dissabte, 14 d’agost del 2010

Il·lusions

Sempre he pensat que la vitalitat d'una societat es mesura per la seva capacitat de canalitzar energies en projectes que enriqueixin el teixit social, per a generar sinèrgies que millorin l'autoestima i il·lusionin la vida col·lectiva. 
Manresa té molts exemples d'això que us vull dir. El Bàsquet Manresa, que s'ha presentat aquesta setmana, és un exemple de lluita titànica per ser present any rere any entre les millors formacions del bàsquet estatal, fent equilibris amb un pressupost ajustadíssim -de nou el més baix de tota l'ACB- i lluitant contra les cròniques dificultats econòmiques; però fent una bona feina en la promoció de l'esport i, sobretot, mobilitzant les il·lusions i l'empenta d'un munt de gent. 
El Kursaal ha estat un altre bon exemple. La lluita per recuperar el teatre va ser exemplar i ara la gestió per a oferir una oferta d'espectacles de qualitat i per a tots els públics també omple molta gent de satisfacció. 
Només esmento aquests dos exemples, però hi ha un munt de gent que des de les més variades entitats manté aquesta vitalitat i ennobleix la vida ciutadana. Seria injust no recordar-ho i reconèixer-ho.
Quan amb la crisi la moral col·lectiva sembla una mica tocada és bo comprovar que la societat manté el tremp, que segueix mobilitzant-se i mirant endavant. En plena moda de lipdubs la gent del Kursaal també n'ha fet un. No és el millor lipdub, però és una mostra més que es manté la il·lusió, treballant per a oferir una nova temporada d'espectacles, sumant les energies de tots els que han volgut participar-hi. 
Endavant! 
I gaudiu amb aquesta estimulant rumba d'en CesK Freixas.

diumenge, 8 d’agost del 2010

Sentir-se millor, ésser millors

Habitualment ressenyo llibres i parlo de qüestions literàries, però avui voldria emprar les paraules per a parlar de la pràctica esportiva. Fa uns dies ha acabat el Campionat d’Europa d’Atletisme, un campionat impecablement organitzat que ha resultat apassionant i que ha proporcionat algunes sorpreses quant a resultats esportius. De l’atletisme m’agrada la seva estètica, però també que ho confia tot a l’esforç individual dels atletes. És un esport dur i sacrificat com pocs, que requereix molt d’esforç, entrenament, actitud mental i perfeccionament tècnic; sense que això garanteixi resultats. Cal haver treballat molt, arribar al punt òptim de forma i estar encertat en el moment oportú. De vegades pot resultar molt ingrat perquè no permet veure reflectit tot el treball que s’ha dut a terme. Però aquesta és una de les seves grandeses.
Arran d’aquesta competició reflexionava en aquests dies ociosos sobre la importància de l'esport en la formació de les persones, sobre tot allò que aporta.
I avui voldria parlar d’aquesta gran majoria de persones anònimes que fan esport pel plaer de practicar-lo, de trobar-se amb amics, d'entrenar-se i millorar, de viure l'esport senzillament com una forma de sentir-se millor i progressar i superar-se mitjançant la seva pràctica.
D'esports cada cop n'hi ha més, d'individuals i col·lectius. Tots tenen la seva importància, i no són millors els uns que els altres. A la base de tots ells potser s'hi troba l'atletisme, que engloba activitats tan bàsiques com córrer, llançar i saltar, que formen part de gairebé tota la resta. Però tots ells aporten històries de treball, disciplina, rigor, esforç, afany de superació i respecte per unes regles.
Com a espectador he gaudit molt de la plasticitat dels moments que culminen un esforç, de la seva espectacularitat. Resulta un espectacle encisador ple d’imatges bellíssimes que podem admirar en qualsevol competició i que reflecteixen totes aquestes històries que hi ha al darrere.
Saber guanyar i perdre, acceptar les pròpies limitacions, respectar els rivals i les regles del joc, valorar els èxits aliens,... Són elements cabdals en la formació de les persones que ajudaran a desenvolupar-se adequadament en l'entorn social. Saber competir, donar el millor d'un mateix en un determinat moment, aguantar la pressió,....
No hi ha activitat pedagògica que pugui proporcionar tant.
No és afavorir la competitivitat, és ajudar a desenvolupar-se com a persones.
La pràctica de l'esport ho afavoreix.

No totes les societats el valoren per igual (la societat hindú, per exemple, viu tranquil·lament d'esquena a la pràctica esportiva, i no la valora com ho fem a Occident), però és clar que fa millors les persones.
La pràctica de l'esport impulsa molts valors, però n'hem de ser conscients i els hem de saber transmetre. I aquí tenen una responsabilitat els pares i la tenim els educadors, perquè ens hi juguem molt.
He sentit sovint lamentacions de pares, queixosos pel que s'arriba a sentir en un camp de futbol o d’altres on els qui juguen són nens. El menyspreu al rival, l'insult, guanyar a qualsevol preu. Alerta!
L'esport ens ha de fer millors com a persones, però no ha de reproduir els instints més baixos i foscos. Ha de saber treure el millor de cadascun de nosaltres i no embrutar amb la immundícia que alguns amaguen.
Hi ha grans esportistes de fama planetària i uns esports que  dominen en els mitjans de comunicació, amb magnífics exemples per a la societat, però també hi ha un món de l'esport que hem de reivindicar i que no és aquest món banalitzat i carregat de tòpics de protagonistes famosos i milionaris, que veiem habitualment als mitjans. Hem de reivindicar el món dels que fan esport pel plaer de fer-lo i esdevenir millors persones, per l'única recompensa de trobar-se millor amb si mateixos.



divendres, 6 d’agost del 2010

LIJ - Disfresses

Josep Ma Sala-Valldaura; Carme Julià (il·lustradora)
Disfresses
71 pp.
Barcelona: La Galera, 2002
Col·lecció Grumets (sèrie verda), 114
ISBN: 84-246-9514-3

Disfresses és un poemari on la realitat se'ns “disfressa” amb l'ajut inestimable de les paraules i pren forma de conjur, endevinalla, consell, tirallonga, embarbussament,... mostrant-nos que la poesia és un joc entremaliat amb les paraules, divertit, però que també demana una lectura intel·ligent per part del lector. Lectura trepidant, rítmica, llaminera.
Un llibre per a gaudir de la poesia i descobrir-la en els seus elements més plaents. Un petit clàssic que hauria de formar part dels llibres de poesia d'una biblioteca escolar. A partir de 9-10 anys.


dimecres, 4 d’agost del 2010

LIJ - El sentit de la vida

Oscar Brenifier; Jacques Després (il·lustrador)
El sentit de la vida
Barcelona: Cruïlla, 2010
ISBN: 978-84-661-2389-1



Recordo que fa un temps vaig comentar en aquest mateix blog un llibre d'aquests mateixos autors, El llibre dels grans contraris filosòfics, que em va sorprendre gratament pel seu plantejament innovador i agosarat. Es tractava de fer arribar al gran públic els temes i les preguntes que es planteja la filosofia per tal d'estimular en el lector una reflexió, una valoració i un posicionament al respecte. La filosofia ha d'afavorir que la gent es faci les grans preguntes relatives a la seva existència i ha de donar eines per a trobar les respostes. Com es diu a la contracoberta del llibre “No hi ha una resposta única per a les grans qüestions de la vida. No hi ha una manera única de pensar. Cadascú ha de descobrir, comparar, reflexionar,... i arribar a les seves pròpies conclusions”. És això mateix, un llibre plantejat per a generar reflexions i trobar respostes.
En aquest cas el tema és El sentit de la vida, amb qüestions que resulten molt properes i fàcils de respondre (Hem de posseir moltes coses o només les necessàries? Hem de fer moltes coses i estar molt ocupats? Hem d'acceptar la vida amb tot el que hi trobarem de dolorós? Hem de treballar i tenir una feina? Hem de ser feliços i estar satisfets del que fem?,... ). Són preguntes que tothom s'ha fet en algun moment i preguntes per a les que tothom té alguna resposta, resposta que difícilment serà de blanc o negre, sinó que sovint estarà matisada en un cert terme mig.
Un llibre de coneixements sobre filosofia per al gran públic, innovadora i originalment il·lustrat, que també pot ser llegit i valorat (preferiblement amb l'acompanyament d'un adult) per nens i nenes a partir de 9-10 anys.


dimarts, 3 d’agost del 2010

LIJ - Sigues valent, Bru!

Anna Gasol i Teresa Blanch; Rocío Martínez (il·lustradora)
Sigues valent, Bru!
Barcelona: Hermes Editora General, S.A.U. - Castellnou Edicions, 2009
Col·lecció Peix volador, 5
ISBN: 978-84-8962-565-5

Sigues valent, Bru! és una divertida història que inicialment sembla plantejar una estimulant reflexió sobre les tensions entre el que som i les expectatives que els altres tenen dipositades en nosaltres, tot apuntant cap a l'acceptació d'un mateix.
En Bru és un llop (resulta molt divertida la irònica referència inicial als seus avantpassats, que són els que protagonitzen els contes que tots coneixem: Les set cabretes, la Caputxeta vermella i Els tres porquets) al qui per llinatge li pertoca ser ferotge. Malgrat els esforços de la família (tota una concessió a la correcció política la presentació d'una família formada pel Bru, la mare i la germana; en un intent de mostrar com està canviant el model de família tradicional), en Bru no se'n surt a l'hora de mostrar-se ferotge i espantar als altres animals. El final de la història trenca les expectatives que ens havíem anat creant sobre el problema d'en Bru i afebleix una lectura crítica de la problemàtica que planteja.
Les il·lustracions, molt expressives, són plenes de petits detalls que enriqueixen amb tocs d'humor la història que s'està narrant (per exemple, els cereals que es pren en Bru tenen forma de xaiets de xocolata).
El conjunt, però, resulta força recomanable, malgrat un final que personalment no està en la línia del que jo esperava; i resulta molt adequat per a nens i nenes a partir de 7 anys.