dilluns, 24 de juliol del 2017

La peculiar tristesa del pastís de llimona, d'Aimee Bender

Aimee Bender
La peculiar tristesa del pastís de llimona
Barcelona: Editorial Empúries, 2011 (Grup Editorial 62)
Col·lecció Narrativa, 399
304 pp.
ISBN: 978-84-9787-733-6
PVP: 19,90€

Us imagineu que els aliments poguessin expressar sentiments? Que tastant un aliment poguéssim saber coses de les persones que l'han elaborat? Doncs amb aquesta premissa juga Aimee Bender, una professora d'escriptura creativa a la Universitat del Sud de Califòrnia, per desenvolupar la trama de La peculiar tristesa del pastís de llimona, un títol atractiu i llaminer que deixa entreveure quelcom original i diferent. 
De què va, doncs, aquesta novel·la? Doncs del retrat d'una aparentment feliç família americana de classe mitjana, de la peculiar tristesa i insatisfacció que impregna les seves vides, d'aquell punt amargant que no et deixa sentir plenament realitzat o que t'aboca directament a la infelicitat. És una família de "rarets", de persones que o bé amaguen coses, o bé tenen dificultats per a comunicar-se i relacionar-se amb normalitat amb el seu entorn. 
No és un retrat agre ni corrosiu, sinó que pot llegir-se sense patiments ni angoixes, fet de pinzellades, que et fan adonar de tot allò no plenament reeixit que pot haver-hi a la vida de les persones. 
Trobo que enceta coses que no acaba de desenvolupar. Per exemple, en Joseph, el germà de la protagonista sobre la que gira la veu narrativa, ja es veu que fa rareses. Podríem pensar que es algú que pateix Síndrome d'Asperger o bé que es mou dins els Trastorns de l'Espectre Autista; però malgrat ingressos hospitalaris, misterioses desaparicions i valoracions per part d'especialistes, no en sabem el per què. 
La mare té problemes d'insomni, fa coses peculiars, canvia de feines i finalment té una aventura amb un company de la feina. Suposo que tot això és per justificar que també busca sentir-se realitzada d'alguna manera. 
La mateixa Rose, la protagonista narradora, també té problemes per expressar els seus desitjos i compta amb el peculiar poder d'endevinar coses a partir del menjar (que sembla que li ve de l'avi patern, que també endevinava però en el seu cas a partir de les olors) i tampoc saps si acaba formalitzant una relació amb el noi amb el que comença a sortir. 
El pare té una fòbia estranya als hospitals. 
Hi ha una àvia a la que no van a veure mai i que només els envia amb coses usades i sense massa sentit. 
Dic tot això perquè aquesta novel·la està feta de pinzellades sobre tots aquests personatges i la seva quotidianitat amb alguns tocs fantàstics; i malgrat el dramatisme d'algunes situacions, com les que envolten al germà, es pot llegir gairebé esbossant un somriure. 
He de reconèixer que m'ha costat connectar-hi, que no li he trobat allò que et fa engrescar en una lectura.
Trobo que una novel·la t'ha de sacsejar una mica, aportar-te coses i aquí tot és molt difús. Em sembla més un exercici d'estil (que deu tenir a veure amb la feina de l'autora) que mostra cosetes que no pas una narració amb trempera que et porti a un punt culminant. 
D'altra banda tinc algunes prevencions davant els que volen trencar estilísticament amb les convencions narratives. Aquí ens trobem amb que s'ha prescindit dels guionets que identifiquen els diàlegs. És per potenciar el monòleg interior de la protagonista? Fa guanyar alguna cosa de cara al lector? Jo trobo que l'únic que li aporta és una certa feixuguesa i alguna que altra dificultat per identificar el que estàs llegint.
En definitiva, és una novel·la que ens parla de la vida i de les relacions familiars, de les seves insatisfaccions, dels aspectes que la fan poc desitjable; però que només recomanaria als degustadors d'exercicis d'estil narratiu.


dijous, 20 de juliol del 2017

Haikú


Que res destorbi
els bells sons que desperten
una nova albada.

dimecres, 19 de juliol del 2017

Il dolce far niente

Associo el temps lliure de les vacances a la desconnexió. Necessito trobar tranquil·litat i temps morts per a fer que les coses flueixin sense presses sense dependre del rellotge i així poder-me deixar sorprendre pel que em deportin els dies. Diria que això és justament el contrari de cap on ens porten les dinàmiques actuals. Sembla com si calgués fer moltes coses, omplir el temps i no permetre que disposem de temps morts. La idea de productivitat i rendibilitat que domina en el món econòmic i de l'empresa portat al lleure. Les conseqüències les tenim a la vista. Estem impregnats d'una por a l'avorriment que ens mena a fer diferents activitats per a evitar sentir el possible buit de no fer res. "Cal aprofitar el temps!" I després et trobes amb que alguns d'aquests hiperocupats et diuen que no poden llegir perquè no tenen temps. 
Potser per això trobo tan encertada aquesta expressió italiana que ja forma part de les frases fetes que utilitzem habitualment: Il dolce far niente, la dolçor de no fer res. Perquè et predisposa a gaudir intensament de les coses que t'agraden, recuperant el ritme calmat que has anat perdent durant la resta de l'any. 
La desconnexió és reparadora, t'omple d'energia i vitalitat. L'estrès tensa i esgota. Per això trobo necessari que sapiguem escoltar el nostre cos i proporcionar-li allò que necessita. 
Mentrestant seguiré gaudint d'uns reparadors dies en contacte amb la natura, gaudint dels seus sons i del silenci, passejant, nedant i llegint. Il dolce far niente.

diumenge, 16 de juliol del 2017

LIJ - Àvia, ja sé que has oblidat el meu nom, de Jaume Cela

Jaume Cela; Jordi Vila Delclòs (il·)
Àvia, ja sé que has oblidat el meu nom
Barcelona: Animallibres, 2017
Col·lecció La Formiga, 80
72 pp.
ISBN: 978-84-16844-18-0
PVP: 8,95 

El títol resulta ben explícit i ja ho diu gairebé tot. És un granet de sorra més en la comprensió i l'acceptació d'aquesta dura realitat social que és l'Alzheimer. I curiosament, Alzheimer és una paraula que no apareix ni una sola vegada en el text. 
Té alguns elements que el fan original. Adopta la forma d'un poema informal que un nen de deu anys que acaba 4t de Primària adreça a la seva àvia malalta que està en una residència. I és un text que s'adreça a les emocions. Més que dir grans coses sobre l'Alzheimer cerca, des d'una profunda estimació i respecte cap a la persona afectada, sensibilitzar i estimular la comprensió i l'acceptació del que representa patir aquest trastorn. 
Com a societat tenim un llarg camí a recórrer en la comprensió, el reconeixement i el respecte de tot allò que ens fa diversos. Avancem com a societat quants més drets sabem reconèixer i com més aprenem a canviar la mirada amb la que observem determinades realitats. 
Llibres com aquest d'en Jaume Cela ens hi ajuden. 
Amb l'adquisició d'aquest llibre es col·labora en la Fundació Pasqual Maragall per un futur sense Alzheimer.

dissabte, 15 de juliol del 2017

Deixar-te sorprendre

Sempre trio el que vull llegir a cada moment. Trio en funció del moment, de les circumstàncies personals, de les ganes,... Perquè no sempre hi ha les mateixes ganes de llegir. Hi influeix el cansament, les ocupacions, el temps disponible,... I tot això junt pot fer que triïs una cosa o una altra, o que la lectura d'un llibre es dilati en el temps. 
Val a dir que, en general, l'estiu i les vacances faciliten les coses, perquè ens ofereixen, entre d'altres circumstàncies, el temps per a fer-les possibles. Temps i voluntat són la combinació perfecta per a la lectura. 
Dic tot això perquè les biblioteques aprofiten la predisposició dels lectors i les condicions afavoridores de les vacances per oferir (parlo de les biblioteques de Manresa, que és on visc) els Lots de supervivència. I aquest és el moment de l'any en que em deixo sorprendre i cedeixo la meva capacitat i el meu dret de triar lectura a les bibliotecàries i els bibliotecaris que els preparen. Perquè en un lot s'hi troben un total de nou referències del fons de la biblioteca (dues revistes, dos DVDs, un CD i quatre llibres: dues novel·les, un llibre de viatges i un altre de l'àmbit de la vida sana), amb prou varietat com a per a satisfer un públic ampli. 
Agafar un lot és un gest de suport a la tasca que duen a terme les biblioteques i a les moltes i variades iniciatives que impulsen per afavorir i dinamitzar la lectura. Però també és una manera de descobrir obres que potser d'altra manera no llegiria i que pel fet d'haver agafat el lot m'imposo de llegir. 
La quantitat de llibres que tinc per llegir supera amb escreix les possibilitats de la meva limitada vida, però tot i així m'agrada anar regularment a la biblioteca i deixar-me sorprendre per alguna cosa que em cridi l'atenció.
Deixeu-vos sorprendre per alguna cosa del que us ofereixen les biblioteques. Bon estiu i bona lectura!

dimecres, 12 de juliol del 2017

LIJ - Quin temps farà demà?

Teresa Brosera i Jordi Playà; Javier Lacasta (il·)
(Adaptació de Tina Vallès)
Quin temps farà demà? Descobreix els secrets de la metereologia
Barcelona: Animallibres, 2016
Col·lecció La tortuga Setciències,8
96 pp.
ISBN: 978-84-16844-06-7
PVP: 8,95€

Quin temps farà demà? és un llibre de títol ben explícit que es mou a mig camí entre la narració i el llibre de coneixements. I és que a partir d'una anècdota mínima (dos amiguets de l'escola que volen celebrar la festa d'aniversari i no saben si celebrar-la a dins de casa o al parc) endinsa els nens en el món de la metereologia a partir d'unes nocions bàsiques fàcilment assimilables i proposant-los la construcció, de manera senzilla i casolana, dels aparells que fan servir els metereòlegs per ajudar-se en les prediccions. 
Llegia l'altre dia a la premsa un article que debatia sobre els deures a l'estiu, i hi havia qui afirmava que els deures no haurien de ser tasques repetitives sinó tasques que connectessin els coneixements amb la realitat, que els fessin funcionals. Crec que aquest llibre va en aquesta línia i en fa una proposta creativa ara que ja som en plenes vacances escolars. 
Construir una brúixola, un penell, un pluviòmetre o un higròmetre esdevenen tasques viables i relativament senzilles ideals per a compartir en família.
Crec que es tracta d'una proposta motivadora i plena d'encert de la que no hi ha gaire oferta en el mercat editorial. Resulta força recomanable a partir de 7-8 anys.

dimarts, 11 de juliol del 2017

Em dic Lucy Barton, d'Elizabeth Strout

Elizabeth Strout
Em dic Lucy Barton
Barcelona: Edicions de 1984, 2016
Col·lecció Mirmanda 150
224 pp.
ISBN: 978-84-15835-84-4
PVP: 16,80€


Una novel·la és. Senzillament. I el que té de fascinant és que t'obligui a reflexionar sobre els seus significats; que et remogui alguna cosa molt íntima, que et sacsegi i et faci adonar de coses sobre les quals mai havies pensat. Heu pensat mai, per exemple, sobre què construïm la nostra trajectòria a la vida? Amb quines llums i quines ombres? Com això ens marca? Crec que aquesta novel·la va una mica sobre això.
La protagonista del relat està en un llit d'hospital per les complicacions derivades d'una operació. Està sola, amb un matrimoni que més aviat trontolla i unes filles que estima i a les que desitja molt veure. Un dia apareix la seva mare a la que fa molt de temps que no ha vist. Parlen. I anem sabent coses de les seves vides i de les vides de persones que han conegut i tractat. És una novel·la feta de retalls de vida on ens trobem una infantesa marcada per les privacions i els maltractaments (és molt impactant l'episodi on, ben petita, la deixen tancada en una furgoneta un munt d'hores perquè no la poden atendre). Penses en com han de ser uns pares capaços d'actuar d'aquesta manera. I que coses així t'han de marcar d'alguna manera per al que resta de vida, perquè les relacions familiars que derivin d'això no seran del tot sanes, tindran un punt de malaltís.
Com a persona estàs lligat als teus orígens, formen una part indestriable de la teva vida, però els pots acabar odiant quan hi ha circumstàncies d'aquestes que et deixen marcat. 
Les històries que es recullen a les converses, malgrat la seva aparent insignificança o caràcter anecdòtic, estan marcades per la dissort; com si la desgràcia aliena esdevingués un consol a la teva pròpia mediocritat. O potser també com una constatació de que la felicitat mai es completa; que potser tots tenim una cara més o menys fosca que ens garanteix bones dosis de patiment o d'insatisfaccions. 
Trobo que Em dic Lucy Barton és una lectura suggeridora, amb episodis molt durs emocionalment, que t'enriqueix i on es constata una vegada més que la bona literatura és una gran escola de vida, que la visquis com la visquis, sempre té aspectes que la fan fascinant, on lluitem per afirmar-nos malgrat tot. Com la Lucy Barton.