dimecres, 28 de maig del 2014

La felicitat es fa, no es compra

Zygmunt Bauman
La felicitat es fa, no es compra
Barcelona: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 2013
Col·lecció Breus, 65
65 pp
ISBN: 978-84-616-6291-3
(edició bilingüe català-anglès de la conferència pronunciada per l'autor l'11 de març de 2013 al CCCB, dins el cicle "En comú")

Sempre m'ha semblat una necessitat reflexionar regularment amb ulls crítics sobre el món en que vivim; perquè cal tenir clares les mancances per poder elaborar alternatives amb cara i ulls que ens facin avançar com a societat.
Voldria felicitar als de l'Ara per la iniciativa que han tingut de publicar la col·lecció Els grans pensadors contemporanis, una sèrie de texts de conferències que ens aporten això, idees i reflexions sobre diferents aspectes de la societat; un bon punt de partida per a que cadascú tregui les seves conclusions. 
Zygmunt Bauman és un crític implacable de la societat de consum, el gran motor de l'economia capitalista. 
Bauman afirma que el creixement i el progrés de la societat actual es basa a crear necessitats noves de manera constant, fins i tot abans que hi hagi una demanda real. Això ens fa abraçar el nou i descartar el vell, encara que funcioni. I generant un problema nou, el dels residus d'allò que anem descartant. I així fins a l'infinit. Es genera una sensació permanent d'insatisfacció i una espiral de desig sempre a la recerca d'allò últim que creiem millor. Acabem associant felicitat a possessió i/o consum. És el concepte de felicitat líquida, que s'evapora fàcilment i ens fa caure de nou en la insatisfacció i el desig d'un nou producte o servei. Doncs per a Bauman això és la clau del progrés de la nostra societat. Crear nous productes i anar aconseguint que canviïn de mans. Això és el que genera creixement econòmic i "riquesa". Si la gent es donés per satisfeta a partir de tenir cobertes les seves necessitats bàsiques seria la desfeta d'aquest model de societat. No interessa. 

Reflexiono sobre el que m'ha passat darrerament com a consumidor. Tenia un model de telèfon mòbil que funcionava i satisfeia les meves necessitats bàsiques de comunicació (algunes trucades -poques- i algun SMS). No diré que fos la riota dels meus companys de feina, però gairebé. No tenia accés a l'aplicació estrella d'aquests darrers temps -el Whatsapp- ni podia compartir amb ells el que s'envien i comenten permanentment. Conseqüència, he desat el meu vell mòbil en un calaix (que encara és vàlid i funciona) i m'he comprat un "telèfon intel·ligent" (he procurat que fos baratet) que fa de tot: serveix per parlar, envia missatges, fa fotos i vídeos, permet reproduir música i pel·lícules, navega per Internet,... I un munt de coses més. Això sí, has d'estar molt pendent del nivell de la seva bateria, que has de carregar amb certa freqüència. I no tinc la certesa que de les coses que fa, totes les faci millor que altres aparells. No el triaria per fer fotos, ni per veure una pel·lícula ni per llegir el diari; però puc fer-ho.
La gran pregunta és: Calia? Doncs per més que ho sembli, la pregunta no té una resposta senzilla. S'hi barregen moltes coses, no totes fàcilment objectivables. 
L'èxit de la societat que Bauman critica radica en que aviat et cansis del teu mòbil, trobis que la càmera de fotos té poca resolució, que la bateria té poca autonomia, valoris que obre les aplicacions amb lentitud i decideixis que aquest mòbil ja no satisfà les teves necessitats i decideixis comprar-ne un altre.
En certa manera, Steve Jobs és un dels que encarna l'èxit d'aquest model de societat; per exemple, quan va inventar l'Ipad. La tauleta no fa res que no facin altres aparells ni ho fa millor, tot i que té un disseny atractiu i està fabricada amb qualitat. Personalment, mai triaria una tauleta per escriure una entrada del blog, treballar ni per veure una pel·lícula en les millors condicions, però he de reconèixer que la portabilitat li atorga un plus de comoditat que la fa molt atractiva. I intuir que l'ús orientat a l'oci de la tecnologia informàtica seria el futur li ha atorgat un èxit incontestable. I d'utilitats exitoses se n'han anat trobant. Jo ja sóc dels que es llegeix el diari en una tauleta. 
Suposo que Jobs va ser un visionari. I l'èxit de l'economia capitalista està en això: consum, noves necessitats, desig de satisfer-les i visió per intuir el que la gent pot necessitar i/o valorar. Això fa créixer l'economia i el moviment de diner. 
Em remou la consciència que tot es limiti a remoure emocions consumistes, que de vegades em porti a consumir més del que necessito; però també visc amb contrarietat perdre'm alguns avenços que poden fer millor -si se'n fa un bon ús- la vida i el món. 
Què cal fer, doncs? Crec que no hi ha altra cosa que actuar amb consciència crítica davant tota aquesta realitat. Cal reflexionar, posar-hi alguns límits i intentar cercar un mínim equilibri. No sabria dir si cal construir una societat completament diferent d'aquesta. Crec que no. Cal protegir els que han estat els motors del progrés humà, però cal evitar fer valoracions de les persones segons el seu volum de consum. La felicitat i la satisfacció sobre la pròpia vida s'han de construir sobre d'altres paràmetres, sobre la riquesa de la relació amb els altres, sobre la satisfacció del que fas. No negaré que el consum és important, que ha de garantir la satisfacció d'unes necessitats; però la felicitat, la plenitud de la vida no poden reduir-se a l'adquisició permanent de productes i serveis. Hem d'arraconar l'arribisme i actuar més amb sentit de bé comú, tot cercant espais alternatius al si de la nostra societat. 
El text d'una conferència reduïda a unes poques pàgines, però que donen molt de si. Fan pensar i valen molt la pena.

dissabte, 24 de maig del 2014

LIJ - El dia que el metro se'ns va empassar

Gemma Armengol; Jordi Fenosa Tatay (il·lustrador)
El dia que el metro se'ns va empassar
Barcelona: Animallibres, 2014
Col·lecció La formiga groga, 48
141 pp.
ISBN : 978-84-15975-03-8
P.V.P.: 8,20

El Roc i la Clàudia  són dos amics de la classe de 3r d'una escola de Barcelona que tenen sortida al Museu Marítim en metro i que comparteixen confidències i la seva passió pels àlbums de Tintín. Els agrada jugar a detectius com al jove protagonista dels còmics d'Hergé i, un cop al metro, influenciats per la imatge que tenen dels espies de les seves lectures (gavardina, barret, bigoti, ulleres fosques i diari per tapar-se la cara) decideixen seguir algú que els sembla sospitós. A partir d'aquí la narració fa un gir i entra en un món fantàstic amb paral·lelismes amb clàssics de la literatura anglosaxona com el que dibuixa J.K. Rowling a Hogwarts en les aventures de Harry Potter o C.S. Lewis a El lleó, la bruixa i l'armari. En aquests llibres els protagonistes travessen la paret d'una estació de tren o el fons d'un armari i entren en un món màgic, dominat per la fantasia de l'autor. A El dia que el metro se'ns va empassar, d'una manera semblant, els nostres petits protagonistes entren en un món fantasiós que domina les interioritats del tren subterrani de Barcelona. I fins aquí puc explicar. 
El llibre fa de bon llegir, resulta fàcil i amè avançar per les seves pàgines i esdevé una lectura llaminera que pot connectar amb els gustos i les vivències de nens i nenes a partir de 8 anys.
Si voleu fer un tast, en aquest enllaç hi trobareu un capítol.

dijous, 22 de maig del 2014

Preciós homenatge

Del decebedor final de lliga del Barça de futbol d'enguany destaca en sentit contrari el comiat de Carles Puyol, un home que encarna els valors que voldries per al teu equip: exemplaritat, coratge, lideratge, honestedat, exigència, dignitat, ètica, principis, estima pels colors,.... Pura passió blaugrana. 
I és que Carles Puyol deixa alguns moments inesborrables a la nostra memòria. Sempre recordaré aquell instant en que després de marcar un gol al Madrid es treu el braçalet de capità i el petoneja tot corrent com un boig; quan té la generositat de cedir l'aixecament de la Copa de la Champions a l'Abidal o quan és capaç de recriminar a uns companys la celebració poc respectuosa d'un gol. Són exemples de lideratge, del qui encarna uns principis i un sentiment. 
M'ha encantat el vídeo d'homenatge que li ha preparat el club i descobrir la seva presentació en una tertúlia televisiva, quan ja s'intuïa el que podria ser comptar amb un jugador de les seves qualitats.
Felicitats, Carles!


dilluns, 19 de maig del 2014

LIJ - Això és un secret que només sé jo

Eulàlia Canal; Zuzanna Celej (il·lustradora)
Això és un secret que només sé jo
Barcelona: Animallibres, 2014 
Col·lecció La Formiga Groga, 50
140 pp
ISBN: 978-84-15975-06-9
PVP: 8,40€

Això és un secret que només sé jo ens presenta una intriga detectivesca protagonitzada per tres amics ben peculiars: l'Hug, un nen amb problemes de relació i dificultats per comprendre el que es mou al seu voltant (per les pinzellades que en dóna l'autora podríem situar-lo en això que ara s'anomena TEA, Trastorns de l'Espectre Autista); la Rita, la companya que seu al seu costat a classe, que fa mutisme selectiu, es comunica només amb notes, però alhora practica la lectura en veu alta; i finalment el Yuri, un amic original i imaginatiu, que té sortides ben curioses. Doncs bé, aquests tres amics, a partir del dia que troben morta la Dèlia, la conserge de l'escola, decideixen investigar les seves sospites per esbrinar què s'amaga darrera l'aparent mort accidental de la conserge. I com es diu habitualment, fins aquí puc dir. 
La lectura és amena, es llegeix amb interès i compta, malgrat el previsible final feliç, amb alguns girs inesperats, on no hi falta l'enamorament entre els protagonistes. 
No sempre és fàcil desenvolupar intrigues detectivesques aptes i encertades per al públic infantil. L'Eulàlia Canal ho aconsegueix, en una narració que progressa i enganxa, i on a més surten temes que es presten al debat i la reflexió, com ara el tracte que es dóna a la gent gran. 
Una lectura ben estimulant per a nens i nenes a partir de 8 anys.

dissabte, 17 de maig del 2014

Incerta glòria, de Joan Sales

Joan Sales
Incerta glòria
Barcelona: Club Editor, 1971 (4a edició - versió definitiva)
911 pp. 

Joan Sales (1912-1983) pertany a una generació que va viure marcada per la vivència de la Guerra Civil Espanyola i uns anys convulsos que es mouen entre la Dictadura de Primo de Rivera, la IIa República, la Guerra Civil, l'exili i la Dictadura de Franco. 
Incerta glòria, novel·la extensa i ambiciosa, és la que li ha donat renom com a escriptor; però cal valorar també i molt la seva aportació com a editor de la resistència cultural creant el segell editor Club Editor i la col·lecció El Club dels Novel·listes, on va publicar en català autors fonamentals com Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga i obres rellevants de la literatura europea, posant els fonaments per a recuperar un públic lector en llengua catalana. 
Tot el que va escriure i fer no s'explicaria sense allò que va viure  i aquí hi té un paper preponderant la Guerra Civil, que el marca profundament i on viu amb decepció i desengany adonar-se que en el bàndol republicà, el seu i pel que lluitava, també hi havia assassins vulgars sense principis ni valors i molt desgavell, sobretot per part dels elements anarquistes; fet que en va perjudicar la credibilitat i el prestigi. 
Incerta glòria va ser publicada inicialment el 1956 i completada de forma definitiva sense censura el 1969. És la suma de quatre novel·les que aporten un coneixement de la realitat que es va viure al voltant de la Guerra des de diferents punts de vista, i que s'endinsa fins a finals dels anys seixanta amb els primers actes d'oposició al règim. I ho fa a partir de tres amics que han compartit el front de guerra: en Lluís, en Juli Soleràs i en Cruells, que és un seminarista. L'altre narració la protagonitza la Trini, que és la parella i mare del fill d'en Lluís. 

En forma epistolar al principi, se'ns narra la vivència del front, les condicions de vida de la rereguarda; però també s'hi reflecteix la volubilitat de la condició humana, les seves contradiccions i la recerca de glòria (que és un terme recurrent al llarg de tota la narració). Fem coses cercant el reconeixement, el triomf, la glòria; però aquesta glòria és efímera, fugissera, incerta, quan no merament fictícia. 
Quina glòria aconsegueix en Soleràs assassinat per un personatge tan repulsiu i mesquí com en Lamoneda?
Cal viure la vida de manera que t'aporti satisfaccions íntimes. Aquesta és la glòria autèntica, la que es tradueix en felicitat. 
Crec que Incerta glòria construeix un fresc molt ric de la condició humana, no precisament gratificant. Perquè s'hi fan presents el cinisme, l'arribisme, la dualitat, la solitud, la contradicció, i com canviem a mesura que ens fem grans. Et fa reflexionar sobre la vida i l'existència. 



Voldria destacar també l'aportació de Joan Sales quant al llenguatge. Sales aposta per una llengua viva que s'acosti a la parla real i fugi d'un encarcarament academicista allunyat de la gent que parla i utilitza una llengua. Crec que és un criteri que, sense rebaixar l'exigència, et fa guanyar lectors. I és el que necessitàvem quaranta anys enrere i el que també necessitem ara mateix. 
Voldria afegir un recull de frases que ens permeten acostar-nos a un personatge tan peculiar com Joan Sales. Això és una tria del que va deixar dit: 

"La llengua literària ha d'acostar-se a la parlada tant com permeti la correcció i així la desenfarfega de tots els arcaismes superflus que fan tan encarcarat l'estil dels escriptors aferrats a la rutina."


"El purisme és a la llengua com el legitimisme a la política; una tendència renyida amb les necessitats pràctiques de l'època en què es viu i que té sovint la trista virtut de posar en ridícul la mateixa causa que pretén servir." 

"El català és aquesta llengua que parlem, i tot allò que diem, mentre no es demostri el contrari, està molt ben dit; donar a la nostra gent la confiança que els falta, treure'ls aquest complex d'inferioritat que els fa mirar com a "vulgar" allò que ells diuen correntment. Sobretot treure'ls la mania, molt marcada, d'aplicar a la nostra llengua els caràcters de les dues veïnes, castellà i francès (no és altra la raó per la qual molts novel·listes usen els noms propis sense article); inculcar-los que cada llengua té el seu geni propi, les seves maneres pròpies, les seves pròpies riqueses i recursos i la seva pròpia manera d'infringir la gramàtica en determinats casos."

de l'Epistolari Joan Coromines - Joan Sales

"El prestigi d'un gran escriptor repercuteix en el prestigi de la llengua que ha usat. Hi hagué molts escriptors estimables, però és allò que diuen els anglesos: "cent conills no fan un bou". 

"Afortunadament, una cosa és el catalanisme i una altra Catalunya. Procurem ser catalans. Procurem escriure en català, no en catalanista. Estimem la llengua dels catalans tal com és; tota altra cosa és fariseisme."

"En tot conflicte entre la gramàtica i la vida, les persones de seny donaran sempre preferència a la vida."

(Nota de Joan Sales a Incerta glòria


"Es tracta de ser catalans —o millor, d'existir com a tals catalans—, no de ser catalanistes, cosa que ara no evoca res d'actual." 

"Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils." 

D'una carta a Mercè Rodoreda de 1962 

"Hi ha un idioma català i un temperament català, uns paisatges catalans i una història catalana."

Quaderns de l'exili, núm. 11, gener-febrer 1945

"La vida és, per a nosaltres,seriosa. Sabem que, d'una manera o altra, caldrà donar-ne un compte estricte. La moral no és, de cap manera, una amenitat, i no hi ha res que compensi el mancament a un deure."

Els òrsides - Quaderns de l'exili, núm 12 - març 1945 


"No hi hauria altres progressistes que els beneits inguaribles, per poc que la gent reflexionés una mica sobre la gran realitat de la decadència lenta i indeturable a què l'home neix subjecte, i sobre la condemna de mort inapel·lable que pesa damunt tots."

(de la crítica a La novel·la del besavi, del doctor August Pi-Sunyer)


"Més ens valdria existir com un poble carregat de defectes (a la manera de tots els pobles que existeixen), que no pas limitar-nos a "ser idealment" com feia el catalanisme, adornats de totes les virtuts (seny, ironia, cultura, puresa immaculada de l'idioma) excepte l'existència."

"La perfecció d'una cosa consisteix en la seva adequació a la fi que li és pròpia.Si vós teniu una pulmonia, no trieu pas el metge que parli millor el català, sinó aquell que entengui més de pulmonies. I així successivament."

"La pitjor collita és la que no s'ha sembrat. El pitjor pecat que podríem cometre contra els nostres ideals és considerar-los ja definitivament triomfants i en conseqüència no fer res."

"Si hi ha avui a Catalunya dos pintors clàssics són en Picasso i en Dalí. Sempre la mediocritat s'ha donat el pretext del «respecte als clàssics»: sempre els rovellons han crescut a l'ombra protectora de les alzines, però allò que més s'assembla a una alzina no és pas un rovelló, sinó una altra alzina."


De les Cartes a Màrius Torres

Per acabar, destacar que hi ha una adaptació radiofònica d'Incerta glòria en 81 capítols de més o menys un quart d'hora a l'arxiu sonor de Catalunya Ràdio. Una joia que esdevé un petit tresor.

Podeu llegir-la o escoltar-la, però no prescindir d'ella. Un dels grans títols de la literatura catalana del segle XX. 

dimarts, 6 de maig del 2014

Estimar la vida

Asseu-te còmodament davant l'ordinador, connecta'l als millors altaveus que tinguis o bé posa't uns bons auriculars; i disposa't a gaudir d'aquestes meravelloses imatges. 
Un bellíssim homenatge a la vida d'un planeta que és el nostre.

dilluns, 5 de maig del 2014

D'origen humà

Quan et banyes tranquil·lament en una platja i et vas trobant els més variats residus, penses que el mar és un femer i que malgrat l'atractiu del paisatge i de l'entorn, la presència humana acaba sent catastròfica per al medi. No hi ha racó que hagin trepitjat els humans sense residus que delatin la seva presència.
Ara, el que tothom intueix, ho acaben de certificar un grup de científics dirigits per la Universitat de les Açores que han estudiat les profunditats de l'oceà des de la plataforma continental europea fins a la dorsal mesoatlàntica (la serralada submarina que divideix l'oceà de nord a sud i que es troba a uns 2.000 quilòmetres de la costa). I què hi han trobat? Doncs de tot: tones i tones d'ampolles, bosses de plàstic, xarxes de pesca i tota mena de deixalles i residus d'origen humà.
Jo, quan vaig nedant, tinc una sensació molt desagradable quan noto el contacte d'una bossa; i de vegades l'he confós amb una medusa. I un moment que hauria de ser de plaer i relaxació acaba sent de neguit i fàstic. Però és que hi ha peixos que també confonen els plàstics amb menjar, els ingereixen, i poden morir per l'obstrucció dels seus estòmacs o ofegats per aquests microplàstics tan presents al medi marí. No cal afegir que tot això pot incorporar-se després a la cadena alimentària amb unes conseqüències inquietants per a la nostra salut.
I la cosa està superant límits que esdevenen preocupants: en alguns punts de la Mediterrània s'han extret més escombraries que biomassa.
El rànquing de merda l'encapçalen els plàstics (40%), seguit de prop dels aparells de pesca (34%). A continuació vidres, metall, fusta, paper, roba i altres materials sense especificar.
Crec que el tema hauria de preocupar. El mar és una de les grans fonts de vida que tenim. Aporta aliment, estètica, salut, qualitat de vida, inspiració.
De nosaltres depèn. 





Tu i jo hem sopat en bons restaurants,
tu i jo hem ballat a la llum d'un fanal,
tu i jo volàvem en un Ford Fiesta groc,
tu i jo hem cantat a la vora del foc.
Tu i jo hem buscat coses similars,
tu i jo hem tingut el cap ple de pardals,
tu i jo dalt de la nòria, tu i jo i la nostra història,
però tu i jo no ens hem banyat mai al mar.

Al mar! Al mar!

Plantem les tovalloles, convido a uns gelats,
juguem a pala grega esquivant passejants,
a l'horitzó es divisen les veles
d'uns nens que fan optimist a la cala del costat.
Dormo una estona, ara que bufa de mar,
així estirada se't veu espectacular,
llarga i blanqueta a la sorra llegint
intrigues vaticanes de final inesperat.
És abusiva tanta calor,
t'incorpores i et poses bé el banyador,
amb un peu calcules com està l'aigua
i tot està llest per tal que entrem al mar.

Al mar! Al mar!

Així doncs, si un dia véns i passes per aquí,
i si malgrat la feina trobem un matí,
no em perdonaria mai, no podria assumir,
no agafar-te amb la moto i que no féssim camí.
Molt lluny d'aquí, a l'altra banda del món,
hi ha un xiringuito amb quatre pins al fons,
tu i jo asseguts a la barra d'un bar,
sona bona música i som davant del mar.

Al mar! Al mar!

diumenge, 4 de maig del 2014

Una forma ben estúpida de morir

La mort d'una persona jove sempre és una tragèdia, però un cop feta aquesta obvietat cal pensar en quines motivacions porten innecessàriament alguns humans a actuar de manera inconscient, arriscada, imprudent, posant en perill la seva vida;...
Cercant què? L'admiració dels amics? Els comentaris dels qui formen part de les teves xarxes socials? Uns segons de glòria?
Els telèfons intel·ligents permeten una immediatesa en la comunicació i la resposta que els fa atractius i, sobretot, altament addictius. Es fan presents en tot moment i a tothora, criden permanentment la teva atenció si no ets capaç d'aturar-los i posar-los límits. I enceten una cursa de nous reptes i originalitat difícil de deturar.
Ens arriba la notícia d'una noia nord-americana de trenta-dos anys que va morir d'accident segons després de fer-se una foto mentre conduïa i penjar-la al seu Facebook. Diuen que no anava beguda ni drogada, ni conduïa a una velocitat excessiva. Senzillament estava manipulant el seu mòbil mentre conduïa, més preocupada de fer una gràcia que de la realitat que tenia al seu davant. 


Els mitjans que han difós la notícia informen que entre la publicació al perfil i l'avís als serveis d'emergència va passar menys d'un minut.
Albert Einstein (1879-1955) va afirmar en certa ocasió que "Només hi ha dues coses infinites: l'univers i l'estupidesa humana, i no estic totalment segur de la primera."
Els Premis Darwin són una conya d'humor negre que es basa en el supòsit que la humanitat millora genèticament quan certes persones pateixen accidents o morts per un error absurd, afavorint la selecció natural dels més capaços i menys estúpids.

No voldria frivolitzar sobre la mort d'un ésser humà, però un cas com aquest es mereix una nominació. 

dissabte, 3 de maig del 2014

Inseparables

Entre la feixuga i reiterativa actualitat política resulta simpàtic descobrir notícies que et descobreixen les peculiaritats de la vida.
Sempre s'han sentit històries d'avis que no han superat la mort de la seva parella, que no s'han sentit amb forces de refer les seves vides sense aquella persona que durant molts anys n'ha estat el seu referent; que és com si haguessin dit prou, s'han apagat ràpidament i han mort poc després. Sempre hi ha una adaptació a l'altre que acaba dibuixant certa complementarietat; i no sempre s'és capaç de refer aquests lligams ni de trobar noves motivacions per seguir endavant.
És emocionant la història d'Helen i Kenneth Felumlee, una parella de nord-americans de Nashport (Ohio), que van morir el mes passat als 92 i 91 anys, respectivament. S'explica que mai van ser capaços de passar una nit separats; fins a l'extrem que una vegada que van passar uns dies a casa d'uns parents i havien de dormir en una habitació amb lliteres, van negar-se a estar separats durant la nit i van decidir passar-la en un matalàs inflable, a terra. El matalàs es va rebentar i van acabar dormint junts a la llitera de baix. No sé si l'anècdota és del tot certa; té un punt d'excés inversemblant, però és bonic poder pensar que els seus sentiments els han dut fins aquest extrem del "sempre junts".
Van conviure durant més setanta anys des de la seva adolescència i la seva mort només va estar separada per quinze hores de diferència. No sé si d'això se'n pot dir morir d'amor, però resulta entendridor que després de passar la vida junts hagin volgut també marxar junts i ho hagin fet. Bonic final. 


divendres, 2 de maig del 2014

Sempre hi ha una darrera vegada

De vegades penso en com s'han de concretar els comiats professionals. Per a un mestre com jo suposo que el darrer curs s'ha de viure amb un regust especial, procurant gaudir de cada dia i del contacte amb companys i alumnes. No m'imagino un curs discutint, qüestionant o polemitzant sobre aspectes de funcionament del centre. Són més importants altres coses. Em resulta estèril posar-me fort sobre quelcom que aviat ja no formarà part de la meva quotidianitat. És una qüestió de prioritats i sentit comú.
De la mateixa manera, imagino que un músic o cantant programarà una gira de concerts per acomiadar-se del públic que l'ha seguit i admirat. Són actuacions per a compartir complicitats, per recollir per darrera vegada el caliu dels aplaudiments, per experimentar sentiments intensos i gravar a la retina imatges de públics apassionats i escenaris que han estat l'eix de la teva vida. 

I el mateix passa amb els actors. Aquests, però, sempre tenen l'opció de treballar fins al final i morir a l'escenari, com Molière o gairebé com l'Anna Lizaran; perquè el teatre i la interpretació són la seva vida i ho necessiten per a sentir-se vius. No poden prescindir-ne. D'altres opten per acomiadar-se del seu públic escenari a escenari. És el que ha fet la Montserrat Carulla amb IAIA!!!, de la qual vaig ressenyar recentment el seu llibre de memòries. IAIA!!! no és més que un vehicle de lluïment al seu servei per acomiadar-se del seu públic. No crec que sigui recordat com un muntatge memorable, tan sols com el darrer, però el públic no li demana altra cosa que veure-la per darrera vegada dalt de l'escenari i retre-li un merescut homenatge (perquè els homenatges sempre és millor que te'ls facin quan ets viu). I resulta entranyable i té certa gràcia que sigui fruit de la col·laboració familiar: el seu fill és l'autor i director de l'obra i el seu nét Aleix actua al seu costat. Tot queda en família. 
De la Montserrat Carulla m'ha sorprès la renovada vitalitat de les seves darreres aparicions públiques i el seu compromís cívic. Ha tancat la seva interpretació amb una petita declaració a favor de la llibertat de Catalunya. I s'ha ficat del tot el públic a la butxaca amb un divertit acudit antifranquista de la postguerra. 
Gran, la Montserrat Carulla!