És un element més del món analògic, anterior a la digitalització i les llistes de reproducció. De quan la música tenia un suport material. I escoltar música suposava tot un ritual: triaves un LP (en deien Long Play, els de llarga durada), el treies de la caràtula i de la bossa o funda que solia haver-hi a l'interior, li treies curosament la pols que pogués haver acumulat, amb una petita baieta i unes gotes de líquid anti-estàtic; el posaves amb delicadesa damunt del plat, el feies girar i arribava el moment màgic de punxar-lo i escoltar-ne el seu contingut. Una cara del LP durava entre 15 i 25-30 minuts. Llavors calia girar-lo i repetir el procés. Permetia altres experiències analògiques, com ara mirar les fotografies que acompanyaven l'àlbum mentre l'escoltaves i seguir-ne les lletres de les cançons.
Escoltar música es convertia en una experiència; una experiència conscient, sensorial, pausada, que t'impulsava a assaborir aquells moments perquè tenien quelcom de bellesa que quedava desada en els teus sentits. No negaré els avantatges de les plataformes d'streaming, on pots trobar-ho gairebé tot (però no tot. Hi ha coses que no s'hi troben; ho puc garantir) i que impulsades per algoritmes generats a partir del que escoltes et mouen a consumir música sense fi de forma gairebé compulsiva. I sí, tens caràtules, i les lletres de les cançons, i les traduccions fins i tot. Però no és ben bé el mateix.
Conservo els meus vinils i els meus tocadiscos. Escolto molta música digitalitzada, no us ho negaré pas. Però no puc resistir-me de tant en tant a rescatar LPs de la meva discoteca i escoltar música "com abans". Un autèntic plaer que us convido a descobrir (si és que ho desconeixeu) i a compartir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada