dimarts, 31 de juliol del 2012

Pedra de tartera

Maria Barbal
Pedra de tartera
Barcelona: Edicions de la Magrana, 1993
123 pp.
ISBN: 84-7410-647-8


L'any passat vaig anar a veure el muntatge que sobre el text de Pedra de tartera va produir el Teatre Nacional de Catalunya i em va agradar molt. Tenia el llibre a casa des de feia temps i, com tants d'altres, esperava el seu moment. Vaig pensar que era dels llibres que havia de llegir sí o sí i el moment ha arribat. Ha valgut la pena.
Intentaré explicar perquè.
La història resulta colpidora. Es narra en primera persona la història de la Conxa, des que és una nena que els seus pares deixen a casa d'una germana de la mare, que no té fills, per a tenir una boca menys que alimentar; fins als seus últims anys, acompanyada del seu fill, en una porteria d'un bloc de pisos de Barcelona. De rerefons, els principals esdeveniments històrics del país, que també marquen tràgicament la seva vida.
Impressiona l'univers tancat d'un poble pagès d'alta muntanya a les primeries del segle XX. Una societat on el futur sembla predestinat per l'origen, on el món que conforma la vida de les persones queda reduït als rius, els prats, les muntanyes i els pobles del voltant. Un univers petit, immutable i amb moltes privacions. Unes característiques que marquen la resignació amb la que es viu la vida. I aquí voldria destacar les emocions de la protagonista, que reflecteixen la seva resignació i la incapacitat per a sentir-se lliure i seguir els dictats del seu cor, aclaparada pel pes dels costums i els molts condicionants d'aquest entorn social.
Una narració, per tant, molt rica quant a emocions (fixeu-vos amb quines paraules expressa el seu enamorament del Jaume: "I és que ell semblava haver nascut per treure'm tots els temors, per posar llum on jo veia fosc i per aplanar allò que se'm feia com una muntanya") i que reflecteix intensament amb quatre pinzellades l'ambient de certa opressió que és vivia en un poblet com el que serveix per a situar la història que es narra. 

Un altre punt fort de l'obra és el llenguatge, molt treballat, que incorpora lèxic i expressions dels Pallars per a esdevenir genuí. Tens la sensació d'estar llegint una novel·la de gran qualitat literària.
Finalment voldria destacar, tal com he esmentat abans, l'habilitat amb que es presenta el rerefons històric. L'evolució de la societat no s'entenen sense la II República, la Guerra Civil i el franquisme; i l'autora, amb quatre pinzellades, dibuixa amb precisió com aquests esdeveniments marquen la vida de les persones.
Em sembla una obra magnífica, molt rica en detalls, alliçonadora, que desprèn autenticitat i amb regust de clàssic, d'aquells llibres que, malgrat passin els anys, sempre pots tornar a gaudir i redescobrir.

dilluns, 30 de juliol del 2012

Llibres, camins, dies



"Llibres, camins i dies donen saviesa a l'ésser humà."

diumenge, 29 de juliol del 2012

Et diran que llegeixis, Bernat

Josep Maria Aloy
Et diran que llegeixis, Bernat
Berga: Edicions de L'Albí, 2010
207 pp.
Col·lecció Idees, 20
ISBN: 978-84-89751-60-6 


Josep M. Aloy és un estudiós i un apassionat de la literatura per a joves, un interès que té el seu origen en els anys de dedicació a la docència i en la coneixença personal de Josep Vallverdú, de qui ha esdevingut el seu biògraf. El Josep Maria ha dedicat a la LIJ una bona part de la seva vida, com a lector, crític, divulgador i activista present en tota mena d'iniciatives i actes; convertint-se, així, en un dels més reconeguts savis amb que compta el país en aquesta matèria.
L'assaig que acabo de llegir esdevé una eina de referència per a identificar la literatura adreçada a joves en llengua catalana com a gènere amb gruix i personalitat pròpia, amb autors i obres de prestigi i que cal conèixer i reivindicar. 
A la dècada dels seixanta es va anar desvetllant la consciència que era necessari disposar d'una literatura adreçada als més joves que permetés fidelitzar un nou públic lector en llengua catalana. Neixen iniciatives com Cavall Fort (1961) i Patufet (represa entre 1968 i 1973, després de la seva etapa gloriosa en el primer terç del segle XX) i gent com Josep Vallverdú (Rovelló - 1969), Sebastià Sorribas (El zoo d'en Pitus - 1966), Joaquim Carbó (La casa sota la sorra - 1966) i Emili Teixidor (L'ocell de foc - 1972) entre d'altres, irrompen  amb força en aquesta literatura, que comença a agafar embranzida.
Cal dir que aquests quatre autors Josep Maria Aloy els considera el "Pòquer d'asos" de la literatura catalana per a joves.
El llibre adopta la forma d'un monòleg adreçat al seu fill Bernat i agrupa materials dispersos amb el fil conductor de la bona literatura per als més joves i la passió per la lectura.
D'entrada ens trobem amb una selecció d'obres que constitueixen el seu cànon particular, una selecció de clàssics. D'aquest apartat destacaria la claredat expositiva amb la que l'autor sap transmetre els valors de cadascuna de les obres seleccionades. 
Tot seguit trobem dues monografies sobre Josep Vallverdú i Joaquim Carbó, que ens permeten un coneixement de l'abast de la seva obra, dels valors que transmet i de la seva personalitat. 
A continuació, un estudi de la literatura per a joves a les Illes, centrada sobretot en els seus dos noms més rellevants, en Gabriel Janer Manila i Miquel Rayó; i que per a mi ha estat tota una descoberta. 
Josep Maria Aloy va deixant clara en tot moment la seva preferència per una literatura rigorosa, de qualitat literària, que expliqui bones històries, que emocionin i "esgarrapin una mica". Llibres que també puguin llegir els adults sense que els caiguin de les mans. 
Segueixen unes pàgines dedicades al que ell considera "les parentes pobres" de la literatura per a joves: el teatre i la poesia (que darrerament sembla viure una època de revitalització). 
Després ens trobem una selecció de contes degudament ressenyats amb els mateixos criteris que la seva selecció de clàssics i acaba amb un capítol dedicat a tres dels autors més destacats de la literatura per a joves europea del segle XX com són Gianni Rodari, Michael Ende i Roald Dahl (impagable l'anècdota que relaciona Dahl amb Lola Casas i els nens de l'escola de Mataró on treballava). 
Crec que Et diran que llegeixis, Bernat hauria de ser una obra de referència per a pares, mares i mestres preocupats per orientar l'hàbit lector de fills i alumnes. Proporciona un coneixement acurat de les obres més significatives de la literatura per a joves en català i dels seus valors, i ho fa amb rigor i criteri fruit de molts anys d'estudi i treball.

dijous, 26 de juliol del 2012

Lectura i estats d'ànim

Hi ha un llibre per a cada persona i un llibre per a cada moment de la vida. Els llibres vindrien a ser com les herbes remeieres. De la mateixa manera que n'hi ha per a facilitar la digestió, per afavorir el son, per aixecar l'ànim i dibuixar somriures, per....; també hi ha un llibre per a cada necessitat.
En qüestions de lectura no tot ha de ser transcendent ni alta literatura; cada cosa hi té el seu lloc i el seu moment.
Les persones no som una realitat uniforme ni homogènia, tenim dies i èpoques de tot. I així com un dia ens ve de gust pujar dalt d'una muntanya, emprendre un viatge o relaxar-nos vora el mar en una platja, també podem necessitar lectures de tota mena.
Es tracta que sempre sapiguem trobar aquella lectura que ens resulti satisfactòria i adequada al moment. I avui voldria reivindicar que també tenim dret a la frivolitat, a cercar la lleugeresa -perquè potser ens ho demana el cos-, i que si encertem en la tria segur que se'ns posarà d'allò més bé. I d'això es tracta per damunt de moltes altres consideracions.
Escolteu-vos, descobriu el que us demana el cos, trieu i remeneu, i que aquest estiu trobeu la lectura que necessiteu.

dimarts, 24 de juliol del 2012

Llegir vol dir...

"... saber més, aprendre molt de tot, gaudir fins a límits insospitats, també patir i fins i tot deixar anar alguna llàgrima... Llegir és conèixer, viatjar, volar... i sobretot passar-s'ho bé. Llegir és una activitat gens perjudicial. Llegir no té conseqüències negatives."
"... també és important que facis moltes altres coses i sobretot que siguis moltes altres coses: que siguis crític, que tinguis una opinió sobre les coses, que sàpiques valorar allò que és important... Però en tot això, llegir t'hi ajudarà, i molt. Llegir és viure, sentir i emocionar-se, és reflexionar, comparar, compartir."


Josep Ma Aloy (1948), de la Introducció a Et diran que llegeixis, Bernat


No es podria expressar millor. Ara me l'estic llegint i més endavant us en parlaré. Però avui no m'he pogut estar de reproduir-vos aquest paràgraf.

dilluns, 23 de juliol del 2012

Les cròniques marcianes

Ray Brabbury
Les cròniques marcianes
(traducció de Quim Monzó)
286 pp.
Barcelona: Ed. Bruguera, 1983
Col·lecció Els llibres del mirador, 3
ISBN: 84-02-08673-X


Després de Fahrenheit 451 li ha tocat el torn a Les cròniques marcianes, que és un llibre anterior, car va ser publicat inicialment el 1945. Un llibre en certa manera de joventut, però que suggereix tot de reflexions d'allò més estimulants sobre la condició humana i que va suposar una revitalització de la ciència ficció com a gènere literari. 
El llibre s'articula a partir de diferents relats sobre una hipotètica colonització del planeta Mart, datats entre 1999 i el 2026. 
El llibre s'allunya explícitament de l'especulació de base científica i se centra en els aspectes més quotidians de les persones que duen a terme aquesta colonització. Mart se'ns presenta, més que com un planeta allunyat amb unes condicions físiques que no permeten la vida, gairebé com un continent que està com qui diu a la cantonada, a un cop de coet de la Terra; i amb unes condicions de vida gairebé idèntiques a les de casa nostra. Les ciutats marcianes de Ray Bradbury són gairebé idèntiques a les nord-americanes de mitjans del segle passat. Mart és presentat com un món per descobrir i colonitzar, allunyat dels mals que amenacen la Terra; un planeta on disposar de segones oportunitats i on poder començar una nova vida ("... vam venir aquí per fugir d'una pila de coses: la política, la bomba atòmica, la guerra, els grups de pressió, els prejudicis, les lleis,...), talment com una Ítaca on començar a edificar una societat nova.
En aquest context la ciència ficció ve a ser com una excusa amb un punt d'ingenuïtat per a permetre's algunes llicències que fantasiegen sobre les possibilitats de certs fenomens incipients, com ara la telepatia, la robotització o la clonació. Però tot més aviat impregnat d'un cert alè poètic o filosòfic, més que pròpiament científic. 
Tot i que els relats no comparteixen un fil argumental comú més enllà de la colonització de Mart i algun que altre personatge que apareix de nou en un altre relat, ens trobem amb que es tracten, amb registres força diferenciats (tot i que amb predomini del misteri i la intriga), problemàtiques que afecten l'existència humana. Així, ens trobem amb relats que tracten de la gelosia, l'esperit depredador de les civilitzacions que en colonitzen una altra ("els terrícoles tenim un talent especial per a fer malbé coses grans i boniques"), l'empatia ("què sentírieu si fóssiu marcians i vingués gent a fer-vos malbé casa vostra?"), la fe ("vam perdre la fe i vam començar a demanar-nos què era la vida"), la raó i les conviccions ("Pot tenir raó un home en contra de l'opinió de la resta del món?"), l'ecologia, el sentit de la vida, el racisme,...
Planteja contradiccions, com quan denuncia que la colònia (Mart) s'acabi semblant en allò dolent a la metròpoli, quan la gent que va a Mart ho fa fugint de tot allò que ha degradat la vida a la Terra. 
Suposo que quan Bradbury va escriure aquest llibre la memòria dels horrors de la Segona Guerra Mundial estava fresca i hi havia com una necessitat d'imaginar un món millor. 
Hi ha també una reivindicació de la fantasia i concretament hi ha un relat que és tot un homenatge a Poe. És una idea que també apareix a Fahrenheit 451. S'esmenta que el 1975 es va organitzar la Gran Cremada, on es va voler acabar amb els llibres de fantasia, amb les mentides literàries, perquè es deia que cada home s'havia d'enfrontar amb la realitat. És una idea que es desenvolupa en tot un altre context a Fahrenheit 451. 
Malgrat el plantejament inquietant d'alguns relats (a la contraportada es recull una referència de Borges sobre el llibre: "Què ha fet aquest home d'Illinois perquè episodis de la conquesta d'un altre planeta m'omplin de terror i de solitud?") també hi ha espai per a l'humor. Tinc un record simpàtic de la narració on Mart s'ha buidat perquè els colons han tornat a la Terra per la notícia d'una gran guerra. Un que es troba en una solitud desoladora sent un telèfon. Fa mans i mànigues per a trobar aquella altra persona i quan la troba queda tan decebut (és golafre i no gaire atractiva) que decideix fugir i tornar a la seva solitud. 
En resum, una lectura altament suggeridora que pot resultar el millor homenatge a la memòria del recentment traspassat Ray Bradbury. Un llibre que malgrat la ingenuïtat de la seva fantasia mostra alguns dels aspectes més controvertits de la condició humana. I que en alguns aspectes resulta d'allò més actual: 
"A la Terra, la vida mai no va saber trobar el camí bo. La ciència, va créixer massa de pressa i ens deixà enrere, i la gent es va perdre en un batibull mecànic.... Donaven importància a coses que no en tenien. Donaven importància a les màquines, per comptes de donar-la al fet de dominar-les." 
Fa pensar. Podria subscriure's ara mateix.

diumenge, 22 de juliol del 2012

Lectura i estil de vida

Raconet lector d'estiu,
amb la primera llum del dia
La lectura necessita d'unes condicions, no tan sols intel·lectuals, sinó també físiques. Per a consolidar-nos com a lectors no tan sols necessitem saber-ne, haver-ne après els mecanismes, sinó també d'un estil de vida que en permeti l'encaix. 
La lectura requereix temps i un bon nivell de concentració que permetin reflexionar i aprofundir sobre el que pot aportar una lectura. 
Ara comprovo que moltes vegades hem convertit la lectura en una escanejada ràpida sobre el text, en una llambregada superficial que no ens prengui gaires minuts. La bona lectura és difícilment compatible amb un estil de vida apresurat carregat de cibercomunicació per diferents mitjans, que veu l'extensió d'un text com una nosa. El tuit exemplifica al que estem reduint la lectura a les nostres vides. Costa anar més enllà d'una frase impactant i d'extensió limitada. Darrerament observo amb estupefacció com en una reunió on s'està parlant de coses, cada vegada més gent té el seu iPhone engegat al costat i "aprofita" per a consultar i enviar tota mena de missatges i informacions. És la connexió permanent, addictiva, envaint tota mena d'espais i moments (també observo que l'eina, cada cop més, acompanya la ingesta d'aliments a l'hora dels àpats). 
Trobo que tot això és molt limitador. Poder esdevenir lector exigeix establir prioritats i limitar el temps que pots dedicar a determinats mitjans de comunicació. La tecnologia ha creat eines atractives de gran eficàcia. Tenim a l'abast mitjans per a comunicar molt i depressa. És un gran què, però l'hem de saber acotar per a que no esdevingui invasiva ni limitadora de la llibertat individual. 
Com deia al principi, la lectura requereix d'unes condicions físiques, lligades a l'arquitectura i l'organització dels espais. Hem de tenir el nostre (un o més d'un) raconet lector, on poder seure amb una certa comoditat i endinsar-nos en la lectura; cuidant detalls com la il·luminació, l'ambientació o el nivell sonor. Llegir ha de ser una activitat estimulant per a l'intel·lecte, però també enriquidora per als sentits.

divendres, 20 de juliol del 2012

Candaus contra la dignitat

Sohanlal Chauhan,
l'animalot que ha protagonitzat
aquesta trista notícia
Hi ha notícies que és millor t'agafin amb l'estòmac buit, perquè et tallen la digestió i et produeixen un fàstic indescriptible. Són atemptats contra la dignitat que no s'entenen per les diferències culturals sinó només com a greus patologies del comportament.
En una ciutat de l'Índia ha estat detingut un mecànic de 43 anys per haver instal·lat un candau a l'interior de la vagina de la seva parella, que posava i tancava quan marxava a treballar i treia quan tornava. Us estalviaré els detalls més escabrosos del tema, que podeu trobar a qualsevol mitjà, però el tema s'ha destapat quan la pobra dona que ha estat víctima de tot això s'ha intentat suïcidar.
M'entristeix profundament que en ple segle XXI hi hagi zones del món on les dones siguin tractades com una propietat, sense drets que en garanteixin un mínim de dignitat. En aquest tema encara tenim molt de camí per recórrer.

dijous, 19 de juliol del 2012

Macarra

Cristóbal Montoro,
Ministre d'Hisenda del govern espanyol
Quan els polítics perden l'oremus és senyal inequívoc que o bé n'estan fins al capdamunt o bé necessiten unes vacances moooooolt llargues. El món de la política, tan condicionat per la correcció de les formes i la pràctica de l'eufemisme, deixa poques escletxes per a expressar amb sinceritat el que es pensa. 
Portem una temporadeta que entre una cosa i una altra déu n'hi do!, i avui el Quico Homs ha parlat amb el cor. No el justificaré, però de vegades cal parlar clar i dir les coses pel seu nom. Estem al límit de moltes coses, entre elles la paciència. 
Com acostuma a passar en aquests casos ha calgut agafar l'equip de bomber i començar a ruixar la zona afectada per l'incendi. I primer el Duran i després el mateix Quico (suposo que no li quedava altre remei i prou que el deuen haver pressionat) s'han hagut de disculpar. 
Macarra, però, és un castellanisme. En català n'hauríem de dir macarró, que és el terme que recull el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. El que no em queda tan clar és si en Quico ha utilitzat el terme per l'aire xulesc del personatge en qüestió o bé perquè el govern que representa s'aprofita dels guanys dels altres. En aquest darrer cas m'emprenya ser una de les meuques de la metàfora.

Les grans respostes

Imatge obtinguda de la xarxa
La racionalitat amb la que hem estat dotats els humans és una gran font de coneixement i plaer, però també d'angoixa i patiment existencial. Ens formulem grans preguntes que no tenen una resposta fàcil i de vegades ens passem la vida cercant-la. És el que fan, en certa manera, la filosofia o les religions. 
Un dels clàssics d'aquestes grans preguntes és el sentit de la vida. No pretenc pas respondre-la; entre d'altres coses perquè no és el meu camp ni tampoc em preocupa excessivament, tot i que no negaré que de tant en tant em ve al cap i hi penso. 
La reflexió que voldria fer és sobre els models on podem trobar les respostes.  Els humans tenim una presència diminuta en la història del planeta que habitem; la natura que ens envolta, en canvi, la té molt més perllongada. Això indica que es regeix per lleis de contrastada solidesa. 
Pensava ahir en les orenetes que cada estiu vénen a fer el seu niu sota la teulada del balcó de casa, o en els gossos que cada dia els seus amos treuen a passejar. Viuen sense més. I és això. Viure la vida tan bé com es pugui, assaborir-la, fruir-la amb el que cada dia et depari. Sense expectatives que puguin generar més frustració de l'estrictament necessària. L'única raó per viure la vida és la vida mateixa. 
Què sàvia és la natura!

dilluns, 16 de juliol del 2012

Fahrenheit 451

Ray Bradbury
Fahrenheit 451
Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, S.A., 1974
Col·lecció Rotativa
187 pp.
ISBN: 84-01-44089-0

La notícia del traspàs de Ray Bradbury el passat 6 de juny m'ha empès a recuperar algunes de les seves obres de la meva biblioteca. I allí les he trobades, mig amagades en un prestatge: un exemplar de Fahrenheit 451 en castellà editat per Plaza & Janés el 1974 i un altre en català de les Cròniques marcianes, traduïdes per Quim Monzó i editades per Bruguera el 1985. I en aquest prestatge s'hi han estat una bona pila d'anys, fins ara.
L'exemplar de Fahrenheit 451 té el llom molt esgrogueït i ja comença a ser dificultós identificar amb claredat el títol. Llegir-lo ha estat com fer un salt enrere en el temps, entrar en contacte amb una edició de fa gairebé quaranta anys que ja comença a manifestar el pas del temps, amb fulls esgrogueïts i pàgines on la impressió ha començat a perdre nitidesa. Però tot i així ha estat un petit plaer poder passar per les seves pàgines després de tants anys. No crec que cap Kindle o Leqtor (que com a projecte empresarial ja ha deixat de funcionar) tinguin unes bateries que garanteixin la perdurabilitat d'aquestes humils edicions.
Com a lector he de confessar que mai he estat gaire entusiasta d'un gènere com la ciència ficció. Veia algunes obres d'aquest gènere com a relats fantasiosos d'aventures intergalàctiques o com a propostes situades en una data de futur que podien quedar fàcilment superades pel pas del temps. La ciència ficció és un gènere amb un alt risc de quedar envellit i fins i tot ridiculitzat per la pròpia evolució dels esdeveniments.
Però també hi ha una ciència ficció que grata en tendències del comportament humà i que ha esdevingut una forma de denúncia de noves formes de totalitarisme. És aquí on trobaríem les obres d'Aldous Huxley, el 1984 de George Orwell o aquest Fahrenheit 451. Són obres on més enllà del que diu pròpiament el text resulta més atractiu el que se suggereix.
A Fahrenheit 451 ens trobem amb bombers que en lloc d'apagar incendis cremen llibres i fan pudor de petroli. Les mànegues llencen petroli en lloc d'aigua. Actuen sobretot de nit a partir de denúcies de ciutadans que en denuncien d'altres per la possessió de llibres. Esdevenen, així, un cos repressiu al servei d'un poder totalitari.
Llegir llibres en aquest hipotètic món ha esdevingut una activitat subversiva i prohibida perquè pot provocar emocions i alterar els comportaments de les persones. A més a més els llibres no es posen d'acord, n'hi ha que defensen idees oposades a les d'uns altres. No es vol que la gent pateixi pensant o qüestionant-se realitats. Millor evitar-ho. I això ha portat a la prohibició dels llibres.
La gent de Fahrenheit 451 no es fa preguntes, només rep consignes.
Es viu i es va depressa perquè la lentitud podria fer que la gent s'aturés a pensar i pogués qüestionar-se certes coses. Conversar i observar han esdevingut activitats rares i estranyes.
En aquest context és on es desenvolupa la trama d'aquesta interessant novel·la. En Guy Montag es qüestiona el seu rol de bomber i s'enfronta a l'autoritat del seu cap, en Beatty. S'adonarà gràcies a la jove Clarisse i al vell professor Faber que hi ha una altra realitat més enllà de l'alineació amb que l'han adoctrinat. I al final descobrirà un grup de resistents amb els quals albirarà un futur d'esperança. Perquè el futur de la humanitat està en la memòria de la paraula.
Un altre dels aspectes més suggeridors als que apunta aquesta novel·la és la responsabilitat col·lectiva de la gent. Veiem aquests dies que els governants fan i desfan, que prenen decisions que es poden considerar abusives; però que els ciutadans també tenim la responsabilitat de dir prou i pintar unes línies vermelles que no es poden traspassar. Fahrenheit 451 planteja la rebel·lió davant l'arbitrarietat i la injustícia. És un llibre publicat el 1953, una obra gairebé de joventut de Ray Bradbury. Però l'he trobat actual i altament suggeridor. El món actual va en bona part cap on havia imaginat el seu autor. El llibre té regust de clàssic i compta amb una edició catalana publicada a Proa el 2001 dins la col·lecció Les eines.
Com a curiositat, val la pena descobrir com algunes de les coses que va imaginar el seu autor avui són realitats. A la novel·la apareixen "televisors murals" talment com els que han resultat habituals aquests darrers anys, o ràdios auriculars que es posen dins l'orella (com la que utilitza el professor Faber per a comunicar-se amb Montag). Ben curiós gairebé seixanta anys després.
El llibre va comptar amb una versió cinematogràfica tant o més popular que el llibre, dirigida el 1966 per François Truffaut.

diumenge, 15 de juliol del 2012

Martellada

Les darreres mesures econòmiques preses pel govern han estat del tot insensibles amb el món de la cultura. Denoten precipitació, altes dosis d'improvisació i manca total de càlcul i perspectiva. I no sé si són més fruit de la desesperació o de la incompetència.
Parlem una mica del teatre. És un sector cultural que manté majoritàriament la presencia de la llengua catalana, amb un públic potser minoritari però fidel; un sector que malda per subsistir en un context de baixada del taquillatge, disminució i/o retirada de les subvencions públiques i alts costos de producció. Anar al teatre és car, de 25 a 30€ per a un muntatge estàndard. I això amb un IVA del 8%. Si de cop li puges 13 punts és una animalada, és carregar-te'l sense miraments. No puc entendre com només han vist un forat per on recaptar més. Crec que es perdrà recaptació, perquè es faran menys muntatges i tindran menys públic (un públic que també té menys diners i es torna més selectiu). És un desastre sense pal·liatius.
I podríem dir el mateix del cinema o dels concerts. Què volen? Que la cultura esdevingui quelcom elitista, un luxe només a l'abast de quatre privilegiats? Que quedi reduïda al pur entreteniment, al que només surt per la pantalla del televisor?
Encara els hi haurem de donar les gràcies per haver mantingut l'IVA superreduït per al llibre (en paper) i la premsa (en paper). Perquè -no us ho perdeu- el diari digital i el llibre electrònic es consideren serveis i estan gravats també amb el tipus general del 21%. Per a fer-s'ho mirar.

divendres, 13 de juliol del 2012

Cada lector és una biblioteca

Llegia dissabte passat a l'Ara Llegim una interessant entrevista amb l'escriptor i assagista argentí Alberto Manguel. Em van interessar molt dues idees que reflectien les seves paraules. 
Una, que cada lector fa una lectura única d'un text: Cadascú llegeix diferent; en funció del seu estat d'ànim, del seu bagatge de lectures, del moment de la seva vida en que fa la lectura. Això ho tinc ben comprovat. Hi ha un punt de maduresa vital i lectora que, en un moment donat de la vida, et fa gaudir més d'una lectura, on ets més capaç de treure'n suc. I per això és important atansar-te més d'una vegada a les obres cabdals. En cada relectura hi descobriràs nous matisos, et fixaràs en una cosa diferent, enriquiràs la teva memòria de lector. Mai fins ara havia pensat en que un lector també es converteix en un editor dels llibres que llegeix. I és que els llibres només tenen vida quan són llegits, i és en aquestes lectures i en els significats que li donen els lectors, que troben el seu sentit. 
Aquestes són les seves paraules:

"Diu que quan en alguns països de l’Àfrica de tradició oral mor un ancià, desapareix una biblioteca.

És una idea molt maca. Podria dir-se el mateix en les societats de tradició escrita: si morís avui desapareixeria la biblioteca de les meves lectures. Cada memòria de lector selecciona pàgines diferents. Tota lectura és única: cadascú llegeix diferent; fins i tot un mateix, quan s’apropa al mateix text en moments diferents de la vida, es fixa en elements diferents. Ens convertim en editors personals de cada llibre." 



Una altra idea és la que deriva d'aquestes altres afirmacions: "sempre he tingut la sensació que les meves lectures són més completes i profundes del que mai podré arribar a escriure." I és l'actitud que cal tenir davant de la lectura. 
Sí, ja sé que tot no s'ha de llegir igual i que hi ha texts per a cada nivell de lectura. Però sovint la lectura es converteix en una escanejada selectiva sobre un text, i aquests comportaments, contaminats per la pressa i el poc temps disponible, fan que mentre llegim no dediquem temps a aturar-nos i reflexionar sobre el que llegim. Molts llibres, més enllà dels que només ens volen proporcionar un entreteniment digne i lleuger, són el que diuen però també el que suggereixen. I ens hem de poder aturar per recollir i elaborar el que suggereixen. Per això faig meves les seves paraules, perquè sovint he tret més del que he llegit i li he donat més valor que no pas del que hagi pogut elaborar a partir d'aquí. 
La lectura, com qualsevol altre consum cultural, ha de poder enriquir a partir de l'assimilació del contingut, més enllà d'entretenir.
Lligat amb això afirma:

"Què canviarà l’aproximació al text a partir dels aparells electrònics?


El llibre digital no facilita ni l’assimilació ni l’edició personal. Per raons fisiològiques, però també culturals.
La invenció de cada nova tecnologia permet nous mètodes de lectura i transforma els procediments anteriors. L’e-book ens fa enfocar tecnologies precedents: en comptes d’oblidar-les, hi parem atenció d’una manera insòlita.
Sempre té un dibuix en què un home mira l’aparador d’una llibreria."
Això potser encara és aviat per valorar-ho, però caldrà estar atents a com tots aquests enginys transformen la lectura tal com l'hem conegut.


dilluns, 9 de juliol del 2012

Molt a compartir

Perquè l'estiu és època de compartir i certes coses, compartides, són millors.
Millor junts, una bonica animació que espero us agradi. 



diumenge, 8 de juliol del 2012

Tot és començar


Areny de Noguera
Hi ha vegades que la gent imposa el seny i el sentit comú contra el criteri dels polítics. Quan això es dóna, és motiu d'esperança. 
L'exemple és petit i potser no anirà més enllà, però em genera optimisme i confiança en la gent.  
Ja està bé que els polítics ens vulguin fer combregar amb rodes de molí, que vagin a la seva seguint no sé ben bé quines fosques consignes, que vagin contra la realitat com si no tinguessin res millor a fer. 
A Areny de Noguera han fet el pas, han aprovat una moció on rebutgen la denominació d'aragonès oriental per a la llengua que parlen habitualment. No li volen canviar el nom al català que utilitzen.
L'alcalde, en Miguel Gracia, ho ha defensat alertant de la pèrdua que pot suposar la llei després de més de 25 anys d'escolarització en català a la Franja.
Aprovar lleis d'aquestes suposa carregar-te el patrimoni que conforma la teva identitat, posar en perill els mecanismes que en permetin la seva supervivència.
El regidor del PP va justificar el seu vot en contra de la moció al·legant que preservar el català val diners.
I jo que no ho entenc. No em faran creure que aquest és el gran argument per a justificar que una identitat cultural que enriqueix el patrimoni d'un poble mori d'inanició. 

dissabte, 7 de juliol del 2012

El berenar com a símptoma

Piscina de la presó dels Lledoners
Cada cop que s'exigeixen nous ajustaments i reduccions de despesa m'imagino funcionaris repassant fil per randa com es gasta fins a l'últim cèntim del pressupost de l'any. Ha de ser desesperant veure't obligat a demanar més sacrificis a la gent i haver d'eliminar partides o bé escanyar-ne d'altres de nou. Més d'un acabaria tirant la tovallola, però potser també és el moment de ser agosarat i decidir fer un pas endavant. 
Quan a la darrera sessió de control el president Mas va respondre al portaveu del PSC "No hi ha diners, quina de les quatre paraules no entenen?" evidencia un grau de tensa frustració, d'impotència carregada de neguit, de desesperació i afartament. Què més es pot retallar sense carregar-te el país? 
L'altre dia dia li va arribar el torn al berenar dels reclusos a les presons catalanes. L'entrepà o la pasta de mitja tarda. Sembla que al cap de l'any puja a entre un milió i mig i dos milions d'euros. També semblava prescindible. Al final tota l'oposició va votar-hi en contra i va tombar la nova proposta de tisorada del govern. 
És un símptoma que ja s'està recorrent a revisar les partides més petites, que pràcticament no queda marge per retallar gran cosa més. No negaré que la gent que ha delinquit ha de tenir oportunitats de rehabilitar-se i esmenar les conductes que l'han dut a estar entre reixes, i que ho ha de poder fer amb dignitat. Però una cosa és això i una altra la percepció que les noves presons compten amb una sèrie d'equipaments i luxes als quals no tenen accés sectors importants de la població. D'acord, no gaudeixen de llibertat i necessiten de noves oportunitats; però potser això tampoc justifica determinats privilegis com l'abonament a canals digitals de pagament, gimnasos, piscines o lots de Nadal. L'altre dia es publicava que s'havia anul·lat la instal·lació de més de set-cents televisors de plasma a la presó de Pamplona. Aquestes coses, quan se saben, donen mala imatge; sobretot quan cada vegada hi ha més gent passant privacions. Cal explicar-les i justificar-les molt bé, perquè cada vegada som més pobres i estem més fotuts.

dijous, 5 de juliol del 2012

Exhibir múscul

Alícia Sánchez-Camacho.
Imatge obtinguda de la xarxa.
Més enllà de la voluntat de servei que pot motivar la dedicació a la política, hi ha una sèrie d'actituds que són molt pròpies i específiques de la classe política. Una d'elles és la d'esdevenir determinants, la de fer-se valer i influir en les grans decisions de país, d'allò que s'anomena exhibir múscul . Saber-se influent i decisiu culmina més d'una aspiració i justifica la dedicació a la política. 
Per aconseguir tan preuat objectiu els polítics exhibeixen les més variades i subtils estratègies, lluint hàbils recursos dialèctics i fent gala de tota mena de contorsionismes que els permetin esquivar les contradiccions a les que es veuen abocats freqüentment. 
Per això m'ha sorprès com poques vegades la sortida que va tenir l'Alícia Sánchez-Camacho al Parlament en relació als darrers conflictes amb el català. Sempre he vist el PP com una força hostil a la realitat que representen els Països Catalans. S'han dedicat tant com han pogut a esmicolar-la i desvirtuar-la. Allà on molts deien País Valencià han imposat la denominació Comunitat Valenciana, han donat suport -contra el criteri de la comunitat científica- a que el valencià esdevingués artificiosament una llengua diferenciada del català, més recentment han fet aprovar que el català de la Franja s'anomeni aragonès oriental,... Doncs bé, amb aquest full de serveis, va l'Alícia i deixa anar: "als Països Catalans, el PP és la força més votada". Sí, ho heu llegit bé, als Països Catalans. No sé si això li costarà alguna reprimenda, però jo no surto de la meva estupefacció. 
El pitjor de tot, però, és que amb el seu afany d'exhibir múscul té raó.

Aprèn a ser feliç

Potser no és gaire original, potser té reminiscències d'un manual d'autoajuda, potser resulta reiteratiu de powerpoint vistos un munt de vegades, potser potser. Però l'he trobat fresc i agradable i ara que molts ja són de vacances o pensen intensament en elles m'ha semblat adient i m'ha vingut de gust compartir-lo amb tots vosaltres (aviso: el llibre del vídeo és en castellà). Bon estiu!




Ah! I la cançó New soul de la Yael Naim va que ni pintada. Com m'agrada!

dilluns, 2 de juliol del 2012

Després de l'Eurocopa

No us parlaré de l'Eurocopa, ni de la selecció espanyola de futbol ni dels molts afeccionats catalans que tenien el cor dividit entre l'estima per alguns jugadors catalans i el rebuig que provoquen els excessos de nacionalisme ranci i excloent que envolten la imatge de "la roja".
Voldria parlar del seleccionador italià, Cesare Prandelli, i de les coses que he anat sabent d'ell a mesura que avançava la competició.
L'esport no és només una lluita per guanyar i superar-se esportivament; el que fa gran l'esport, com d'altra banda les persones, són els valors que pot fer créixer i transmetre. Perquè l'esport el fan les persones, persones fetes de sentiments i valors.
Prandelli, que anava per a ser arquitecte (la seva mare volia que tingués un títol universitari amb el que pogués guanyar-se la vida), esportivament va triomfar com a futbolista a la Juve jugant de migcampista. Va començar en un equipet de nens amb qui compartia la catequesi i on recorda la figura de l'entrenador amb aquestes paraules: “Ens va ensenyar la feina en grup i l’harmonia del joc. Encara avui recordo la importància d’aquells dies jugant al pati: riure, gaudir, atacar, fer amics. Això és el futbol. Ens ho hem d’agafar així. Un moment per ser feliç, no per arribar als estadis odiant."
Una primera idea molt interessant: una activitat per damunt de tot gratificant, per a passar-t'ho bé, relacionar-te, fer amics i descobrir la importància del grup i del paper que t'hi toca jugar.
Després de ser jugador va començar la seva carrera d'entrenador, però aviat va ser atacat per l'adversitat. Quan acabava de ser contractat per la Roma, en el que era un salt en la seva carrera, a la seva dona li van diagnosticat un càncer i ell va ser capaç de deixar els seus compromisos professionals per ser al seu costat i donar-li suport.
Nous signes de qualitat humana: la vida abans que la feina, el sacrifici per la persona que estimes abans que l'èxit professional. El compromís i la paraula donada, l'amor.
L'any sobre, pressionat per la seva dona, va acceptar una oferta de la Fiorentina; i va arribar el dia en que li va tocar visitar el camp de l'equip que havia deixat plantat. Per a sorpresa seva es va trobar una pancarta que deia: "Has demostrat a tot el futbol què és un home de veritat".
És un gran què que la gent sàpiga demostrar empatia pels sentiments i actuacions dels altres.
La seva dona, finalment, va morir el 2007 i ell novament va rebre el suport i el respecte dels aficionats.
Després d'això, el 2010, rep l'encàrrec d'entrenar la selecció italiana; i dia rere dia va mostrant el seu gust per un futbol ofensiu, vistós, que agradi i pugui fer feliç la gent. Ha sorprés elaborant un codi ètic per als seus jugadors i castigat jugadors per faltes antiesportives. Ha fet visitar Auschwitz acompanyant els jugadors d'italians jueus supervivents de l'holocaust, ha criticat el racisme i ha influït per a que els jugadors donin una part de les primes als damnificats pel terratrèmol d'Emília-Romanya.
Empatia, sensibilització, respecte, esportivitat, valors.
I una més. Quan va saber que un jugador de Segona va denunciar que l'havien intentat comprar per deixar-se perdre, el va convidar a entrenar-se amb la selecció tot dient: "En denunciar la corrupció va demostrar ser honrat i que no tots els jugadors són criminals. Mereix ser entre els millors, ja que és un dels millors."
Ètica, honradesa, joc net.
Cesare Prandelli, amb la seva manera de fer, connecta amb altres noms del futbol com Pep Guardiola i Guus Hiddink. Un equip s'ha de construir una imatge en base a un estil de joc i ha de transmetre uns valors que connectin i representin els seus aficionats. Quan això s'esdevé s'estableix una sintonia que fa menys important el resultat. No pots guanyar sempre però sempre hauries de poder estar orgullós del teu equip.
Ahir Itàlia va perdre per 4 a 0, Espanya va estar força bé i potser ells estaven cansats i no van tenir el seu millor dia. Però molta gent està orgullosa del seu equip pels seus valors.
El futbol i l'esport en general han de servir per a fer més feliç la gent que el gaudeix com a espectadora i per a fer millors persones els qui el practiquen. La felicitat no depèn només dels resultats aconseguits sinó del que has experimentat com a persona practicant aquell esport. I d'això es tracta.

La vida avança...


Dedicat a la Carme Baulenas
amb motiu de la seva jubilació


La vida avança, sinuosa,
per viaranys alzinats,
omplint-se d'enyors
entre rialles i tristors.

La vida avança sense recular,
embolcallant-se de records,
esguards nostàlgics
i noves il·lusions.

La vida avança entre companys i amics
emplenant-se d'emocions,
dibuixant els somnis
que abraça el desig.