dimecres, 31 d’agost del 2011

Pau profunda



Hi ha músiques que tenen el poder d'enlairar-te, talment com si estiguessis volant per damunt dels núvols, i alhora transmetre't una profunda serenor. 




"Pau profunda 
d'una onada corrent cap a tu;
pau profunda 
de l'aire que flueix cap a tu;
pau profunda 
de la terra tranquil·la cap a tu;
pau profunda 
de les estrelles que brillen cap a tu;
pau profunda 
de la nit serena cap a tu. 
La lluna i les estrelles 
vessen la seva llum sobre tu;
pau profunda cap a tu."


I demà, a treballar.

dimarts, 30 d’agost del 2011

Haikús d'estiu - i 12

Imatge obtinguda de la xarxa


                  Tot es pot fer, 
                  és temps de llibertat.
                  De tu depèn.

dilluns, 29 d’agost del 2011

Lectura i solitud

Imatge obtinguda de la xarxa
Com a societat patim una por atàvica a una idea de solitud que associem a la manca d'amics i relacions socials. És una por existencial a sentir-nos aïllats dels altres que de vegades va acompanyada d'una por del silenci, que identifiquem com a element d'aquesta solitud. Escoltant qualsevol cosa ens sentim acompanyats, tenim la sensació de fugir d'aquest aïllament. En aquest context llegir és de les activitats que ens permet superar els neguits que ens pot crear la solitud. Quan ens endinsem en la lectura d'un llibre ens obrim a la veu que hi ha darrera de les seves pàgines. L'escoltem i això fa que altres veus i altres vides bateguin al costat de la nostra. La lectura és una forma de cultura que no ens permet mai sentir-nos sols. 

diumenge, 28 d’agost del 2011

Íntegre, lúcid, contundent, afable,...

És llei de vida que patriotes exemplars com Heribert Barrera ens deixin un dia o altre. Segurament no diré res de nou que d'altres no hagin dit ni tinc la intenció de convertir les entrades d'aquest bloc en obituaris, tot i que la mort d'algú sempre pot justificar esmentar el llegat pel que possiblement serà recordat i és una ocasió de fer valoracions i balanços. 
Heribert Barrera sempre m'ha semblat un patriota inqüestionable, respectat des de la discrepància, prou independent per expressar amb sinceritat el que pensava. Parlava clar, amb contundència, però ho feia sempre en un to respectuós i afable. Les seves formes educades el feien guanyar el respecte dels seus rivals. 
Era un polític que mai identificaries amb les capelletes que han dominat certs aparells dels partits polítics i han degradat l'acció política amb excessos de tacticisme. Era un polític amb majúscules, d'idees i valors, amb un fort component ètic. 
Segurament que ara molts li retrauran unes potser desafortunades afirmacions en la forma respecte la immigració. Però calia haver-lo llegit i seguit per a fer-ne una valoració més acurada i contextualitzada. Recordo que fa cosa d'uns deu anys es va publicar una col·lecció de llibres titulada Què pensa ... amb diferents personatges d'actualitat de diversos àmbits, no només polítics. Jo em vaig comprar i llegir el d'Heribert Barrera, crec que signat per l'Enric Vila  (i és d'aquells llibres que et penedeixes haver deixat i que no t'hagin tornat). En tinc un record més o menys vague, em caldria una relectura, però recordo que reflexionava sobre el fet que les onades migratòries podien suposar una amenaça per a la supervivència de la nació catalana. 
En aquest tema hi ha algunes coses clares. Les societats tenen una capacitat limitada d'integrar la immigració. No tota ve amb la intenció de quedar-se permanentment i formar part de la nació catalana i no tota és igualment permeable i assimilable culturalment. I si a tot això afegim la nostra feblesa institucional, el fet de no ser estat i les tensions amb l'Estat Espanyol, doncs tenim mala peça al teler. Fa deu anys la immigració encara no tenia el volum actual i alguns el van titllar de reaccionari i el van crucificar mediàticament. El seu discurs i la seva argumentació feien poc d'esquerres. Però deu anys després i amb les coses que han passat, amb el fracàs de les polítiques multiculturalistes pel mig, potser faríem bé de deixar els prejudicis de banda i analitzar amb rigor el rerefons del seu discurs.
Jo, a l'hora de recordar-lo, em quedo amb el seu patriotisme, la seva integritat i la seva ètica. Descansi en pau.

Emblemes de la cultura popular: Stand by me

Jerry Lieber
Imatge obtinguda de la xarxa
Quan una cançó es versiona i canta a qualsevol racó del planeta és senyal inequívoc que ha esdevingut un clàssic i s'ha fet un lloc en la memòria col·lectiva; com l'Stand by me, popularitzada per Ben E. King, que no s'han pogut resistir a versionar gent com el John Lennon i molts d'altres més o menys coneguts. Porta cinquanta anys entre nosaltres i segons la Wikepèdia va ser la quarta cançó més interpretada durant el segle XX, amb més de set milions d'interpretacions. 
Ara ha estat notícia pel traspàs el passat dia 22 en un hospital californià d'un dels seus creadors, en Jerry Lieber. 
Stand by me, sens dubte, ja forma part de la memòria musical viva del món, s'ha fet un lloc a la història. Recordem-la:

dissabte, 27 d’agost del 2011

La màgia de llegir

Llegir ens permet viatjar a un món de somni on tot és possible. Un viatge que esdevé inesgotable, sense destí ni deturador, que s'allarga tant com la nostra vida amb la petjada que ens deixen els títols que anem acumulant amb el pas dels anys. Pura màgia! 






divendres, 26 d’agost del 2011

De les bondats de l'estiu

Imatge obtinguda de la xarxa
L'estiu, malgrat les circumstàncies personals per les que cadascú pugui passar, és una època de l'any que facilita la vida. Ja ho diu la dita, a l'estiu tota cuca viu. Podem passar amb ben poca cosa. Vestir-se (i desvestir-se) esdevé un acte més fàcil i breu. La terra ens ofereix en abundància els seus fruits. A cap altre època de l'any podem disposar de tanta i tan variada fruita com a l'estiu. La temperatura, malgrat el rigor que imposen algunes puntes de calor, és agradable i convida a passar hores a l'aire lliure en contacte amb la natura, a viure cap enfora, en relació als altres i al que ens envolta. Sembla una estació feta per a gaudir de la vida, per a fer-la més plaent i acollidora. 
Fins i tot l'actualitat ens dóna un descans (tot i que aquest estiu han passat força coses i informativament ha estat mogudet) i estar al dia (val la pena?) demana menys esforç. 
La cirereta del pastís ha estat el juliol d'enguany, inusualment fresc i agradable com un mes incipient de primavera. 
Estiu és sinònim de vida, de vida en plenitud; i aviat començarem a sentir la seva davallada i enyorar tot allò que ens ha fet viure. 





La bellesa mai hauria d'estar barallada amb la simplicitat i la senzillesa. De vegades el que és senzill i elemental, com aquesta melodia, pot resultar bell. Senzill com la vida a l'estiu, bell com la vida que fa aflorar.

dijous, 25 d’agost del 2011

Ombres sobre la solidaritat

He parlat en d'altres entrades sobre els dubtes que em genera l'actuació i l'eficàcia de les ONGs arreu del món. Estic segur que hi ha un munt de gent altament sensibilitzada per diferents problemàtiques socials que s'hi implica amb generositat i de bon cor. Però també ho veig com una manera de tranquil·litzar consciències i de trobar una sortida laboral en un moment determinat. I, sobretot, tinc seriosos dubtes sobre l'eficàcia d'algunes actuacions. 
Aquests dies ha estat notícia que una sèrie d'ajuntaments de l'àrea metropolitana de Barcelona han retirat les seves subvencions a l'organització Barcelona Acció Solidària. L'excusa pot ser la crisi econòmica i les conseqüents retallades que se'n deriven, però també hi ha dubtes sobre l'eficàcia de l'acció solidària i sobre com es gestionaven les subvencions. 
Primer punt qüestionable: la dependència de la subvenció pública. Costa poc fer-se el progre solidari quan els diners surten de fons públics. 
Segon punt qüestionable: Un 41% del pressupost (segons dades oficials) anava per pagar despeses del viatge, hotels i sous dels cooperants. 
Tercer punt qüestionable: no hi ha una avaluació de l'eficàcia i rendibilitat de l'ajuda. 
A tot s'afegeix la desgràcia que van patir els cooperants l'any passat amb el segrest i tot el que se'n va derivar. 
La solidaritat ha de ser útil i no pot servir per a perpetuar determinades situacions ni per a no canviar res. No pot tenir forma d'almoina tranquil·litzadora de consciències ni pot llegir-se en clau de vacances d'aventura. L'acció solidària ha de tenir presents els costos i la rendibilitat social del que s'hi destina. Sense negar la necessitat de compensar esforços professionals i pagar alguns sous, no convé oblidar el component altruista i filantròpic que hauria de tenir la solidaritat.

dimarts, 23 d’agost del 2011

Jugar amb les paraules

El diari ARA té una petita secció anomenada diccionara on els lectors, a cop de piulada de Twitter, fan aportacions de paraules noves a base d'enginy i lectura irònica de l'actualitat. És una secció fresca que et connecta amb un somriure amb l'actualitat del dia. 
Arran de les proeses antiesportives de Jose Mourinho la cosa és un no parar. Em permeto reproduir-ne algunes:
estimbarça: Intentar guanyar els homes de Pep Guardiola a qualsevol preu sense aconseguir-ho.
mousquit: Insecte de color blanc que quan s'enrabia molt pica als ulls de la gent.
moucador: Peça de roba que s'utilitza en els camps de futbol per protestar contra entrenadors violents. 


Hi ha d'altres aportacions sucoses del mateix estil. No voldria deixar d'esmentar l'originalitat de la proposta que fa el Jesús Maria Tibau des del seu blog amb les desdefinicions
Són mostres que es poden dir moltes coses jugant amb les paraules, que pot ser divertit i una manera diferent d'acostar-se a l'actualitat o de reflexionar sobre les coses que, per breu, no deixa d'estar mancada de profunditat i resultar punyent.
La llengua és quelcom viu i dinàmic que permet noves associacions constantment, és la més poderosa eina de comunicació, acull tots els registres possibles i està al servei de fer-nos la vida una mica millor. Sense les paraules la nostra vida no seria la que és, són les paraules les que configuren la nostra humanitat i és un goig gaudir del que ens aporten dia rere dia.

dilluns, 22 d’agost del 2011

Versos que m'arriben a l'ànima - IV

Amb més records que projectes, 
amb més passat que futur,
amb un present prim, com sempre,
amb una vida que fuig. 



Des d'amples indrets d'oblit
vénen cares estimades,
mirades que m'han mirat,
les boques que m'han parlat,
les veus que m'acompanyaven. 


................ 


Mentre s'acosta la nit
alguns records em fan viure.
Alguns records em fan viure
mentre s'acosta la nit. 

.......................... 


(Extret de la cançó Mentre s'acosta la nit, de l'àlbum Rellotge d'emocions)




diumenge, 21 d’agost del 2011

Petits plaers: Síndria

En temps de calorades poques coses vénen més de gust que un bon tall de síndria (o dos). Ve de gust ben fresqueta a l'hora d'esmorzar, de postres o a mitja tarda tot berenant. Lleugera, refrescant, té la virtut de treure't la set, saciar-te i deixar-te aquell punt dolcet a la boca d'allò més llaminer. Marxar de la fruiteria amb una bola de sis o set quilos -talment com si fossis un atleta disposat a llançar el pes- té el seu què. Però l'esforç té premi, car ajuda a combatre la set sense carregar el cos de calories. Sí, la síndria és font de salut, hidrata i té fama de fruita lleugera, de pocs sucres. Tot en ella són bondats, només cal vetllar que no et caigui una al cap. Ara ja ni tan sols són un problema les seves llavors, que alenteixen els plaers que deriven d'aquesta menja que es devora amb golafreria i amb la passió que el seu vermell desperta. La investigació i les modificacions genètiques han obtingut noves varietats cada cop més gustoses on tot són facilitats. 
Fruita per excel·lència de l'estiu, tal qual o com a base de refrescants sopes fredes, reparadora de la suor amb que la calor intensa castiga el nostre cos. Plaer -també- d'estiu.

dissabte, 20 d’agost del 2011

Vida

Imatge obtinguda de la xarxa
La visita del Sant Pare amb motiu de la JMJ (Jornada Mundial de la Joventut) ha posat de manifest una vegada més l'allunyament de la jerarquia eclesiàstica de la societat contemporània (almenys a Europa i el món occidental), l'encarcarament i els posicionaments més retrògads de la seva moral. Tot va molt lligat: la gent se n'allunya perquè no troba respostes adequades a la realitat social que tenim. On hi hauria d'haver flexibilitat i comprensió només s'hi veu rigidesa i dogmatisme. I així és molt difícil donar respostes satisfactòries a qüestions molt complexes. Els jerarques del catolicisme viuen tancats en el seu món, fan un únic discurs i no sembla preocupar-los connectar amb les problemàtiques del moment ni fer-se més simpàtics als valors que encarna la modernitat i el progrés social. 
Personalment em preocupen totes les qüestions que fan referència a l'ésser humà; podríem dir que professo un humanisme respectuós i alhora fascinat per la vida, de rerefons ecologista. I sempre he volgut mantenir la màxima coherència personal en les qüestions que hi fan referència. N'hi ha una, però, que sempre he viscut amb un cert neguit, i és la que fa referència al dret a la vida. D'entrada sento una profunda inclinació a respectar-la en totes les seves formes sense que això em faci aliè al patiment que pot amagar-se rere una existència. Defenso el dret a l'avortament en uns determinats i restringits supòsits, però no accepto la llibertat de decidir qui ha de néixer i qui no. L'avortament com a simple exercici d'un acte de llibertat individual (d'un embrió o fetus sa) em repugna. Qui som nosaltres per a decidir qui ha de néixer i qui no? On queda l'assumpció de responsabilitat dels nostres actes? Estimo i respecto massa la vida humana per acceptar que puguem desfer-nos d'ella quan ens incomodi. Crec que hi ha alternatives i també moltes persones que acollirien deleroses aquell fill que potser no han pogut tenir pels seus propis mitjans. Perquè parlant del dret a la vida em sembla incoherent defensar la llibertat total d'avortar i estar en contra de la pena de mort. I el contrari, estar contra l'avortament i a favor de la pena de mort. Tan reaccionària és una cosa com una altra. I coses semblants podríem dir del dret a l'eutanàsia. Una cosa és evitar el patiment dels malalts (on crec que trobaríem una gran unanimitat) i una altra servir la mort a la carta quan et sembli que ja t'has cansat de viure. Són coses diferents. La vida demana humilitat i respecte. L'exercici de determinats drets és un acte d'arrogància falsament progressista que va contra la seva mateixa essència. Defensar el dret a la vida suposa defensar-la sense dogmatismes en tots els supòsits. I en aquest tema és on potser l'Església Catòlica fa un discurs més coherent (i ho diu algú que no és un catòlic practicant).

dijous, 18 d’agost del 2011

Opinar, reflexionar,....

Imatge obtinguda de la xarxa
Des de fa temps tinc la sensació que com a societat prioritzem en excés l'opinió per damunt de la reflexió. L'opinió és més llaminera, resulta més atractiva, permet elaborar fàcilment estadístiques i gràfiques vistoses, dóna peu a titulars d'impacte i té més força informativa. Donem per suposat que l'opinió és fruit d'un procés previ de reflexió i posicionament personal, i no sempre és així ni de bon tros. Moltes opinions que la gent expressa en públic arran, per exemple, d'una enquesta sobre un tema d'actualitat, són poc més que un exabrupte, una reacció primària poc mesurada, fruit més d'un impuls reactiu que d'un procés de reflexió mesurat i serè. I per a opinar bé la gent necessita eines. Necessita tenir informació, elements d'anàlisi, valors i punts de vista personals que li permetin fer una valoració i posicionar-se. I tot això no és tan fàcil ni s'improvisa d'un dia per l'altre. És fruit d'un procés. L'enquesta d'actualitat pot servir per a copsar un estat d'opinió, per a saber més o menys com la gent veu un tema, però no li hem de donar més valor que això, car no sempre la gent a qui demanem la seva opinió té una opinió formada sobre un tema ni s'ha parat a reflexionar sobre allò que li estan demanant. 
Resulta curiós escoltar com algú que participa de recomanacions de llibres o pel·lícules parla d'ells. És freqüent escoltar arguments com ara "està molt bé", "em va agradar molt", "m'ho vaig passar molt bé",... I és difícil trobar argumentacions personals que vagin gaire més enllà. Evidentment ningú està obligat a fer una ressenya pròpia d'un mitjà escrit, però sí que trobes a faltar capacitat d'argumentació i una tendència general cap a la banalització i els llocs comuns. 
Què es pot fer? No crec que hi hagi solucions fàcils que depenguin d'un únic factor. Crec que des de l'escola es poden treballar els processos de reflexió i la capacitat d'argumentar, però des dels mitjans de comunicació també s'han de donar bons models a partir de programes de debat i tertúlies que potenciïn tot això que hem dit. Cal fugir de l'insult i l'exabrupte i no buscar el titular a qualsevol preu. Cal aportar bona selecció de temes, rigor en el seu tractament i buscar persones amb capacitat de comunicar i que sàpiguin argumentar de forma constructiva. El que deia, és una suma de factors. I no estaria de més una certa contenció a l'hora de proposar enquestes d'opinió i fugir de la immediatesa que sovint es busca. Cal potser deixar un temps prudencial per a que la gent faci arribar el seu punt de vista o bé tingui el temps suficient de fer la reflexió i posicionar-se.

dimecres, 17 d’agost del 2011

L'infinit, de G. Leopardi

Tot un regal per als sentits. Preciós!

«Sempre caro mi fu quest'ermo colle,
e questa siepe, che da tanta parte
dell'ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminati
spazi di là da quella, e sovrumani
silenzi, e profondissima quïete
io nel pensier mi fingo, ove per poco
il cor non si spaura. E come il vento
odo stormir tra queste piante, io quello
infinito silenzio a questa voce
vo comparando: e mi sovvien l'eterno,
e le morte stagioni, e la presente
e viva, e il suon di lei. Così tra questa
immensità s'annega il pensier mio:
e il naufragar m'è dolce in questo mare»





Sempre em fou car aquest eixorc turó
i aquesta barda que de tanta part
de l’últim horitzó l’esguard em priva.
Mes, assegut i contemplant, 
immensos espais més enllà d’ella 
i sobrehumans silencis i una quietud fondíssima 
jo al pensament fingeixo. Tant que, per poc,
el cor no se m’espanta. 
I com que el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: 
i allò etern em revé 
i les èpoques mortes i la d’ara 
vivent, i el so que fa. 
Així en aquesta immensitat 
se’m nega el pensament:
i naufragar m’és dolç en aquest mar.

(Traducció de Narcís Comadira)

dimarts, 16 d’agost del 2011

Haikús d'estiu - 11



                    Més hores de llum,
                    la vida que s'allarga;
                    temps de llibertat.

dilluns, 15 d’agost del 2011

Ja he triat!

En una entrada anterior vaig comentar la meva decepció pels canvis que afectaven el diari AVUI arran de la seva fusió amb EL PUNT. No m'agradava el que en sortia perquè segons el meu parer desvirtuava el projecte del que havia estat el diari des de la seva fundació i esdevenia un producte amorf amb una identitat desdibuixada que barreja coses que no s'haurien de barrejar en excés (un diari ha de deixar clar si vol ser un diari d'informació local o un diari d'informació general des d'una determinada òptica. I barrejar gaire això crea disfuncions i allunya lectors que busquen el segon plantejament).
He estat estudiant alternatives i finalment, aprofitant que acabava la meva subscripció anual, he pres una decisió en aquest sentit. Em passo a l'ARA. Primer de tot voldria dir que m'ha semblat un diari ben fet, amb una idea clara del que vol aportar i amb un bon nivell de llengua. La informació està ben elaborada, tria bé els temes informativament rellevants del dia, proporciona enriquidors elements d'anàlisi de l'actualitat i compta amb bons col·laboradors (molts són antics col·laboradors de l'AVUI). M'ha semblat un bon producte, d'esperit jove, ben dissenyat (tot i que potser no caldria l'excentricitat d'haver de girar el diari quan arribes a la meitat; però és simpàtica la idea de poder-lo començar tant per davant com per darrera, car té dues portades), modern (elabora una mateixa informació pensant en totes les plataformes de distribució), fins i tot agosarat en la incorporació i tractament de determinats continguts. M'ha agradat que sigui un diari preocupat pels temes educatius (el dissabte publica l'interessant suplement Ara criatures). Potser m'agradaria més i més variada informació esportiva i a nivell de suplement cultural encara enyoro l'AVUI Cultura de les millors èpoques; però tot és acostumar-s'hi. Crec que com a diari pot trobar el seu públic, satisfer un ampli ventall de lectors (tot i adreçar-se significativament a gent de mitjana edat, urbana, amb presència a les xarxes socials), té personalitat, és un producte 100% català i m'agradaria (tot i que són temps difícils per a la premsa escrita) que tingués públic i futur. De moment jo aposto per ell, però també voldria (tinc el cor dividit pel pes de molts anys) que el PUNT AVUI trobi continuïtat malgrat no compartir el plantejament que han fet. Voldria creure que hi ha públic lector suficient per a varis diaris en català. Per damunt de tot m'agrada que hi hagi premsa en català per triar, per tot el que significa de normalitat a la nostra societat.

diumenge, 14 d’agost del 2011

Imaginar

John Lennon, idíl·licament, somiava un sol món harmònic i en pau, 

"Imagina’t que no hi ha cel,
és fàcil si ho intentes,
Sense infern sota nostre,
damunt nosaltres només el cel blau.
Imagina a tota la gent
vivint al dia…
Imagina que no hi ha països,
no és difícil de fer,
ningú per qui matar o morir
ni tampoc religió.
Imagina’t tota la gent
vivint la seva vida en pau….

Diràs que sóc un somniador,
però no sóc l’únic;
i espero que algun dia t’uniràs a nosaltres,
i aleshores, només hi haurà un sol món.

Imagina’t que no hi ha propietat,
no sé si podràs.
Que no hi ha enveja, ni tampoc fam,
sinó homes vivint en germanor.
Imagina’t que tothom,
ho comparteix tot arreu del món.

Diràs que sóc un somniador,
però no sóc l’únic;
i espero que algun dia t’uniràs a nosaltres,
i aleshores, només hi haurà un sol món."




jo voldria imaginar un món on la vida, amb la seva música, no deixi de fluir.

dissabte, 13 d’agost del 2011

Petits plaers: Cafè amb gel

Imatge obtinguda de la xarxa
És un altre dels petits plaers associats a la calor de l'estiu, ben dinat o a mitja tarda. D'una banda; un cafè curt, cremós i aromàtic acabat de fet amb una mica de sucre. D'una altra, un got de refresc amb uns glaçons. Després, l'habilitat d'abocar el contingut de la tassa de cafè al got sense vessar-lo. I ja tenim el nostre petit plaer a punt. Ben dinat, és un digestiu agradable i refrescant que et deixa bon gust a la boca i et predisposa a la sobretaula o bé a una lectura relaxada que et prepari per a la migdiada. A mitja tarda, una alternativa als refrescs, que et treu la set amb aquell gustet un punt addictiu que té el cafè. 
Sempre, un encert que esdevé enyoradís a mesura que avança la tardor. Plaer sempre, d'estiu més.

divendres, 12 d’agost del 2011

Haikús d'estiu - 10



                     Gent a fora;
                     guanyen els silencis.
                     Calma d'estiu.

dijous, 11 d’agost del 2011

Frase enginyosa

Imatge obtinguda de la xarxa


"Les persones intel·ligents sempre estan assetjades pels dubtes..., oi que sí?" 
                                                                                                                            (Anònim)

dimecres, 10 d’agost del 2011

Sempre quedarà la bellesa...

...d'un paisatge somiat, 
d'un camí en companyia, 
de la vida que reneix  
dia rere dia.




Llegir, parlar, escriure


"Llegir fa complet l'home,
parlar el fa expeditiu,
escriure el fa exacte."

       Francis Bacon 
        (1561-1626)

Però els nens i les nenes necessiten la mà i la veu d'un adult per descobrir-ho. I aquí és on entrem nosaltres. És el nostre gran repte.

dimarts, 9 d’agost del 2011

Crash (Col·lisió)

De vegades, omplint qüestionaris per motius diversos, m'han demanat el títol d'una pel·lícula. L'última vegada que ho vaig fer vaig triar Crash. L'he vist vàries vegades, em segueix agradant i cada vegada hi vaig copsant més matisos. Em sembla una autèntica obra mestra, una de les pel·lícules del cinema nord-americà més significatives, rodones i suggeridores de la primera dècada del segle XXI. És una pel·lícula coral on s'hi narren vàries històries que es van creuant amb els seus protagonistes sense que aquests tinguin una relació directa els uns amb els altres. És una pel·lícula d'estètica moderna i temàtica molt contemporània que ens parla de qüestions molt presents a la nostra societat. El gran tema, per a mi, és el racisme, traduït en comportaments de menyspreu i humiliació cap als altres per motius de color de pell i prejudicis diversos. És un odi transversal que afecta a tothom per igual, blancs i negres, rics i pobres: és el delinqüent negre que veu racisme en qualsevol comportament aliè, és el policia blanc ressentit pel tractament que el sistema sanitari dóna al seu pare, és la dona rica del fiscal, és l'immigrant poc integrat que viu amb recel tot el que es mou al seu voltant, és el director de cinema ric i negre humiliat pel policia racista i pel company de treball,... Tot els protagonistes aporten visions i vessants dels comportaments que genera el racisme en el microcosmos que se'ns mostra d'una ciutat com Los Ángeles en l'espai d'un parell de dies, talment com un mosaic on cada trosset va trobant el seu lloc.
El guió de la pel·lícula funciona com un precís mecanisme de rellotgeria on es van lligant tots els caps; com un puzle que cal anar completant fins a encaixar-hi l'última peça.Un altre gran tema que toca la pel·lícula és de la incomunicació. Com ens costa fer-nos entendre, comprendre els altres, connectar-hi, fer valer la veritat. 
Una pel·lícula per a gaudir, amb moments intensos i escenes que es recorden; però també per a reflexionar i procurar entendre una mica millor la societat en la que ens movem.
Tot i la duresa d'algunes històries, crec que transmet un missatge d'esperança: actituds que s'estoven, gestos que es reconeixen, reaccions valentes,... En general, va ser reconeguda per la crítica i va obtenir tres merescuts Òscars l'any 2006 (millor pel·lícula, millor guió original i millor muntatge). Compta també amb una destacada banda sonora de Mark Isham molt adequada al tipus d'escenes que acompanya i cançons de les que es recorden. Es troba doblada al català. Val molt la pena. 


diumenge, 7 d’agost del 2011

Haikús d'estiu - 9



                        Carrers buits,
                        cotxes escadussers.
                        És diumenge.

dissabte, 6 d’agost del 2011

Quin serà el final?

Dèficit, retallades, atur, prima de risc, interessos del deute cada cop més alts, estancament,... 
I ara... 
Font: Diari El Punt AVUI, 6 d'agost de 2011
Em pregunto quin serà el següent pas quan des de la UE ens estan demanant mesures contundents per controlar el dèficit a canvi d'ajuda. Què més hi deixarem pel camí? Com serà un futur amb molt menys? Quan serà el final d'aquest drama col·lectiu?

divendres, 5 d’agost del 2011

Retornar a la natura

Imatge obtinguda de la xarxa
No, no és un eslògan a favor dels neorurals ni de canviar la vida a ciutat per la vida als pobles. Ve a tomb per una interessant entrevista amb Gerard Moliné a La Contra de La Vanguardia d'aquest dijous. En Gerard és dissenyador industrial i artista, i exposa idees que m'agradaria comentar. D'entrada, mostra un respecte reverencial d'esperit profundament ecologista per la natura. Diu que a la natura tot es regenera i es transforma, res no mor, i que per la mateixa regla de tres nosaltres també som natura i a ella retornem quan acaba el nostre cicle vital. Aquesta idea l'ha dut a dissenyar una urna biodegradable (cel·lulosa, turba compactada i pela de coco)  que guarda una llavor i converteix les cendres del difunt en un arbre. M'ha encantat la idea. La signaria ara mateix pel que a mi respecta. Convertir-me en aquell arbre que he gaudit en vida, formar part d'un bosc que uns altres puguin gaudir. És una idea atractiva i potent. De moment sembla que la idea no ha tingut tot l'èxit que ell hagués volgut perquè tota la indústria que es mou al voltant de la mort de les persones és molt potent i potser li faria perdre negoci. Diu que li ve d'un dia que va anar amb la seva àvia a l'hort i es van trobar un ocell mort. Mentre l'àvia li responia com podia les preguntes i els neguits que li provocava la mort d'un ésser viu, va decidir enterrar l'ocell amb una llavor. I és que les idees més brillants de vegades tenen un origen fruit de la casualitat i la improvisació. 
M'ha interessat també la valoració que fa del treball artesanal. Creu que la industrialització ha empitjorat el món en cert aspectes i que la manera de treballar dels artesans i la seva actitud s'acabarà imposant. Crec que té una bona part de raó. A nivell d'aliments cada vegada en valoro més la qualitat (que té associada al darrere l'esperit artesanal). Vull una carn d'animals que s'hagin criat en condicions dignes, hortalisses de proximitat gustoses, fruites collides en el punt de maduració adequat,.... Aquest és el treball artesà que cada cop és més valorat, per damunt del preu. 
Personalment, sóc més d'artesania que d'art. Tinc una gran estima per objectes que he adquirit a artesans diversos al llarg del temps. No renego de la tecnologia i de la qualitat homogènia que la producció industrial pot donar a certs productes, però valoro el tracte de la matèria primera i la cura que l'artesà ha posat per a elaborar el seu producte, o bé el detall personal que pot fer única una peça. Ceràmiques, peces d'alabastre, de sal, punts de llibre,... Tot un món d'objectes i estris que van conformant també el personal món de cadascú de nosaltres. Esmenta llocs com la Bisbal, Sarral, Cardona,... I m'ha fet gràcia que siguin llocs que també tenen un raconet en el meu cor, que també formin part dels meus records amb una certa intensitat. 
Idees i reflexions que val la pena compartir.

Haikús d'estiu - 8

Imatge obtinguda de la xarxa


                     Tarda fresca,
                     vida temperada.
                     Plaer d'estiu.

dijous, 4 d’agost del 2011

Els dies d'estiu

Imatge obtinguda de la xarxa
Els dies d'estiu tenen la seductora habilitat d'allargassar el temps pels seus caps (sobretot si estàs de vacances) i convidar a viure les seves hores d'una altra manera. Confesso que sóc persona de bioritmes gallinacis i m'agrada llevar-me amb la primera llum del dia si he pogut descansar amb una mínima normalitat durant la nit. Em tonifica la fresqueta del moment, aquella primera llum, veure com el dia es va despertant i es van trencant els silencis de la nit. Potser és el goig d'encetar un nou dia, la festa de la vida que significa. És el moment en que em sento més ple d'energia. El meu moment. 
M'agrada observar i trobar-me els primers: la quiosquera que endreça els feixos de diaris i els va posant al seu lloc, les furgonetes de repartiment, la fornera que va despatxant les primeres barres i croissants acabats de sortir del forn, el cambrer que va posant les taules i cadires de la seva terrassa a punt de servir esmorzars; els qui apressats de bon matí s'adrecen als seus llocs de treball,... Rutines d'inici d'un nou dia. 
Però de l'estiu també m'atreuen les nits, moments que permeten recuperar-te de les hores més xafogoses i pesades i et conviden a viure amb llibertat allò que et resulti més plaent des del teu racó favorit. Hi ha dies que serà aquella pel·lícula que tenies ganes de veure, d'altres la lectura del llibre que tens entre mans, d'altres... 
Les nits proporcionen hores calmades i agradoses per a ser viscudes amb llibertat. 
Els dies d'estiu no serien dies d'estiu sense una migdiada generosa que et permeti recuperar-te d'aquest allargassament de les hores. Moment reparador per excel·lència, emblema de l'esperit mediterrani, tan llarg com calgui i enyorívol la resta de l'any quan les circumstàncies no el permeten. Plaer d'estiu.

dimecres, 3 d’agost del 2011

Haikús d'estiu - 7

Imatge obtinguda de la xarxa
                   Les caminades,
                   en hores entranyables
                   de les vacances.

dimarts, 2 d’agost del 2011

Els bons exemples

Imatge obtinguda de la xarxa
Diuen que la fe mou muntanyes i potser alguna cosa hi ha del cert en aquesta sentència popular. Avui ha estat notícia la Inés Grau, una jove psicòloga de 24 anys afectada d'esclerosi múltiple que, davant la malaltia, ha posat per davant l'afany de superació i els reptes personals. Pensar en l'esclerosi múltiple quan ets una persona jove és imaginar-te un futur ple de limitacions en una cadira de rodes. Però a la vida, més que limitacions, hi ha possibilitats. Ni que només sigui pel plaer d'haver fet o après una cosa nova abans de morir. Són els reptes, les vivències, les coneixences; tot allò que fem, tot allò que aprenem. Cadascú segons les seves preferències. És la vida de cadascú viscuda amb una actitud positiva. És el seu sentit. 
Imatge obtinguda de la xarxa
L'origen de la seva aventura està en la coneixença que va fer de la nord-americana Lori Schneider. La Lori es va fer famosa perquè va ser la primera persona amb esclerosi múltiple en fer el cim de l'Everest. Va ser al país convidada per una organització que agrupa els afectats per la malaltia perquè expliqués la seva vida i encoratgès i servís d'inspiració a d'altres afectats amb el seu exemple. Proclama un missatge carregat d'optimisme que més o menys diu "Pensa a l'engròs i creu en allò increïble". 
La Lori va muntar una expedició al Kilimanjaro (5892m.) amb deu persones afectades d'esclerosi múltiple i quatre més afectades per Pàrkinson. Hi anaven també metges i acompanyants. Es van preparar a consciència perquè volien demostrar al món i proclamar ben alt que l'afectació de malalties neurodegeneratives no suposa la fi d'una vida normal sinó que hi ha possibilitats i es poden aconseguir grans proeses. Ho van aconseguir. Van fer cim el passat 18 de juliol. L'autoestima n'ha sortit reforçada i a partir d'aquí continua una vida que estarà marcada per la lluita, l'esforç i l'afany de superació.

Imatge obtinguda de la xarxa


Cal seguir enfrontant-se als reptes que ens imposa la vida. 








Reflexió

Obra de l'il·lustrador nord-americà
Len Cowgill


Quan les paraules
dificulten l'entesa
o atien enfrontaments;
són arma llancívola
o es buiden de contingut;
el silenci
esdevé virtut.

dilluns, 1 d’agost del 2011

Aforisme

Imatge obtinguda de la xarxa


La vida només té sentit per ella mateixa.