dimarts, 30 de desembre del 2014

LIJ - Les magdalenes també juguen

Joan Portell i Raimon Portell; Danide (il·lustrador)
Les magdalenes també juguen
Barcelona: Animallibres, 2014
144 pp
Col·lecció Els Tiki Taka, 2
ISBN: 978-84-15975-21-2
PVP: 8,95€

La col·lecció Els Tiki-Taka és plena de referències blaugranes, començant pel títol de la col·lecció i seguint pel nom d'alguns dels seus protagonistes, com ara el Xavi, l'Andrés, en Charly, la Busi i la Leo; però no són llibres de futbol, tot i que és un element present en el desenvolupament de les històries. 
Són històries de colles, on prevalen valors com la solidaritat, l'esperit d'equip i la veritat. 
En un equip tothom suma i és valorat pel que pot aportar; els individualismes poden ser determinants en l'assoliment d'objectius, però sempre s'han de subordinar a l'interès general de l'equip. 
I no tot s'hi val, ni en el món de l'esport ni a la societat en general. El joc net, el respecte per les regles, la valoració del treball i l'esforç com a factors de creixement i superació; són elements presents al llarg de les pàgines del llibre. I les magdalenes, que també hi tenen el seu paper en el final feliç d'aquesta narració i de les que no us revelaré el secret argumental. 
Per a nens i nenes a partir de 9 anys.

divendres, 19 de desembre del 2014

LIJ - Des-Contes

La Col·lecció Des-Contes d'Animallibres parteix de contes tradicionals per fer-ne una versió desmitificadora. He tingut ocasió de llegir-me dos títols: La Caputxeta i el llop babau i Tres porquets durs de rosegar.
En el primer hi trobem un llop sapastre i maldestre que ensopega amb tot el que se li posa per davant, acaba malferit i dut al veterinari per la mateixa Caputxeta. 

En el segon els tres porquets volen emancipar-se i la mare els dóna algunes orientacions per no caure a les urpes del llop. Tenen èxit i el llop ha d'acabar dedicant-se a una altra cosa.
Les versions resultes fresques, modernes, informals, amb un punt d'ingenuïtat i humor que les fa atractives.
Fan de bon llegir i sempre permeten les comparacions amb l'original.
Per a nens i nenes a partir de 6-7 anys.

dijous, 18 de desembre del 2014

LIJ - Cadavereta Vermella

Luis Murillo; Emi Ordás (il·lustrador)
Cadavereta Vermella
Barcelona: Animallibres, 2014
Col·lecció Àlbums il·lustrats, 15
48 pp.
ISBN: 978-84-15975-16-8
PVP: 15,95€

Cadavereta Vermella o, com convertir el conte de la Caputxeta en una història gore, és un pastixt que partint dels personatges del conte de Perrault, combina elements d'humor negre de dubtós atractiu. Es tracta de presentar el conte com si d'una història de terror es tractés, fent picades d'ullet humorístiques i limitant l'atractiu de l'àlbum a l'impacte d'unes il·lustracions d'estètica de pel·lícula de terror.
Sí, en teoria, és un àlbum d'humor. 
Adaptar contes tradicionals, canviar-ne el final, capgirar-los;... són recursos habituals que poden donar resultats sorprenents i atractius. N'hi ha bons exemples. Però s'ha de tenir una bona idea per capgirar-los, un objectiu clar. A mi m'ha costat veure-ho. 
No descarto que pugui haver-hi nens i nenes als que un àlbum com aquest els agradi, però jo em pregunto si els aporta alguna cosa. Perquè l'humor ha de ser intel·ligent, ha d'estar ben elaborat, ha d'estimular la nostra capacitat de fer lectures diferents de la realitat. I aquí es juga més aviat matusserament amb elements macabres.
Reservat per als incondicionals de les adaptacions dels contes tradicionals.

diumenge, 14 de desembre del 2014

LIJ - Quin cap, Clara!

Glòria Marín; Teresa Herrero (il·lustradora)
Quin cap, Clara!
Barcelona: Animallibres, 2010
76 pp.
Col·lecció La Formiga Groga, 25
ISBN: 978-84-15095-21-7
PVP: 8,20€

Quin cap, Clara! ens presenta una imaginativa trama detectivesca adreçada als més petits on no hi falta de res: un comissari corrupte, un intent de sabotatge contra una fàbrica de xiclets, una empresa en crisi, mossos d'esquadra professionals i eficaços,... i la Clara, la nostra protagonista, una nena que té una peculiar característica: al cap li surten coses relacionades amb el que viu. No us diré més.
La narració és àgil i llegidora, entra bé, i resulta una atractiva i eficaç porta d'entrada a les narracions policíaques per a nenes i nenes a partir de 8 anys.

dimarts, 9 de desembre del 2014

LIJ - Cara de pardal

Rocio Bonilla
Cara de pardal
Barcelona: Animallibres, 2014
Col·lecció Àlbums il·lustrats, 13
32 pp.
ISBN: 978-84-15975-18-2
PVP: 15,95€



Cara de pardal és un suggeridor àlbum il·lustrat que estimula a pensar en les paraules, a superar-ne la literalitat i endinsar-se en el suggeridor món dels significats. 
Les llengües són vives quan són capaces de generar paraules i expressions que enriqueixen la comunicació amb nous significats. Són una riquesa per a la que hem d'estar sensibilitzats i poder gaudir-ne. 
I això és el que ens aporta aquest àlbum on, a partir d'una anècdota aparentment banal com pot ser un comentari de cortesia en un ascensor, al nostre protagonista se li despertarà el cuquet de descobrir què volen dir determinades expressions i acabarà adonant-se que les paraules de vegades volen dir coses diferents de les que aparentment diuen. Perquè hi ha expressions, com quan diem d'algú que té el cap ple de pardals o que és un gallet, on no parlem de pardals o galls sinó de persones. I d'aquesta aventura apassionant de descobrir-ho va aquest llibre, que resulta molt recomanable per a nens i nenes a partir de 6 anys.

dilluns, 8 de desembre del 2014

LIJ - Amics monstruosos, d'Anna Manso

Anna Manso; Gabriel Salvadó (il·lustrador)
Amics monstruosos
Barcelona: Animallibres, 2014
Col·lecció La formiga groga, 55
120 pp.
ISBN: 978-84-15975-13-7
PVP: 8,50€

La Sandra és una nena tímida i poruga amb uns pares joves i "poc professionals". A la Sandra li costa fer amics i va a una escola que no li agrada gens, allunyada del barri humil on viu. Una nit se li apareixen uns peculiars amics que amaguen un secret: un gos zombi (el Ramon), un gat mòmia (l'Egipci), una tortuga Frankenstein (la Gerda) i tres periquites fantasmes (la Piru, la Liru i la Miru); que l'ajudaran a resoldre els seus problemes i obrir-se als altres. 
Resulta interessant el retrat sociològic de la família de la protagonista: una família com tantes d'avui en dia, amb uns pares que han d'afrontar una paternitat sobrevinguda, que no han planificat i per a la que no estan preparats, però que decideixen viure amb estimació i llibertat. 
I també trobo que pot ser enriquidor reflexionar sobre el consumisme i el paper de la mentida. Mentim per amagar les nostres insatisfaccions: la feina que no ens agrada o els amics que no tenim. Insatisfaccions que hauríem d'afrontar i no amagar.
Una narració per a nens i nenes, però que parla del món dels grans i de coses properes i gens banals; urbana i molt contemporània. 
Resulta molt llegidora, impregnat de la ironia i l'àgil estil periodístic de la seva autora. 
Per a nens i nenes a partir de 8 anys.

dissabte, 29 de novembre del 2014

LIJ - La por del passadís


Raimon Portell; Sergi Portela (il·lustrador)
La por del passadís
Barcelona: Animallibres Editorial, S.L., 2014
32 pp.
Col·lecció Àlbums il·lustrats, 16
ISBN: 978-84-15975-19-9
PVP: 15,95€

La por del passadís és un delicat àlbum il·lustrat sobre les pors infantils; sobre aquelles pors que generen la foscor o els espais poc transitats. Presenta situacions quotidianes amb les quals és fàcil identificar-se, amb el contrapunt d'aquelles activitats reeixides en les que hom pot destacar. És a dir, podem sentir por, però això no té per què afectar la nostra autoestima, perquè hi ha d'altres activitats que podem fer molt bé i on destacar. 
Pot esdevenir una eina útil a pares i educadors per a tractar el tema, ja que presenta unes il·lustracions clares i nítides on les situacions s'identifiquen fàcilment i obren la porta a dialogar sobre elles.
Recomanable a partir de 4 anys.

diumenge, 9 de novembre del 2014

La marinada sempre arriba, de Lluís Foix

Lluís Foix Carnicer; dibuixos de Xavier Cabanach
La marinada sempre arriba
Barcelona: Grup 62, 2014
256 pp.
Col·lecció la butxaca
PVP: 9,95€
ISBN: 978-84-9930-850-0


Deixeu-me dir d'entrada que La marinada sempre arriba m'ha semblat un llibre deliciós.
En Lluís Foix (Rocafort de Vallbona, 1943) ha estat i és un periodista brillant i tenaç, amb una dilatada trajectòria en càrrecs de responsabilitat a La Vanguardia, que l'ha dut també de corresponsal del diari a Londres i Washington, i a enviar cròniques dels principals esdeveniments de les darreres dècades des de 84 països; i que encara avui exhibeix la seva ponderació i visió respectuosa de la realitat a diferents tertúlies radiofòniques i televisives. És una persona que agrada escoltar per la seva veu agradable i tranquil·la i perquè tens la sensació que els seus punts de vista enriquiran els teus, que val la pena comptar amb les seves opinions.
Malgrat una trajectòria que portaria a pensar en una persona cosmopolita, en Foix mai ha renunciat a ser fill d'on és, de Rocafort de Vallbona, a la vall del Corb, i a les seves arrels pageses. 

Roda el món i torna al Born. 
Malgrat que la vida ens pot dur per viaranys que desconeixem mai deixem de ser d'on som, perquè hi ha coses que ens marquen d'una manera definitiva: la nostra família, els nostres amics, l'escola on hem anat; tot allò que hem viscut d'infants, en definitiva. Els records de la infància tenen el poder de perdurar.
En Lluís Foix deixa el poble quan és un adolescent per instal·lar-se a Barcelona i obrir-se un nou futur. Som a finals dels anys 50 del segle passat. Allí compagina treball amb estudis i idiomes en una acadèmia als vespres. Tot amb molt d'esforç personal per arribar a convertir-se en el Foix públic que més o menys hem conegut.
Però tot el que va deixar enrere, la dura vida de la postguerra en un poble pagès, la gent del poble, el treball del camp, l'escola, la seva família, els amics, les distraccions,.... és el que ens regala al llarg de les pàgines del llibre. Per ell desfilen personatges que difícilment sortirien del seu anonimat si no fos perquè serveixen per descriure la quotidianitat d'una època. Crec que la gran aportació de Foix és retratar-nos una època que ja no existeix per entendre millor d'on venim. 
La marinada sempre arriba és un relat d'història viva per entendre com es vivia a la nostra societat fa 60-70 anys i per entendre'n l'evolució posterior. Reivindica l'arrelament a la terra com a forjadora del caràcter, com a modelador dels valors d'una societat. 
És un llibre ple de sensibilitat i tendresa, perquè com diu Joan Margarit en el pròleg, és el llibre d'algú que comprèn i no jutja i que estima el lloc d'on és i ha viscut, la terra que van conrear els seus avantpassats. 



"Les arrels, del tot del tot, no moren mai." (Josep Vallverdú)

diumenge, 28 de setembre del 2014

Els homes que no estimaven les dones, de Stieg Larsson

Stieg Larsson
Els homes que no estimaven les dones
Barcelona: Columna Edicions, S.A., 2008
625 pp.
Trilogia Millennium - I
ISBN: 978-84-664-0924-7


La saga Millennium va esdevenir un fenomen arran de la seva publicació. Lectors anònims i VIPs en parlaven amb entusiasme i les adaptacions cinematogràfiques de les novel·les no van trigar. Dissortadament, en Larsson (1954-2004), mort sobtadament pocs mesos després de lliurar la trilogia al seu editor, no va poder gaudir de l'enorme èxit aconseguit per les seves obres. Coses que passen i mai deixen de sobtar.
He deixat passar un temps que refredés la popularitat del fenomen Millennium abans d'entomar la lectura de les obres; i sóc dels que va veure primer les pel·lícules. Les pel·lícules intenten reflectir amb fidelitat el contingut del llibre, però el text aporta elements que a la versió cinematogràfica passen més desapercebuts i que doten de molta més intensitat l'experiència lectora.
Intentaré explicar per què.
Els personatges són complexos i tenen elements de gran singularitat. Destacaria el particular concepte de la justícia de la Lisbeth Salander (escenificats amb gran cruesa i violència en la seva relació amb l'advocat Bjurman) i els trets que dominen la seva personalitat, marcats per la seva inadaptació social i les dificultats per obrir-se els altres. En Mikael Blomkvist és un periodista amb un gran sentit de l'ètica professional que sembla tenir més d'un punt de connexió amb l'autor. Larsson havia publicat assajos sobre el món econòmic i s'havia dedicat al periodisme de denúncia dels moviments d'extrema dreta. Blomkvist es debat entre denunciar i publicar el que sap o callar quan sap que la veritat pot fer mal.
Stieg Larsson
(1954-2004)
Aquí entra en joc un dilema moral força interessant que planteja el llibre: la deontologia del periodisme. És la veritat un valor absolut? Està per sobre del benestar de les persones? Un periodista ha de publicar tot el que sap? Són qüestions sobre les que val la pena reflexionar. 

De la mateixa manera, els mètodes de la Salander per obtenir informació obren un altre dilema: És lícit cometre il·legalitats per enxampar un delinqüent? Fins a quin punt la finalitat justifica els mitjans? 
M'ha interessat també la denúncia de la corrupció en el món econòmic i de les finances. Hi ha uns empresaris i una economia que serveixen la societat, que creen riquesa i llocs de treball; i hi ha un altre món on determinats "empresaris" especulen, mouen diners cap a paradisos fiscals i tenen connexions amb activitats econòmiques fora de la llei. Larsson, via Blomkvist, defensa un periodisme de denúncia que s'allunyi de l'elogi fàcil de l'èxit i aporti transparència sobre la gestació de la riquesa. 
Els homes que no estimaven les dones entronca amb la millor tradició de la novel·la negra. Una novel·la que mostra i denuncia els aspectes més foscos de la societat i un títol que s'associa ràpidament amb la violència de gènere, però que aquí es concreta en la investigació d'una sèrie d'escabrosos crims no resolts contra diferents dones. 
En aquesta lectura
 en paper
 m'ha acompanyat
aquest punt de llibre
Crims, personatges pertorbats, empresaris, periodistes,... Una combinació que atrapa el lector des de les primeres pàgines, àgil i trepidant més enllà de la morbositat d'alguns episodis, i que també et fa pensar. 
Entenc l'èxit i el perquè ja l'han llegida -diuen- més de quatre milions de persones arreu del món. Féu-li un lloc al prestatge a la que serà considerada probablement una de les millors novel·les en aquesta arrencada del segle XXI. 

diumenge, 14 de setembre del 2014

Llegir a la platja

Per passar uns dies de vacances de relax la lectura acostuma a ser un acompanyant força habitual. Aprofitar les vacances per llegir i carregar a la bossa, entre la roba, el calçat i els estris d'higiene personal, aquells llibres que semblen haver trobat el seu moment.
Una platja tranquil·la pot ser un bon lloc per llegir. I m'ha agradat observar que l'hàbit lector creix i es transforma en paral·lel al desenvolupament de les noves tecnologies. Comença a ser habitual que la gent tregui de la bossa de platja un lector de llibres electrònics i es posa a llegir una estona, entre remullada i remullada. 
El llibre en paper no recula. Es continua llegint i manté la seva presència, però les pantalles continuen guanyant pes lector. I és que els avantatges són molts: autonomia per a superar moltes hores de lectura i capacitat per a endur-te tota una biblioteca sense precipitar-te per les tries de l'últim moment. I tot en poc més de 150 grams de pes. 
La lectura en suport digital ha vingut per quedar-se i conviure pacíficament amb la lectura en paper de tota la vida. Conviuen i crec que en certa manera es complementen. No crec que una tregui a l'altra. 
I la festa lectora és total quan, a més a més, observes lectors que s'acompanyen d'un llibre que han triat d'una biblioteca pública. 
I és que tots els llocs són bons quan som capaços de dedicar conscientment una part del nostre temps a la lectura.

diumenge, 31 d’agost del 2014

La lectura en imatges - XIII

Amb una llum tènue, plàcidament, fent de l'hàbit una passió, obrint la porta als somnis, just abans d'anar a dormir. 





dimecres, 27 d’agost del 2014

Actes d'amor...

... a les mascotes. Suposo que és el que va motivar l'acció d'un ciutadà que va intentar colar la seva tortuga en un avió per no deixar-la sola quan va marxar de viatge. El fet va passar a l'aeroport xinès de Guangzhou Baiyun el passat 29 de juliol. 
I a l'individu en qüestió no se li va acudir res millor que disfressar-la d'hamburguesa. La imatge és divertida i suposo que a més a més l'animal va tenir ocasió de fer alguna queixaladeta al full d'enciam que amb tanta gràcia el cobria. 
Ho he trobat entendridor, creatiu, simpàtic; molt d'estiu. 
Dissortadament els agents de duanes van trobar sospitosa la capsa de l'hamburguesa i el seu contingut més aviat boterut, i quan la van obrir van descobrir l'ardit del viatger. Oooooh! 
Però ho tindrem present per al proper Carnestoltes.

diumenge, 24 d’agost del 2014

Creure en el prestigi de la paraula

Vallcorba era un editor culte, independent i de gust exquisit. Poques coses puc afegir a les que ja s'han dit des dels mitjans, més enllà de deixar constància de la meva admiració per la tasca que va dur a terme. 
Quaderns Crema, sota el seu paraigua, era un segell prestigiós d'autors i obres que calia reivindicar perquè aportaven alguna cosa més al panorama literari, i que eren fidel reflex dels gustos i les inquietuds del seu editor. Era persona curiosa i arriscada capaç d'anar contra corrent quan creia en els valors d'una obra o d'un autor. 
Va voler crear un públic lector en una època de supremacia de les imatges, convençut que només les paraules els hi poden donar sentit.
Gràcies, Jaume, per creure amb passió en els valors de la lectura i en el prestigi de la paraula. 
DEP.

divendres, 15 d’agost del 2014

Petits plaers: Caminar desclaç

Alliberar el peu del calçat, sentir l'escalfor de la rajola del terrat a les darreres hores de la tarda quan la calor deixa de ser intensa, la frescor i la suavitat de les rajoles de marbre en un moment de relax,... són petits plaers associats al fet de caminar descalç en aquests dies d'estiu. 
Caminar descalç és un acte de llibertat i confort en la intimitat de la llar a la recerca de moments de pau i retrobament, et fa sentir més viu i et permet recuperar els estímuls i les sensacions que el contacte amb el terra pot donar-nos.
L'herba fresca de bon matí, la terra entumida o la sorra de vora la platja són altres elements per oferir tot trepitjant un massatge agradable que ens alliberi de tensions i ens proporcioni un anhelat benestar. 

dimarts, 12 d’agost del 2014

Què en quedarà de nosaltres?


Què en quedarà de nosaltres?
Només l'ombra d'un temps passat.
Si el temps pogués anar enrere
i algú us volgués recordar,
serà perquè l'enyorança
el cor ben pres li heu deixat.


Joan Pescador















dilluns, 11 d’agost del 2014

L'edat ens fa més conservadors?

Hi ha una cosa clara: si no vols canviar el món quan ets jove (s'entén que per millorar-lo), difícilment voldràs fer-ho quan siguis gran. 
L'edat, però, t'acosta a la veritat i als seus matisos. Entens millor la complexitat de la realitat i potser ja no veus tan clars segons quins canvis. És el que en diuen la maduresa.
Un jove ha de ser d'esquerres gairebé perquè li toca ser-ho. Va amb l'edat i el seu esperit. Estic simplificant i aquí hi entrarien moltes matisacions, des de la influència de l'entorn familiar i la convicció amb la que s'hagin transmès determinades idees i valors, fins a moltes altres relacionades amb el medi on hagi crescut, les persones amb les que s'hagi relacionat, l'escola on hagi anat,...
Els canvis sempre provoquen incertesa i a partir d'una certa edat tendim a aferrar-nos al que dóna seguretat, al que creiem viable. La tranquil·litat i la confiança que dóna l'estabilitat també té un valor que no hem de menysprear. I tinguem clar que l'esperit revolucionari d'una gran majoria acaba on comencen els interessos de la seva butxaca.
Diria que tots volem un món millor i som capaços de mobilitzar-nos per allò que creiem just i necessari. I que hi ha un punt de no retorn en les nostres conviccions. Quan estem molt convençuts d'una cosa difícilment ens fem enrere. I diria també que és l'edat la que fa que no ens importin tant les conseqüències de segons què, perquè creiem que val més el que tenim a guanyar que no pas el que podem perdre, perquè en definitiva sempre s'ha tractat de deixar un món millor per als qui ens vénen al darrere.

diumenge, 10 d’agost del 2014

Per què és important Montserrat?

Procuro no perdre mai el contacte regular amb Montserrat. De motius n'hi ha molts; sempre pot haver-hi una bona raó per pujar-hi: el paisatge i els valors naturals de la muntanya (avui reconeguts com a Parc Natural), les infinites possibilitats que ofereix a l'excursionisme, els concerts del Festival que s'hi organitza cada estiu, la impressionant col·lecció de pintura catalana del seu Museu, escoltar l'Escolania, la Moreneta,...
És un lloc que permet retrobar-te, que t'omple i et revitalitza. 
Ahir vaig decidir pujar-hi. M'atreia el programa del concert programat, que combinava la sonoritat de l'orgue amb el de la tenora i el flabiol. Va estar molt bé, però no és d'això del que volia parlar. Sortint del cotxe vaig coincidir amb una família catalana, matrimoni de mitjana edat i una filla d'uns onze o dotze anys. Tot caminant, la filla va deixar anar la pregunta següent: "Per què és important Montserrat?" Vaig pensar que era una molt bona pregunta que mereixia també una molt bona resposta. El pare no va entrar en el diàleg i la mare va improvisar el primer que li va passar pel cap: "Perquè és un lloc molt turístic, que hi va molta gent. Mmm, i perquè hi ha la Moreneta." 
La mare no va dir cap mentida, però em va semblar una resposta pobre, decebedora. Com a pares crec que som transmissors de valors i d'identitats. Hem de resultar convincents en allò que per a nosaltres és important. Els fills podran fer-los seus o no, però s'hi ha de posar convicció i solidesa. Potser no era el lloc adequat, però calia haver completat la resposta amb altres referències. Ignorava la mare que la Moreneta és la patrona de Catalunya? Ignorava el paper de Montserrat com a pal de paller de la cultura catalana, sobretot en la foscor del franquisme? Era conscient dels valors naturals (a nivell de flora i fauna) i paisatgístics de la muntanya? Podríem seguir. 

Em produeix un cert rebuig que tendim a valorar els llocs per la seva importància turística, que els valorem pel nombre de visitants. La massificació tendeix a degradar l'entorn natural. I els llocs són més enllà dels milions de persones que puguin visitar-lo. I és allò que configura la seva personalitat el que cal reivindicar i promoure.

dissabte, 9 d’agost del 2014

Desconnectar

No entenc les vacances sense el significat d'aquest verb. Desconnectar, per mi, vol dir alliberar-se de tot allò que suposa una pressió sobre les activitats que desenvolupes al llarg del dia: horaris, obligacions, WhatsApp, telèfon mòbil, xarxes socials, correu electrònic,....
Desconnectar és una batalla guanyada al temps per retrobar-te amb tu mateix. 
La vida canvia quan no depens dels enginys que et mantenen connectat amb el món. Moltes vegades em pregunto si val la pena i compensa "estar al dia" de l'actualitat. Seguir-la és acumular neguits, insatisfaccions, veure créixer la indignació i, de vegades, posar-te de mal humor amb alguna informació. 
Per sort, la vida segueix el seu curs al marge de tot això i ofereix instants destinats a quedar enregistrats en la nostra memòria. Aprofiteu-los i no digueu mai "...és que no tinc temps de ...." 

Què tal si aquest cap de setmana us reserveu uns minuts per contemplar una lluna que serà espectacular?

divendres, 8 d’agost del 2014

Ocho apellidos vascos

És una de les pel·lícules de la temporada, de les que més gent ha vist i gairebé tothom en parla. No sóc gaire de cinema espanyol i menys quan es tracten les peculiaritats i la idiosincràsia de la gent, en aquest cas dels bascos. És fàcil caure en el tòpic i la ridiculització barroera, però he de reconèixer que en aquest cas s'ha fet amb gràcia. La pel·lícula fa de bon veure, no ofèn, les referències a la idiosincràsia s'han resolt amb cert bon gust i, sobretot, molt sentit de l'humor. Crec que és sa no prendre's massa seriosament i saber riure una mica d'un mateix. 
Ocho apellidos vascos desenvolupa una trama vodevilesca on s'oposen els tòpics de la idiosincràsia basca amb els de l'andalusa. Es passa revista a la fal·lera dels bascos per la puresa de la sang, que defineix un nacionalisme més basat en la raça que la identitat (no com el català, on tot gira -independentment dels cognoms i l'origen- al voltant de la llengua i la identitat cultural) i d'on prové el simpàtic títol de la pel·lícula; els costums més aviat moralment conservadors;... Però es fa sense ofendre, amb gràcia.
Crec que val la pena. Els actors estan esplèndids, rius, passes una bona estona i penses que, orgullós del que ets i al que pertanys, pots riure't sense temença del que representes. 

diumenge, 27 de juliol del 2014

Mar



El mar acull la memòria d'alguns dels meus millors records, moments de placidesa gaudint del seu encís; profunda sensació de benestar submergit en apassionants lectures; a voltes, contagiat de la seva pau encalmada, somiant en la llibertat que dibuixa a l'infinit.

dissabte, 26 de juliol del 2014

Felicitar

El mes de juliol concentra en el seu santoral un bon nombre de noms força habituals a les nostres contrades: Carme, Daniel, Cristina, Jaume, Anna, Marta,... Tots ells tenen en comú una data assenyalada al calendari. 
Pensar en el dia que som ens porta de seguida a pensar en aquell company/a, amic/ga o conegut/da que celebra un dia més o menys especial a la seva vida. 
No tothom és molt de celebrar ni tothom partidari de trencar gaire amb les seves rutines habituals; però qui més qui menys a tothom li agrada comprovar que és recordat per algú i fer alguna cosa una mica diferent per commemorar aquella data assenyalada de manera especial en el seu calendari. 
Aniversaris de tota mena i sants són dates que ens permeten afirmar-nos en la nostra individualitat i prendre consciència del pas del temps. 
A l'era del WhatsApp és més fàcil que mai felicitar algú. Ràpid, instantani i barat. I si formes part de grups només cal que algú ho recordi per a que tot seguit es vagin repetint les felicitacions de tots i cadascun dels membres del grup en qüestió. Mai he dubtat dels bons desitjos de ningú, però sí que tinc la sensació que l'acumulació de felicitacions és més fruit del mimetisme i del no voler ser menys que d'altres que de la convicció. És com si ens obliguéssim a quedar bé. Estar molt bé recordar algú, felicitar i expressar bons desitjos. Però la pressa i la necessitat d'enllestir ràpid ens porten cap a la repetició dels missatges (felicitats, per molts anys, passa un bon dia,...). Ningú té l'obligació de ser-ho, però costa ser original. 
Per això sempre ha valorat especialment la comunicació personalitzada, el detall original, aquell que sempre hi pensa sense necessitar el WhatsApp, aquells amics o familiars que mai et fallen perquè sempre et tenen ben present. 
Estic al calendari entre Cristines i Annes. Ahir va ser el meu sant i em va agradar molt rebre aquesta felicitació: 
No cal afegir gran cosa més. 
Felicitats a totes les Annes!

divendres, 25 de juliol del 2014

El Dia Fora del Temps

Tot repassant el diari m'he trobat aquesta curiosa notícia al diari Ara de la que no en tenia cap referència i que he trobat molt suggeridora:
"Avui no és un dia qualsevol. Avui és el Dia Fora del Temps. I un es deu preguntar: com pot ser que existeixi un dia sense temps? Un cop més, la resposta la trobarem a la cultura maia. Els sacerdots d’aquesta virtuosa civilització utilitzaven un calendari anomenat Tzolkin, que consistia en tretze mesos, o llunes, de vint-i-vuit dies cadascun i que sumaven 364 dies en total. El resultat era un calendari de cicles exactes que seguien la Lluna i les Plèiades. Tot i això, els astrònoms aviat es van adonar que per completar la volta de la Terra al Sol faltava un dia. Aquest dia va ser anomenat el Dia Fora del Temps, que en el nostre calendari gregorià coincideix amb el 25 de juliol." 


És cosa sabuda que l'existència dels nostres anys es correspon amb la durada del moviment de traslació de la Terra al voltant del Sol, i que els

anys de traspàs són l'acumulació de les hores de més que triga la Terra a completar la seva òrbita. La cultura maia va resoldre el tema creant 13 mesos de 28 dies que es corresponguessin amb els cicles lunars. Així, el 26 de juliol és el primer dia del calendari maia, ja que té la primera lluna de l'any, i el 25 de juliol és el Dia Fora del Temps, una data que es dedicava al joc, l’art, la màgia i la creativitat. I això és el que m'ha seduït, una celebració respectuosa amb els cicles naturals i dedicada als aspectes que millor defineixen la nostra humanitat i la nostra capacitat de crear civilització.
Benvinguda, doncs, aquesta especial diada de Sant Jaume i, seguint la tradició maia dediqueu-la a viure intensament, de manera espiritualment rica i creativa.

dijous, 24 de juliol del 2014

S'ho estan carregant tot


La publicació del comptes territorialitzats (altrament dits balances fiscals) per part del govern central evidencia una vegada més el descrèdit de la política. Guanyen novament el tacticisme i l'opacitat, la manipulació interessada d'unes xifres que haurien d'aportar llum per avançar cap a la justícia.
Què en quedarà de tot plegat? La sensació que tothom escombra cap a casa, que tot és relatiu, que no n'hi per tant, que sí, aportes una mica més, però perquè ets més ric. En resum, desactivar la reivindicació i la mobilització que hi ha al darrera.
Tot plegat em sembla un exercici intel·lectualment deshonest i políticament irresponsable. No se n'adonen, o potser sí però tant els és, que es juguen la credibilitat.
Tinc la sensació que en aquests moments són més forts la gent del carrer, els moviments cívics, que les institucions i els partits. Hi ha un problema de credibilitat i de representativitat que no para de créixer. Hem obert la porta als populismes de tot signe i quan hi ha eleccions apareixen coses noves que sota una aparença trencadora generen dubtes. Alerta! S'ho estan carregant tot i només guanyen el desencís de la desesperança i la incertesa.

diumenge, 20 de juliol del 2014

Del tot indefens davant la invasió abassegadora del mòbil intel·ligent

La tecnologia ha vingut per quedar-se i passar a formar part de les nostres vides. I no seré jo qui en negui els seus grans avantatges. Però com en tot el problema és de límits. 
Les noves aplicacions de missatgeria permeten contactar amb algú de manera immediata, crear grups, compartir continguts, treballar en xarxa,... Tot plegat està molt bé si es manté dins uns límits. Però a mi em resulten feixugues la reiteració, la banalitat, i que amb una porta o finestra així m'entrin continguts que no m'interessen ni voldria. 
Està molt bé que algú s'enrecordi d'alguna data significativa com ara el teu sant o aniversari, però quan formes part d'un grup -posem per cas- de quaranta persones, una felicitació via WhatsApp té efecte crida i et trobes un munt de missatges repetitus per no ser menys que aquell altre que ja l'ha enviat. Potser són antic, però valoro més el contacte personal, la trucada o el detall d'aquells que tenen una significació especial per a mi; sense menysprear, per suposat, a ningú. 
Un altre aspecte que degrada aquest tipus de comunicació és tot allò que hauria de formar part de l'esfera privada. Hi ha un ús impúdic de certa comunicació, com si tot s'hagués o es pogués tafanejar. S'han de compartir via WhatsApp una malaltia, una intervenció quirúrgica o les vacances? Crec honestament que no. I caldria més consciència per no compartir converses privades amb gent que no n'ha de fer res. 
Hi ha també l'ús invasiu en l'espai públic. Quanta gent surt al carrer mirant la pantalleta, creua un carrer sense parar atenció als cotxes, el consulta tot caminant pel carrer, quan està compartint l'ascensor o té els nassos d'engegar-lo compartint taula, durant una reunió de treball o en plena feina per a un ús privat. És la cara de l'excés, de l'addicció, de tot allò que caldria acotar. 
I finalment hi ha la frivolitat: manipular-lo mentre condueixes, fer-te una selfie (autofoto) original i tots els desafiaments que calgui penjar a la xarxa per no se sap ben bé què. 
Els mòbils, com les persones, han de poder descansar. Per una qüestió d'higiene física i mental. Prescindir d'ells unes hores al dia ens farà guanyar qualitat de vida i millorarà la nostra capacitat d'atenció i concentració. El que deia al principi, és una qüestió de límits i d'ús racional. Hem de saber ser sense el nostre mòbil, per guanyar parcel·les de descans i llibertat. 
L'altre dia dinava amb una amics i ell em mostrava el que entenia per ús racional de la telefonia mòbil: un mòbil que li va costar 15€ (de tecles) per poder trucar i enviar missatges només quan ho necessita, i un contracte amb una companyia de baix cost pel que només paga pel que consumeix. És conscient que es perd coses (la majoria frívoles i de tafaneries), però també que guanya tot el temps que es perd al cap del dia estant pendent d'aquest enginy (diuen que un mòbil intel·ligent es consulta de mitjana unes 150 vegades al cap de dia). Temps de qualitat que guanya per a ell, per exemple, per llegir. I té clar que si hi ha alguna cosa important a nivell familiar o de feina el trucaran per comunicar-li. És això, no? 
Som alguna cosa més que la cobertura del nostre telèfon o l'autonomia de la seva bateria. Està molt bé tenir una finestra oberta al món dins les nostres butxaques, sedueix i et fa sentir poderós; però no podem dependre d'ell permanentment. Com als infants que eduquem a les escoles, els hem de posar límits. 

divendres, 18 de juliol del 2014

Els esclaus de Franco

Oriol Dueñas
Els esclaus de Franco
Badalona: Ara Llibres, S.L., 2008
Col·lecció Sèrie H
199 pp
ISBN: 978-84-96767-32-4

És casualitat que hagi acabat de llegir aquest llibre un 18 de juliol, data que alguns, cada vegada menys perquè en qüestions d'edat la biologia mana, encara tenen gravada a la memòria com la de l'inici d'un malson. 
És un llibre que ens parla d'un dels aspectes menys coneguts del sistema de repressió franquista: l'existència de batallons de presoners que així purgaven la seva pertinença, accidental o conscient, al bàndol republicà. 
Jo tenia una referència vaga sobre l'existència d'aquests batallons perquè els va patir un dels meus avis, però mai vaig sentir ningú de la família que en parlés obertament, com si fos un tema top secret, sobre el que es va fer córrer una cortina de silenci i oblit. 
El relat de les condicions infrahumanes amb què es va tractar els presoners de guerra resulta esfereïdor: amuntegament, manca d'alimentació, higiene i abric; humiliacions, vexacions,... Era el fruit de tot l'odi acumulat, del desig sàdic de venjança; considerar el vençut gairebé com a indigne de viure. 
A mesura que les tropes franquistes van anar conquerint territoris feien un munt de presoners i no hi havia centres penitenciaris suficients per encabir-los. A més a més, també hi havia els que retornaven després d'haver passat per l'exili en camps francesos, que també eren internats en un primer moment en aquests camps. Com a conseqüència van anar habilitant (és un dir) espais per concentrar els presoners (places de braus, naus, edificis públics varis,...). Espais que no reunien condicions i que de vegades eren l'avantsala d'un trasllat que es feia en vagons de càrrega en unes condicions infrahumanes com si de bestiar es tractés. 
El segon problema era què fer amb aquells presoners que permetés compensar el que que costava el seu manteniment. I es va decidir utilitzar-los com a mà d'obra esclava per reparar infraestructures que havien quedat danyades per la guerra i tot el que convingués. Una peculiar manera de redimir-los que incloïa un intens adoctrinament que resultava humiliant per al presoner: la salutació feixista, visques al règim, càntics com el Cara al sol, militarització de la vida,... 
A tot això s'hi sumava la necessitat de contactar amb algú del poble o ciutat de l'altre bàndol que pogués avalar-te com a persona; perquè alguns també van haver de lluitar contra la delació que alguns utilitzaven per venjar antigues rivalitats personals, i que les autoritats van utilitzar com a element de la seva peculiar justícia. I era la lluita perquè algú de les noves autoritats certifiqués que eres una bona persona i no estaves tacada per cap delicte. Perquè una cosa que feien als camps de presoners era classificar-los com afectes, indiferents i desafectes. I si et consideraven desafecte ho tenies molt malament. 
Suposo que la humiliació era tan gran gran que el presoner acabava considerant que no tenia dret a res i que si era viu era gràcies a l'altre. No m'estranya que un cop alliberats els presoners no en volguessin saber res més d'aquella etapa de la seva vida. Hi havia un desig de passar pàgina, de no viure torturat pel record i les humiliacions d'aquells anys. La por et feia rebutjar la política. 
Els camps de concentració es van acabar l'any 1940 i els batallons de treballadors més o menys també. Però els batallons de càstig per a presoners penats van continuar fins al 1948. 
Resulta meritori que hi hagi una nova generació d'historiadors joves que investiguin tots aquests aspectes de la nostra història i aportin llum sobre temes poc estudiats. És necessari saber què va passar exactament per procurar que la història no es repeteixi. 

dimecres, 9 de juliol del 2014

LIJ - Els increïbles descobriments de Harry Tage: La serp emplomallada

Jacopo Olivieri; Matteo Piana (il·lustrador)
La serp emplomallada
Col·lecció Els increïbles descobriments de Harry Tage-1
Barcelona: Animallibres, 2014
144 pp.
ISBN: 978-84-15975-08-3
P.V.P.: 9,95 €


Els increïbles descobriments de Harry Tage reprèn l'esperit de les grans novel·les d'aventures. Estem situats als anys de la Gran Depressió, al voltant de 1930. Harry Tage, nét d'un famós arqueòleg i arqueòleg ell també, viu en un museu voltat de fòssils dedicat plenament a l'estudi de l'arqueologia i l'antropologia. Té més habilitats per parlar amb els fòssils que amb les persones i sempre està disposat a viure una aventura allà on el porti la seva passió científica. 
En aquest primer lliurament es van presentant els diferents personatges que aniran conformant les diferents aventures de la sèrie: en Winfield, el director del museu, sempre disposat a defensar en Harry de les seves iniciatives; l'Augustus, el rector de la Universitat, sempre sec i tibat amb l'exuberant dinamisme del Harry; la Lauràsia, la peculiar mascota del Harry que serà descoberta al llarg d'aquest relat; i, sobretot, la Fran, una ambiciosa i agosarada periodista, companya d'aventures, que aporta un contrapunt humorístic i espurnes d'alguna cosa més en la seva relació amb en Harry. 
El primer lliurament, La serp emplomallada, porta l'aventura fins al bressol de la cultura asteca, en una misteriosa vall que s'ha mantingut inalterable al llarg del segles, on conviuen bèsties prehistòriques de la família dels dinosaures amb asteques que han sobreviscut a l'extinció; en un relat que relaciona la mitologia dels déus asteques amb l'existència d'aquells éssers monstruosos. 
Més enllà de la versemblança de tot plegat preval l'agilitat del relat, el sentit del ritme i la narració de situacions límit. I és una manera també d'entrar en contacte amb altres cultures mítiques, com en aquest cas l'asteca. 
El llibre té una presentació atractiva on queden molt ben integrades les il·lustracions, que intenten reflectir diferents aspectes del relat, i apunts de les notes que representa que va deixar el mateix protagonista. 
Té tots els ingredients per generar una llarga sèrie i no es pot negar que beu d'altres referents cinematogràfics, com ara el conegut Indiana Jones, de qui comparteix fins i tot l'època històrica. 
Resulta una lectura força recomanable a partir de Cicle Superior de Primària i per a primers cursos d'ESO.

dimarts, 8 de juliol del 2014

L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra, de Jonas Jonasson

Jonas Jonasson
L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra
Barcelona: Edicions La Campana, 2012 (nº 342)
416 pp.
ISBN: 978-84-96735-65-1
ISBN e-book: 00978-84-96735-65-1
PVP: 19,00€
PVP e-book: 12,00€


L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra va ser una de les grans sorpreses del Sant Jordi de 2012. És una obra d'un humor d'allò més corrosiu i punyent que entronca amb grans clàssics de la literatura satírica, com ara Les aventures del bon soldat Svejk, de Jaroslav Hasek. 
Combina una trama policíaca, amb episodis d'humor negre, que encadena situacions hilarants a un ritme trepidant; amb un repàs dels esdeveniments polítics més significatius de la història del segle XX on, no us ho perdeu!, el protagonista del relat treu el cap i hi té un paper rellevant. 
L'Allan Karlsson és un home que el dia que compleix cent anys decideix escapar-se per la finestra de l'habitació de la residència geriàtrica on viu. És un vell murri, amant de l'alcohol i la bona vida; despreocupat, sense idees polítiques ni grans principis, més enllà de sobreviure i passar-s'ho bé; sense formació (es diu que només va anar tres anys a l'escola); i que ha adquirit certa experiència en la manipulació autodidacte d'explosius. 
Amb aquest migrat currículum i la seva astúcia, la vida el porta primer a Espanya, on salva a Franco de morir en la voladura d'un pont; a Estats Units, on fa amistat amb Truman i té un paper cabdal en el desenvolupament de la bomba atòmica; la Xina, Iran, Corea, Indonèsia, França,... I tracta personatges de la talla de Stalin, Mao, Churchill, Lyndon B. Johnson, el president nord-coreà Kim Jong II o de Gaulle. Tot això li serveix per mostrar una visió mordaç del poder polític i la corrupció inherent als règims totalitaris. 
Res s'escapa d'aquesta visió mordaç. He fet referència a la visió de la política, però el món de la justícia, vist a través de l'actuació del fiscal que vol engarjolar l'Allan, resulta cruelment ridícula; així com la religió, a través del pastor anglicà que pretén guanyar fidels en un país com l'Iran; la policia o el periodisme. 
És un relat esbojarrat, a estones estripat i passat de voltes, però punyent i divertit. Deforma per ridiculitzar, però resulta fresc i imaginatiu, capaç de sorprendre i reflectir aspectes de la realitat amb sentit de l'humor (fins i tot de societats serioses i organitzades com la sueca o l'alemanya). 
M'ho he passat molt bé. He hagut d'aturar la lectura en vàries ocasions per les riallades que em provocava el que estava llegint. Potser no és una obra mestra, però és de bon llegir i compta amb moments francament brillants. I ja convé un llibre que et faci riure, tot i que aporta molt més que riallades. 


Diuen que aquest estiu arribarà a les pantalles dels cinemes la versió cinematogràfica. Procuraré anar-la a veure, tot i que intueixo que no m'ho passaré tan bé com llegint les seves pàgines.


I acabo amb una pregunta: què tenen aquests suecs, que després de sorprendre'ns amb la seva novel·la negra, ens sorprenguin ara amb un relat satíric com aquest? 
Ostres, ostres, ostres,...

dissabte, 21 de juny del 2014

El cor generós dels nens

Quan llegeixo el diari m'agrada trobar notícies que reflecteixin el bo i millor de les persones, que injectin bones dosis d'optimisme, d'esperança en un futur millor de la humanitat. 
La meva experiència de mestre em porta a creure que els nens són éssers sensibles, afectuosos, generosos en els sentiments. I que sovint són capaços de mostrar empatia i solidaritat per les més variades causes. Tot això s'educa i evoluciona amb l'edat, però les persones naixem amb una sensibilitat que ens predisposa a esdevenir éssers únics i inimitables. Treballar amb aquest material humà és un dels privilegis que ens regala aquesta professió. 
Doncs bé. De València ens arriba la notícia d'una nena de 9 anys que ha decidit donar per a la investigació contra el càncer de mama els diners que li han regalat per la comunió. 
Mèrit de la nena, però mèrit dels pares que l'han fet sensible i generosa, i mèrit també dels mestres (els seus companys de classe la van acompanyar a l'acte de lliurament dels diners). Quan passen coses així triomfa la societat i la gent que la forma. I me n'alegro. I amb això no estic excusant les responsabilitats que tenen els governs de nodrir de recursos la investigació i l'atenció sanitària, però és bonic i bo que la gent, altruistament, sumi.

dimarts, 10 de juny del 2014

S'aprèn, es guanya, es defensa, s'exerceix

"La llibertat no és simplement un privilegi que s’atorga; és un hàbit que s’ha d’adquirir." 

David Lloyd George (1863-1945)

Quan he obert el diari de bon matí m'he trobat aquesta frase a la pàgina 2 del qui va ser primer ministre britànic entre el final de la Primera Guerra Mundial i la immediata postguerra. M'ha agradat i m'ha fet pensar, ara que parlem tant d'exercir la nostra llibertat. 
És important tenir present que la llibertat no és un dret que tinguem garantit; és quelcom que ens hem de guanyar dia rere dia, que hem de saber exercir amb autoexigència i defensar en cadascuna de les parcel·les de la nostra vida.
És una paraula per la que hem lluitat i sacrificat vides; una paraula que mou el món i el fa evolucionar. 
La llibertat dóna un plus a la vida, la fa digna de ser viscuda i recordada.

divendres, 6 de juny del 2014

Mirall de pau

Entre les pensades del ministre Wert per millorar la qualitat de l'educació hi ha la d'eliminar la Música com a assignatura troncal en l'educació primària. La deixa a les mans de les comunitats autònomes com a optativa. És un posicionament tan lamentable que m'esgotaria els adjectius per qualificar-la.
No crec que la perdem. Hem après a valorar-la i estimar-la, però és molt inquietant que un responsable polític d'educació no consideri que els nostres infants tinguin dret a una formació completa que inclogui una bona educació musical.
Per sort hi ha hagut una bona reacció a la societat civil. La gent del Camp d'Aprenentatge Pau Casals del Vendrell han engegat la campanya 'Dóna la nota', i el seu director, en David Melgar, en col·laboració amb Joan Gibert d'Artze, autor de la lletra, ha escrit la música d'una cançó preciosa titulada Mirall de Pau. No cal dir gran cosa més. Escolteu-la i valoreu tot allò que s'hi expressa, les seves emocions i els seus sentiments.

Per tot això es vol que avui, a les 11 del matí, tots els alumnes de Catalunya surtin al pati de les seves escoles a cantar-la. Només ho vam fer ahir perquè avui no hi som tots. 


Música: t’escolto entre els estels, 
dolça i somrient vora el cel...
La vida s’il·lumina al teu costat:
tu fas que els amors s’envolin,
que les il·lusions es tornin
realitat...

Viatges amb els núvols i amb els vents
tot fent de l’harmonia sentiments...
El teu llenguatge és el de l’amistat,
perquè no hi trobem mentides,
i les teves melodies
són veritat...

I volem que ens facis lliures,
només tu pots fer-nos viure
emocions
amb els teus sons...

Reprenem cançons i danses,
refem somnis i esperances:
ets la clau
d’un món de pau.

Música: m’escalfes com el sol...
Ets màgica i em mostres tants colors...
... vermell, daurat, blau, verd i el blanc més pur...

Però l’oïda està glaçada
i la veu roman callada,
sense tu...

Si, quan és fosc és molt dur
i tot ho trobo perdut...

... Sé que, demà,
un to farà
que pugui tornar a viure,
els teus acords
em duran plors,
silencis o somriures...

I volem que ens facis lliures
només tu pots fer-nos viure
emocions
amb els teus sons.

Reprenem cançons i danses
refem somnis i esperances
ets la clau
d’un món de pau...

I volem que ens facis lliures
només tu pots fer-nos viure
emocions
amb els teus sons...

Reprenem cançons i danses,
refem somnis i esperances:
ets la clau
d’un món de pau...

Tu m’acarones el cor...

dilluns, 2 de juny del 2014

Les bones pràctiques

Hi ha arreu de Catalunya un munt de professionals de l'educació inquiets que, conscients de la importància de la lectura en la formació d'infants i joves, aboquen els seus esforços per fomentar-la entre els seus alumnes. D'experiències interessants n'hi ha i força i el que cal és conèixer-les. L'animació a la lectura pren moltes formes i el que segueix n'és un tast i un exemple: L’hora de lectura de l'IES Castellet de Sant Vicenç de Castellet.

llegim"Acostar els llibres als nois i noies tot oferint un entorn i un temps escolar, és una bona tasca de cara al foment de la lectura que al nostre institut ja fa temps que portem endavant, tot oferint un espai força acollidor: la biblioteca, organitzada i ben nodrida de bones lectures; i un temps lectiu: L’hora de lectura, per tal d’aconseguir que el llibre i la lectura formin part de la vida dels nostres alumnes.
Volem que els nois i noies gaudeixin del plaer de llegir i aprenguin dels llibres que llegeixen, els estimin i  els respectin, i a la vegada, valorin el treball de l’autor/autora i de l’il·lustrador/a. I tot afavorint la motivació, la creativitat, el sentit crític i l’esperit de recerca, que vagin aprenent a parlar i a opinar sobre els llibres que llegeixen, a respectar les opinions i els gustos lectors dels altres i a mostrar interès per cercar altres llibres d’un autor/a o d’un tema que els ha agradat… I que, així, a poc a poc, els nois i noies esdevinguin autèntics lectors. Per aconseguir-ho, el nostre pla lector, entre molts d’altres aspectes, contempla, doncs, que tot l’alumnat d’ESO del centre faci una hora a la setmana de L’hora de lectura a la biblioteca.
Amb L’hora de lectura, planifiquem una sèrie d’activitats d’animació lectora i en distingim de dos tipus: l’animació lectora contínua o permanent, i l’esporàdica o extraordinària. (Aclarim que no és pas tot el que fem sobre la lectura ni que sigui la fórmula màgica que ens assegurarà la formació de l’hàbit lector en l’alumnat, però sí que pensem que és un bon camí que ofereix possibilitats d’aconseguir-ho). 

Animació lectora contínua: Les sessions de L’hora de lectura 

Comencem les sessions normalment amb la intervenció de la professora, qui llegeix un o dos capítols d’una novel·la…o un conte, o recita un poema o presenta un llibre (tot utilitzant diferents recursos) o porta a terme qualsevol acció que engresqui a llegir.
Destaquem “El llibre del mes” que presentem cada principi de mes i que deixem al Faristol de la biblioteca fins al mes següent que serà substituït per un altre. Seguidament intervenen els alumnes. Prèviament se’ls demana que es preparin la presentació d’un llibre que els hagi agradat o  que comentin un dels llibres que han llegit o bé que estan llegint. La majoria de setmanes hi ha alumnes que volen fer-ho. De vegades, cal animar-los. Intentem que els alumnes aprofundeixin en les aportacions que fan al grup: sobre les preferències per un tipus de temes o d’autors, sobre els sentiments i les emocions que els ha provocat la lectura, sobre les opinions i preferències lectores dels altres companys/es… I, finalment, quan ens queden encara al voltant de quaranta minuts, practiquem la lectura en silenci: els alumnes trien un  llibre per llegir (novel·la, llibre de contes, llibre de poemes, premsa, còmics…) a partir de:
  • Comentaris i recomanacions que han fet altres companys/es.
  • L’expositor dels llibres recomanats (amb comentaris escrits de la persona que els recomana)
  • El llibre del mes
  • Altres llibres presentats per la professora…
  • Els seus propis gustos lectors
  • Lectures “obligatòries”…
Els alumnes disposen d’una fitxa acumulativa, en forma de punt de llibre, on hi apunten els llibres que van llegint amb les dades bàsiques: títol, autor/a, editorial i opinió. Mentre llegeixen en silenci, la professora  els fa el préstec, si és el cas, del llibre triat, o els segueix en el seu procés lector, o llegeix. 

Lectures obligatòries

Pel que fa a les lectures anomenades "obligatòries" de les àrees de català i de castellà, també hi ha la possibilitat de llegir-les durant aquestes sessions en el cas d’alumnes que les vulguin avançar.  Sobre la qüestió "lectures obligatòries", Biblioteca i professorat hem iniciat un debat de reflexió per anar prenent acords. De moment hem ampliat al doble la quantitat de lectures escollides pel professorat, amb títols de temàtica i estil ben diferents els uns dels altres perquè els alumnes tinguin un marge, encara que sigui petit, per poder triar d’acord amb els seus interessos i gustos lectors. També ens anem plantejant la coordinació de les activitats a fer (abans, durant i/o després) sobre la lectura. 

Animació lectora esporàdica: 

De manera ocasional, però sistemàtica, planifiquem estratègies d’animació lectora més vistoses, algunes espectaculars, com són les activitats programades des del Seminari “Pla lector del Bages sud”, del qual en formem part activa.
Activitats com per exemple:
  •  La Marató de contes a Sant Vicenç de Castellet el dia de Sant Jordi: amb l’explicació de contes per part de pares i mares, professors/es, mestres, alumnes.. combinant-ho amb diverses actuacions musicals, en diferents escenaris als carrers i places del poble. El públic, tots els nens i nenes de totes les escoles. Hi participa tothom de manera molt activa: l’Ajuntament, la biblioteca pública, l’escola Municipal de Música i tots els centres educatius de la població. Acabem de celebrar-ne la cinquena!
  • Lectura comuna per als alumnes de 1r d’ESO i de 6è de Primària de tots els centres del Bages sud amb la visita de l’autor de la lectura comuna triada, un fòrum telemàtic al blog del Pla lector i un fòrum tipus club de lectura a les biblioteques municipals per als alumnes que hi volen assistir. 
  • Alumnes contacontes: Els alumnes de l’institut llegeixen o expliquen contes als alumnes de les escoles Bressol i d’Educació Infantil de la zona. 
  • Guies de lectures recomanades per Nadal, Sant Jordi i fi de curs de cara a l’estiu que confeccionen les bibliotecàries de les biblioteques públiques i dirigides als alumnes i a les seves famílies.
En definitiva, amb totes aquestes actuacions a l’entorn de la lectura, pretenem anar fent, de mica en mica,  bons lectors. Lectors que s’emocionin, que visquin i aprenguin del que diuen els altres, però que també reflexionin sobre el seu propi pensament i es descobreixin ells mateixos."



Montse Torné, professora responsable de la biblioteca de l’Institut Castellet de Sant Vicenç de Castellet.