dissabte, 25 d’agost del 2018

Hortalisses i flors remeieres. Les herbes santes dels caputxins, de Fra Valentí Serra

Fra Valentí Serra de Manresa
Hortalisses i flors remeieres. Les herbes santes dels caputxins.
Barcelona: Editorial Mediterrània, 2014
120 pp.
Col·lecció A la caputxina, 9
ISBN: 978-84-9979-250-7
PVP: 17€ 

Tinc un record personal del Valentí Serra dels anys d'escolaritat amb els salesians i l'honor d'haver gaudit de la seva generosa amistat. Era i veig que segueix sent una personalitat singular i enlluernadora. Venia de família pagesa, de cal Jan Pastor, del barri de Santa Clara de Manresa i veig que ha aprofitat tot el coneixement del món pagès sobre els conreus i les plantes remeieres per aprofundir-hi i fer-ne divulgació. 
Com acostuma a passar, les trajectòries de les persones segueixen camins divergents i va arribar aquell punt en que perds la pista d'aquells amb qui havies compartit tants moments. Passats els anys he sabut de la seva vocació religiosa i de la seva dedicació relacionada amb la recerca i el coneixement, des de l'orde franciscà dels frares caputxins, que sempre podeu consultar a la seva entrada de la Wikipèdia
Sóc persona que valora el que la natura ens ofereix i que n'aprofita allò que ajuda a millorar-ne el benestar. Herbes que milloren la digestió, que ajuden a conciliar el son, que netegen una ferida o desinfecten, que et descongestionen quan agafes un refredat,... Podríem seguir. A casa mai falten pots amb farigola o romaní, o bé les més variades infusions de les que m'agrada aprofitar-ne les propietats.
Per això m'ha interessat el llibre del Valentí Serra, perquè em connecta amb quelcom que valoro i estimo i que sempre ha romàs en mi. 
I si no es tracta d'un gran mal (que sempre acostuma a necessitar d'un gran remei) prefereixo la combinació d'herbes i l'aliment a la pastilla i el fàrmac de la indústria. 
A partir d'aquest llibre he sabut que els frares caputxins, des del seu ideal de vida senzilla i austera, també senten aquesta estimació per la Terra i que treballen per millorar-la. Als seus convents no hi falten hortes, jardins i boscos; que els procuren aliment i els ingredients per a les receptes i els remeis que els han d'ajudar a guarir qualsevol malaltia. Sense oblidar les flors que han d'embellir els altars i donar rellevància a les celebracions litúrgiques. El cultiu ordenat de la terra forma part, doncs, de la seva manera de viure. 
I aquest coneixement ancestral dels frares caputxins, ara que la cosa dels horts sembla estar de moda i que hi ha una preocupació per tot allò que és saludable, és el que el Valentí Serra ha recollit i organitzat en aquest volum, un llibre que ens connecta amb el passat i la tradició i que esdevé, també, un llibre de coneixements útil per a treure profit dels tresors que la Terra ens ofereix per a millorar la nostra vida.

dissabte, 18 d’agost del 2018

El Club Dante, de Matthew Pearl

Matthew Pearl
El Club Dante
Barcelona: Ed Seix Barral, S.A., 2009 (4a reimpressió)
Col·lecció Booket, 1049
592 pp.
ISBN: 978-84-322-1720-3
PVP: 8,95€ 

El Club Dante és dels llibres que va arribar a les meves mans amb l'etiqueta de best-seller i tenia ganes de llegir-me'l per dos motius. D'una banda perquè té una trama que juga amb una obra de referència de la literatura universal com és La Divina Comèdia de Dante. I d'una altra perquè té una trama detectivesca que em feia imaginar punts en comú amb El nom de la rosa, de l'Umberto Eco, que em va resultar una experiència lectora extraordinària. I és un llibre que quan va aparèixer se'n va parlar bé i va tenir una bona vida comercial. Calia, doncs, donar-li una oportunitat. I he aprofitat els dies calorosos d'aquest estiu per llegir-me'l. Són gairebé 600 pàgines i això no és poca cosa. 
Cal dir d'entrada que és la primera novel·la d'un autor jove (tenia vint-i-vuit anys quan es va publicar) i sorprèn el bon coneixement de l'obra de Dante i el bon treball de documentació que ha fet per ambientar amb credibilitat l'obra en el Boston de 1865 un cop acabada la Guerra de Secessió dels Estats Units (1861-1865). 
Té una arrencada potent, amb uns crims impactants que imiten els patiments dels pecadors a l'infern que es va imaginar Dante. I es desenvolupa a partir de les investigacions d'un grup d'intel·lectuals que es reuneixen periòdicament per a traduir i poder publicar una traducció a l'anglès de La Divina Comèdia a Nord-Amèrica, i que intenten trobar les claus del que passa a partir del coneixement que tenen de l'obra. Les seves investigacions van en paral·lel a les de la policia i es complementen amb la descripció que es fa d'alguns dels conflictes de l'època, com ara el racisme latent a la societat, les dificultats d'integració dels negres a la policia, les tensions entre sectors acadèmics o la problemàtica dels ex-combatents per a reinserir-se a la societat després del que van arribar a viure. 
La novel·la incorpora personatges reals com ara els poetes H.W. Longfellow, J.R. Lowell, i O.W. Holmes; membres del Club Dante que va existir realment; així com l'historiador G.W. Greene i l'editor James T. Fields, que també hi van col·laborar. Això, que és un element que dóna versemblança a la narració, tendeix a llastrar la caracterització dels personatges, que no pot incorporar res que afecti o contradigui la seva imatge pública. 
Tanmateix, el treball de documentació, necessari per a la versemblança dels detalls que fan referència al context històric, no pot convertir-se en pàgines i pàgines d'informacions que tendeixen a trencar el ritme de la narració. Són detalls potser menors o de gust personal, però que per a mi li resten força al conjunt. És una novel·la que amb 200 o 300 pàgines menys potser funcionaria igual de bé.

Matthew Pearl (1975) no és Umberto Eco (1932-2016), però El Club Dante es deixa llegir bé i resulta entretingut si no l'agafes amb gaires pretensions. 
Tinc La Divina Comèdia en la meva llista de llibres importants pendents i potser una de les conseqüències positives d'aquesta lectura és que la trauré del prestatge i la posaré a punt per a un dia d'aquests. Promet! 

dilluns, 13 d’agost del 2018

El dolç ocàs dels diccionaris de paper

Durant dècades i segles han estat obres de referència de totes les cultures amb una literatura al darrere. Un compendi exhaustiu de totes les paraules d'una llengua, dels seus significats, dels seus usos, de la seva ortografia,... Si volies saber si una paraula era admesa, consultaves el diccionari. 
I això, que és fonamental per a fer un bon ús d'una llengua, es va transformant en paral·lel a l'eclosió de les noves tecnologies. 
Tinc a casa -en paper, és clar- el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, el de l'Enciclopèdia, el Fabra, els 10 toms del Diccionari Català-Valencià-Balear d'Alcover Moll, diccionaris diversos adaptats al món escolar, diccionaris de sinònims, antònims,.... I veig que tot això està passant a formar part de la nostra història recent.
Aquests darrers anys se m'ha fet imprescindible l'aplicació del Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). La tinc instal·lada al mòbil i a la barra d'adreces del navegador que utilitzo habitualment. És fantàstica: fàcil, accessible, de resposta immediata i sense la molesta publicitat que enfarfega altres aplicacions gratuïtes. M'estalvia la feixuguesa de manipular llibres voluminosos i té una conseqüència digna d'esment: consulto el diccionari més que abans. Sempre caldrà agrair a la tecnologia i als que han treballat per abocar el contingut d'aquests diccionaris a l'aplicació que hagin democratitzat d'una manera revolucionària l'accés al significat de les paraules. 
La conseqüència d'aquestes transformacions salta a la vista: els tens, de tant en tant els tafaneges, t'entretens amb l'article que acompanya quelcom que t'encurioseix....; però el dia a dia ha passat a ser digital. Els diccionaris de paper -que no els diccionaris com a obres de referència d'una llengua- viuen un dolç ocàs amb l'enyorança d'un protagonisme que van tenir no fa pas tant.

dijous, 9 d’agost del 2018

Parlem de llegir best-sellers

L'etiqueta best-seller s'utilitza sovint com a reclam comercial a l'hora de vendre llibres. Són llibres que s'han venut bé i que per aquest motiu pretenen contagiar les ganes de comprar-lo i, si pot ser, de llegir-lo per part del seu públic potencial. A l'haver esdevingut una etiqueta comercial tendeix a ser menyspreada per la crítica especialitzada, com si la qualitat fos incompatible amb la comercialitat. Els best-sellers acostumen a ser obres de ficció que donen més importància a la història que expliquen que no pas a la manera d'explicar-la. Per a que un llibre pugui ser llegit per molta gent ha de ser amè i no pot ser gaire complex a nivell de llenguatge. Hi ha llibres que són escrits amb aquesta finalitat, amb la de ser fàcils i entretinguts.
Sempre he tingut certes prevencions cap a l'elitisme que envolta el consum literari. Sóc partidari que cadascú llegeixi el que vulgui i quan li vingui de gust perquè, com ja he dit en altres ocasions, estic convençut que hi ha un llibre per a cada lector i moment. L'únic que li demano a un llibre és que estigui ben escrit i sigui respectuós amb la dignitat humana. 
Els best-sellers són llibres que tenen una segona vida en les edicions de butxaca més econòmiques i que a les llibreries es troben apartats dels expositors que acullen les novetats. 
En general, i amb totes les excepcions que facin al cas, admiro que un llibre sigui molt llegit. Té alguna cosa que el fa atractiu i agrada, quelcom que el fa valorar per part dels lectors. I això, malgrat l'enveja que pugui despertar en el món dels escriptors, resulta meritori.
Els llibres que es llegeixen i agraden creen hàbit i són la porta d'entrada per arribar a d'altres llibres. 
Aquest estiu he ensopegat amb lectors i lectores que han obert un llibre de butxaca amb l'etiqueta best-seller, segurament triat gairebé a l'atzar quan han anat a comprar el diari al quiosc. No en valoraré la qualitat, però estic segur que fomenten la lectura.