dissabte, 18 de febrer de 2017

Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens i Vives

Jaume Vicens i Vives
Notícia de Catalunya
Barcelona: Edicions Destino, 1954 (5a edició de setembre de 1975)
Col·lecció El Dofí
232 pp.

Quan estudiava a la universitat recordo que em van fer llegir Notícia de Catalunya (titulat inicialment Nosaltres els catalans), de Jaume Vicens i Vives; un títol fonamental per a entendre un tret fonamental de la nostra manera de ser i entendre la política, com és l'esperit pactista i el que som com a comunitat nacional. I ara, gairebé quaranta anys després, en una època de fortes tensions entre Catalunya i el govern de l'Estat, he sentit necessitat de tornar-lo a llegir per a valorar-ne la vigència. 
He de dir que ara m'ha semblat una obra de lectura tan necessària com quan va ser escrita fa més de seixanta anys, d'una modernitat i vigència absolutes. 
Llegint determinats paràgrafs tens la sensació que servirien per analitzar i entendre fets de l'actualitat política del 2017. És el mateix però amb d'altres protagonistes. I et dius: com pot ser? Tan poc hem canviat? Tan poc hem après de la història viscuda?
Vicens Vives, optimista, creia que era un error pensar que som així i sempre serem així. Pensava que teníem marge per a esmenar errors del passat, que era un problema en part cultural, que amb més coneixement de la història i formació seríem capaços d'evitar caure de nou en els conflictes i enfrontaments que tant ens han fet patir en el passat.
I no. Han passat més de seixanta anys des que va ser escrit el llibre en plena dictadura franquista i tornem a ser en el mateix lloc, en ple xoc de trens, en un nou episodi de "rauxa". I potser no és el moment de fer pronòstics pessimistes sobre el que s'esdevindrà, ja ens ho trobarem; però ben segur que després de tot això vindrà una nova fase de redreçament. I suposo que anirem encadenant episodis d'aquestes característiques fins no sé quan. 
I això em fa admirar profundament el rigor i la precisió de les seves anàlisi i dels seus estudis, l'encert i la finor de les seves afirmacions, el caràcter premonitori que tenen sobre l'esdevenidor del país.

Vicens afirmava la necessitat de saber qui hem estat i qui som; com ha sorgit la mentalitat que ens caracteritza; i ho afirmava com una necessitat comuna dels catalans, però també de la resta d'espanyols; per poder bastir projectes de futur. Ell creia en una idea oberta d'Espanya, capaç de sumar voluntats i d'incorporar el que Catalunya pogués aportar-hi per modernitzar-la i fer-la millor. Creia que si Espanya anava bé s'evitarien episodis traumàtics del passat. I malgrat la fi degradada per la corrupció del pujolisme, la política catalana d'aquests darrers trenta-cinc anys està molt marcada pel pactisme català i aquest esperit de Vicens: estabilitat política a Madrid a canvi de desenvolupament nacional a Catalunya. I durant alguns anys el peix al cove ha tingut aspectes positius. Ara, amb els ponts trencats, amb un enfrontament obert sense marxa enrere els qui guanyen són la inestabilitat i la incertesa que amenaça el futur.

Crec que Vicens Vives era un home pragmàtic i d'esperit integrador; i si visqués ara no sé en quin bàndol estaria; però ara ja fa més de seixanta anys, des de la historiografia, volia aportar el seu punt de vista per afavorir un coneixement de base científica de la nostra identitat; perquè creia en el valor de la cultura i la formació. Era conscient que les seves afirmacions només eren una part de la veritat, que calia el que també poguessin dir-ne sociòlegs, economistes, crítics literaris, filòlegs,... perquè sabia que també tenien coses a dir sobre el que impulsa els batecs més ocults de la nostra ànima com a poble.
Però fa que t'arribin com a lector uns valors, uns trets que s'han manifestat en la manera de fer al llarg dels segles.
Els catalans som feiners, previsors, constructius, pragmàtics, capaços de trobar bones fórmules per harmonitzar interessos públics i privats; assenyats en el sentit de treballar pel que és just, convenient i correcte; mesurats,... I amb aquest esperit vam impulsar la nostra expansió per la Mediterrània durant l'Edat Mitjana, respectant sense imposar, arribant a acords que fossin bons per a tothom. La política com la recerca del bé comú. I això és molt bo. 
El llibre conté pàgines reveladores interessantíssimes. Per exemple quan fa referència a la Corona catalano-aragonesa, sobre la qual Vicens té estudis que encara avui són tota una referència. Hi afirma que és l'únic intent reeixit de fer alguna cosa amb cara i ulls dins l'àmbit de la Hispània i critica els intents de determinats historiadors de desvincular-lo d'Aragó per a presentar-lo només com una fita catalana.
Resulten també molt reveladores les pàgines que dedica a l'anàlisi de les relacions dels catalans amb el poder (el que ell anomena Minotaure). Hi afirma que els catalans som més rebels (en el sentit que protestem contra tot allò que considerem injust o insuficient) que revolucionaris; i que malgrat haver fet un acostament a Castella en un moment donat de la nostra història, no ens vam sentir còmodes amb l'estat que van impulsar, i que sempre hem tendit a rebutjat un estat que hem percebut com aliè, insensible, ineficaç i més aviat irrecuperable. I que potser per això s'ha simpatitzat amb el bandolerisme, l'anarquisme i l'incompliment de lleis que es perceben injustes i d'un poder aliè. 
En definitiva, Notícia de Catalunya és un llibre ple de pàgines sucoses i reveladores que cal llegir amb deteniment i que encara avui aporten llum a l'anàlisi i la comprensió de l'actualitat.
Crec que hauria de ser lectura obligatòria per a la classe política i és d'aquells títols imprescindibles per la seva vigència per a entendre les essències de la manera catalana de fer, i d'entendre el món, que només s'explica per la nostra història.  
Com diria en Marc Ribas, el presentador del Cuines de TV3: Brutal!

dijous, 5 de gener de 2017

El millor regal

Es parla de reduir la seva presència en els plans d'estudi, però en Jaume Cabré (1948) també és dels que ho té clar: 


"La literatura és sempre un regal de l'escriptor al lector. És una eina de formació de l'individu, un instrument d’ajut a la introspecció, a més d’una font de plaer. Que ningú no ens la tregui dels plans d’estudi."

(De l'article Petrarca, publicat a l'Ara el 27 de novembre de 2016)