LIJ - El somni d'en Blai, de Rafael Nadal

Rafael Nadal; Valentí Gubianas (il·lustrador)

El somni d'en Blai
Barcelona: Edicions 62 - Estrella Polar, 2020
Col·lecció Primers lectors
64 pp.
ISBN: 978-84-18134-40-1
PVP: 11,95€

El somni d'en Blai és un d'aquells llibres que volen sensibilitzar els lectors sobre una de les moltes realitats que formen part de la vida; en aquest cas el dels infants malalts.
El Blai és un nen que no ha anat mai a escola degut a la fibrosi quística que pateix. La seva vida pateix moltes limitacions, però no el limita per a rebre l'afecte, la comprensió i la solidaritat dels altres.
I sobre això va El somni d'en Blai, sobre com l'acullen els companys de l'escola, sobre com l'arriben a comprendre, sobre com mobilitzen les seves energies i la seva creativitat per a mostrar-li el seu afecte i la seva solidaritat.

Compartir l'aula i el dia a dia amb algú com en Blai és una gran lliçó de vida per als seus companys, que els enriqueix humanament i els acosta a les complexitats de la vida humana. No serem una societat millor si no som capaços de treballar per aconseguir que cadascú, sigui com sigui i tingui el que tingui, pugui trobar el seu lloc a la societat i tenir els mateixos drets i oportunitats que la resta.
Des de la seva ingenuïtat El somni d'en Blai és una història plena de tendresa i bones intencions, amb reminiscències de El zoo d'en Pitus (esmentada en un moment de la narració), que ens ofereix un exemple de fins on pot arribar la solidaritat humana.

Compta, a més a més, amb l'atractiu treball d'il·lustració de Valentí Gubianas.
L' autor, que crec ha debutat en el món de la LIJ amb aquest títol, escrit a instàncies dels pares del Blai, ha donat els beneficis d’aquest llibre a l’Associació Catalana de Fibrosi Quística i a la Unitat de Fibrosi Quística de l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona.

Per a nens i nenes a partir de 6-7 anys i per a tothom.

La solidaritat no degenera

La solidaritat no degenera és un eslògan magnífic, suggeridor, ple de significats. Tota una troballa. Ha servit per a encapçalar la promoció del Disc de la Marató d'enguany que es dedicarà a recaptar fons per a la investigació de les malalties neurodegeneratives, cada vegada més presents a la nostra envellida societat.
Però alhora esdevé un poderós reclam per no abaixar la guàrdia davant les creixents necessitats de col·lectius socials cada cop més empobrits. És molt preocupant l'escletxa que s'està obrint a la societat amb persones que no arriben per cobrir les seves necessitats bàsiques. Sentim a parlar de desnonaments, pobresa energètica, bancs d'aliments,.... Són els elements d'un nou panorama social marcat per la precarietat i les mancances dels elements bàsics del benestar.
Crec que la realitat social ens ha fet més sensibles a les necessitats dels que tenim més a la vora. El Gran Recapte d'aliments que es va celebrar l'últim cap de setmana de novembre arreu de Catalunya va proporcionar més de 3.600 tones de menjar. S'han recollit diners per part de fundacions benèfiques per a pagar factures de gas i electricitat dels més necessitats. La Marató de TV3, malgrat desenvolupar-se en un context de retallades salarials per a una gran majoria, va recaptar més diners que mai. Trobo que dins la desgràcia són bones notícies. Denoten sensibilitat, solidaritat, generositat. Potser podríem esperar que tot això vingués de les administracions. Ens agrada més sentir parlar de benestar social que de beneficiència, però tot plegat no deixa de ser res més que un joc de paraules. L'important són els fets. I crec que la solidaritat no degenera; millora, perquè la gent té bon cor i és sensible a les necessitats del seu entorn. Endavant, i que no sigui només per Nadal.

LIJ - El zoo d'en Pitus, la vigència d'un clàssic

Sebastià Sorribas i Roig; Pilarín Bayés (il·lustradora)
El zoo d'en Pitus
Barcelona: Ed. La Galera
148 pp. 

Avui he volgut atansar-me a un clàssic de la literatura infantil com El zoo d'en Pitus. Han passat gairebé cinquanta anys des que va ser publicat i volia valorar per mi mateix si en manté la vigència i els valors. Si encara es deixa llegir amb interès.
Als anys seixanta, a nivell de LIJ, van passar coses importants: l'any 1961 es crea Cavall Fort, l'any 1968 s'inicia la segona etapa de la revista Patufet, l'any 1966 s'inaugura la col·lecció Els grumets de la Galera (justament amb el títol que encapçala aquesta entrada),...
Hi havia una inquietud sobre la necessitat que a Catalunya hi hagués una literatura per a nens i joves en català. Hi havia públic i calia que hi hagués una oferta adequada. És en aquest context que noms com Josep Vallverdú, Emili Teixidor, Joaquim Carbó i Sebastià Sorribas comencen a publicar i posen els fonaments del que avui coneixem. Tal com recordava Josep M. Aloy al seu blog, en Xavier Blanch, que llavors era el director d'Edicions de La Galera, els va batejar com el pòquer d'asos.
En Sebastià Sorribas (1928-2007) va néixer al barri del Raval de Barcelona, però la seva família era originària de la comarca, de Sallent. Ell va passar la infantesa entre els dos ambients. Procedia del món del treball (va treballar uns anys a Motor Ibérica) i va ser un escriptor autodidacte que ja de gran i amb fills es va llicenciar en Història i va treballar uns anys en una escola. A més a més, va treballar molt anys de monitor a diferents barris de Barcelona. Per tant, ens trobem davant d'una persona que ha conegut els nens i els joves des de la vessant més escolar i també la més lúdica lligada al lleure.

Crec que El zoo d'en Pitus té moltes coses bones i plenament vigents. És una novel·la de colla amb una història deliciosa de solidaritat. Com a novel·la de colla trobem diferents prototipus, tots amb les seves qualitats i decisius en l'èxit final de l'empresa (en Tanet, el líder; en Fleming, l'enginyós inventor; el Manelitus, més aviat sapastre però valent;...).
La història de solidaritat és molt entendridora. El Josep, en Pitus, és el petit de la colla i està malalt. Només un especialista suec pot curar-lo, però són pobres i no s'ho poden permetre. Els de la colla tenen la pensada de muntar un zoo (no ben bé com els que tots coneixem, però que té un cadell de tigre i tot) en el solar on a vegades es troben per jugar i recollir diners per ajudar-lo. S'organitzen, mobilitzen gent i recursos i finalment aconsegueixen el seu objectiu. És bonic pensar (i comprovar) que els somnis es poden fer realitat. I que si treballem units i coordinats per assolir un objectiu podem aconseguir-ho. Això és plenament vigent i, a més a més, d'actualitat.
Un altre aspecte és que crec que som un poble especialment sensible a la solidaritat. Quan quelcom ens arriba al cor sabem obrir-nos i ser generosos. Si en aquests moments, com a societat, no estem pitjor del que estem és per la força de la nostra solidaritat. Hi ha molta gent a Catalunya que es mobilitza pels altres, ajuda i dóna suport a moltes causes. Hi ha un episodi cap al final que ho exemplifica molt bé: quan és el dia de la inauguració del zoo arriben uns pallassos que s'ofereixen solidàriament per amenitzar la visita. És esperit d'ONG, com si d'uns Pallassos sense fronteres es tractés. I som a l'any 1965.
El zoo d'en Pitus ens trasllada a una altra època. Una època en que la gent feia vida de barri i els nens encara jugaven al carrer. On la gent no viatjava gaire i on una sortida de diumenge en autocar era un gran esdeveniment; però també una època en que la gent es tractava i es coneixia més, i s'ajudava.
Podríem retreure que a la novel·la algunes expressions resulten poc autèntiques en boca d'un nen, però tot això resulta un detall menor davant d'uns personatges que malgrat la seva ingenuïtat resulten versemblants i destaquen per la puresa dels seus sentiments i la força de la seva determinació.
El zoo d'en Pitus és tot un clàssic que exemplifica amb plena vigència la solidaritat i que pot resultar una lectura ben adient per a nens i nenes de Cicle Mitjà de Primària.

La teva llum és la seva esperança

Hi ha frases que són absolutament rodones, un reclam ple de sentiment i de força a favor de la solidaritat que qualsevol personal amb un mínim de sensibilitat subscriuria. És el que fan any rere any la gent de Mans Unides promovent l'adquisició solidària d'aquestes llànties per donar un cop de mà a projectes relacionats amb l'educació dels infants més desafavorits del planeta. Enguany es tracta d'un projecte a Lúreg (Índia) per reconstruir una escola de primària. Altres anys ha estat al Perú o d'altres racons del planeta.
Per als cristians el Nadal és llum, però no per afavorir un consumisme que enfarfegui sinó per a dibuixar un futur d'esperança que ens dignifiqui com a humans.
Benvinguda la solidaritat, un cop més, que treballa altruistament per eradicar la pobresa i la fam del món.

Solidaritat, dos anys després

Escriure un bloc és assumir que potser ningú et llegirà, que el que escriuràs potser no suscitarà cap interès, que pot ser ignorat amb indiferència, que ningú es molestarà a recollir el missatge que potser amb molt d'esforç has volgut fer arribar als altres. 
Les motivacions per a escriure un bloc poden ser moltes, però bàsicament convergeixen en el fet de sentir-te millor amb tu mateix i compartir amb els altres pensaments, emocions, reflexions i tot allò que consideres que els pot agradar o ser d'utilitat.
En el meu cas, reconec que les expectatives inicials eren molt baixes, més properes a una provatura que donés sortida a coses que anava elaborant en diferents àmbits de forma irregular que no pas a una elaboració sistemàtica de continguts d'una temàtica concreta. Però el temps ha anat perfilant les coses, donant consistència i regularitat als continguts, dibuixant certa identitat.
Descobrir un bloc és en gran part fruit de la casualitat o d'una recerca concreta. I la fidelització és quelcom difícil d'aconseguir. Implica molta seducció, molta sintonia. I si no hi ha una coneixença personal, un vincle emocional, una connexió amb el que s'hi troba, és difícil assolir el seguiment regular d'un bloc. 
Per tots aquests motius sempre he sentit certa curiositat per saber què ha portat algú a entrar en aquest bloc, què estava buscant, què hi ha trobat. Majoritàriament s'hi entra quan s'està fent una recerca. I modestament em satisfà veure que ha estat útil en l'àmbit de la docència, que s'han valorat punts de vista sobre un llibre, que potser ha ajudat a fer algun treball. Però el que més m'ha sorprès és veure que hi ha més de mil cent visualitzacions de les dues entrades que fan referència a la solidaritat. És una recerca regular, que es manté pràcticament durant tot l'any, tot i que és més intensa en aquesta època solidària per excel·lència que són les festes nadalenques. 
I hi ha una trentena d'entrades que han tingut més de cent visualitzacions. Són marques modestes, però també el reflex que s'hi han aportat continguts que han estat valorats, que han tingut cert ressò. 
La solidaritat és potser el concepte que mobilitza més energies a la nostra societat. Hi ha molta gent sensibilitzada i motivada per ajudar als altres. Mostrar solidaritat ens fa sentir millor. I potser per això és una paraula estimada, valorada i respectada que mou el millor de cadascú de nosaltres. La solidaritat s'identifica amb la sensibilitat social. Qualsevol bona causa mereix la solidaritat dels altres. Que et diguin insolidari, més enllà de la percepció d'un insult sinònim d'egoista, és una afirmació que et fa sentir allunyat del desig de justícia que està a la base del progrés social, del desig de voler millorar les coses. La solidaritat esdevé, així, un valor suprem, inqüestionable, que identifica una societat progressista. Mostrar-te solidari i afirmar la solidaritat et fa digne de pertànyer en aquesta societat. Aquí rau gran part del seu èxit i també del seu encís.

Som-hi doncs, un any més, amb la Marató de TV3 i amb les moltes iniciatives que persegueixen fer un món  millor i una mica més just. 

Solidaritat, un any després

Avui fa just un any vaig penjar al bloc un escrit titulat Solidaritat. Era el dia de la Marató de TV3 i hi reflectia els meus punts de vista sobre el tema, on destacava l'encert de la televisió pública catalana amb la seva proposta, que enguany ha celebrat la 20a edició. 
El servei d'estadístiques del blogger de Google ofereix tot un seguit de dades sobre les visualitzacions de les entrades i no deixo de sorprendre'm pel fet que aquest escrit hagi tingut més de 400 visites al llarg d'aquest any. Destaca molt per sobre de tots els altres que he fet i no sé explicar-me massa el motiu. No sé si és el títol, ni si els que hi han arribat ho han fet cercant idees o bé només una fotografia. Ni si han trobat el que buscaven, perquè mai s'hi ha posat cap comentari ni tampoc tinc cap certesa sobre si ha estat llegit. Només tinc una dada sobre les visites i res més. I una mica em pica la curiositat, perquè el nombre de visites em sembla important per a la modèstia del bloc. 
Quan fas un escrit més enllà de la ressenya d'un llibre entres en un món d'incertesa. No saps si a part de l'amistat o la coneixença d'algú, o d'algun que altre seguidor aïllat, la cosa anirà gaire més enllà. I tens decepcions. Escrits treballats, que fas amb una certa il·lusió i que passen totalment desapercebuts. Ignorats. 
I d'altres, que potser perquè tenen a veure amb cerques arran d'un treball sobre un llibre o autor, que tenen un munt de visites.
I t'adones que en un món on cada vegada es depèn més d'un cercador té una gran importància el títol de l'entrada, que ha de connectar fàcilment amb el que la gent pot estar buscant. Internet és tot un món que va desenvolupant les seves pròpies lleis.
Dit això, voldria compartir l'alegria per la Marató d'ahir. Un model d'èxit del tot singular. Enorgullir-me d'un país sensible i solidari que sap mobilitzar-se i donar resposta a realitats de les que hem de ser corresponsables. Enorgullir-me també d'un país generós i amb qualitat humana. Malgrat la crisi i la incertesa sobre l'esdevenidor. Per damunt d'elles també.

Ombres sobre la solidaritat

He parlat en d'altres entrades sobre els dubtes que em genera l'actuació i l'eficàcia de les ONGs arreu del món. Estic segur que hi ha un munt de gent altament sensibilitzada per diferents problemàtiques socials que s'hi implica amb generositat i de bon cor. Però també ho veig com una manera de tranquil·litzar consciències i de trobar una sortida laboral en un moment determinat. I, sobretot, tinc seriosos dubtes sobre l'eficàcia d'algunes actuacions. 
Aquests dies ha estat notícia que una sèrie d'ajuntaments de l'àrea metropolitana de Barcelona han retirat les seves subvencions a l'organització Barcelona Acció Solidària. L'excusa pot ser la crisi econòmica i les conseqüents retallades que se'n deriven, però també hi ha dubtes sobre l'eficàcia de l'acció solidària i sobre com es gestionaven les subvencions. 
Primer punt qüestionable: la dependència de la subvenció pública. Costa poc fer-se el progre solidari quan els diners surten de fons públics. 
Segon punt qüestionable: Un 41% del pressupost (segons dades oficials) anava per pagar despeses del viatge, hotels i sous dels cooperants. 
Tercer punt qüestionable: no hi ha una avaluació de l'eficàcia i rendibilitat de l'ajuda. 
A tot s'afegeix la desgràcia que van patir els cooperants l'any passat amb el segrest i tot el que se'n va derivar. 
La solidaritat ha de ser útil i no pot servir per a perpetuar determinades situacions ni per a no canviar res. No pot tenir forma d'almoina tranquil·litzadora de consciències ni pot llegir-se en clau de vacances d'aventura. L'acció solidària ha de tenir presents els costos i la rendibilitat social del que s'hi destina. Sense negar la necessitat de compensar esforços professionals i pagar alguns sous, no convé oblidar el component altruista i filantròpic que hauria de tenir la solidaritat.

Solidaritat, cooperació i eficàcia

Gustau Nerín és un antropòleg que viu a Guinea Equatorial i que acaba de publicar a La Campana un llibre de títol suggeridor i provocador (Blanc bo busca negre pobre) on qüestiona l'eficàcia de la benintencionada voluntat d'ajudar el Tercer Món que posen en pràctica una bona colla d'ONGs.
No he llegit encara el llibre, però llegint la ressenya que en publicava la premsa, m'he sentit atret per una sèrie d'afirmacions que eren properes a les que vaig exposar en el post on parlava sobre la solidaritat. Deia que em provocava incomoditat el baix percentatge de recursos que van a l'ajuda directa i el fet de veure que hi ha gent que viu (de vegades molt bé) a càrrec d'una ONG deixant una mica de banda el component altruista que hauria de definir per damunt de tot el cooperant.
Guerín -sense qüestionar la necessitat de col·laborar amb el Tercer Món- planteja que cal avaluar els projectes de cooperació, i que si no han servit per a que els altres guanyin autosuficiència i tinguin satisfetes les necessitats sobre les quals s'ha volgut ajudar, caldria qüestionar-se els mecanismes d'aquesta cooperació. La cooperació esdevé una enganyifa quan fracassa i no aconsegueix dinamitzar les comunitats que reben l'ajut. De manera gràfica esmenta els hospitals que mai han arribat a ser inaugurats o que queden infrautilitzats per manca de recanvis i recursos, les latrines mai utilitzades, els ordinadors aturats per manca d'electricitat,...
Si es volen imposar determinades coses des de l'òptica occidental sense comptar amb la idiosincràsia i les maneres de fer locals, hi ha molts números per a fracassar.
Més enllà de la generositat i el voluntarisme bonista que impulsen determinades organitzacions, cal trobar les maneres de col·laborar eficaçment amb el subjecte de l'ajuda. Per no generar escepticisme en el qui vol ajudar ni rebaixar l'autoestima del qui és ajudat.
El debat sobre el tema és ben viu i ja comença a rebre sucoses aportacions.

Solidaritat

La solidaritat és un dels valors preeminents de la nostra societat. Qualsevol mancança o situació injusta mereix la solidaritat dels altres. És una paraula bella carregada d'alt valor simbòlic. Ser solidari és estar al costat del necessitat, donar suport a una causa, combatre una mancança o una injustícia. És difícil no estimar una paraula que estimula i treu el millor de nosaltres mateixos. 
El perill, com gairebé sempre, és l'excés, l'abús i la temptació que sovint manifesta el poder polític d'apropiar-se d'aquesta paraula per a servir els seus interessos.
De causes que mereixen la solidaritat dels altres n'hi ha un munt. Personalment, sento predilecció per tot allò que és sinònim de generositat i altruisme amb els altres; i per les causes que tenim més a la vora. No cal anar gaire lluny per a trobar la necessitat de solidaritat. 
Cada vegada em commou més el món de la gent gran. Fer-se gran, acumular limitacions físiques, problemes de salut, viure situacions de solitud i abandó i no trobar una resposta solidària a totes aquestes situacions, és un dels grans drames de la societat moderna. No serem una societat com cal fins que no sapiguem donar una resposta adequada des de la solidaritat, la generositat i l'altruisme a tota aquesta problemàtica.
Televisivament, avui és una data assenyalada en el calendari de les accions solidàries. És la data de la Marató de TV3. Voldria dir que és una de les millors iniciatives en aquest àmbit, amb una gestió modèlica dels recursos que obté i una tasca molt destacable a l'hora de sensibilitzar la ciutadania sobre els problemes de salut que afecten diferents col·lectius socials. 
Sensibilitzar, divulgar i investigar. Està molt bé. Amb el pas dels anys tens la sensació que es fa un bon ús del que aportes solidàriament. Es financen ambiciosos projectes d'investigació que ens prestigien com a societat i país. Fem un salt de qualitat.
Tinc dubtes i remordiments respecte d'altres iniciatives solidàries. Em costa acceptar que en el millor dels casos, en diferents ONGs, s'inverteix com a molt el 30% en ajuda directa. La resta és administració, logística,... És a dir, amb la teva aportació solidària estàs pagant majoritàriament els sous i les despeses d'entitats que es dediquen a fer arribar ajuda solidària. Què vols que et digui? Ho puc entendre en alguns casos, com quan es tracta d'intervenir en determinats desastres naturals, però no com a dinàmica habitual. En tinc dubtes sobre l'eficàcia i trenca la meva idea de que la solidaritat ha de ser, per damunt de tot, un acte voluntari i generós.
Per tot això aprecio la iniciativa de TV3, que sap sumar moltes energies de la societat catalana al servei d'un objectiu lloable i ben plantejat. Felicitats, i esperem que la maleïda crisi no es noti massa.

Certeses

Les circumstàncies de la vida m'han dut a seguir el dia a dia d'una unitat de cures pal·liatives en un hospital públic català. La millora de les condicions de vida, l'alimentació, els avenços de la medicina, l'allargament de l'esperança de vida,... ens regalen uns anys en aquest món que en molt casos van acompanyats de malalties que es fan cròniques i de processos degeneratius que demanden de manera creixent serveis assistencials.
En general, estimem la vida i la volem digna, però no podem triar el final dels nostres dies. Ens el trobem i toca afrontar-lo amb la millor dignitat possible. És tot això el que m'ha fet valorar els serveis d'atenció a la gent gran i a tots aquells que pateixen malalties greus en fases molt avançades. La dignitat de la vida requereix evitar patiments innecessaris, procurar el màxim benestar, trobar la pau voltat o voltada de les persones que estimes i afrontar la fase final de la vida amb l'atenció sòcio-sanitària que cada cas requereix.
Les realitats que es viuen són molt dures i van acompanyades de desenllaços inevitables; amb patiment de familiars que s'enfonsen en el dolor per la pèrdua d'un ésser estimat. I aquí és on caldria destacar la qualitat humana de les persones que hi treballen dia rere dia.
No només tenen cura de servir medicacions i cures, sinó que avant-posen un somriure i unes paraules amables a les atencions mèdiques que pertoquen. Són professionals impregnats d'una alta qualitat humana, que dignifiquen amb el seu quefer diari el nivell de l'atenció mèdica, dotant-la de caliu humà i allunyant-la de la fredor d'un tractament mèdic o de la simple farmacologia. Fan tot això i són capaces d'acollir el plor desconsolat del qui s'enfonsa. És la seva feina, sí, però aporten el plus d'humanitat que les situacions requereixen i es guanyen la gratitud dels qui passen per aquest servei.
Crec que la bona medicina ha d'anar més enllà dels tractaments punters; ha de saber escoltar els malalts, tenir presents les seves emocions i les seves angoixes, acollir la persona que hi ha darrera la malaltia i també els seus familiars.
Hi ha tota una realitat mig amagada de gent gran, malalta, acompanyada sovint d'històries de solitud. És una certesa. Però també ho és que hi ha gent treballant-hi per dignificar aquestes necessitats assistencials, sense oblidar els voluntaris que altruistament donen el seu temps i el seu esforç als més necessitats, en un acte de solidaritat que mereix el més grans dels elogis. Certeses.

LIJ - La poma vermella

Feridun Oral

La poma vermella

Barcelona: Editorial Joventut, 2009

ISBN: 978-84-261-3756-2

La poma vermella ens presenta en una acurada edició una simpàtica història d'amistat i solidaritat protagonitzada per un conill que, en un gèlid dia d'hivern, surt a buscar menjar. Troba una solitària poma dalt d'una pomera i com que no pot arribar-hi cerca l'ajuda de diferents animals que troba per allà a la vora.

L'àlbum ens mostra com, sumant esforços, podem assolir objectius; que és important ajudar-se, saber col·laborar i compartir.

Cal destacar també les il·lustracions, bellíssimes, expressives, d'un cromatisme molt equilibrat i atractiu, que narren i enriqueixen la història i la fan accessible i recomanable per a primers lectors a partir de 4-5 anys.