dissabte, 31 de març del 2012

diumenge, 25 de març del 2012

Memòria dels morts, de Teresa Pàmies

Teresa Pàmies
Memòria dels morts
Barcelona: Editorial Planeta, 1988
215 pp.
Obra finalista dels Premis Ramon Llull 1981
ISBN: 84-320-9358-0

Memòria dels morts complementa, en certa manera, Testament a Praga. El protagonista de Testament a Praga era el pare de la Teresa. A Memòria dels Morts el relat gira al voltant de la mare, que era la gran ignorada a les memòries del pare. La mare, que va morir accidentalment l'any 1941 en circumstàncies no del tot aclarides, és presentada de forma esvaïda, fantasmagòrica, etèria, talment com una ànima en pena. Hi ha una frase que es va repetint al llarg del llibre a mode de leitmotiv: "els morts no tenen fred ni calor, ni olfacte ni tacte, ni set ni gana. Els morts només tenen memòria." És aquesta memòria la que s'intenta recuperar al llarg de la narració. La memòria del que va passar, la memòria de les persones amb qui es va tractar, la memòria dels anys transcorreguts, la memòria de les noves realitats. Això li serveix a l'autora per dibuixar un desitjat retrobament amb la seva mare i encetar un diàleg sobre coses que li hauria agradat dir. En aquest diàleg es passa revista al passat i la narració s'alterna amb el que es troba la Teresa a Balaguer el 1979 quan hi retorna després d'un llarg exili per a resoldre temes personals i visita persones amb les que va tenir relació. 
No m'ha acabat de fer el pes el tractament que dóna a la figura de la seva mare. La Teresa Pàmies no és Shakespeare ni Memòria dels morts és Hamlet. Aquesta presència fantasmagòrica trobo que no acaba de rutllar. Quan la narració es centra en el retorn a Balaguer (des de la visita a la casa en runes que temps era temps fou la seva, els records de la infantesa i joventut, el retrobament amb la seva amiga Magda, la visita a familiars i amistats de la seva mare,...) la narració guanya en coherència i fluïdesa. Tenen molta força també algunes reflexions personals, sobretot les que fan referència a l'avortament, quan ella va haver de decidir no donar continuïtat a la gestació d'un fill que portava. Resulta també d'interès (gairebé com a document històric) el procés de les primeres eleccions municipals després de la mort d'en Franco. I no deixa de sorprendre l'ortodòxia i el dogmatisme ideològic d'algú com la Teresa Pàmies, capaç de defensar l'estalinisme i l'ús de la força per tal de fer triomfar l'ideal revolucionari. Ara resulta curiós veure que una força política com el PSUC es presentés en aquells temps com l'única amb legitimitat i pedigrí per a governar en democràcia. Com denigraven en certa manera amb arrogància als que no pensaven com ells. Sempre m'he preguntat com un munt de líders polítics que defensaven revolucions socials i tenien fixat l'ideal en la Unió Soviètica i els règims de l'Europa de l'Est no hagin estat capaços de reconèixer l'error històric que ha estat el comunisme i retractar-se dels seus posicionaments. 
El llibre, com he anat dient, no és rodó, però té força punts d'interès. Val la pena llegir-lo per a poder imaginar millor, més enllà dels temes personals que s'hi narren, el nostre passat més recent.

dissabte, 24 de març del 2012

Els secrets de la felicitat



Resumits en un magnífic curtmetratge de tres minuts dirigit pel canari Ismael Curbelo des de l'illa de Lanzarote: 
Las Esperas


dimarts, 20 de març del 2012

Testament a Praga

Tomàs i Teresa Pàmies
Testament a Praga
Barcelona: Edicions Destino, S.A., 1984
Col·lecció Llibres a Mà, 5
ISBN: 84-233-1307-7


Sempre hi ha un motiu que t'impulsa a adquirir un llibre: el prestigi d'un autor, una ressenya favorable, una recomanació d'algú de confiança, una temàtica que t'interessa, una coberta atractiva, un resum de contracoberta que sap atreure el teu interès,...
I després de l'adquisició no sempre hi ha la lectura. Aquell exemplar troba el seu lloc en un prestatge i espera pacientment ser llegit en un moment o altre. I aquest moment no sempre arriba. De fet hi ha llibres que no troben mai el seu moment i acaben sent oblidats; són un munt els llibres no llegits, que s'esgrogueeixen i s'empolsimen en l'oblit.
Amb Testament a Praga m'ha passat una cosa d'aquestes. Va ser comprat el gener del 1985 (en aquells temps tenia el costum de posar la data d'adquisició) i no ha estat fins ara, vint-i-set anys després, que m'he decidit a llegir-lo. Mentre hi ha vida hi ha esperança, diuen, i el dia ha arribat.
El llibre gira al voltant de les memòries del Tomàs Pàmies, pare de la Teresa Pàmies; i s'alternen amb les vivències i neguits de la Teresa arran de la mort del pare i amb el rerefons de la Primavera de Praga, que va provocar contradiccions, debats i neguits entre els qui professaven la fe en el socialisme.
El Tomàs se'ns presenta com un home d'acció, d'esperit àcrata, valent, decidit, fins i tot eixelebrat; un home treballador, amb ètica, i inquiet per allò que entenia per justícia social; però també amb les seves contradiccions i misèries, que no cal detallar.
Les seves vivències i les seves inquietuds el van portar a creure en una ideologia que superés la injustícia i creés un món nou. Gairebé va transmetre genèticament als seus fills la fe en el socialisme.
El seu relat és el relat de la història del segle XX, des de la Revolució Russa fins a la Primavera de Praga, passant per la 2a República, la Guerra Civil, la 2a Guerra Mundial i l'exili.
Del llibre em quedo amb la lúcida reflexió sobre el que no va funcionar durant la Guerra Civil i el que no funcionava en allò que s'anomenava el socialisme real. És una anàlisi plenament actual, feta per algú que hi creia, des de la senzillesa i el punt de vista d'un treballador. El millor del llibre.
Passats els anys, vist l'ensorrament del mur de Berlín i la caiguda dels règims comunistes de l'Europa de l'Est, ens ha de quedar la idea que les persones són més importants que les ideologies, i que han de poder desenvolupar les seves potencialitats en llibertat i en un marc de respecte als drets fonamentals.
La Primavera de Praga era un signe d'això i la caiguda d'aquells règims la constatació.
El vell Pàmies diu vàries vegades al llarg del llibre que l'home és fill de les circumstàncies. Pot servir com a justificació de determinades actuacions, però és ben evident que fem en funció del que ens toca viure. I és el que queda.



diumenge, 18 de març del 2012

E d'Escriptura



Un dia, passejant entre les runes de la Guerra Civil pel casc antic de Corbera d'Ebre, em vaig trobar un sorprenent i emotiu projecte poètic titulat Abecedari de la Llibertat. La lletra E d'aquest original poemari estava dedicat a la paraula Escriptura, i heus aquí els versos que se li dedicaven:


ESCRIPTURA

Escriure allò que el temps vol fer esborrar.
Escriure perquè la veu ja no sent.
Escric perquè el crit ja no té força.
Escric per si algú ho vol escoltar...
Encara que no ho vulgui recordar.
Escriure per fer reviure l'esperança.
Escriure per Estimar.

Encarna Pons i Aldavert

Les runes testimonien l'horror de la desfeta, allò que en una guerra no hi vencedors, car tots hi perdem. Tota una lliçó d'història que reps tot passejant.

diumenge, 11 de març del 2012

Sexisme i llenguatge

Imatge obtinguda de la xarxa
De vegades tinc la sensació que l'esperit de la correcció política, aquest desig benintencionat d'ésser respectuosos amb tothom i d'evitar qualsevol indici que pugui interpretar-se com un element discriminatori per raons de raça, sexe o d'altres, ens porta a fer desdoblaments de les paraules i buscar fórmules neutres que englobin realitats diferenciades. I si no hi posem senderi podem arribar a situacions absurdes i ridícules. 
Sempre he cregut que el problema no està tant en la paraula en si mateixa sinó en com s'utilitza i la intencionalitat amb què es fa. És el context i les situacions de comunicació les que determinen l'ús maliciós de les paraules.
Recordo haver redactat circulars adreçades a les famílies de l'escola i haver de diferenciar entre els i les alumnes, els i les mestres de l'escola,.... I és molt feixuc trobar-te amb el desdoblament d'expressions d'aquestes que perjudiquen clarament el missatge que es vol transmetre. Personalment estic sensibilitzat per les qüestions referents a la igualtat i la no discriminació, i vaig trobar un gran encert una denominació com AMPA (Associació de Mares i Pares d'Alumnes) que superés l'antiga d'APA (Associació de Pares d'Alumnes). Però cal acotar allò discriminatori d'allò que no ho és i no ésser excessivament primmirats.
He pensat en tot això arran d'un sucós article d'en David Cirici a l'Ara el passat dimecres 7 de març que us recomano de totes totes. 
Esmenta que els lingüistes diuen que termes com alumnes i ciutadans (per economia) ja designen els dos sexes. Que no cal aquest desdoblament constant. Si no acotem i ens deixem una mica de prejudicis sexistes caurem en digressions constants sobre els termes amb que designar determinades realitats. I tot això només anirà en perjudici de la comunicació.

divendres, 9 de març del 2012

Per què escriure?

Maite Carranza
Imatge obtinguda de la xarxa
La gran pregunta. I això és el que va respondre la Maite Carranza en una entrevista publicada a l'Ara el passat dilluns 27 de febrer quan li van plantejar això mateix:

"Per no tornar-se boig. És una manera de comunicar que et permet coneixe’t millor i treure els dimonis enfora. És una introspecció constant en les teves obsessions, preocupacions, angoixes, neures i curiositats,  i en la mesura en què escrius ets capaç d’entendre’t millor a tu mateixa. Escrivint m’he adonat que tenia problemes dels quals no era conscient."
No negaré el valor terapèutic de l'escriptura, però tampoc m'acaba d'agradar la idea de l'escriptor com un esquizofrènic en potència que necessita foragitar els fantasmes que habiten al seu interior. Cadascú sabrà per què ho fa però jo prefereixo pensar que fonamentalment és una forma de comunicar, de posar en ordre el pensament, de fer viva una llengua modelant-la i utilitzant-la en un context de comunicació. I evidentment també és una finestra per on donar sortida als interessos, curiositats i preocupacions de cadascú.
I vosaltres, blocaires, per què escriviu?