divendres, 31 de desembre del 2010

Benvolgudes i benvolguts compatriotes

Pot semblar una qüestió menor, però té la seva importància. Les paraules amaguen ideologia i valors, destil·len concepcions i s'han de saber triar amb cura. Encetar un discurs amb una salutació adequada a l'interlocutor té un valor que no hem de menystenir. Recordo que amb motiu de la Diada de l'Onze de Setembre comentava les incomoditats que em generava la salutació freda i desdibuixada que emprava el Molt Honorable President de la Generalitat José Montilla adreçant-se als ciutadans del país, en contrast amb la salutació que emprava Jordi Pujol, que s'adreçava als seus compatriotes. Veig que Artur Mas ha recuperat el terme, amb l'afegitó de començar per les ciutadanes, tot un gest de complicitat per a que el llenguatge no generi discriminacions de caire sexista.
Del discurs no voldria dir-ne gran cosa. La música sona bé. Va apel·lar a la solidaritat dels que van bé cap als que passen dificultats -un element de sensibilitat bàsic per a mantenir la cohesió social- i a la fermesa per a defensar la dignitat nacional; i no podia faltar una nova referència a les dificultats que ens esperen i un missatge d'optimisme i esperança en el futur, que ha de començar per l'autoexigència de cadascú de nosaltres. L'oposició, tan creativa com sempre i en un nou gest d'originalitat, tibant de manual opositor, només se li acut comentar la manca de concreció del discurs. Res de nou.
Un altre element que atorga gruix institucional al discurs de Cap d'Any és el lloc. Després d'uns anys d'aquesta ocurrència progre de fer el discurs des d'un hospital o una caserna, una idea original i simpàtica però poc adient (perquè hi ha moltes persones que treballen sacrificadament per als altres en aquestes dates), s'ha triat la sala gòtica de la Verge de Montserrat del Palau de la Generalitat, presidida per Sant Jordi, patró de Catalunya. Un dels símbols de l'autogovern i del nostre desig de llibertat. Certes coses s'han de dir des de llocs així.
Tornant al que deia al principi d'aquesta entrada, voldria dir que la pàtria és allò que dóna cohesió i nord a la ciutadania. La pàtria l'aglutina i l'omple de sentit i identitat. I és aquest esperit el que han de reflectir les paraules i els gestos.

dimecres, 29 de desembre del 2010

Austeritat

L'austeritat sempre m'ha semblat un valor positiu que ens acosta al més essencial i ens allunya del que és superflu i banal. No veig l'austeritat com una limitació, sinó com un desig de senzillesa, de viure només amb els elements imprescindibles que permetin dur una vida digna. No crec que l'austeritat hagi de comportar actituds gasives; crec que és saludable tenir petits capricis i poder satisfer-los; però sempre dins d'unes prioritats vitals, que per a cadascú seran diferents, i sense arribar a allò tan conegut d'estirar més el braç que la màniga.
Veig l'austeritat com un element de contenció davant la frivolitat de la despesa inútil, una actitud sensible i solidària respecte els que pateixen privacions.
L'austeritat ens facilita valorar les coses, pel que són i pel que aporten; adonar-nos de l'esforç que suposa assolir-les, reflexionar sobre allò que és essencial a la vida.
Ara els polítics ens anuncien una època de privacions i retallades, "d'austeritat".
A ningú li agrada haver de viure amb menys recursos, gastar més pel mateix que abans, sentir-se més "pobre" del que era. Però farem un pas endavant com a societat si som capaços de gastar menys i millor, de posar seny i contenció, d'establir prioritats, de valorar els petits moments i el que valen les coses.
Reflexionava sobre això perquè avui he rebut una felicitació que m'ha fet adonar que més enllà dels béns materials hi ha l'amistat i la capacitat de gaudir de les petites coses.




Doncs això. Bon any i sapigueu gaudir dels petits moments que basteixen la felicitat.

dijous, 23 de desembre del 2010

LIJ - Frederick, de Leo Lionni

Leo Lionni
Frederick
Kalandraka,  Col·lecció Llibres per a somiar - Clàssics contemporanis

40 pp.
ISBN 978-84-8464-550-4
En aquest any que som a punt d'acabar s'ha celebrat el centenari del naixement de Leo Lionni (Amsterdam, 1910-Toscana, 1999). Al llarg de la seva vida va haver d'anar sovint amunt i avall, canviant vàries vegades de país. Va viure a Itàlia, Suïssa (va estudiar a la Universitat de Zuric, on es va doctorar en Economia Política) i Estats Units, país en el que es va nacionalitzar i on va treballar de pintor, dissenyador i director d'art de vàries publicacions.
De ben petit en Leo ja va poder respirar la sensibilitat per l'art que hi havia a la seva família: la seva mare va rebre formació com a cantant d'òpera i un tiet seu, en Piet, que era pintor, el va posar en contacte amb el món de l'art. Quan era un nen, es passava moltes hores visitant els museus d'Amsterdam. I va ser així, observant les obres d'altres pintors, que va aprendre a dibuixar tot sol.
Tant li agradava aquest món dels quadres i dels pintors que quan als nou anys li van preguntar què volia ser de gran, ho va tenir clar. "Artista!" En Leo volia dedicar-se al que havia viscut amb tanta intensitat des de ben petit. I així va ser.
Tot i dedicar-se a l'art va trigar molt de temps a publicar àlbums il·lustrats per a nens. No ho va fer fins al 1959, quan ja gairebé tenia 50 anys.
Tot va començar quan ja era avi, arran d'un viatge en tren. Pretenia entretenir els seus néts i tot trencant trossets de papers de colors els va explicar la història que coneixem com a Petit blau i petit groc, una història que ens parla de l'amistat per damunt dels prejudicis. Després en vindrien d'altres, com Nadarí, El somni de Maties i Frederick, del que avui us volia parlar.
Com a il·lustrador, Lionni treballava amb el collage o bé amb la taca de color, i malgrat la senzillesa de les seves composicions aconseguia il·lustracions nítides, expressives, d'una sensibilitat molt especial. Agraden.
Les històries que explica també captiven. Són petites i simpàtiques faules que tenen un rerefons moral i alliçonen sobre aspectes de la vida. La seva solidesa les converteix en quelcom que està per sobre de modes, amb uns valors que continuen agradant generació rere generació. Clàssics.
Frederick és una magnífica paràbola sobre la poesia, que en reivindica la necessitat i ens acosta al seu màgic poder de fascinació.
En Frederick és un ratolí que, mentre els de la seva família es dediquen a treballar per a procurar-se el menjar, ell es dedica a omplir-se de colors i paraules per als llargs dies d'hivern. Aparentment ganduleja, però un cop s'ha acabat el menjar i el cru hivern es manifesta, en Frederick fa somiar els seus i els fa veure llum i color on només hi ha grisor, i els enlluerna amb la bellesa de les paraules. Un llibre per a que els més petits descobreixin l'esperit de la poesia i perquè s'adonin d'allò tan conegut que no només ens alimentem de pa, sinó que també necessitem de la sensibilitat i la bellesa de les paraules per alimentar l'esperit.
Tot un clàssic recuperat que manté intactes les seves virtuts més de quaranta anys després de ser publicat per primer cop i que compta amb unes il·lustracions clares i d'allò més eficaces des de la seva atractiva simplicitat.
Una llibre deliciós i imprescindible per a primers lectors a partir de 6 anys i per a tothom.


diumenge, 19 de desembre del 2010

Solidaritat

La solidaritat és un dels valors preeminents de la nostra societat. Qualsevol mancança o situació injusta mereix la solidaritat dels altres. És una paraula bella carregada d'alt valor simbòlic. Ser solidari és estar al costat del necessitat, donar suport a una causa, combatre una mancança o una injustícia. És difícil no estimar una paraula que estimula i treu el millor de nosaltres mateixos. 
El perill, com gairebé sempre, és l'excés, l'abús i la temptació que sovint manifesta el poder polític d'apropiar-se d'aquesta paraula per a servir els seus interessos.
De causes que mereixen la solidaritat dels altres n'hi ha un munt. Personalment, sento predilecció per tot allò que és sinònim de generositat i altruisme amb els altres; i per les causes que tenim més a la vora. No cal anar gaire lluny per a trobar la necessitat de solidaritat. 
Cada vegada em commou més el món de la gent gran. Fer-se gran, acumular limitacions físiques, problemes de salut, viure situacions de solitud i abandó i no trobar una resposta solidària a totes aquestes situacions, és un dels grans drames de la societat moderna. No serem una societat com cal fins que no sapiguem donar una resposta adequada des de la solidaritat, la generositat i l'altruisme a tota aquesta problemàtica.
Televisivament, avui és una data assenyalada en el calendari de les accions solidàries. És la data de la Marató de TV3. Voldria dir que és una de les millors iniciatives en aquest àmbit, amb una gestió modèlica dels recursos que obté i una tasca molt destacable a l'hora de sensibilitzar la ciutadania sobre els problemes de salut que afecten diferents col·lectius socials. 
Sensibilitzar, divulgar i investigar. Està molt bé. Amb el pas dels anys tens la sensació que es fa un bon ús del que aportes solidàriament. Es financen ambiciosos projectes d'investigació que ens prestigien com a societat i país. Fem un salt de qualitat.
Tinc dubtes i remordiments respecte d'altres iniciatives solidàries. Em costa acceptar que en el millor dels casos, en diferents ONGs, s'inverteix com a molt el 30% en ajuda directa. La resta és administració, logística,... És a dir, amb la teva aportació solidària estàs pagant majoritàriament els sous i les despeses d'entitats que es dediquen a fer arribar ajuda solidària. Què vols que et digui? Ho puc entendre en alguns casos, com quan es tracta d'intervenir en determinats desastres naturals, però no com a dinàmica habitual. En tinc dubtes sobre l'eficàcia i trenca la meva idea de que la solidaritat ha de ser, per damunt de tot, un acte voluntari i generós.
Per tot això aprecio la iniciativa de TV3, que sap sumar moltes energies de la societat catalana al servei d'un objectiu lloable i ben plantejat. Felicitats, i esperem que la maleïda crisi no es noti massa.

dissabte, 11 de desembre del 2010

No calia, Mario

Podria haver-se quedat amb l'elogi que va fer de la novel·la, com a gran novel·lista que és. Els que estimem la literatura estarem d'acord en que és una eina potent per a enriquir la nostra experiència de la vida i generar reflexions sobre els més variats temes.
Podríem haver-li agraït l'esment i l'admiració sincera que sent per Joanot Martorell i el seu Tirant; com a primera gran novel·la moderna.
Podríem haver-li perdonat l'evocació i els elogis que va fer de la Barcelona del tardofranquisme, on ell va viure cinc anys a la part alta de la ciutat envoltat de la Gauche Divine, on sí que s'hi movia alguna cosa, però que era plena de grisors i que per a mi no té gaire punt de comparació amb l'eclosió i la creativitat que ha tingut la ciutat sota l'etapa democràtica.
Però no puc més que discrepar dels seus prejudicis ideològics; d'aquesta obsessió que té contra els nacionalismes, que posa tots junts dins el mateix sac. I no se'n va poder estar. Va carregar fort una vegada més contra tots ells, des de la tribuna privilegiada com és el discurs d'acceptació del Premi Nobel de Literatura 2010: "plaga incurable del món modern i també d'Espanya".... "Detesto qualsevol forma de nacionalisme, ideologia -o més bé religió- provinciana, de curta volada, excloent, que retalla l'horitzó intel·lectual i dissimula en el seu si prejudicis ètnics". Segons les cròniques va distingir entre el nacionalisme "de orejeras" i de rebuig a l'altre; del patriotisme, "sentiment sa i generós d'amor per la terra on hom va veure la llum". No m'ha quedat clar on ubicaria el sentiment dels catalans. No l'hi penso pas demanar, però molt em temo que ens deu considerar del primer grup.
Les persones estem fetes de referents (la llengua, el paisatge, la història, les tradicions, les institucions, la literatura,...) que s'emmarquen en una realitat nacional. Formen part del nostre ADN. I estimar, defensar i reivindicar aquesta realitat és defensar la nostra identitat, el que som. I això no s'ha de barrejar amb el nacionalisme agressiu d'altres realitats que només volen mantenir la seva grandesa imposant-se per la força a d'altres. En Mario, pel que sembla, no ha entès mai això ni ho vol entendre. No cal insistir-hi. Llàstima.
Com en tants d'altres casos, hem de separar l'obra de l'home. Esperem que d'aquí uns anys sigui més recordat per les seves novel·les que per les seves idees polítiques. Felicitats pel Premi Nobel, segurament te'l mereixes, però.... No calia, Mario.
Les darreres notícies ens parlen d'una genial pensada de l'alcalde Hereu, que està fent gestions per a que el flamant Nobel Mario Vargas Llosa honori amb la seva presència la ciutat que va esmentar emocionadament en el seu discurs la propera diada de Sant Jordi. Una pensada mesella i tan desafortunada com la que va tenir Abraham Lincoln el dia que va decidir per última vegada anar al teatre un llunyà dia del mes d'abril de 1865.

dijous, 9 de desembre del 2010

Reivindicació de Tintín al Congo

L'actualitat cultural genera notícies que no fan més que generar-me perplexitat i estupefacció. Resulta que el Sr. Bienvenu Mbutu Mondondo, un ciutadà congolès resident a Bèlgica i una associació d'immigrants francesa, han presentat una querella davant la justícia belga contra aquest còmic, acusant-lo de racista i de fer apologia del colonialisme. Què volen aconseguir? Que se'n prohibeixi immediatament la venda o que només pugui trobar-se a la secció d'adults de les llibreries, amb un advertiment sobre el seu "perillós" contingut. Me'n faig creus. Els defensors de la querella manifesten per justificar-se que no volen fer un judici contra Hergé sinó contra la mentalitat colonialista d'una època.
Em preocupa aquest menyspreu per la intel·ligència dels lectors i aquest creixent esclavatge de la correcció política que tot ho vol fer passar pel sedàs dels suposats principis del pensament progressista. Penso que tot això ens està portant a veritables despropòsits. Hi ha obres que amb el pas del temps grinyolen, tenen aspectes que les fan obsoletes; però mantenen valors que les fan entranyables i agradoses del públic. És la intel·ligència i la cultura del lector la que ha de posar les coses al seu lloc. I no hem de pensar que qui llegeixi Tintín al Congo defensarà el colonialisme i se'n riurà de les persones negres.
Al 1930 hi havia colonialisme. I Bèlgica era una potència colonial. El Congo era la seva gran colònia, la "finca" on el rei Leopold anava a caçar. És la història. I suposo que els nadius devien tenir problemes amb el francès i no el devien parlar gaire bé. Fer alguna gracieta sobre això em sembla fonamentalment ingenu, lligat a la realitat del moment, però en cap cas amb ànims racistes. Ens carregarem per això els valors que sí que han perdurat vuitanta anys després? Relegarem aquest còmic en un prestatge de les llibreries al costat d'obres eròtiques o que facin apologia de la violència? No fotem! Si anem cap aquí farem un ridícul espantós. Seguint per aquests viaranys acabarem censurant el conte de La Ventafocs per no donar una visió alliberada de la dona.
Insisteixo. No menystinguem la intel·ligència dels lectors. Confiem en la seva capacitat crítica, de situar les coses en el seu context històric, de relativitzar-les en funció de les circumstàncies d'una època. El pensament progressista ha de mostrar-se respectuós amb la intel·ligència de les persones i evitar la temptació de voler guiar la seva visió de la realitat.

dilluns, 6 de desembre del 2010

LIJ - A les fosques

Salvador Comelles; Stefanie Pfeil (il·lustradora)
A les fosques
Barcelona: Alfaguara Grup Promotor, SL, 2007
ISBN: 978-84-7918-218-2

A les fosques és una d'aquelles narracions que se segueix amb interès creixent i on, a partir d'un element sorpresa,  es crea una forta i atractiva interacció amb el lector.

En Pere és un electricista que uns dies poc abans de Nadal, tornant a casa cansat de treballar, rep una trucada d'una figura del pessebre, que li demana si us plau que els ajudi a recuperar el llum. En Pere es mobilitza, descobreix un sabotatge i actuarà professionalment però també èticament.
El relat destaca per les pinzellades d'humor i la fina ironia que destil·la, pels elements sorpresa que dosifica encertadament i pel comportament i sentiments del protagonista, que es presta a fer-ne valoracions amb els lectors als quals va destinat.
Un llibre que per temàtica és propi de les dates nadalenques, però amb encerts que el fan recomanable per a nens i nenes a partir de 6-7 anys.

dijous, 2 de desembre del 2010

Certeses

Les circumstàncies de la vida m'han dut a seguir el dia a dia d'una unitat de cures pal·liatives en un hospital públic català. La millora de les condicions de vida, l'alimentació, els avenços de la medicina, l'allargament de l'esperança de vida,... ens regalen uns anys en aquest món que en molt casos van acompanyats de malalties que es fan cròniques i de processos degeneratius que demanden de manera creixent serveis assistencials.
En general, estimem la vida i la volem digna, però no podem triar el final dels nostres dies. Ens el trobem i toca afrontar-lo amb la millor dignitat possible. És tot això el que m'ha fet valorar els serveis d'atenció a la gent gran i a tots aquells que pateixen malalties greus en fases molt avançades. La dignitat de la vida requereix evitar patiments innecessaris, procurar el màxim benestar, trobar la pau voltat o voltada de les persones que estimes i afrontar la fase final de la vida amb l'atenció sòcio-sanitària que cada cas requereix.
Les realitats que es viuen són molt dures i van acompanyades de desenllaços inevitables; amb patiment de familiars que s'enfonsen en el dolor per la pèrdua d'un ésser estimat. I aquí és on caldria destacar la qualitat humana de les persones que hi treballen dia rere dia.
No només tenen cura de servir medicacions i cures, sinó que avant-posen un somriure i unes paraules amables a les atencions mèdiques que pertoquen. Són professionals impregnats d'una alta qualitat humana, que dignifiquen amb el seu quefer diari el nivell de l'atenció mèdica, dotant-la de caliu humà i allunyant-la de la fredor d'un tractament mèdic o de la simple farmacologia. Fan tot això i són capaces d'acollir el plor desconsolat del qui s'enfonsa. És la seva feina, sí, però aporten el plus d'humanitat que les situacions requereixen i es guanyen la gratitud dels qui passen per aquest servei.
Crec que la bona medicina ha d'anar més enllà dels tractaments punters; ha de saber escoltar els malalts, tenir presents les seves emocions i les seves angoixes, acollir la persona que hi ha darrera la malaltia i també els seus familiars.
Hi ha tota una realitat mig amagada de gent gran, malalta, acompanyada sovint d'històries de solitud. És una certesa. Però també ho és que hi ha gent treballant-hi per dignificar aquestes necessitats assistencials, sense oblidar els voluntaris que altruistament donen el seu temps i el seu esforç als més necessitats, en un acte de solidaritat que mereix el més grans dels elogis. Certeses.