divendres, 29 de juliol de 2011

D'homes i déus

Imatge obtinguda de la xarxa
Avui voldria parlar d'una destacada pel·lícula francesa de l'any passat, guardonada al Festival de Cannes, que ens parla de la condició humana i planteja qüestions interessants. 
Es tracta de la pel·lícula D'homes i déus, que parteix d'uns fets reals de l'any 1996 al Monestir de la Mare de Déu de l'Atlas a Tibéhirine, a la regió algeriana de Medea, portat per una comunitat cistercenca. El context històric era d'enfrontament entre grups integristes islàmics que feien atemptats i un govern que també utilitzava tota la força que estava al seu abast. Si no recordo malament, també hi va haver l'anul·lació d'unes eleccions que havien guanyat els islamistes. Crec que és un apunt històric necessari per entendre algunes coses de la pel·lícula. 
D'entrada la pel·lícula mostra una convivència pacífica i fraternal entre les dues religions. Els monjos practiquen els seus ritus de portes endins, però de portes enfora estan al servei de la comunitat, curant els seus malalts, parlant amb la gent dels seus problemes, vivint al seu costat. En aquest sentit hi ha una escena molt bonica quan els conviden a la festa de circumcisió del fill d'una família del poble. Hi van sense cap problema. Perquè la confiança només es guanya a partir del respecte. No es tracta d'imposar res sinó d'estar al costat de la gent, conviure, ajudar-la en allò que es pugui i fer la vida millor. 
La pel·lícula es desenvolupa a un ritme molt pausat, mostra la vida quotidiana d'uns i altres i les seves rutines. Però a fora creixen els problemes, cada cop hi ha més actes de violència, i tot aquest món de turbulències comença a canviar les coses. Els monjos dubten (es debaten entre acceptar la protecció militar del monestir que els proposen les autoritats o no acceptar-la, entre fugir del país o quedar-se), es mostren dividits i se senten fràgils malgrat la seva fe i el seu compromís. Trobo molt interessant les contradiccions del comportament humà que mostra  la pel·lícula quan hi ha l'amenaça de la por (aquí lligaria molt amb algunes de les coses que deia a la meva entrada sobre la complexitat humana). 
Compta amb escenes de les que es recorden, com la de l'últim sopar que celebren els monjos un cop tots han decidit quedar-se. Deu minuts d'imatges sense paraules, repartits entre l'expressió dels seus rostres i el got de vi que comparteixen, només amb el rerefons de la música que un d'ells ha posat en un ràdio-casset. O la del tens diàleg entre el cap de la Comunitat, el pare Christian, i el cap del mujahidins quan es presenten per la força per primer cop al monestir. 
En definitiva, bona pel·lícula que no només distreu sinó que aporta elements que permeten aprofundir en el coneixement de la naturalesa de les persones. Ah! I es troba doblada al català.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada