Com a societat patim un doble problema: tenir por del silenci, perquè l'associem a la solitud i l'aïllament; i haver perdut els referents -potser per prejudicis- del que és sagrat i inviolable. Ens ha semblat socialment progressista i democratitzador que res estigués per sobre de l'individu. I crec que ho estem pagant.
Personalment, sento necessitat del silenci. Em permet retrobar-me, reflexionar, relaxar-me, escoltar aquells sons de pocs decibels que fan la vida més plaent. Després d'haver gaudit del silenci sento renovada la meva capacitat d'escoltar.
Hi ha llocs, com ara un pavelló d'esports, on podem trobar un ambient volgudament sorollós i eixordador per a intimidar l'equip rival. Quan hi vaig ja sé el que em trobaré (en aquest cas pot més la meva afecció al bàsquet), però això no treu que visqui el soroll com una agressió i acabi amb el cap com un timbal. Però hi ha coses que em semblen totalment inacceptables i que cada cop són més freqüents: regalar els actors d'una obra de teatre amb un autèntic concert d'estossecs tot just iniciada la representació, i a més a més amb efecte contagi. Puc entendre i acceptar que a algú se li pugui escapar un estossec puntual, però més aviat percebo una volguda manca de contenció totalment irrespectuosa amb l'espectacle i la resta de públic. Una altra perla dels concerts i de les representacions teatrals és el caramel embolicat en paper de cel·lofana, que l'espectador/a desembolica amb tota la parsimònia quan ja comença a imperar el silenci a la sala. I el cim de l'incivisme ja és quan a més a més de no haver desconnectat el mòbil tens la santa barra de deixar-lo sonar sense el silenciador i atendre la trucada com si fossis al mig del carrer. Lògicament, són comportaments minoritaris, només faltaria. Però encara que siguem 800 en una sala n'hi ha prou amb uns pocs per aigualir la festa a la resta. Al costat d'això gairebé em sembla un tema menor els petits espetecs del ventall de la senyora del costat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada