divendres, 31 de desembre de 2010

Benvolgudes i benvolguts compatriotes

Pot semblar una qüestió menor, però té la seva importància. Les paraules amaguen ideologia i valors, destil·len concepcions i s'han de saber triar amb cura. Encetar un discurs amb una salutació adequada a l'interlocutor té un valor que no hem de menystenir. Recordo que amb motiu de la Diada de l'Onze de Setembre comentava les incomoditats que em generava la salutació freda i desdibuixada que emprava el Molt Honorable President de la Generalitat José Montilla adreçant-se als ciutadans del país, en contrast amb la salutació que emprava Jordi Pujol, que s'adreçava als seus compatriotes. Veig que Artur Mas ha recuperat el terme, amb l'afegitó de començar per les ciutadanes, tot un gest de complicitat per a que el llenguatge no generi discriminacions de caire sexista.
Del discurs no voldria dir-ne gran cosa. La música sona bé. Va apel·lar a la solidaritat dels que van bé cap als que passen dificultats -un element de sensibilitat bàsic per a mantenir la cohesió social- i a la fermesa per a defensar la dignitat nacional; i no podia faltar una nova referència a les dificultats que ens esperen i un missatge d'optimisme i esperança en el futur, que ha de començar per l'autoexigència de cadascú de nosaltres. L'oposició, tan creativa com sempre i en un nou gest d'originalitat, tibant de manual opositor, només se li acut comentar la manca de concreció del discurs. Res de nou.
Un altre element que atorga gruix institucional al discurs de Cap d'Any és el lloc. Després d'uns anys d'aquesta ocurrència progre de fer el discurs des d'un hospital o una caserna, una idea original i simpàtica però poc adient (perquè hi ha moltes persones que treballen sacrificadament per als altres en aquestes dates), s'ha triat la sala gòtica de la Verge de Montserrat del Palau de la Generalitat, presidida per Sant Jordi, patró de Catalunya. Un dels símbols de l'autogovern i del nostre desig de llibertat. Certes coses s'han de dir des de llocs així.
Tornant al que deia al principi d'aquesta entrada, voldria dir que la pàtria és allò que dóna cohesió i nord a la ciutadania. La pàtria l'aglutina i l'omple de sentit i identitat. I és aquest esperit el que han de reflectir les paraules i els gestos.

dimecres, 29 de desembre de 2010

Austeritat

L'austeritat sempre m'ha semblat un valor positiu que ens acosta al més essencial i ens allunya del que és superflu i banal. No veig l'austeritat com una limitació, sinó com un desig de senzillesa, de viure només amb els elements imprescindibles que permetin dur una vida digna. No crec que l'austeritat hagi de comportar actituds gasives; crec que és saludable tenir petits capricis i poder satisfer-los; però sempre dins d'unes prioritats vitals, que per a cadascú seran diferents, i sense arribar a allò tan conegut d'estirar més el braç que la màniga.
Veig l'austeritat com un element de contenció davant la frivolitat de la despesa inútil, una actitud sensible i solidària respecte els que pateixen privacions.
L'austeritat ens facilita valorar les coses, pel que són i pel que aporten; adonar-nos de l'esforç que suposa assolir-les, reflexionar sobre allò que és essencial a la vida.
Ara els polítics ens anuncien una època de privacions i retallades, "d'austeritat".
A ningú li agrada haver de viure amb menys recursos, gastar més pel mateix que abans, sentir-se més "pobre" del que era. Però farem un pas endavant com a societat si som capaços de gastar menys i millor, de posar seny i contenció, d'establir prioritats, de valorar els petits moments i el que valen les coses.
Reflexionava sobre això perquè avui he rebut una felicitació que m'ha fet adonar que més enllà dels béns materials hi ha l'amistat i la capacitat de gaudir de les petites coses.




Doncs això. Bon any i sapigueu gaudir dels petits moments que basteixen la felicitat.

dijous, 23 de desembre de 2010

LIJ - Frederick, de Leo Lionni

Leo Lionni
Frederick
Kalandraka,  Col·lecció Llibres per a somiar - Clàssics contemporanis

40 pp.
ISBN 978-84-8464-550-4
En aquest any que som a punt d'acabar s'ha celebrat el centenari del naixement de Leo Lionni (Amsterdam, 1910-Toscana, 1999). Al llarg de la seva vida va haver d'anar sovint amunt i avall, canviant vàries vegades de país. Va viure a Itàlia, Suïssa (va estudiar a la Universitat de Zuric, on es va doctorar en Economia Política) i Estats Units, país en el que es va nacionalitzar i on va treballar de pintor, dissenyador i director d'art de vàries publicacions.
De ben petit en Leo ja va poder respirar la sensibilitat per l'art que hi havia a la seva família: la seva mare va rebre formació com a cantant d'òpera i un tiet seu, en Piet, que era pintor, el va posar en contacte amb el món de l'art. Quan era un nen, es passava moltes hores visitant els museus d'Amsterdam. I va ser així, observant les obres d'altres pintors, que va aprendre a dibuixar tot sol.
Tant li agradava aquest món dels quadres i dels pintors que quan als nou anys li van preguntar què volia ser de gran, ho va tenir clar. "Artista!" En Leo volia dedicar-se al que havia viscut amb tanta intensitat des de ben petit. I així va ser.
Tot i dedicar-se a l'art va trigar molt de temps a publicar àlbums il·lustrats per a nens. No ho va fer fins al 1959, quan ja gairebé tenia 50 anys.
Tot va començar quan ja era avi, arran d'un viatge en tren. Pretenia entretenir els seus néts i tot trencant trossets de papers de colors els va explicar la història que coneixem com a Petit blau i petit groc, una història que ens parla de l'amistat per damunt dels prejudicis. Després en vindrien d'altres, com Nadarí, El somni de Maties i Frederick, del que avui us volia parlar.
Com a il·lustrador, Lionni treballava amb el collage o bé amb la taca de color, i malgrat la senzillesa de les seves composicions aconseguia il·lustracions nítides, expressives, d'una sensibilitat molt especial. Agraden.
Les històries que explica també captiven. Són petites i simpàtiques faules que tenen un rerefons moral i alliçonen sobre aspectes de la vida. La seva solidesa les converteix en quelcom que està per sobre de modes, amb uns valors que continuen agradant generació rere generació. Clàssics.
Frederick és una magnífica paràbola sobre la poesia, que en reivindica la necessitat i ens acosta al seu màgic poder de fascinació.
En Frederick és un ratolí que, mentre els de la seva família es dediquen a treballar per a procurar-se el menjar, ell es dedica a omplir-se de colors i paraules per als llargs dies d'hivern. Aparentment ganduleja, però un cop s'ha acabat el menjar i el cru hivern es manifesta, en Frederick fa somiar els seus i els fa veure llum i color on només hi ha grisor, i els enlluerna amb la bellesa de les paraules. Un llibre per a que els més petits descobreixin l'esperit de la poesia i perquè s'adonin d'allò tan conegut que no només ens alimentem de pa, sinó que també necessitem de la sensibilitat i la bellesa de les paraules per alimentar l'esperit.
Tot un clàssic recuperat que manté intactes les seves virtuts més de quaranta anys després de ser publicat per primer cop i que compta amb unes il·lustracions clares i d'allò més eficaces des de la seva atractiva simplicitat.
Una llibre deliciós i imprescindible per a primers lectors a partir de 6 anys i per a tothom.


diumenge, 19 de desembre de 2010

Solidaritat

La solidaritat és un dels valors preeminents de la nostra societat. Qualsevol mancança o situació injusta mereix la solidaritat dels altres. És una paraula bella carregada d'alt valor simbòlic. Ser solidari és estar al costat del necessitat, donar suport a una causa, combatre una mancança o una injustícia. És difícil no estimar una paraula que estimula i treu el millor de nosaltres mateixos. 
El perill, com gairebé sempre, és l'excés, l'abús i la temptació que sovint manifesta el poder polític d'apropiar-se d'aquesta paraula per a servir els seus interessos.
De causes que mereixen la solidaritat dels altres n'hi ha un munt. Personalment, sento predilecció per tot allò que és sinònim de generositat i altruisme amb els altres; i per les causes que tenim més a la vora. No cal anar gaire lluny per a trobar la necessitat de solidaritat. 
Cada vegada em commou més el món de la gent gran. Fer-se gran, acumular limitacions físiques, problemes de salut, viure situacions de solitud i abandó i no trobar una resposta solidària a totes aquestes situacions, és un dels grans drames de la societat moderna. No serem una societat com cal fins que no sapiguem donar una resposta adequada des de la solidaritat, la generositat i l'altruisme a tota aquesta problemàtica.
Televisivament, avui és una data assenyalada en el calendari de les accions solidàries. És la data de la Marató de TV3. Voldria dir que és una de les millors iniciatives en aquest àmbit, amb una gestió modèlica dels recursos que obté i una tasca molt destacable a l'hora de sensibilitzar la ciutadania sobre els problemes de salut que afecten diferents col·lectius socials. 
Sensibilitzar, divulgar i investigar. Està molt bé. Amb el pas dels anys tens la sensació que es fa un bon ús del que aportes solidàriament. Es financen ambiciosos projectes d'investigació que ens prestigien com a societat i país. Fem un salt de qualitat.
Tinc dubtes i remordiments respecte d'altres iniciatives solidàries. Em costa acceptar que en el millor dels casos, en diferents ONGs, s'inverteix com a molt el 30% en ajuda directa. La resta és administració, logística,... És a dir, amb la teva aportació solidària estàs pagant majoritàriament els sous i les despeses d'entitats que es dediquen a fer arribar ajuda solidària. Què vols que et digui? Ho puc entendre en alguns casos, com quan es tracta d'intervenir en determinats desastres naturals, però no com a dinàmica habitual. En tinc dubtes sobre l'eficàcia i trenca la meva idea de que la solidaritat ha de ser, per damunt de tot, un acte voluntari i generós.
Per tot això aprecio la iniciativa de TV3, que sap sumar moltes energies de la societat catalana al servei d'un objectiu lloable i ben plantejat. Felicitats, i esperem que la maleïda crisi no es noti massa.

dissabte, 11 de desembre de 2010

No calia, Mario

Podria haver-se quedat amb l'elogi que va fer de la novel·la, com a gran novel·lista que és. Els que estimem la literatura estarem d'acord en que és una eina potent per a enriquir la nostra experiència de la vida i generar reflexions sobre els més variats temes.
Podríem haver-li agraït l'esment i l'admiració sincera que sent per Joanot Martorell i el seu Tirant; com a primera gran novel·la moderna.
Podríem haver-li perdonat l'evocació i els elogis que va fer de la Barcelona del tardofranquisme, on ell va viure cinc anys a la part alta de la ciutat envoltat de la Gauche Divine, on sí que s'hi movia alguna cosa, però que era plena de grisors i que per a mi no té gaire punt de comparació amb l'eclosió i la creativitat que ha tingut la ciutat sota l'etapa democràtica.
Però no puc més que discrepar dels seus prejudicis ideològics; d'aquesta obsessió que té contra els nacionalismes, que posa tots junts dins el mateix sac. I no se'n va poder estar. Va carregar fort una vegada més contra tots ells, des de la tribuna privilegiada com és el discurs d'acceptació del Premi Nobel de Literatura 2010: "plaga incurable del món modern i també d'Espanya".... "Detesto qualsevol forma de nacionalisme, ideologia -o més bé religió- provinciana, de curta volada, excloent, que retalla l'horitzó intel·lectual i dissimula en el seu si prejudicis ètnics". Segons les cròniques va distingir entre el nacionalisme "de orejeras" i de rebuig a l'altre; del patriotisme, "sentiment sa i generós d'amor per la terra on hom va veure la llum". No m'ha quedat clar on ubicaria el sentiment dels catalans. No l'hi penso pas demanar, però molt em temo que ens deu considerar del primer grup.
Les persones estem fetes de referents (la llengua, el paisatge, la història, les tradicions, les institucions, la literatura,...) que s'emmarquen en una realitat nacional. Formen part del nostre ADN. I estimar, defensar i reivindicar aquesta realitat és defensar la nostra identitat, el que som. I això no s'ha de barrejar amb el nacionalisme agressiu d'altres realitats que només volen mantenir la seva grandesa imposant-se per la força a d'altres. En Mario, pel que sembla, no ha entès mai això ni ho vol entendre. No cal insistir-hi. Llàstima.
Com en tants d'altres casos, hem de separar l'obra de l'home. Esperem que d'aquí uns anys sigui més recordat per les seves novel·les que per les seves idees polítiques. Felicitats pel Premi Nobel, segurament te'l mereixes, però.... No calia, Mario.
Les darreres notícies ens parlen d'una genial pensada de l'alcalde Hereu, que està fent gestions per a que el flamant Nobel Mario Vargas Llosa honori amb la seva presència la ciutat que va esmentar emocionadament en el seu discurs la propera diada de Sant Jordi. Una pensada mesella i tan desafortunada com la que va tenir Abraham Lincoln el dia que va decidir per última vegada anar al teatre un llunyà dia del mes d'abril de 1865.

dijous, 9 de desembre de 2010

Reivindicació de Tintín al Congo

L'actualitat cultural genera notícies que no fan més que generar-me perplexitat i estupefacció. Resulta que el Sr. Bienvenu Mbutu Mondondo, un ciutadà congolès resident a Bèlgica i una associació d'immigrants francesa, han presentat una querella davant la justícia belga contra aquest còmic, acusant-lo de racista i de fer apologia del colonialisme. Què volen aconseguir? Que se'n prohibeixi immediatament la venda o que només pugui trobar-se a la secció d'adults de les llibreries, amb un advertiment sobre el seu "perillós" contingut. Me'n faig creus. Els defensors de la querella manifesten per justificar-se que no volen fer un judici contra Hergé sinó contra la mentalitat colonialista d'una època.
Em preocupa aquest menyspreu per la intel·ligència dels lectors i aquest creixent esclavatge de la correcció política que tot ho vol fer passar pel sedàs dels suposats principis del pensament progressista. Penso que tot això ens està portant a veritables despropòsits. Hi ha obres que amb el pas del temps grinyolen, tenen aspectes que les fan obsoletes; però mantenen valors que les fan entranyables i agradoses del públic. És la intel·ligència i la cultura del lector la que ha de posar les coses al seu lloc. I no hem de pensar que qui llegeixi Tintín al Congo defensarà el colonialisme i se'n riurà de les persones negres.
Al 1930 hi havia colonialisme. I Bèlgica era una potència colonial. El Congo era la seva gran colònia, la "finca" on el rei Leopold anava a caçar. És la història. I suposo que els nadius devien tenir problemes amb el francès i no el devien parlar gaire bé. Fer alguna gracieta sobre això em sembla fonamentalment ingenu, lligat a la realitat del moment, però en cap cas amb ànims racistes. Ens carregarem per això els valors que sí que han perdurat vuitanta anys després? Relegarem aquest còmic en un prestatge de les llibreries al costat d'obres eròtiques o que facin apologia de la violència? No fotem! Si anem cap aquí farem un ridícul espantós. Seguint per aquests viaranys acabarem censurant el conte de La Ventafocs per no donar una visió alliberada de la dona.
Insisteixo. No menystinguem la intel·ligència dels lectors. Confiem en la seva capacitat crítica, de situar les coses en el seu context històric, de relativitzar-les en funció de les circumstàncies d'una època. El pensament progressista ha de mostrar-se respectuós amb la intel·ligència de les persones i evitar la temptació de voler guiar la seva visió de la realitat.

dilluns, 6 de desembre de 2010

LIJ - A les fosques

Salvador Comelles; Stefanie Pfeil (il·lustradora)
A les fosques
Barcelona: Alfaguara Grup Promotor, SL, 2007
ISBN: 978-84-7918-218-2

A les fosques és una d'aquelles narracions que se segueix amb interès creixent i on, a partir d'un element sorpresa,  es crea una forta i atractiva interacció amb el lector.

En Pere és un electricista que uns dies poc abans de Nadal, tornant a casa cansat de treballar, rep una trucada d'una figura del pessebre, que li demana si us plau que els ajudi a recuperar el llum. En Pere es mobilitza, descobreix un sabotatge i actuarà professionalment però també èticament.
El relat destaca per les pinzellades d'humor i la fina ironia que destil·la, pels elements sorpresa que dosifica encertadament i pel comportament i sentiments del protagonista, que es presta a fer-ne valoracions amb els lectors als quals va destinat.
Un llibre que per temàtica és propi de les dates nadalenques, però amb encerts que el fan recomanable per a nens i nenes a partir de 6-7 anys.

dijous, 2 de desembre de 2010

Certeses

Les circumstàncies de la vida m'han dut a seguir el dia a dia d'una unitat de cures pal·liatives en un hospital públic català. La millora de les condicions de vida, l'alimentació, els avenços de la medicina, l'allargament de l'esperança de vida,... ens regalen uns anys en aquest món que en molt casos van acompanyats de malalties que es fan cròniques i de processos degeneratius que demanden de manera creixent serveis assistencials.
En general, estimem la vida i la volem digna, però no podem triar el final dels nostres dies. Ens el trobem i toca afrontar-lo amb la millor dignitat possible. És tot això el que m'ha fet valorar els serveis d'atenció a la gent gran i a tots aquells que pateixen malalties greus en fases molt avançades. La dignitat de la vida requereix evitar patiments innecessaris, procurar el màxim benestar, trobar la pau voltat o voltada de les persones que estimes i afrontar la fase final de la vida amb l'atenció sòcio-sanitària que cada cas requereix.
Les realitats que es viuen són molt dures i van acompanyades de desenllaços inevitables; amb patiment de familiars que s'enfonsen en el dolor per la pèrdua d'un ésser estimat. I aquí és on caldria destacar la qualitat humana de les persones que hi treballen dia rere dia.
No només tenen cura de servir medicacions i cures, sinó que avant-posen un somriure i unes paraules amables a les atencions mèdiques que pertoquen. Són professionals impregnats d'una alta qualitat humana, que dignifiquen amb el seu quefer diari el nivell de l'atenció mèdica, dotant-la de caliu humà i allunyant-la de la fredor d'un tractament mèdic o de la simple farmacologia. Fan tot això i són capaces d'acollir el plor desconsolat del qui s'enfonsa. És la seva feina, sí, però aporten el plus d'humanitat que les situacions requereixen i es guanyen la gratitud dels qui passen per aquest servei.
Crec que la bona medicina ha d'anar més enllà dels tractaments punters; ha de saber escoltar els malalts, tenir presents les seves emocions i les seves angoixes, acollir la persona que hi ha darrera la malaltia i també els seus familiars.
Hi ha tota una realitat mig amagada de gent gran, malalta, acompanyada sovint d'històries de solitud. És una certesa. Però també ho és que hi ha gent treballant-hi per dignificar aquestes necessitats assistencials, sense oblidar els voluntaris que altruistament donen el seu temps i el seu esforç als més necessitats, en un acte de solidaritat que mereix el més grans dels elogis. Certeses.

dijous, 25 de novembre de 2010

dijous, 18 de novembre de 2010

LIJ - Corb

Leo Timmers
Corb
Barcelona: Animallibres, 2009
ISBN: 978-84-96726-64-2


En Corb és un àlbum que ens parla de la necessitat de fer amics, de la solitud i de l'acceptació d'un mateix.
En Corb se sent sol, com un monstre negrós que espanta als altres i que els altres defugen. Li agradaria ser diferent. En Corb idea un pla. Pensa que si canvia el seu color negre i aconsegueix semblar-se als altres ocells en l'aspecte extern no provocarà rebuig i podrà fer amics.
Com ja us podeu imaginar, seguirà espantant igualment els altres ocells. Fins que un dia, quan s'atansa de nou als ocells dels quals intenta fer-se amic, li diuen que gràcies per salvar-los d'aquells ocells monstruosos de coloraines. Gràcies per haver-los fet fugir amb el seu bec enorme i les seves plomes negres.
Una emotiva història que fa una lectura positiva de l'acceptació d'un mateix i que ens fa adonar de que tothom té coses bones i les ha de saber fer valer enfront els altres. Tenim valor pel que som, pel que forma part de nosaltres.
L'àlbum, a nivell d'il·lustració, resulta molt expressiu i vistós (la història pot ser seguida i compresa per infants que encara no sàpiguen llegir el text), amb uns colors brillants molt vius que ressalten l'expressivitat de la història. Resulta especialment inspirat quan el corb es va pintant talment com fos si la mallerenga, la cotorra i el pinsà que pretén imitar.
Un àlbum agradable i simpàtic que resulta recomanable per a nens i nenes a partir de 5-6 anys.


divendres, 12 de novembre de 2010

Haile Gebrselassie

El món de l'atletisme i dels aficionats a l'esport encara no s'ha recuperat de la sorpresa per l'anunci de retirada en plena Marató de Nova York d'Haile Gebrselassie.
En Haile és un paio senzill, humil, afable, simpàtic i accessible; allunyat del divisme d'altres figures de l'esport. Les seves aparicions públiques sempre anaven acompanyades d'un ampli somriure d'orella a orella que el feien entranyable.
En Haile és asmàtic i patia una tendinitis al genoll que li generava grans molèsties. I ha decidit dir prou després de 25 quilòmetres de marató.
Les últimes notícies parlen de pressions dels seus representants perquè reconsideri la seva decisió i ajorni la retirada fins a una gran cita del calendari com poden ser els Jocs Olímpics de Londres del 2012. No sé què acabarà fent, suposo que va prendre una decisió en calent, però no dubto que han pesat el patiment per les molèsties i la dignitat com a esportista. Quan has estat a dalt de tot no cal acabar de qualsevol manera  arrossegant el prestigi aconseguit després d'una trajectòria impecable i triomfant.
Algunes de les seves marques ja han estat superades, però encara conserva el rècord mundial de marató ( una extraordinària marca de 2h 03' 59" per a completar una distància 42,195 quilòmetres), aconseguida fa escassament un parell d'anys i ens deixa un conjunt de 26 rècords i millors marques mundials en diverses proves de fons, dos títols olímpics i quatre de mundials en 10.000 metres, un altre títol de mitja marató i altres triomfs en els campionats de pista coberta. Un palmarès extraordinari que el converteixen en un dels més grans.
Esperem que segueixi col·laborant amb el món de l'atletisme i treballant en la millora del seu estimat país.
Felicitats per tot el que has aportat i sort, Haile!

dissabte, 6 de novembre de 2010

divendres, 5 de novembre de 2010

LIJ - La història del senyor Sommer

Patrick Süskind; Sempé (il·lustrador)
La història del senyor Sommer
Barcelona: Columna Edicions, S.A., 1995
132 pp.
ISBN: 84-7809-318-4

La història del senyor Sommer és una suggeridora narració que parteix dels records d'infantesa; reflectits amb la visió ingènua i tendra, no exempta d'ironia, d'un nen; per a plantejar-nos una reflexió sobre el sentit de l'existència humana, a partir de la presència estrafolària del senyor Sommer i del paper que hi juga.
El senyor Sommer és un home que no para de caminar des que es lleva fins que se'n va a dormir. Parla poc i de forma gairebé inintel·ligible. És poc més que una presència que forma part del paisatge, de la que tothom coneix, però ningú entén. Per què ho fa? Té algun problema?
El narrador de la història ens obsequia amb pàgines precioses que parlen de records infantils, com les que narren les expectatives per acompanyar una nena en la que s'hi ha fixat a l'escola de camí de tornada cap a casa, les de la professora de piano, les frustacions i el malestar que el porten a pensar en el suïcidi, les dificultats d'anar amb bicicleta, els plantejaments del pare sobre la tele,....
Són vivències, moments de la infantesa que podrien ser comuns a molts d'altres i que passat el temps deixen la seva petjada i passen a formar part dels nostres records.
I el senyor Sommer? Veig en ell una metàfora de la nostra societat. El neguit de bellugar-se i no parar, sovint sense tenir massa clar on es vol arribar. La incomunicació, la solitud. El cadascú anar a la seva tancat en el seu món (“Deixeu-me en pau!”, gairebé l'única frase entenedora que deixa anar el senyor Sommer). Fa pensar.
Resulta impactant el final del senyor Sommer. I l'oblit que el segueix.
El que deia al principi. És una lectura agradable, amb moments divertits; però també punyent i altament suggeridora.
Resulten també un plaer les il·lustracions personalíssimes de Sempé, de traços fins i tons suaus.
Una lectura molt recomanable per a nois i noies a partir de 12 anys, i per a tothom, ja que un lector adult també hi trobarà estimulants elements de reflexió i un punt de vista -l'esperit de la infantesa per on tots hem passat-, que trobarà proper.

dissabte, 30 d’octubre de 2010

LIJ - La vida y poesía de Miguel Hernández

Rosa Navarro Durán; Jordi Vila Delclós (il·lustrador)
La vida y poesia de Miguel Hernández
Barcelona: Edebé, 2010
ISBN: 978-84-236-9613-0


Avui es compleixen 100 anys del naixement de Miguel Hernández (30/10/1910-28/03/1942). Ens han quedat els seus llibres i la divulgació que n'han fet cantants com Paco Ibáñez i, sobretot, Joan Manuel Serrat.
La vida y poesia de Miguel Hernández és un llibre biogràfic adreçat inicialment al públic infantil que, aprofitant l'efemèride del centenari del naixement del poeta, fa divulgació de la seva vida i de la seva obra.
M'agradaria destacar l'encert de la proposta, que aconsegueix un acurat equilibri de tots els elements que la conformen. El fil conductor del llibre són les dades biogràfiques del poeta, en les quals es van inserint dosificadament fragments de la seva obra, comentant-la i acostant els lectors al seu significat. Això fa que l'obra sigui explicada a partir de la seva vida, donant-li sentit i sobretot, fent-la entenedora. Així, se'ns expliquen els seus orígens humils, la seva evolució personal, les seves circumstàncies personals i com tot això queda reflectit en els seus versos.
Miguel Hernández se'ns apareix com una persona amb una profunda sensibilitat humana, preocupada per les condicions de vida dels nens i de la gent més humil, qüestions que el porten a prendre partit durant la Guerra Civil; i amb una poesia que evoluciona des d'uns primers poemes influenciats per l'estil de Góngora i la Generació del 27 fins a una poesia més social que reflecteix també amb senzillesa i emotivitat les dures circumstàncies personals que va haver de patir.
El llibre transmet idees interessants, com la importància de la lectura en la formació de l'escriptor (“Y sin leer mucho, mucho, no se puede llegar a ser poeta por más versos que uno lleve en el alma”) o com la que Miguel Hernández va adreçar a Vicente Aleixandre en la dedicatòria del seu Viento del pueblo: “Los poetas somos viento del pueblo: nacemos para pasar soplados a través de sus poros y conducir sus ojos y sus sentimientos hacia las cumbres más hermosas”. Quina idea tan bonica sobre el sentit dels poetes i la poesia!
M'agradaria acabar la ressenya amb dos dels seus últims versos que són tota una declaració de principis, com un poderós raig de llum enmig de la foscor que ens envolta:
“Pero hay un rayo de sol en la lucha
que siempre deja la sombra vencida.”
Una encertada i recomanable proposta per a tota mena de públics que ha de permetre recuperar i reivindicar la figura d'un gran poeta.

dijous, 28 d’octubre de 2010

Joan Solà

Dijous passat llegia amb sorpresa al suplement Cultura de l'Avui un article de comiat del professor Joan Solà titulat Adéu-siau i gràcies!, que el director del suplement, en David Castillo, justificava temporalment per motius de salut. Les seves paraules tenien quelcom de testament, d'afirmacions que justificaven els seus punts de vista. Deia: "“Avui, fruit d'aquest exercici d'anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur, i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles, a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L'esforç ha valgut la pena.”  
Eren força anys d'una presència constant setmana rere setmana a les pàgines del diari i fa poc més d'un any va aplegar els seus articles en un volum titulat Plantem cara.
Era ferm i contundent en la defensa dels seus posicionaments i tenia clar que una llengua necessita al darrere un poder polític fort que li doni cobertura legal, prestigi i en potenciï el seu ús.





Tot recordant el seu missatge avui no puc més que lamentar la seva desaparició; per sobtada, però sobretot pel seu gruix. El trobarem a faltar.



dimecres, 13 d’octubre de 2010

LIJ - La llave

Angèle Delaunois; Christine Delezenne (il·lustradora)
La llave
Santa Marta de Tormes (Salamanca): Lóguez Ediciones, 2010
ISBN: 978-84-96646-48-3



La llave és un àbum il·lustrat de contingut adult que ens parla amb un estil poètic sobre tot allò que destrueixen les guerres. La història comença en un entorn idíl·lic on la protagonista ens parla dels seus records d'infantesa i de la casa dels seus avis. Després, la guerra, l'exili, el camp de refugiats i.... la clau, com a símbol d'allò que has hagut de deixar enrere.
Nous episodis de tristor: la mort lluny de casa teva, no poder ser enterrat en el lloc on hauries desitjat, prop del paisatge que t'ha vist créixer. Passen els anys, una nova vida lluny de casa, un altre país, solitud i llunyania. I un dia tornes de visita:

“ Este país es el mío y
grabada en mi memoria
llevo su historia,
el plateado murmullo
de todos los olivos...
la miel de los naranjos...
el excitante zumo de las viñas...
Y la suave música
de sus noches estrelladas...
¡Un dia regresaré!
Colgada de mi cuello,
en una cadena dorada,
llevo siempre la llave.”

Un àlbum emotiu, de marcada sensibilitat, il·lustrat amb gran bellesa i calidesa de colors, que ens parla de la guerra i l'exili i de totes les emocions que flueixen al seu voltant.
És un bon llibre i del tot recomanable, però tinc dubtes sobre per a quina edat pot resultar indicat. No el veig com a llibre infantil (I2), i sense l'acompanyament d'un adult pot ser un llibre que resulti difícil d'entendre i valorar. En tot cas el posaria a partir de 9 anys amb l'acompanyament d'un adult.


dissabte, 2 d’octubre de 2010

LIJ - Tren de paraules

Josep Maria Sala-Valldaura; Carles Porta (il·lustrador)
Tren de paraules
Lleida: Pagès Editors, 1997
57 pp.
Col·lecció Biblioteca de la Suda - Transvària, 2


Amb Tren de paraules he completat la meva descoberta de la poesia de Josep Ma Sala-Valldaura. Com a poemari és anterior a Disfresses (va ser publicat l'any 1997), però segueix un esquema similar. D'una època en que la producció de poemaris adreçats als infants era molt limitada ens proposa una poesia que planteja una lectura atenta i intel·ligent del text; que és breu, enginyós, enjogassat i carregat d'intenció.
Hi trobarem corrandes, conjurs, endevinalles, algun embarbussament i contes dominats per una marcada i rítmica rima. Poemes de rics referents i lectura exigent que ens descobreixen les possibilitats de jugar amb les paraules i capgirar-ne els significats, com ara el que fa:
“-Què ensenya la Mestra Vaca?
-A rumiar a poquet a poquet,
a pair ben bé la caca
i a no tenir mala llet.”

(Del poema “L'escola del parc zoològic”)



Tot plegat queda molt ben resumit en els versos que encapçalen a mode de pròleg-introducció aquest poemari:

“Els poemes
són quadres que cal penjar a la memòria,
són contes que tenen música,
són com trens de paraules que corren i s'aturen a llocs que no coneixes
o potser, només, esquitxos d'una pel·lícula.”

Un autor i uns poemaris que cal tenir ben presents.

dissabte, 14 d’agost de 2010

Il·lusions

Sempre he pensat que la vitalitat d'una societat es mesura per la seva capacitat de canalitzar energies en projectes que enriqueixin el teixit social, per a generar sinèrgies que millorin l'autoestima i il·lusionin la vida col·lectiva. 
Manresa té molts exemples d'això que us vull dir. El Bàsquet Manresa, que s'ha presentat aquesta setmana, és un exemple de lluita titànica per ser present any rere any entre les millors formacions del bàsquet estatal, fent equilibris amb un pressupost ajustadíssim -de nou el més baix de tota l'ACB- i lluitant contra les cròniques dificultats econòmiques; però fent una bona feina en la promoció de l'esport i, sobretot, mobilitzant les il·lusions i l'empenta d'un munt de gent. 
El Kursaal ha estat un altre bon exemple. La lluita per recuperar el teatre va ser exemplar i ara la gestió per a oferir una oferta d'espectacles de qualitat i per a tots els públics també omple molta gent de satisfacció. 
Només esmento aquests dos exemples, però hi ha un munt de gent que des de les més variades entitats manté aquesta vitalitat i ennobleix la vida ciutadana. Seria injust no recordar-ho i reconèixer-ho.
Quan amb la crisi la moral col·lectiva sembla una mica tocada és bo comprovar que la societat manté el tremp, que segueix mobilitzant-se i mirant endavant. En plena moda de lipdubs la gent del Kursaal també n'ha fet un. No és el millor lipdub, però és una mostra més que es manté la il·lusió, treballant per a oferir una nova temporada d'espectacles, sumant les energies de tots els que han volgut participar-hi. 
Endavant! 
I gaudiu amb aquesta estimulant rumba d'en CesK Freixas.

diumenge, 8 d’agost de 2010

Sentir-se millor, ésser millors

Habitualment ressenyo llibres i parlo de qüestions literàries, però avui voldria emprar les paraules per a parlar de la pràctica esportiva. Fa uns dies ha acabat el Campionat d’Europa d’Atletisme, un campionat impecablement organitzat que ha resultat apassionant i que ha proporcionat algunes sorpreses quant a resultats esportius. De l’atletisme m’agrada la seva estètica, però també que ho confia tot a l’esforç individual dels atletes. És un esport dur i sacrificat com pocs, que requereix molt d’esforç, entrenament, actitud mental i perfeccionament tècnic; sense que això garanteixi resultats. Cal haver treballat molt, arribar al punt òptim de forma i estar encertat en el moment oportú. De vegades pot resultar molt ingrat perquè no permet veure reflectit tot el treball que s’ha dut a terme. Però aquesta és una de les seves grandeses.
Arran d’aquesta competició reflexionava en aquests dies ociosos sobre la importància de l'esport en la formació de les persones, sobre tot allò que aporta.
I avui voldria parlar d’aquesta gran majoria de persones anònimes que fan esport pel plaer de practicar-lo, de trobar-se amb amics, d'entrenar-se i millorar, de viure l'esport senzillament com una forma de sentir-se millor i progressar i superar-se mitjançant la seva pràctica.
D'esports cada cop n'hi ha més, d'individuals i col·lectius. Tots tenen la seva importància, i no són millors els uns que els altres. A la base de tots ells potser s'hi troba l'atletisme, que engloba activitats tan bàsiques com córrer, llançar i saltar, que formen part de gairebé tota la resta. Però tots ells aporten històries de treball, disciplina, rigor, esforç, afany de superació i respecte per unes regles.
Com a espectador he gaudit molt de la plasticitat dels moments que culminen un esforç, de la seva espectacularitat. Resulta un espectacle encisador ple d’imatges bellíssimes que podem admirar en qualsevol competició i que reflecteixen totes aquestes històries que hi ha al darrere.
Saber guanyar i perdre, acceptar les pròpies limitacions, respectar els rivals i les regles del joc, valorar els èxits aliens,... Són elements cabdals en la formació de les persones que ajudaran a desenvolupar-se adequadament en l'entorn social. Saber competir, donar el millor d'un mateix en un determinat moment, aguantar la pressió,....
No hi ha activitat pedagògica que pugui proporcionar tant.
No és afavorir la competitivitat, és ajudar a desenvolupar-se com a persones.
La pràctica de l'esport ho afavoreix.

No totes les societats el valoren per igual (la societat hindú, per exemple, viu tranquil·lament d'esquena a la pràctica esportiva, i no la valora com ho fem a Occident), però és clar que fa millors les persones.
La pràctica de l'esport impulsa molts valors, però n'hem de ser conscients i els hem de saber transmetre. I aquí tenen una responsabilitat els pares i la tenim els educadors, perquè ens hi juguem molt.
He sentit sovint lamentacions de pares, queixosos pel que s'arriba a sentir en un camp de futbol o d’altres on els qui juguen són nens. El menyspreu al rival, l'insult, guanyar a qualsevol preu. Alerta!
L'esport ens ha de fer millors com a persones, però no ha de reproduir els instints més baixos i foscos. Ha de saber treure el millor de cadascun de nosaltres i no embrutar amb la immundícia que alguns amaguen.
Hi ha grans esportistes de fama planetària i uns esports que  dominen en els mitjans de comunicació, amb magnífics exemples per a la societat, però també hi ha un món de l'esport que hem de reivindicar i que no és aquest món banalitzat i carregat de tòpics de protagonistes famosos i milionaris, que veiem habitualment als mitjans. Hem de reivindicar el món dels que fan esport pel plaer de fer-lo i esdevenir millors persones, per l'única recompensa de trobar-se millor amb si mateixos.



divendres, 6 d’agost de 2010

LIJ - Disfresses

Josep Ma Sala-Valldaura; Carme Julià (il·lustradora)
Disfresses
71 pp.
Barcelona: La Galera, 2002
Col·lecció Grumets (sèrie verda), 114
ISBN: 84-246-9514-3

Disfresses és un poemari on la realitat se'ns “disfressa” amb l'ajut inestimable de les paraules i pren forma de conjur, endevinalla, consell, tirallonga, embarbussament,... mostrant-nos que la poesia és un joc entremaliat amb les paraules, divertit, però que també demana una lectura intel·ligent per part del lector. Lectura trepidant, rítmica, llaminera.
Un llibre per a gaudir de la poesia i descobrir-la en els seus elements més plaents. Un petit clàssic que hauria de formar part dels llibres de poesia d'una biblioteca escolar. A partir de 9-10 anys.


dimecres, 4 d’agost de 2010

LIJ - El sentit de la vida

Oscar Brenifier; Jacques Després (il·lustrador)
El sentit de la vida
Barcelona: Cruïlla, 2010
ISBN: 978-84-661-2389-1



Recordo que fa un temps vaig comentar en aquest mateix blog un llibre d'aquests mateixos autors, El llibre dels grans contraris filosòfics, que em va sorprendre gratament pel seu plantejament innovador i agosarat. Es tractava de fer arribar al gran públic els temes i les preguntes que es planteja la filosofia per tal d'estimular en el lector una reflexió, una valoració i un posicionament al respecte. La filosofia ha d'afavorir que la gent es faci les grans preguntes relatives a la seva existència i ha de donar eines per a trobar les respostes. Com es diu a la contracoberta del llibre “No hi ha una resposta única per a les grans qüestions de la vida. No hi ha una manera única de pensar. Cadascú ha de descobrir, comparar, reflexionar,... i arribar a les seves pròpies conclusions”. És això mateix, un llibre plantejat per a generar reflexions i trobar respostes.
En aquest cas el tema és El sentit de la vida, amb qüestions que resulten molt properes i fàcils de respondre (Hem de posseir moltes coses o només les necessàries? Hem de fer moltes coses i estar molt ocupats? Hem d'acceptar la vida amb tot el que hi trobarem de dolorós? Hem de treballar i tenir una feina? Hem de ser feliços i estar satisfets del que fem?,... ). Són preguntes que tothom s'ha fet en algun moment i preguntes per a les que tothom té alguna resposta, resposta que difícilment serà de blanc o negre, sinó que sovint estarà matisada en un cert terme mig.
Un llibre de coneixements sobre filosofia per al gran públic, innovadora i originalment il·lustrat, que també pot ser llegit i valorat (preferiblement amb l'acompanyament d'un adult) per nens i nenes a partir de 9-10 anys.


dimarts, 3 d’agost de 2010

LIJ - Sigues valent, Bru!

Anna Gasol i Teresa Blanch; Rocío Martínez (il·lustradora)
Sigues valent, Bru!
Barcelona: Hermes Editora General, S.A.U. - Castellnou Edicions, 2009
Col·lecció Peix volador, 5
ISBN: 978-84-8962-565-5

Sigues valent, Bru! és una divertida història que inicialment sembla plantejar una estimulant reflexió sobre les tensions entre el que som i les expectatives que els altres tenen dipositades en nosaltres, tot apuntant cap a l'acceptació d'un mateix.
En Bru és un llop (resulta molt divertida la irònica referència inicial als seus avantpassats, que són els que protagonitzen els contes que tots coneixem: Les set cabretes, la Caputxeta vermella i Els tres porquets) al qui per llinatge li pertoca ser ferotge. Malgrat els esforços de la família (tota una concessió a la correcció política la presentació d'una família formada pel Bru, la mare i la germana; en un intent de mostrar com està canviant el model de família tradicional), en Bru no se'n surt a l'hora de mostrar-se ferotge i espantar als altres animals. El final de la història trenca les expectatives que ens havíem anat creant sobre el problema d'en Bru i afebleix una lectura crítica de la problemàtica que planteja.
Les il·lustracions, molt expressives, són plenes de petits detalls que enriqueixen amb tocs d'humor la història que s'està narrant (per exemple, els cereals que es pren en Bru tenen forma de xaiets de xocolata).
El conjunt, però, resulta força recomanable, malgrat un final que personalment no està en la línia del que jo esperava; i resulta molt adequat per a nens i nenes a partir de 7 anys.



dimarts, 27 de juliol de 2010

Taxus baccata


Voldria parlar avui d'un altre ésser viu escàs i valuós: el teix. El teix és un arbre singular, de creixement lent, de gran longevitat, del que existeixen exemplars mil·lenaris. És un arbre que, per la toxicitat de les seves fulles i fruits ha viscut envoltat d'una certa llegenda negra i ha viscut associat a la mort i a pràctiques paganes relacionades amb la cultura celta, per a la qual era un arbre sagrat. Potser per aquest motiu és un arbre que pot trobar-se al costat d'algunes esglésies cristianes, que van ser construïdes per neutralitzar-ne els cultes pagans que s'hi practicaven.


Ara fa uns anys es va descobrir que un component de la seva escorça, el taxol, era molt eficaç en tractaments de quimioteràpia contra el càncer. D'això n'ha quedat fer una sessió de taxol, i els qui han viscut de prop un cas de càncer segurament ja sabran a què em refereixo. Per sort, s'ha descobert la manera de sintetitzar aquesta substància en laboratori i evitar una sobreexplotació d'aquests arbres ja escassos que hagués provocat la seva desaparició.
La seva fusta, molt resistent (pràcticament mai es podreix) i dura, és molt apreciada pels fusters. I des de fa centenars d'anys ha tingut molts usos. Des de molt antigament s'han fabricat eines de molta eficàcia, com per exemple destrals, amb la seva fusta. Els millors arcs eren de teix, i s'havia utilitzat per a fabricar eixos de carros i sarcòfags.
La muntanya palentina conserva potser la teixeda més important d'Europa, la Tejera de Tosande, amb uns 8000 exemplars d'aquests fascinants arbres. S'estan impulsant programes per reproduir i conservar aquesta espècie, que ha de lluitar contra el creixement de la fageda, que dificulta el seu desenvolupament. Resulta fascinant descobrir exemplars potser mil·lenaris, amb la seva soca d'arrels recargolades, que ens porten a imaginar mil i una aventures de follets entremaliats entre les giragonses de les seves formes capricioses.
Un tresor més que hem de conèixer, valorar i preservar.