; que estan presents en el llindar que separa la vellesa de la vida digna.
M'ha agradat. A estones m'ha divertit (en vaig tenir prou en un primer moment amb la primera pàgina per començar a riure, pagar-lo i posar-lo a la bossa) amb el seu anecdotari; però sobretot m'ha fet pensar en la dignitat amb que s'ha de viure la vida i en la importància de tenir motivacions, les que siguin, però motivacions al cap i a la fi, per seguir endavant. 
Busqueu El diari secret de Hendrik Groen, de 83 anys i 1/4, no us decebrà.

Fulanita y sus menganos, de Álvaro de Laiglesia

Álvaro de Laiglesia
Fulanita y sus menganos
Barcelona: Editorial Planeta, 1965 (6a edició, desembre de 1966)
295 pp.

Ha volgut la casualitat que hagi encadenat tres lectures humorístiques en aquest inici d'estiu força calorós. Avui poca gent sap qui va ser Álvaro de Laiglesia. És un autor força oblidat del que no s'ha reeditat en paper la seva obra. Només podem trobar-la en llibreters de vell, de segona mà o bé en epub gràcies a l'aportació desinteressada d'algun seguidor nostàlgic que l'ha digitalitzat, contribuint així a la seva difusió i coneixement.
Per què l'he triat per llegir-lo? Doncs perquè durant força anys vaig veure un prestatge del menjador de casa amb les seves obres. El meu pare les havia anat comprant perquè era força de la broma i li agradava tot allò que tingués a veure amb l'humor. Arran de la seva mort em vaig quedar tots aquells llibres i avui m'he decidit a donar-los una petita oportunitat.

Perquè Álvaro de Laiglesia va ser un escriptor molt popular que va tenir uns anys gloriosos a la dècada dels 60, quan va ser contractat per Editorial Planeta per a publicar la seva obra. Va vendre molt, es van fer moltes edicions d'alguns dels seus llibres i va ajudar a donar empenta i beneficis a l'editorial del Sr. Lara.
Álvaro de Laiglesia és indestriable del gran setmanari d'humor que es va editar durant el franquisme, La Codorniz, que es va publicar entre 1941 i 1978 i del que ell en va ser el director i l'ànima durant moltíssims anys. La Codorniz va ser l'escola de grans humoristes d'aquell temps i els que van venir després, perquè allí hi van publicar noms com Mingote, Chumy Chúmez, Máximo, Gila, Perich, Forges o Rafael Azcona. Es definia com «La revista més audaç per al lector més intel·ligent», car sempre es movia en els límits del que l'estricta censura de l'època arribava a permetre. I és que l'humor havia de ser subtil per força, fet de petites insinuacions i dobles sentits que calia saber interpretar.

Álvaro de Laiglesia (1922-1981) era fill d'una bona família que fins i tot es va allistar a la División Azul en plena joventut. Va col·laborar amb la premsa del règim fins que Miguel Mihura li va donar feina en una publicació d'humor i després a La Codorniz, de la que ja va ser director des de 1944.
Què és Fulanita y sus menganos? Forma part d'una trilogia de novel·les a  mode de memòries, protagonitzades per la Mapi (Ma Pilar), una meuca ingènua i ordinària que a estones esdevé fins i tot entranyable, que va explicant la seva vida.
És el retrat d'una societat que ja no existeix, marcada pel que va suposar la postguerra en el plànol moral, del tot superada avui dia per la història. 
Té molt de relat costumista, on dominen la ironia i la sàtira i on la insinuació de situacions que podríem denominar calentes mai arriba a ser explícita.

Laiglesia descriu un Madrid dels ambients on es desenvolupava l'exercici de la prostitució, que oficialment estava prohibida, però que convivia amb el model que definia el catolicisme imperant en un ambient d'hipocresia moral i on no estava permès de cap de les maneres la seva exhibició impúdica.
Personatges com la Mapi es veien arrossegats amb remordiments morals a l'exercici d'aquesta activitat per la pressió d'un entorn sots-desenvolupat mancat d'expectatives, amb l'esperança de trobar "el príncep blau" que permetés guanyar un futur millor.
El que deia, situacions que esdevenen antigues i que la gent més jove ja no reconeixeria, com ara el ritus d'iniciació tan masclista que suposava anar amb una prostituta (que podia pagar un pare al seu fill quan complia la majoria d'edat) per saber el que s'ha de fer quan s'està amb una dona. Tot molt antic, masclista i contrari a la igualtat de gènere, fruit d'un món d'aparences, d'eufemismes i doble moral. Però és el que hi havia i es portava en determinats ambients en aquella època.
Val la pena llegir-se els llibres d'aquest autor? Jo diria que només com a document amb valor sociològic, per aproximar-te als mecanismes d'aquella societat ja definitivament superada.
Però també per descobrir els elements amb els que jugava Álvaro de Laiglesia per a construir el seu humor (per exemple, castellanitzant anglicismes amb sornegueria -en una època en que el domini d'idiomes era molt escàs i gairebé excepcional; o jugant deliberadament amb paraules, com quan inventa "deputant" o "Tetankamen"; suposo que amb això ja es veu per on van els trets).
Té moments amb gràcia, com quan la Mapi decideix que vol ser culta i va a un llibreter de vell a comprar llibres a pes. Es descriu Crim i càstig sense esmentar-la, reduint-la a una novel·la policíaca, o Allò que el vent s'endugué.
És un humor del costumisme de l'Espanya franquista; de riure's de les coses, de caricaturitzar-les, amb un punt de denúncia (com quan el policia s'aprofita d'ella per no encausar-la en un clar cas de suicidi); però sense esdevenir subversiu o qüestionar la legitimitat del règim. Suposo que era el llindar que no es podia sobrepassar en aquells temps.
El llibre és amè, està ben escrit i passa bé. Tot depèn a partir d'ara de la vostra curiositat.

La vida es suero

Enfermera Saturada
La vida es suero
Barcelona: Plaza&Janés Editores, 2014
128 pp.
ISBN: 9788401347283

Enfermera Saturada, que també es fa dir Saturnina Gallardo, és un pseudònim sota el qual s'amaga una infermera diria que més aviat jove (de les que encara no tenen feina del tot fixa i amb referents posteriors als de la meva generació) i força activa a les xarxes socials. Perquè tot plegat és també un fenomen que ha nascut a redós d'aquestes mateixes xarxes, concretament en forma de piulades a Twitter a les que posteriorment s'ha donat un format més llibresc, o literari, digueu-li com vulgueu.
El llibre inicialment es va auto-editar a través de la plataforma independent d'Amazon CreateSpace, i també es va recórrer al servei d'autopublicació directa de Kindle (el KDP), per a la versió electrònica en forma de epub. Per tant és un llibre nascut al marge dels canals tradicionals que van de l'editor a la llibreria. Forma part d'aquest nou món que es va desenvolupant a partir de la globalització i d'Internet. Posteriorment l'ha editat Plaza&Janés.

El llibre és àgil, amè, planer, breu i molt fàcil de llegir. I això sempre és d'agrair i segurament explica bona part del seu èxit i difusió.

Narra des de la ironia, i amb un to més aviat càustic i corrosiu, el dia a dia de la infermeria hospitalària. Podríem pensar que és un llibre adreçat a la gent del gremi. I sí, suposo que la gent de la professió s'hi veurà més o menys reflectida; però no només. Perquè la gran majoria ens hem mogut per hospitals, com a malalts, acompanyants o visitants. Tots els hospitals s'assemblen terriblement els uns als altres. I moltes de les coses que observes, penses o intueixes; ara ve algú que des de dintre te les explica. 

Es va passant revista a tot: indumentària, condicions laborals, relacions amb metges i malalts, rutines hospitalàries, aparells i estris que s'utilitzen, medicacions, material sanitari,.... 

Hi ha una part de denúncia, però jo hi veig més un tractament irònic de tot allò que forma part d'aquest món. Segurament hi ha coses força millorables i gent de tota mena, però també vull pensar que domina la professionalitat. Més que res perquè ens hi va la vida. 

La infermeria és un col·lectiu de risc. El contacte permanent amb el dolor aliè i també amb la mort pot acabar-te afectant si no saps acotar-lo a les hores de treball, si deixes que t'acompanyi quan arribes a casa. I està bé que te'n puguis distanciar una mica amb algunes rialles amb un llibre com aquest.

Tots els col·lectius tenen les seves particularitats i intimitats que difícilment transcendeixen. Hi ha una curiositat morbosa que ens motiva a descobrir-les, però quan ho acabem sabent perquè sempre coneixem algú que ens ho explica no vol dir pas que allò sigui un desastre. Forma part de tot allò que acaba configurant la condició humana.

LIJ - SÚPER ACUDITS: l'escola!

Pau Clua Sarró; Àlex López López (il·lustracions)
Súper Acudits: l'escola!
Ed. Montena, 2014
224 pp
ISBN: 9788490432907
PVP: 12,95€ (E-book: 7,99€)

Súper Acudits: l'escola! és una compilació d'acudits adreçats al públic infantil que té com a protagonistes nens i joves i les seves vivències en tot allò que es relaciona amb la seva vida a l'escola. D'entrada, dir que el subtítol (Els acudits més divertits sobre el lloc més avorrit del món), com a mestre, em genera anticossos. Resulta tòpic, antic i allunyat de la realitat. Però entenc també que és un recurs comercial per atreure els lectors que són el seu públic potencial.

Pedagògicament l'acudit sempre m'ha semblat un recurs d'allò més interessant per a treballar l'expressió oral i descobrir les subtileses del llenguatge. Perquè l'humor es basa sovint en l'equívoc i el doble sentit i gairebé sempre reclama una interpretació intel·ligent. Rius un acudit quan l'entens. I l'entens quan has copsat el sentit de les paraules amb les que juga l'acudit, la juguesca que et proposa. Perquè l'acudit és de les maneres més divertides de jugar amb les paraules.

Tinc alumnes amb dificultats en la comprensió del llenguatge i per a desenvolupar l'empatia on sempre m'ha costat que inferissin i interpretessin adequadament els significats més amagats d'un text. I he de dir que he tingut bones experiències quan he treballat amb acudits.

El contingut del recopilatori s'organitza temàticament ("Profes, directors i altres éssers teenbrosos", "Al pati del col·le", "Mama, papa, germanets i d'altres mascotes", "L'hora del menjador", "Ciències de la natura - Acudits sobre animals, plantes i minerals", "Coneixement del llenguatge - Acudits i jocs de paraules", "Educació viària", "Excursions i temps lliure") i com tota compilació conté peces d'encert i gràcia desiguals que pivoten majoritàriament sobre un humor blanc fonamentat en els equívocs i dobles sentits de les paraules; però on també trobem alguna que altra peça més mordaç i fins i tot amb un punt d'humor negre. Res que no pugui ser llegit per nens i nenes preferentment a partir de 8 anys. 

Súper Acudits: l'escola! proposa una lectura alegre i desenfadada per proporcionar una bona estona de rialles, d'allò més adient per aquests dies de vacances que ara comencen.

Aquí teniu un darrer tastet:

Un camió de verdures ha tingut un accident a la carretera i un policia i el seu ajudant han d'escriure el comunicat:

—Pren nota: melons a la carretera.

I l'ajudant pren nota.

—Pren nota: quatre pinyes dalt d'un arbre.

I l'ajudant pren nota.

—Una síndria al voral.

I l'ajudant pregunta:

—Com s'escriu «voral», amb «b» o amb «v»?

El policia xuta la síndria i diu:

—Una síndria a la cuneta.

Una tarda el Jordi arriba molt content a casa i diu al seu pare:

—Papa, papa, avui he jugat el millor partit de la meva vida! He marcat tres gols!!

—Molt bé, fill —li diu el pare—. I com heu quedat?

I el fill contesta:

—Hem perdut 2 a 1.

Totes les families son psicòtiques, de Douglas Coupland

Douglas Coupland
Totes les families son psicòtiques
Barcelona: Editorial Destino, 2010
Col·lecció L'àncora
325 pp.
ISBN: 978-84-9710-028-1

De vegades arribes a un llibre a través d'un altre llibre. Quan llegia La llibreria dels finals feliços es feia referència a Totes les families son psicòtiques com una obra de referència de l'humor més corrosiu. Tenia bons records d'haver llegit llibres amb un esperit semblant i haver-m'ho passat molt bé. M'ho vaig apuntar, el vaig buscar i ara l'he pogut llegir. M'ha passat d'altres vegades, que les expectatives sobre un llibre m'hagin dut a un cert grau de decepció. I no dic això com a demèrit de l'obra comentada, potser és senzillament una qüestió de sensibilitat i gust personal. 
Totes les families son psicòtiques pretén fer humor sobre els desequilibris i les contradiccions que genera la vida de la societat contemporània. Parteix d'una trobada familiar per assistir al viatge en un transbordador espacial d'una de les protagonistes i va encadenant situacions delirants i records per a dibuixar la disfuncionalitat de la família protagonista. Personalment em costa pair que es faci humor i es frivolitzi sobre la sida, el càncer o les malalties mentals. O que es ridiculitzi l'autoritat moral i el respecte que haurien de representar uns pares. O les referències més aviat barroeres als excessos de la indústria farmacèutica, la clonació humana o el debat que haurien de generar les mares de lloguer. 

Crec que a la novel·la li falla el punt amb el qual abordar totes aquestes qüestions. No em sembla -ni que sigui una novel·la d'humor- que calgui fer-ho a base de situacions estripades i passades de voltes, amb personatges allunyats de qualsevol consistència moral.
Reconec que amb aquesta novel·la m'ha fallat la sintonia, el feeling; però potser hi haurà qui la trobarà divertida.

Tot Mafalda, de Quino

Quino (Joaquín Salvador Lavado Tejón)

Tot Mafalda

Barcelona: Editorial Lumen S.A., 2008

Col·lecció Tebeoafines, 1

608 pp.

ISBN: 978-84-2644-600-8

P.V.P.: 44,90€

Sóc un contemporani de la Mafalda. Tinc en comú amb ella haver nasscut en dates molt properes i ser fill d'un mateix temps. Umberto Eco la va definir amb encert com una "heroïna genïuda que rebutja el món tal com és.... reivindicant el dret a continuar essent una nena que no vol fer-se càrrec d'un univers adulterat pels pares". I és que la Mafalda és com la consciència crítica d'una època. Seguir les seves tires és seguir les inquietuds socials de mitjans els 60 i els neguits que plantejava la situació política i econòmica d'Argentina i del món. La Mafalda és una nena sensible i espontània que segueix amb interès el que passa al món i que està preocupada per l'armamentisme, la fam, la pobresa, les desigualtats socials, el paper de la dona a la societat, l'encariment del cost de la vida, la superpoblació (s'alarmava perquè la Xina havia arribat als 700 milions i a hores d'ara ja té més o menys el doble), la contaminació, el racisme, la violència,... 

Són tires d'un humor crític i esmolat protagonitzades per una nena que passen revista a l'actualitat del moment i a les inquietuds del seu creador. 

Perquè de la Mafalda potser ens ha quedat la seva aversió a la sopa, però resulta entranyable quan parla i juga amb la bola del món i diu que de gran li agradaria ser traductora de l'ONU per afavorir que les nacions s'entenguin millor. 

La Mafalda no està sola a l'hora de transmetre'ns la seva visió del món. Compta amb els seus amiguets Felipe, Manolito, Susanita, Miguelito i Libertad. 

El Felipe és també un bon nen, sensible i somiador, al que li fa molta mandra anar a escola i posar-se a fer els

Felipe

deures. Li agrada llegir les historietes d'El llanero solitario i jugar a pistolers.  

La Susanita és el pol oposat a la Mafalda. És una nena frívola que només aspira a trobar marit i tenir fills. No aspira a treballar sinó a que la mantinguin. És egoista i tafanera de mena i no es pot dir que sigui noble sinó més aviat cruel en les seves bromes als altres, sobretot al Manolito.

Susanita

Va caracteritzada a l'antiga, amb un pentinat de dona gran (que en el fons és el seu esperit). Crec que és un personatge que serveix a l'autor per a qüestionar amb sarcasme el rol tradicional de la dona a la societat. 

El Manolito és el fill de l'amo de la botiga de queviures (Almacén Don

Manolito

Manolo). És un personatge primari i matusser totalment allunyat de la sensibilitat social de la Mafalfa i de qualsevol mena de subtilesa que només pensa en els diners i el negoci. 

També tenim en

Miguelito

Miguelito, que amb un simpàtic cap com de fulles és d'allò més fantasiós i tendre; i la Libertad, que tot allò que té de petita ho té d'esmolada. 

Libertad

Viu en un pis petit amb els seus pares i un germanet que es diu Guille. 

La mare va deixar els seus estudis per convertir-se en mestressa de casa quan va conèixer i es va casar amb el pare. I aquest fet va sortint irònicament amb esperit crític en diferents tires. 

Els pares

Guille

El pare treballa d'oficinista en una companyia d'assegurances, li agrada cuidar plantes i pateix per arribar a final de mes.

És el joc que dóna cadascun d'ells amb les seves particularitats el que permet a Quino desenvolupar el seu discurs social. 

Sorprèn trobar sentències i reflexions plenament vigents cinquanta anys després. I és que o bé el món ha canviat molt poc malgrat el temps transcorregut o bé els problemes segueixen sent els mateixos. 

El volum és un recull exhaustiu de tot el material gràfic protagonitzat per la Mafalda aparegut a la premsa entre 1964 i 1973. Cal valorar l'annex que recull els fets històrics entre aquestes dates tant a nivell nacional com internacional i que permeten contextualitzar millor el contingut de les tires i entendre'n el seu sentit. 

A partir de 1973, quan s'acomiada dels seus lectors, ja només presta la seva imatge a campanyes en defensa de la infantesa. 

No és un volum gaire manejable (pesa més de 4 kg), no és dels que et posaries a llegir en una terrassa mentre prens un refresc, però és una obra de referència exhaustiva sobre un personatge que ha esdevingut universal. Sens dubte, una de les millors inversions que pots fer amb un bitllet de 50 a la butxaca; per a gaudir i guardar en un lloc privilegiat entre els prestatges de la teva biblioteca. 

Quino

Voldria acabar amb una descoberta que he fet per sorpresa, un fragment d'un article del que posteriorment va ser president argentí Raúl Alfonsín (crec que l'article és més o menys del 1968): "Quan un poble no troba els canals naturals per expressar-se, la història ha demostrat que aconsegueix de fer-ho a través de vies insòlites."

No ho trobeu de rabiosa actualitat?

LIJ - Fèlix, ets un desastre!

Jakob M. Leonhardt; Fréderic Bertrand (il·lustrador)
Fèlix, ets un desastre!
Barcelona: Animallibres, 2014

Col·lecció Fèlix, 1
160 pp.
ISBN: 978-84-15975-20-5
PVP: 10,95€

Fèlix, ets un desastre! és un relat humorístic, sarcàstic, un punt corrosiu, que gira al voltant de l'acceptació d'un mateix. 
En Fèlix no és precisament un alumne modèlic. Té un aspecte descuidat i no li és fàcil fer amics ni relacionar-se amb les noies que li agraden. Per cridar l'atenció s'apunta a la bretolada i quan arriba una nova i atractiva companya a classe farà tots els possibles per impressionar-la i fer-se-la seva. 

M'han interessat les reflexions que apunta el llibre més enllà de la ironia mordaç que destil·la en tot moment. I és que hem d'aprendre a valorar-nos per les nostres qualitats sense trair les nostres essències, ni hem de deixar de ser el que som. Perquè al final el que queda són els veritables amics, aquells que ens valoren pel que realment som. 
Mereixen comentari apart les il·lustracions que acompanyen el relat que, en un estil proper al còmic, aporten un contrapunt humorístic que reforcen i complementen el que ens aporta el relat.
Crec que és una bona lectura per a nois i noies d'institut a partir d'11-12 anys.

Ocho apellidos vascos

És una de les pel·lícules de la temporada, de les que més gent ha vist i gairebé tothom en parla. No sóc gaire de cinema espanyol i menys quan es tracten les peculiaritats i la idiosincràsia de la gent, en aquest cas dels bascos. És fàcil caure en el tòpic i la ridiculització barroera, però he de reconèixer que en aquest cas s'ha fet amb gràcia. La pel·lícula fa de bon veure, no ofèn, les referències a la idiosincràsia s'han resolt amb cert bon gust i, sobretot, molt sentit de l'humor. Crec que és sa no prendre's massa seriosament i saber riure una mica d'un mateix. 
Ocho apellidos vascos desenvolupa una trama vodevilesca on s'oposen els tòpics de la idiosincràsia basca amb els de l'andalusa. Es passa revista a la fal·lera dels bascos per la puresa de la sang, que defineix un nacionalisme més basat en la raça que la identitat (no com el català, on tot gira -independentment dels cognoms i l'origen- al voltant de la llengua i la identitat cultural) i d'on prové el simpàtic títol de la pel·lícula; els costums més aviat moralment conservadors;... Però es fa sense ofendre, amb gràcia.
Crec que val la pena. Els actors estan esplèndids, rius, passes una bona estona i penses que, orgullós del que ets i al que pertanys, pots riure't sense temença del que representes. 

Hi ha un humor feminista?

El diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans defineix l'humor com la "facultat de descobrir i expressar elements còmics o absurdament incongruents en idees, situacions, esdeveniments, actes."

Hi ha un humor que es mou en el terreny de la ironia, subtil, que juga amb els significats i tendeix a expressar el contrari del que es diu. La ironia és una expressió de la intel·ligència que trasllueix un alt grau d'elaboració. 

Però també hi ha un humor més aviat gruixut que es basa sovint a ridiculitzar persones i col·lectius. És un humor que genera complicitats però que també és viscut amb irritació pel col·lectiu ridiculitzat. Hi ha acudits masclistes que ridiculitzen les dones, racistes, homòfobs, anticatalans,... 

És un humor que busca provocar trencant els límits que marca la correcció política. 

En aquesta línia hi ha acudits "femenins" que ridiculitzen amb cruesa els homes. El feminisme, que tant ha fet per la justícia en la lluita contra la discriminació i per la igualtat, no sé si subscriuria i reivindicaria acudits com aquests:

- Què són dues neurones en el crani d'un home? ¡¡¡Okupesss!!! 

- En què s'assemblen els homes a un raspall de dents? Sense pasta no són res i sense el mànec tampoc valen per res. 

- En què s'assembla un home a una gamba? Que s'aprofita tot menys el cap!

- Què és un foli partit per la meitat per a un home? Un trencaclosques!

- En què s'assemblen els homes a les ampolles de cervesa? De coll cap a dalt estan buits!

- En què s'assemblen els homes als dofins? Es creu que són intel·ligents, però ningú ho ha demostrat encara. 

Diuen que a elles els fa gràcia.

Un mestre amb sentit de l'humor. Com ha de ser!

Dale Irby és un mestre texà que l'any 1973 va posar-se la mateixa roba que l'any anterior per a la foto de l'orla de l'escola. El que va començar per casualitat es va convertir en juguesca i ha acabat en tradició fins que li ha arribat el moment de la jubilació quaranta anys després.
La broma ha fet la volta al món i té la seva gràcia, perquè la seva indumentària recorda el coll de les camises que es posava John Travolta a Saturday Night Fever. Sí, sempre la mateixa armilla marró, la camisa de coll d'avió i aquell somriure més aviat sorneguer. 

És bonic veure com anem evolucionant (i envellint) sense perdre allò que ens fa genuïns ni el sentit de l'humor. 

A la biblioteca

He rigut molt fins a la hilaritat amb les aventures de Mr. Bean des que van començar a passar-les per TV3. Sóc un admirador incondicional de la sèrie i del personatge que no es cansa de veure-les una i altra vegada, i periòdicament m'agrada repetir.
El personatge és una singular barreja de misantropia i mesquinesa resolta a base de gags únics i genials. Un individu sapastre com n'hi ha pocs, capaç sempre de muntar-la ben grossa, que mostra amb humor les tendències més recargolades del nostre comportament. 
No us diré del que és capaç en una biblioteca amb un valuosíssim llibre entre les mans, però us ho podeu imaginar. És Mr. Bean:

LIJ - Set raons per estimar els meus pares

Jaume Cela; Jordi Vila Delclòs (il·)

Set raons per estimar els meus pares

Barcelona: Editorial Cruïlla, 2010

110 pp.

ISBN: 978-84-661-2719-6

Set raons per estimar els meus pares, novel·la que va ser guardonada amb el Premi Vaixell de Vapor 2010, és una obra que té un punt de partida força original. En Nil és un nen que casualment va néixer a la carnisseria del barri, amb l'ajut inestimable del carnisser i d'eines tan poc sofisticades com el ganivet de tallar el xai. Com a conseqüència d'aquest fet el carnisser li té una consideració especial, com si d'un fill es tractés, i cada any pel seu aniversari li fa un regal de caire pràctic que a en Nil no li fan gaire el pes. L'últim regal rebut ha estat una llibreta en la que el carnisser li ha demanat que hi escrigui les set raons per les quals estima els seus pares. I com que en Nil li ha promès que ho faria, s'hi posa.

A partir d'aquí, en forma de monòleg interior com si d'un diari personal es tractés, anem descobrint com és la vida d'en Nil i la de la seva família.

És un relat que m'ha sorprès gratament per la seva naturalitat i frescor. Destil·la l'espontaneïtat pròpia d'un nen, està impregnat d'un sentit de l'humor que el fa entranyable i no estalvia uns esquitxos d'escatologia i humor negre que mai molesten i sempre fan riure. La suma de tots aquests elements reforça la humanitat del relat, el dota de tendresa i aconsegueix mostrar amb eficàcia l'estima i l'afecte que es professen tots els membres d'aquesta família.

Té molts moments fantàstics que em semblen bons exemples d'això que us acabo de dir: dir-ne "cridar la son" d'explicar un conte a l'hora d'anar a dormir; quan el pare el va a buscar amb el cotxe d'enterramorts un dia de pluja; els concursos de pets en família;... I d'altres.

És un llibre molt rodó que es llegeix amb fruïció, amè, divertit i sobretot, humanament enriquidor. Per a nens i nenes a partir de 8 anys i per a tothom.

LIJ - L'ELMER ha tornat!

David McKee
L'ELMER ha tornat!
Barcelona: Beascoa (Random House Mondadori), 2011
ISBN: 978-84-488-3220-9


L'Elmer, aquest elefant bromista de coloraines, resulta un personatge entranyable per als més petits. Aporta frescor, originalitat, tendresa i un sentit de l'humor agradós per la seva ingenuïtat i manca de malícia.
En aquesta nova aventura ens el presenten a dos dies del Dia de l'Elmer, un dia en què tots els elefants es pinten de colors i l'Elmer es pinta de color elefant. Per animar l'ambient a l'Elmer se li acut una broma que sorprendrà tothom i que no us descobriré. 
Una narració enginyosa i divertida sobre un personatge que ja és tot un clàssic, i que agradarà a nens i nenes a partir de 5-6 anys.

Es de ser inútiles!

Aquesta notícia va aparèixer publicada a l'AVUI fa uns dies: 

"No passarà a la història per la seva habilitat, però sí per haver estat un dels lladres més maldestres dels darrers anys. Els fets es remunten a aquest 1 de juliol, quan el delinqüent, de 32 anys i de nacionalitat espanyola, va decidir entrar a robar de matinada en un traster del carrer Càceres, al barri de Sants. L'home, que tenia antecedents per robatoris a dins de vehicles, va intentar forçar el pany de la porta del traster fent palanca amb un objecte, com si fos la d'un cotxe, però no se'n va sortir. El pla B era utilitzar un bufador. I va començar el gran xou.
Després d'anar fonent a poc a poc el pany de la porta per no aixecar cap sospita entre el veïnat –eren les tres de la matinada–, l'home no va tenir prou paciència i, un cop el pany va haver cedit, va voler accedir al traster agafant-se del mànec de la porta sense tenir en compte que estava bullint. Amb una cremada a la mà, i contenint-se el dolor per evitar cridar, el lladre va poder entrar per fi a l'interior del local..., però no es va adonar que la porta de metall del traster se li tancava al darrere. Tampoc no va preveure que, per efecte de les flames del bufador a la porta, el local s'aniria omplint lentament de fum.El lladre va despertar el veïnat amb els crits d'auxili. Quan van arribar a la zona els bombers, els mossos i el Sistema d'Emergències Mèdiques (SEM), l'home va haver de ser rescatat pels efectius d'emergència perquè s'havia intoxicat per inhalació de fum. I quan la policia li va preguntar què havia passat, l'home els va confessar sense més ni més que hi havia entrat a robar. A més, els Mossos van trobar un martell a la seva bossa que els va fer sospitar que després del traster tenia previst robar en vehicles. Després d'una breu estada a l'hospital Clínic, el lladre maldestre va passar a disposició del jutjat de guàrdia, que va ordenar la seva posada en llibertat amb càrrecs. En el futur judici s'haurà d'enfrontar a l'acusació de totes les persones que tenien guardades coses al traster –per exemple, objectes de col·leccionista, completament malmesos per l'aigua, les cendres i la pols–, a les quals no va fer gens de gràcia l'aparició d'aquest lladre tan passerell."

De vegades pensem que els lladres són persones que utilitzen les seves habilitats per a delinquir i aprofitar-se dels altres. Donem per suposada certa destresa per a fer el que fan. No sé si comptem que també poden tenir un mal dia o bé ser individus matussers i sapastres, com aquell altre que volia robar un banc, duia una cigarreta encesa a la boca, es baixa la mitja a la cara i va acabar a la Unitat de Cremats de la Vall d'Hebron portat pels mateixos que volia robar.

La notícia ja ho diu tot: SEM, atenció hospitalària, declaració i al carrer. A esperar que hi torni un dia d'aquests. 

Com es diu en aquests casos, de vegades la realitat supera la ficció. Material de primera per a un programa de l'APM:

LIJ - Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur

Anna Manso; Juliet Pomés Leiz (il·lustradora)
Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur
Barcelona: Editorial Cruïlla, 2011
110 pp.
ISBN: 978-84-661-2811-7


Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur ens parla amb humor de l'adolescència i ho fa amb tot d'ingredients que donen força joc: somnis d'adolescent, enamoraments, confidències d'amigues, la primera feina, la família, les rivalitats amb els germans,...
La narració és àgil i a estones té un ritme trepidant, cosa que la fa llegidora i de gran amenitat.
La Ru té tretze anys, va a l'institut, és filla de treballadors, viu en un bloc de pisos d'un barri obrer, té dos germans més grans i somia anar a Estats Units per a poder muntar cavalls. Necessita diners, vol ser gran i es busca feina de cangur.
Explicar tot això amb seriositat seria de dubtós interès i l'element amb el que juga l'autora és l'humor, buscant donar un to desenfadat i frenètic a tot el que s'hi explica. I això és el que s'aplica per a retratar la mare, la relació amb les nenes a les que fa de cangur (unes nenes que són la mateixa imatge de la maldat i la impertinència) o la relació amb els germans.
Crec que es busca més trobar elements d'identificació amb un lector adolescent i l'amenitat, que no pas la versemblança. I pots passar una bona estona si prescindeixes de segons quins detalls i et deixes dur per l'amenitat i l'humor del relat.
Al final, resultarà que la Ru és una noia "normal" (Nerviosa, Orgullosa, Rabiosa, Manaire, Atrevida i Llesta), creixerà com a persona i haurà trobat elements per a completar una descripció d'ella mateixa que li han encarregat a l'institut. 
Una interessant narració per a nois i noies a partir d'11-12 anys.