diumenge, 23 d’octubre del 2016

Aquella porta giratòria, de Lluís Foix

Lluís Foix Carnicé
Aquella porta giratòria
Barcelona: Columna Edicions, Llibres i Comunicació, S.A.U. /Destino, 2016
Col·lecció L'Àncora, 243
280 pp.
ISBN: 978-84-9710-261-2

Després de regalar-nos aquella delícia que és La marinada sempre arriba, on Lluís Foix es capbussava en els records de la seva infància i ens oferia un retrat entranyable del que fou la postguerra en l'entorn rural del que provenia i de la seva quotidianitat; continua narrant-nos ara el que són les seves memòries professionals. 
És el relat del que ha estat una referència en el món del periodisme com ara La Vanguardia, dels canvis que ha experimentat fins al moment actual, de com es feien els diaris, del control ferri que exercia la dictadura sobre les persones (el director el nomenava el Consell de Ministres), els continguts i punts de vista; de les temptacions que ha tingut sempre el poder polític de controlar i condicionar la informació (amb algunes anècdotes sucoses referides a personatges com ara Jordi Pujol o Ramon Trias Fargas), de les relacions amb la propietat del diari, dels periodistes que ha conegut o tractat, de les corresponsalies,.... Tot allò, en definitiva, que ha format part de la vida del diari. En general, el to del llibre és cordial i amable, elogiant les qualitats i aspectes positius de tothom, tot i que quan parla d'alguns personatges en concret es dedueixen alguns ressentiments que mai es fan del tot explícits. 
Foix ens parla de tots aquells personatges que ha tractat al llarg de la seva dilatada vida professional; dels llocs que ha trepitjat; dels conflictes que ha cobert;... i et fas una idea de tot el que ha fet i de com ho ha viscut. 
Hi ha coses que no queden massa aclarides, com ara les causes de la brevetat del seu pas per la direcció del diari. La cosa és que després d'aquell episodi va quedar una pila d'anys com a director adjunt i que ha estat el gran impulsor de la digitalització del diari i de la seva edició digital. 
L'emblemàtica seu del diari amb la porta giratòria al carrer Pelai per on van passar tants i tants destacats personatges de la vida social, cultural i política del seu temps ja no existeix (ha estat reconvertida en hotel); com tampoc aquella redacció compartimentada per vidres gruixuts.
Ha canviat la manera de fer periodisme, d'organitzar la redacció d'un diari; però segueixen sent necessaris periodistes que expliquin la complexitat del món, l'analitzin i la interpretin. Hem entrat en una nova era que compta amb noves eines, on la tecnologia està impulsant canvis a gran velocitat; però l'essència del periodisme i la necessitat d'exercir-lo des de la màxima independència professional són les mateixes. 
Val molt la pena per entendre d'on venim.

diumenge, 9 d’octubre del 2016

Dels perquès de la literatura

"La literatura ens descobreix el món tal com és i també tal com podria ser i, esclar, tal com no hauria de ser. Voleu millor educació?"

Narcís Comadira (1942)

(de l'article L’educació literària, publicat a l'Ara el 8 d'octubre de 2016)

dimarts, 4 d’octubre del 2016

LIJ - Em dic Aran i m'encanta escriure!, de Jaume Cela

Jaume Cela; Anna Clariana (il·lustradora)
Em dic Aran i m'encanta escriure!
Barcelona: Animallibres, 2016
Col·lecció La formiga groga, 69
96 pp
ISBN: 978-84-15975-86-1
PVP: 8,50€

Em dic Aran i m'encanta escriure! parteix d'una premissa senzilla i propera, però molt eficaç: les propostes d'expressió escrita que fa una mestra al llarg del primer trimestre d'un curs escolar per a preparar el regal de Nadal. 
La gent de la professió hi reconeixerem propostes, recursos i motivacions que ens resultaran familiars; però el que aconsegueix transmetre el conjunt és que escriure és una porta oberta a la imaginació que pot esdevenir plaer i passió. 
Em dic Aran i m'encanta escriure! té un títol entusiasta que pretén engrescar i motivar cap a l'escriptura, però també és una lectura agradable, amb moments d'emotiva tendresa com el que protagonitza l'aparició de Joana Raspall, per a nens i nenes a partir de 8 anys.

diumenge, 2 d’octubre del 2016

Intents de treure suc a la vida. El diari secret de Hendrik Groen, de 83 anys i 1/4.

Intents de treure suc a la vida.
El diari secret de Hendrik Groen, de 83 anys i 1/4


Barcelona: Ara Llibres, SCCL, 2016
Segell/Col·lecció Amsterdam
344 pp.
ISBN: 978-84-15645-92-4
PVP: 19,90€

Aquesta va ser una de les adquisicions sorpresa d'aquest darrer Sant Jordi. D'aquells llibres que en desconeixes l'existència i que per tant no vas amb la intenció de comprar, però que veus en una parada, fulleges i t'acabes comprant. Sant Jordi no seria el que és sense això. La publicitat anuncia que ha estat traduït a vint-i-una llengües i a tu et fa la impressió que té allò que fa que un llibre es converteixi en fenomen.
De l'autor res en sabem. Pot ser un nom real o inventat; però el que explica traspua versemblança, i hi ha pocs dubtes sobre que es tracti d'un jubilat resident en una residència geriàtrica. Si t'has mogut per aquest món, les rutines i les converses dels avis d'una certa edat et resulten d'allò més familiars. 
Des del punt de vista personal, fer el pas d'ingressar un avi en una residència, sempre resulta un procés dolorós i ple de dubtes; però hi ha un punt en la trajectòria vital de moltes persones grans en que creix la dependència i ja no s'és capaç de viure a casa amb una mínima autonomia i dignitat. La perspectiva que t'ofereix la residència és la de viure els darrers anys, d'estar allí esperant la mort, com a punt final al nostre pas per aquest món. Té un punt descoratjador malgrat intentem veure-hi coses positives. És assumir en un espai i un temps no gaire llarg el final de les nostres vides. 
I en aquesta perspectiva que ofereix la residència hi ha com dos tipus de reaccions: la de deixar-se anar i anar observant el pas dels dies passivament des d'una finestra, només pendent dels mals que et tenallen; i la d'intentar treure suc a la vida malgrat les limitacions que sovint imposa la vellesa (d'aquí el títol d'aquest llibre, Intents de treure suc a la vida). 
I aquí és on trobem el protagonista d'aquest relat, l'Hendrik Groen, que mostra una actitud vitalista malgrat tot el que l'empeny al pessimisme. L'Hendrik s'imposa escriure un diari que vagi recollint el seu dia a dia al llarg del 2013, una mica cada dia, com una cosa més a fer. 
El resultat és un retrat molt fidedigne, amb pinzellades d'un humor a estones corrosiu, sobre la quotidianitat d'una residència d'Amsterdam. Són les rutines, els temes de les converses (pendents de qui es va morint, com per poder dir "aquest l'he guanyat"), les inquietuds, les prevencions contra el secretisme i l'opacitat amb es gestionen determinats temes a la residència, les relacions amb els familiars, entre els residents, les expectatives,...; on no hi falten de vegades comentaris punyents sobre l'actualitat i anècdotes que reforcen el punt de vista humorístic (amb un punt d'humor negre) de la narració. 
Però també és el relat del grupet de residents que es crea al seu voltant, el VePeNoMo (vells però no morts), que organitzen sortides pel seu compte al marge de la residència per a recuperar l'alegria de viure i seguir gaudint de bons moments. I la història del seu amic Evert, amb el seu corrosiu i particular sentit de l'humor, provocador, i políticament incorrecte; la Grietje, que va desenvolupant Alzheimer; i l'Eefje, aquella amiga que aprecia especialment i que en d'altres circumstàncies podria haver estat alguna cosa més. 
A mesura que avança, el relat es va fent més madur i ric emocionalment, i aconseguint que els seus protagonistes es vagin fent entranyables. Són les anècdotes i l'actualitat; però també la preocupació per l'Alzeimer i l'eutanàsia, per posar dos exemples; que estan presents en el llindar que separa la vellesa de la vida digna.
M'ha agradat. A estones m'ha divertit (en vaig tenir prou en un primer moment amb la primera pàgina per començar a riure, pagar-lo i posar-lo a la bossa) amb el seu anecdotari; però sobretot m'ha fet pensar en la dignitat amb que s'ha de viure la vida i en la importància de tenir motivacions, les que siguin, però motivacions al cap i a la fi, per seguir endavant. 
Busqueu El diari secret de Hendrik Groen, de 83 anys i 1/4, no us decebrà.