dimarts, 30 d’octubre del 2012

Un home creix

Regaleu-vos uns minutets per a gaudir del seu missatge.


dimecres, 24 d’octubre del 2012

Sic transit Glòria Swanson

Emili Teixidor
Sic transit Glòria Swanson
Barcelona: Edicions 62, 1988
165 pp.
Col·lecció El Cangur, 111
ISBN: 84-297-2818-X

Sic transit Glòria Swanson és un recull de narracions sobre l'ambient que es respirava i les situacions que es vivien a la postguerra en un poble d'Osona (se suposa que Roda de Ter). Les situacions que s'hi presenten són perfectament extrapolables a qualsevol altre indret d'aquest país. 
Un aspecte que destacaria és que el que s'hi explica m'és proper, gairebé familiar. De molt semblants n'he escoltades en boca dels meus pares o dels meus avis. Són retalls d'història viva, de la que afectava persones comuns. 
La Guerra Civil va deixar una profunda petjada a tots els nivells de la societat; res en va restar aliè. Va destruir afectes i famílies, va engendrar odis i incomprensions, va imposar per la força nous valors, va treure autenticitat a les més variades manifestacions de la vida. Uns pocs hi van guanyar, però gairebé tothom hi va perdre. Un nou paisatge de misèria moral i material es va dibuixar. És l'empremta que va deixar la victòria del feixisme a la Guerra Civil. 
I és tot aquest paisatge el que s'hi va recreant a base de pinzellades, talment com en un retrat impressionista. I ens va colpint, perquè tot el drama que això va representar ens és presentat amb naturalitat però també en tota la seva nuesa. 
Un altre aspecte que jo destacaria del llibre és l'ús i el domini del llenguatge que demostra el seu autor. L'Emili aconsegueix descriure ambients i personatges populars, donant sensació de proximitat i d'estil "popular", però ho fa emprant amb propietat termes d'un català culte, i demostrant així el seu gran domini de l'idioma. 
Llibre excel·lentment escrit, de maduresa, que prestigia una llengua i una literatura. 
És el que ens queda, la seva obra i el record entranyable de la seva exuberant personalitat que sempre enyorarem.




dissabte, 20 d’octubre del 2012

David Copperfield

Charles Dickens
David Copperfield 
(traducció íntegra al castellà de Marta Salís)
Barcelona: Random House Mondadori, 2005
Col·lecció Debolsillo, 71
1.126 pp.
ISBN: 84-9793-518-7 

De vegades ve de gust un clàssic. Enguany es commemora el segon centenari del naixement de Charles Dickens. I el fet de parlar d'un autor amb motiu d'alguna commemoració pot servir per atansar-te a la seva obra. La motivació de la celebració i potser també la celebració dels Jocs Olímpics a Londres m'han servit. I m'he posat amb una versió íntegra del David Copperfield que corria per casa. He volgut descobrir per mi mateix tot el que d'altres han comentat i intentar imaginar què va fer d'aquesta novel·la la favorita d'algú com Sigmund Freud, o una obra de referència per a gent com Franz Kafka, James Joyce, Cesare Pavese, Henry James, Lleó Tolstoi o Dostoievski, que la va llegir mentre estava empresonat a Sibèria. 
L'experiència m'ha satisfet i enriquit com a lector. M'ha semblat una autèntica novel·lassa que encara pot ser llegida i rellegida amb passió.
David Copperfield està narrada en primera persona i narra la seva trajectòria des d'una infantesa marcada per un pare que no va arribar a conèixer i una mare que se l'estimava molt, però de caràcter feble, que es casa amb un home que l'allunya del seu fill i que no se l'estima. Aviat queda orfe també de mare i s'inicia la lluita per seguir el seu propi camí; un camí que està ple d'adversitats i on es retrata amb tota la cruesa la duresa de les condicions de vida a la societat anglesa de mitjans del segle XIX. David Copperfield crec que té també un gran valor periodístic, car ens retrata amb precisió i molts detalls com funcionava aquella societat: el treball infantil (Dickens es va posar a treballar de nen en una fàbrica de betum), el problema dels morosos i les persones endeutades (el seu pare va estar empresonat per deutes i a la novel·la se'ns parla d'una presó que es va construir en aquell temps específica per aquest tipus de persones), com eren els internats i centres educatius de l'època, com funcionava el món dels tribunals,...
Dickens té l'habilitat de parlar d'ell a través dels seus personatges i de la història que explica. I ens aporta un coneixement de primera mà com si d'un historiador es tractés. 
Però penso que el gran valor de la novel·la és la riquesa de sentiments que aporten els seus personatges. David Copperfield és un gran mosaic de la condició humana, que a estones ens fa patir però que també aconsegueix que seguim amb interès i avidesa l'evolució dels diferents personatges. Hi ha aportacions magnífiques, fins i tot de personatges secundaris. Podríem parlar de la crueltat del seu padrastre, l'Edward Murdstone, i de la seva germana Jane; del sadisme del director de l'internat de Salem House, el sr Creakle (que tornem a trobar al final de la novel·la reconvertit en el director d'una presó que busca el penediment dels delinqüents); però també de la humanitat, generositat i inesgotable capacitat d'estimar d'algú com el Daniel Peggotty, o de la seva germana, que és la minyona de la mare del David. Podríem parlar també de l'amistat: de la traïda, com la que manté amb Steerforth; o de la reeixida amb el seu company Traddles; de l'amor (quan veus algú com l'Agnes, no entens la passió del David per algú tan infantil, immadur i capriciós com la Dora. Deu ser allò que l'amor és cec, però que també serveix per mostrar que no podem canviar les persones, que aquestes són com són, i que l'únic que podem fer és adaptar-nos a elles. Arran de la mort de la Dora veiem que les coses acaben tal com haurien d'haver anat); de l'odiosa mesquinesa d'algú com l'Uriah Heep; del dol per la pèrdua d'un ésser estimat;... És un ventall molt ampli i ric de sentiments, una desfilada per tot allò que ens fa humans. 
No voldria acabar sense parlar de dos personatges com són la tia del David, la Betsey, que apareix breument al principi arran del seu naixement, i que sembla un personatge esquerp i tibat; però que és una persona independent i generosa, també amb una gran capacitat d'estimar, que esdevé cabdal en la trajectòria del protagonista. Al seu costat, el senyor Dick, que és un meravellós exemple de com integrar positivament una persona discapacitada (en una època en que no hi havia ni els coneixements ni els mitjans per a fer fer-ho possible). Podríem parlar de molts d'altres personatges, de l'Emily, de la Martha, de la família Micawer, de l'humil enterramorts Omer, del sr. Wickfield; però el que dóna riquesa és el conjunt i els matisos que aporten tots ells.
David Copperfield és un personatge que creix humanament a mesura que avança el relat, tal com fem les persones en les nostres vides. Madura, superant la ingenuïtat dels primers anys, enfrontant-se a un món on domina la picaresca i un cert grau de maldat, fins a trobar el seu lloc al món després de grans esforços, al costat de la persona amb la que ha pogut feliçment acabar formant una família. 
Un altre aspecte del llibre que m'agradaria comentar és la seva estructura. David Copperfield va ser publicada per capítols entre 1849 i 1850. I li trobo moltes coincidències amb els serials que omplen les graelles televisives a les hores de sobretaula. Hi ha uns personatges, dels que se'ns narren les evolucions, que es fan coincidir en determinats moments, en encreuaments precisos que fan avançar la narració. I no sé si haurien de ser deutors de Dickens.
David Copperffield proporciona hores i hores de lectura plaent i apassionada. Es llegeix amb avidesa i resulta una experiència que et fa créixer com a lector. Imprescindible. Un clàssic.


divendres, 19 d’octubre del 2012

M'encanta llegir

Una petita delícia que val molt la pena descobrir si encara no la coneixeu. 

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Els colors de la tardor

Ja llueix plena del seu encisador cromatisme. Unes belles imatges acompanyades de la magnífica cançó Udazken Koloretan (Els colors de la tardor) de Benito Lertxundi:



En els colors de la tardor,
travessant els perfums dels camps,
t’evoco i sóc en tu.

A l’ombra de l’arbre nu,
groguenca i vermellosa
hi jau la fullaraca; 

tot reposa.

En plego una fulla, 
és tan simple i tan bella!
Tan senzilla al morir,
sembla posseir encara 
tota la vitalitat de l’arbre. 

La seva dignitat en caure
m’esperona a cantar-te.

De nou, contemplo l’arbre;
quins pensaments, potser, el preocupen...?
Sembla que dibuixi 
el somriure de l’eternitat,
en la bondat del seu lliure transcórrer.

I sembla mofar-se
dels somnis conreats
en el cor del temps 
que m’esclavitza. 

En els colors de la tardor,
travessant els perfums dels camps,
t’evoco i sóc en tu,

tan senzill en l’hora de la mort,
tan simple partint sense un adéu.


divendres, 12 d’octubre del 2012

Comprendre

La literatura ens trasllada a d'altres realitats diferents de la nostra. És un viatge des de la nostra imaginació cap a un món que ens enriqueix emocionalment i ens fa viure altres vides i altres temps. Aquest viatge a través de les paraules ens porta a comprendre millor la complexa realitat de la naturalesa humana. Llegint literatura podem comprendre millor als altres i també una mica més a nosaltres mateixos. La lectura d'una obra literària ens pot proporcionar moltes coses, però serà una bona lectura si, més enllà d'haver potenciat la nostra imaginació en aquest viatge cap a d'altres realitats, ha estat capaç d'ajudar-nos a comprendre una mica millor els altres.

dilluns, 8 d’octubre del 2012

Emocionar-se

Il·lustració de Penèlope Dullaghan
Crec que una de les funcions de la literatura consisteix a sacsejar-nos i fer-nos viure noves emocions. Llegint determinades obres no hem pogut evitar identificar-nos amb el patiment d'un personatge, sentir l'emotivitat que ens generen els seus sentiments, viure amb inquietud el desllorigador d'una trama criminal, riure amb la comicitat i el sarcasme d'unes situacions, sentir la pulsió d'una passió amorosa. 
Llegir literatura és enriquir les nostres emocions, aprendre una mica més a viure, educar-nos en la gran riquesa de sentiments i matisos que conformen la gran experiència que és la vida. 
La literatura no és només una manera de passar l'estona, és una experiència vital que enriqueix allò que ens fa més genuïnament humans, el món de les emocions.

divendres, 5 d’octubre del 2012

Fragilitat

L'envelliment és un procés que ens fa més fràgils i ens mena cap a una situació on el nostre equilibri funcional és més precari. Envellir ens fa una mica més dependents dels altres i, sobretot, més vulnerables a l'adversitat. D'aquí a l'agudització de les malalties que acompanyen molta gent gran només hi ha un pas. I de vegades aquesta agudització, que per a molta gent sana seria fàcilment superable, per a aquest col·lectiu pot resultar fatal. 
La mort forma part de la vida. I la vida només s'entén des de la seva temporalitat que la limita a un temps determinat. No costa acceptar-la si l'entenem com quelcom natural que segueix una lògica biològica. Però per aquest mateix motiu hem de ser sensibles a la qualitat de vida i el benestar dels malalts fràgils. Perquè més enllà dels tractaments que determinen els protocols, cal valorar l'eficàcia i el benestar del malalt des d'una actuació coordinada i global. Hi ha un risc de caure en l'acarnissament terapèutic, tot i que diria que hi ha força sensibilitat entre el col·lectiu mèdic per a evitar-lo, però ha de ser prioritari evitar patiments innecessaris i prioritzar la qualitat de vida independentment de la durada. 
Sempre ens quedarà el consol de saber que cada dia és una successió inesgotable de naixements i decessos que garanteixen la renovació infinita de la humanitat.