Odissea, d'Homer

Homer
Odissea (traducció de Joan F. Mira)
Barcelona: Edicions 62, s.a., 2016
Col·lecció La Butxaca
480 pp.
ISBN: 978-84-99309-89-7
PVP: 11,95€

Deixeu-me dir d'entrada que ningú ha d'estar obligat a llegir res, però que hi ha obres que són una referència en una cultura, que han exercit una influència en tot el que ha vingut després, que conserven uns valors al llarg del temps. I que com a lector que estima la literatura (entesa com l'art d'escriure) és fins a cert punt un deure entomar en algun moment de la vida la lectura d'aquelles obres que es consideren clàssiques. I com a lectures exigents que són cal saber triar el moment en que pots dedicar l'esforç que requereixen. 
Si ara fa dos anys vaig llegir-me La Ilíada, tenia pendent completar-la amb la lectura de l'Odissea. I això he fet. Una experiència lectora que no oblidaré. 
D'entrada voldria destacar la traducció del Joan F. Mira, que ha estat capaç de traduir els versos dels vint-i-quatre cants del poema original en hexàmetres que mantenen tota la força narrativa de l'original, aconseguint que la lectura no sigui encarcarada ni

feixuga. A més a més, cal agrair al traductor que hagi inclòs un petit resum que encapçala cada cant i que permet anticipar contingut i contextualitzar el que tot seguit llegiràs.
L'Odissea és un poema, sí, però que es llegeix com una novel·la. 

Per què és important? Crec que perquè mostra les característiques de la literatura tal com l'entenem avui dia. La literatura recrea la realitat, la sublima. Pot recórrer a la fantasia i la imaginació, però ho fa amb la voluntat de sacsejar les nostres emocions. Llegint patim, ens apassionem, ens alegrem, estem intrigats,... I ho fem al costat dels personatges de les històries. Perquè en això consisteix l'art d'escriure que és la literatura.
En això, l'Odissea seria un text fundacional de la literatura que consumim al segle XXI. 
Destacaria també la plasticitat de les descripcions d'alguns passatges. Les de les tempestes al mar tenen una força increïble, i la de la venjança final sobre els pretendents és digna de les millors pel·lícules d'acció del cinema contemporani. 
S'ha de ser molt bon escriptor per aconseguir això (i estem parlant d'un text de fa 2700-2800 anys). 

Què narra l'Odissea? A l'Odissea es distingeixen clarament dues parts. A la primera es narra l'accidentat viatge d'Ulisses de retorn a Ítaca, després de la guerra de Troia, amb episodis que fan gala de la fantasia de l'autor i dels perills i les temptacions que formen part de tota vida. La segona part, un cop arriba a Ítaca, és la història de com trama la venjança contra els pretendents de la seva dona i de les seves propietats, que té instal·lats a casa seva esperant la certificació de la seva mort, per apropiar-se de tot allò que li correspon. 
Però és més coses. És la història d'amor entre Ulisses i Penèlope, teixida amb una lleialtat a prova de tot al llarg de vint anys d'espera. És la història també d'un fill que vol recuperar un pare absent durant tants anys, i que arriscarà la seva vida per saber d'ell. És la història també de l'amistat i la lleialtat del porquer i del bover, que col·laboren amb Ulisses en el seu afany de justícia. 
L'Odissea, sense ser una narració històrica, també ens acosta a la vida d'una societat de fa al voltant de tres mil anys; com vivien, què menjaven, de que treballaven, què celebraven, quins eren els seus valors, en què creien,... 
Prens consciència també de la relació ancestral dels humans amb la religió, amb la idea que hi ha una voluntat superior que controla el nostre destí, que hi ha quelcom que ens transcendeix. 
Com veieu, una obra amb molts elements d'interès, clàssica, per a gaudir i créixer com a lectors.

El Club Dante, de Matthew Pearl

Matthew Pearl
El Club Dante
Barcelona: Ed Seix Barral, S.A., 2009 (4a reimpressió)
Col·lecció Booket, 1049
592 pp.
ISBN: 978-84-322-1720-3
PVP: 8,95€ 

El Club Dante és dels llibres que va arribar a les meves mans amb l'etiqueta de best-seller i tenia ganes de llegir-me'l per dos motius. D'una banda perquè té una trama que juga amb una obra de referència de la literatura universal com és La Divina Comèdia de Dante. I d'una altra perquè té una trama detectivesca que em feia imaginar punts en comú amb El nom de la rosa, de l'Umberto Eco, que em va resultar una experiència lectora extraordinària. I és un llibre que quan va aparèixer se'n va parlar bé i va tenir una bona vida comercial. Calia, doncs, donar-li una oportunitat. I he aprofitat els dies calorosos d'aquest estiu per llegir-me'l. Són gairebé 600 pàgines i això no és poca cosa. 
Cal dir d'entrada que és la primera novel·la d'un autor jove (tenia vint-i-vuit anys quan es va publicar) i sorprèn el bon coneixement de l'obra de Dante i el bon treball de documentació que ha fet per ambientar amb credibilitat l'obra en el Boston de 1865 un cop acabada la Guerra de Secessió dels Estats Units (1861-1865). 
Té una arrencada potent, amb uns crims impactants que imiten els patiments dels pecadors a l'infern que es va imaginar Dante. I es desenvolupa a partir de les investigacions d'un grup d'intel·lectuals que es reuneixen periòdicament per a traduir i poder publicar una traducció a l'anglès de La Divina Comèdia a Nord-Amèrica, i que intenten trobar les claus del que passa a partir del coneixement que tenen de l'obra. Les seves investigacions van en paral·lel a les de la policia i es complementen amb la descripció que es fa d'alguns dels conflictes de l'època, com ara el racisme latent a la societat, les dificultats d'integració dels negres a la policia, les tensions entre sectors acadèmics o la problemàtica dels ex-combatents per a reinserir-se a la societat després del que van arribar a viure. 
La novel·la incorpora personatges reals com ara els poetes H.W. Longfellow, J.R. Lowell, i O.W. Holmes; membres del Club Dante que va existir realment; així com l'historiador G.W. Greene i l'editor James T. Fields, que també hi van col·laborar. Això, que és un element que dóna versemblança a la narració, tendeix a llastrar la caracterització dels personatges, que no pot incorporar res que afecti o contradigui la seva imatge pública. 
Tanmateix, el treball de documentació, necessari per a la versemblança dels detalls que fan referència al context històric, no pot convertir-se en pàgines i pàgines d'informacions que tendeixen a trencar el ritme de la narració. Són detalls potser menors o de gust personal, però que per a mi li resten força al conjunt. És una novel·la que amb 200 o 300 pàgines menys potser funcionaria igual de bé.

Matthew Pearl (1975) no és Umberto Eco (1932-2016), però El Club Dante es deixa llegir bé i resulta entretingut si no l'agafes amb gaires pretensions. 
Tinc La Divina Comèdia en la meva llista de llibres importants pendents i potser una de les conseqüències positives d'aquesta lectura és que la trauré del prestatge i la posaré a punt per a un dia d'aquests. Promet! 

La Ilíada, d'Homer

Homero
La Ilíada (traducció al castellà en vers i edició d'Emilio Crespo Güemes, revisada per Carlos García Gual)
Madrid: Editorial Gredos, 
652 pp.
Biblioteca Clásica Gredos, 150
P.V.P.: 35€


Quan es parla del que cal estudiar a l'educació obligatòria és habitual trobar opinions que menystenen la història de la literatura. Es considera que és un saber memorístic que pot trobar-se en qualsevol obra de referència sobre el tema i que no motiva cap a la lectura, que sembla ser el gran objectiu quan es parla de literatura. Segurament, totes les parts tenen una part de raó; però penso que cal reivindicar una visió de conjunt sobre obres, estils, tendències i temes; que hauria de formar part de tot allò que hauria de saber una persona mitjanament culta. Com en tot, cal saber trobar un punt d'equilibri, i són necessàries les adaptacions de clàssics que acostin les obres als nous lectors; però no hauríem de viure d'esquena a tot allò que explica el que som.
He agafat La Ilíada quan he arribat a una certa maduresa com a lector i no em sap greu dir que han passat més de quaranta anys des que vaig saber de la seva existència fins que m'he decidit a llegir-lo. Durant molts anys l'he tingut en un prestatge amb la consciència que era un deure pendent perquè era un punt de referència de la cultura que comparteixo. I crec que és degut a la visió que em va donar haver estudiat història de la literatura el fet d'haver viscut tots aquests anys amb la consciència que era important i necessari llegir-lo en algun moment de la meva vida.
I això és el que he fet aquesta primavera del 2017, decidint-me per l'edició d'Editorial Gredos.
La Ilíada és un poema èpic, és a dir, dedicat a cantar gestes heroiques. I en molts moments no deixa de ser un relat bèl·lic, de sang i fetge, amb escenes de gran plasticitat on es descriu la mort dels combatents; però en ell ja trobem trets consubstancials a la condició humana. Suposo que és per això pel que ha esdevingut un clàssic de referència. Intentaré explicar quins són.

D'una banda l'afany de notorietat, de fer coses per les que ser reconegut i valorat pels altres, fins i tot arribant al sacrifici. El món és ple d'herois en els més variats àmbits que cerquen aquesta notorietat amb vocació més o menys altruista, però gairebé sempre amb el desig íntim de ser reconeguts. La condició humana està molt impregnada d'un sentit de l'honor que ens fa cercar més o menys conscientment aquest reconeixement i a actuar per a no desmerèixer-lo.
Lligat al tema anterior hi ha el de la predestinació de l'ésser humà, la condició tràgica de la vida. Sabem que hi ha unes lleis de vida que ens menen inexorablement cap a la mort i potser per això cerquem trobar-hi un sentit i aquest desig d'honors.
L'altre gran tema de La Ilíada és la importància de l'amistat en les nostres vides. L'amistat és vincle i ens omple. Ens fa sentit com els éssers socials que som. Aquil·les activa el seu desig de venjança quan perd el seu amic Pàtrocle. I aquí veiem com els humans tenim integrat un sentit de la justícia que ens porta a actuar quan creiem que s'ha vulnerat. L'altre gran tema de La Ilíada és la ira. La ira d'Aquil·les contra Hèctor i els troians per la mort de Pàtrocle. I és que els humans de vegades actuem moguts per la ira, que quan ens domina ens pot fer actuar amb violència i crueltat. Però també moltes vegades actuem moguts per la compassió, que treu els nostres millors sentiments. Resulta revelador el darrer cant, quan Aquil·les, que fins aquell moment s'ha mostrat cruel i venjatiu, s'entendreix amb en Príam, el pare d'Hèctor, i li permet recuperar el cos del seu fill Hèctor per a que pugui acomiadar-se d'ell i enterrar-lo.
Sorprèn el paper que juguen els déus en aquest relat, que és anterior a l'aparició de les religions monoteistes. Veus que hi ha una necessitat de confiar en alguna cosa quan et veus superat per les circumstàncies. I els déus, que són antropomorfs, no envelleixen i adopten la figura humana, fiquen el nas en els diferents afers, fan de mitjancers i intervenen per influir en les decisions dels protagonistes i aconseguir allò que consideren just. Això sí, sempre poderosos i amos del destí.
Els cants de La Ilíada se centren en un episodi de la guerra de Troia, que se situa al voltant del 1200 a.C. I durant molts anys van tenir una transmissió oral. El llibre no va ser escrit fins que va ser possible una transcripció, aproximadament uns 500 anys després. Sembla que la guerra va començar per les diferències sobre com repartir un botí. I quan acaba el llibre la guerra encara no s'ha acabat. Només hi ha una treva per a l'enterrament d'Hèctor i sembla que la cosa continuarà.
El llibre aporta algunes informacions sobre les armes, els carruatges, les naus, les celebracions, els materials amb els que es treballava, estris,.... però no és un llibre històric que et permeti conèixer grans coses sobre aquella època. El gran tema, com he dit més amunt, són els trets i les passions que configuren la condició humana.
Els llibres sempre poden dir coses noves, però llegint La Ilíada t'adones que els temes són poc novedosos, que tot està dit o inventat. Llegir-lo m'ha suposat un esforç, però l'he gaudit i he tingut la sensació d'haver acomplert un deure lector pendent. Val la pena llegir els clàssics. Hi trobem allò que és perenne i no es rovella, allò que justifica la seva importància. I és un valuós exercici establir comparacions entre allò que es va escriure fa anys i el que hem conegut en el nostre temps.