dilluns, 28 de setembre del 2015

LIJ - De quin color és un PETÓ?

Rocio Bonilla
De quin color és un petó?
Barcelona: Animallibres, 2015 
Col·lecció Àlbums il·lustrats, 20
32 pp.
ISBN: 978-84-15975-61-8
PVP: 15,95€

De quin color és un petó? és un deliciós i estimulant àlbum il·lustrat que s'articula a partir dels colors. 
La Mònica és un nena a la que el que més li agrada és pintar. Ha pintat un munt de coses, però no ha pintat mai un petó. A partir d'aquí va pensant en els diferents colors per a veure quin és el que més s'escauria. Tots els colors li agraden per una banda, però els va descartant perquè també formen part de coses que li desagraden, fins a un final obert en el que cada petit lector podrà fer les seves interpretacions.

L'àlbum destaca per la interacció constant que estableix amb el lector, fent-lo partícip de les reflexions i dubtes de la protagonista; per l'ús de determinats elements com ara la lletra (d'impremta, però amb paraules en lletra lligada i d'altres en majúscula), que afavoreix la identificació de paraules, la incorporació de vocabulari  i reforça l'aprenentatge de la lectura; i per l'originalitat en introduir elements com el sobrenom de Minimoni, que porten a una lectura activa i estimulen la capacitat de deducció dels més petits.
Un àlbum per a primers lectors que tant val la pena tenir a casa com a l'escola, que pot funcionar com a àlbum d'imaginació per l'originalitat del plantejament, però també com a llibre de coneixements. 
Per a nens i nenes a partir de 4 anys.

dissabte, 19 de setembre del 2015

També això passarà, de Milena Busquets

Milena Busquets
També això passarà
(traducció del castellà de Lurdes Serramià)
Barcelona: Ara llibres - Amsterdam, 2015
176 pp.
ISBN: 978-84-15645-60-3

També això passarà és una novel·la de caire autobiogràfic que reflexiona sobre la vida, la pèrdua i els valors d'una determinada generació. 
Milena Busquets és filla d'Esther Tusquets, que va fundar i dirigir durant quaranta anys l'Editorial Lumen. Esther Tusquets va formar part d'aquell moviment que es va anomenar la Gauche Divine, una colla de personatges fills de la burgesia i la classe alta barcelonina intel·lectualment inquiets que volien viure en llibertat i canviar la societat entre còctels i la bohèmia del seu món. Suposo que per a ells era més important l'estil de vida, la gent amb qui tractaven, el món de les seves ocupacions, que l'àmbit domèstic. Sembla que Esther Tusquets no va entrar mai en una cuina (per això estaven les minyones) i la protagonista del relat afirma que ella forma part de la darrera generació que va haver de fer coses per reclamar l'atenció dels seus pares. 
La novel·la parteix de la mort de la mare, que és enterrada a Cadaqués. Aquesta circumstància porta la protagonista, la Blanca, a un viatge des de Barcelona fins a la casa d'estiueig a Cadaqués, per retrobar-se i elaborar la pèrdua que li ha suposat la desaparició de la mare, amb qui l'unia un fort vincle. En aquest viatge l'acompanyen els seus dos fills, els dos ex-marits, l'amant actual, dues amigues força peculiars, la parella d'una d'elles i la minyona. 
Adopta la forma de monòleg interior amb la mare i s'alterna amb el joc que donen la resta de personatges. El relat és amè, amb un llenguatge planer, directe, sense sofisticacions, que enganxa i transmet amb eficàcia reflexions sobre el sentit de la vida, tot reivindicant el plaer a través del sexe, com la màxima expressió de la vitalitat i l'alegria de viure ("El contrari de la mort no és la vida, és el sexe.")
Hi he trobat sensacions viscudes sobre el buit que deixa una persona desapareguda, sobre l'empenta definitiva que suposa cap a la maduresa. 

Diuen que és una de les novel·les de l'any i la veritat és que fa de bon llegir pel seu savi equilibri entre sensualitat i emotivitat.

dimecres, 9 de setembre del 2015

Totes les families son psicòtiques, de Douglas Coupland

Douglas Coupland
Totes les families son psicòtiques
Barcelona: Editorial Destino, 2010
Col·lecció L'àncora
325 pp.
ISBN: 978-84-9710-028-1


De vegades arribes a un llibre a través d'un altre llibre. Quan llegia La llibreria dels finals feliços es feia referència a Totes les families son psicòtiques com una obra de referència de l'humor més corrosiu. Tenia bons records d'haver llegit llibres amb un esperit semblant i haver-m'ho passat molt bé. M'ho vaig apuntar, el vaig buscar i ara l'he pogut llegir. M'ha passat d'altres vegades, que les expectatives sobre un llibre m'hagin dut a un cert grau de decepció. I no dic això com a demèrit de l'obra comentada, potser és senzillament una qüestió de sensibilitat i gust personal. 
Totes les families son psicòtiques pretén fer humor sobre els desequilibris i les contradiccions que genera la vida de la societat contemporània. Parteix d'una trobada familiar per assistir al viatge en un transbordador espacial d'una de les protagonistes i va encadenant situacions delirants i records per a dibuixar la disfuncionalitat de la família protagonista. Personalment em costa pair que es faci humor i es frivolitzi sobre la sida, el càncer o les malalties mentals. O que es ridiculitzi l'autoritat moral i el respecte que haurien de representar uns pares. O les referències més aviat barroeres als excessos de la indústria farmacèutica, la clonació humana o el debat que haurien de generar les mares de lloguer. 
Crec que a la novel·la li falla el punt amb el qual abordar totes aquestes qüestions. No em sembla -ni que sigui una novel·la d'humor- que calgui fer-ho a base de situacions estripades i passades de voltes, amb personatges allunyats de qualsevol consistència moral.
Reconec que amb aquesta novel·la m'ha fallat la sintonia, el feeling; però potser hi haurà qui la trobarà divertida.

dijous, 3 de setembre del 2015

Petis plaers: Simplement caminar

Caminar és una de les maneres més autèntiques que disposem de relacionar-nos amb el món que ens envolta. Sovint la vida passa rabent pel nostre davant i cal dir que caminant recuperem la justa mesura del que som en relació al món. Caminar estimula l'observació atenta de la realitat, la reflexió sobre el que veiem i escoltem. I esdevé plaer quan prens consciència del benestar que t'ha aportat la caminada. 
No és tant per assolir un nivell físic o esportiu, tot i que hi ajuda, sinó per retrobar l'autèntica dimensió d'un mateix. Sovint vivim amb pressa, tenim moltes ocupacions, fem un munt de coses, ens desplacem constantment d'un lloc a un altre a un ritme frenètic com si calgués aprofitar fins a l'últim segon del nostre temps, certificant així l'alineació absurda que defineix la vida moderna; i potser cal reivindicar viure a un altre ritme, més lentament, assaborint més les coses que formen part de la nostra vida. I caminar defineix una manera de relacionar-nos amb el món amb més llibertat i capacitat de gaudir de la vida: definim espais, temps, ritmes,...
És senzill i barat. Sortir i gaudir, sols o en companyia. No hi ha més. 
Petit plaer de la vida.