dimecres, 30 de març del 2011

Versos que m'arriben a l'ànima - II



Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,

.......

Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habitem en elles,

......

Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.

......

Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva
perquè triomfem en elles.

......






                                                      

dissabte, 26 de març del 2011

Ètica i polítics

Eider Gardiazabal, una de les enxampades
Des de fa temps la classe política arrossega un problema de desprestigi i manca de credibilitat. Molta gent els identifica com a part del problema que patim en aquests moments com a societat. I determinades informacions no ajuden precisament a potenciar la política com l'activitat noble que hauria de ser, amb un alt component altruista i guiada per la moralitat i l'ètica. Potser és pecar d'ingenuïtat, però l'activitat dels polítics hauria de ser exemplificant en la gestió i la defensa del bé comú.
Aquest comentari ve a tomb de l'actuació de l'eurodiputada britànica Nikki Sinclaire, que s'ha dedicat a enxampar els seus col·legues en la pràctica de la picaresca per al cobrament de dietes.
Els eurodiputats ja tenen una merescuda fama (amb totes les dignes excepcions que mereixin destacar-se) de treballar poc i guanyar molt; però si a tot això afegim irregularitats i picaresques vàries, el seu prestigi pot quedar reduït al nivell de la sola de la sabata.
Segons la informació els eurodiputats tenen un sou net de 6.200€ al mes. El Parlament Europeu obre 134 dies l'any, per cadascun dels quals es cobren unes dietes de 304€/dia, que fan un total de 40.736€ més al cap de l'any. Els bitllets d'avió (de classe business) i els viatges se'ls abonen a banda. A més a més  tenen assignats 4.300€ al mes per a despeses d'oficina i 17.000 més per a pagar els seus assistents. Per si tot això fos poc els divendres, dia en que tot és pràcticament tancat perquè no hi ha activitat, els eurodiputats enxampats per Sinclaire passen per l'Eurocambra per fitxar i cobrar les dietes corresponents i al cap de poca estona són a l'aeroport per a tornar als seus països d'origen. S'esmenta el cas de la diputada socialista basca Eider Gardiazabal, que fitxa a les 9.56 a l'Eurocambra i a les 10.20 ja és a l'aeroport de Brusel·les esperant el seu vol.
Fitxant els 37 divendres que hi ha una mínima activitat s'embutxaquen 11.248€ més a l'any. 
Sovint, en els telenotícies ens hem d'empassar imatges de sessions parlamentàries amb quatre gats i un munt d'escons buits, però el pitjor de tot plegat és que aquestes pràctiques no són il·legals, només picaresques. I s'afegeixen a d'altres més esteses, com viatjar en classe turista i quedar-te la diferència en l'import del bitllet d'avió; o contractar familiars per a quedar-se amb els 17.000 mensuals per a assistents i administratius, o d'altres coses per l'estil.
Després es queixaran de l'euroescepticisme (sector amb el que es podria identificar Nikki Sinclaire) de la gent i demanaran que els anem a votar. 
Algunes coses haurien de canviar, i molt, perquè a mi se'm treuen les ganes.

divendres, 25 de març del 2011

Per a ells, tema resolt

L'altre dia el Congrés dels Diputats debatia sobre la modificació del reglament de la cambra per a que es normalitzés l'ús de les diferents llengües al Congrés en el mateix sentit que s'ha fet al Senat, i l'hàbil José Bono va permetre -entre la xiuladissa i la cridòria que venia dels bancs del PP- que els diputats que defensaven la proposta (de Galícia, el País Basc i Catalunya) utilitzessin la seva llengua. Al final va fer un discurs alliçonador apel·lant a la intel·ligència i el sentit comú on els va fer veure que calia complir la llei ("fins que no es canviï  la llei, l'única llengua oficial de tot l'Estat és el castellà") encara que no agradi (comparant el que es debatia amb la llei del tabac) i en certa manera va justificar la reacció pepera perquè no entenien el que s'estava dient.
Ni ho entenen, ni ho volen entendre, ni pensen fer res per a defensar canvis en una llei que els afavoreix, ni en queda res (si és que alguna vegada hi ha hagut alguna cosa) d'aquell esperit de l'Espanya federal que alguns diuen defensar. És esgotador i frustrant intentar canviar una cosa que no vol ser canviada. 
Al final, com no podia ser d'altra manera, PP i PSOE es van posar fàcilment d'acord i van votar en contra (inclosos els vint-i-cinc diputats del PSC que van sortir escollits amb aquell eslògan de "Si guanya Zapatero guanya Catalunya") de la proposta que es debatia.
Per a ells, tema resolt.

dijous, 24 de març del 2011

Solidaritat, cooperació i eficàcia

Gustau Nerín és un antropòleg que viu a Guinea Equatorial i que acaba de publicar a La Campana un llibre de títol suggeridor i provocador (Blanc bo busca negre pobre) on qüestiona l'eficàcia de la benintencionada voluntat d'ajudar el Tercer Món que posen en pràctica una bona colla d'ONGs.
No he llegit encara el llibre, però llegint la ressenya que en publicava la premsa, m'he sentit atret per una sèrie d'afirmacions que eren properes a les que vaig exposar en el post on parlava sobre la solidaritat. Deia que em provocava incomoditat el baix percentatge de recursos que van a l'ajuda directa i el fet de veure que hi ha gent que viu (de vegades molt bé) a càrrec d'una ONG deixant una mica de banda el component altruista que hauria de definir per damunt de tot el cooperant.
Guerín -sense qüestionar la necessitat de col·laborar amb el Tercer Món- planteja que cal avaluar els projectes de cooperació, i que si no han servit per a que els altres guanyin autosuficiència i tinguin satisfetes les necessitats sobre les quals s'ha volgut ajudar, caldria qüestionar-se els mecanismes d'aquesta cooperació. La cooperació esdevé una enganyifa quan fracassa i no aconsegueix dinamitzar les comunitats que reben l'ajut. De manera gràfica esmenta els hospitals que mai han arribat a ser inaugurats o que queden infrautilitzats per manca de recanvis i recursos, les latrines mai utilitzades, els ordinadors aturats per manca d'electricitat,...
Si es volen imposar determinades coses des de l'òptica occidental sense comptar amb la idiosincràsia i les maneres de fer locals, hi ha molts números per a fracassar.
Més enllà de la generositat i el voluntarisme bonista que impulsen determinades organitzacions, cal trobar les maneres de col·laborar eficaçment amb el subjecte de l'ajuda. Per no generar escepticisme en el qui vol ajudar ni rebaixar l'autoestima del qui és ajudat.
El debat sobre el tema és ben viu i ja comença a rebre sucoses aportacions.

dilluns, 21 de març del 2011

La responsabilitat social

De les moltes notícies que ens arriben aquests dies del Japó n'hi ha una que m'ha cridat especialment l'atenció. Resulta que per anar a col·laborar en les tasques de refrigeració dels reactors de la central de Fukushima -tasques d'altíssim perill radioactiu- s'han ofert com a voluntaris persones de 60 anys i més. Persones que donada la seva edat menystenen els riscos que representen per a la seva salut i valoren el fet de poder fer quelcom per a salvar la resta i les generacions futures. És una actitud que alguns poden qualificar de suïcida però que denota una alta responsabilitat social amb el seu país, la seva gent i el seu esdevenidor com a col·lectiu; un grau de compromís i sacrifici que avant-posa l'interès col·lectiu a l'individual. 
Hi veig connexions amb el comportament dels aviadors kamikazes japonesos durant la Segona Guerra Mundial. Segurament és un comportament que té arrels culturals, però no deixa de ser impactant que malgrat l'aferrament i l'estima que té tot ésser humà cap a la vida hi hagi situacions on els membres d'una societat prioritzin l'interès col·lectiu davant  el que representa la vida de cada ésser humà.
No sé si en un país tan allunyat en tots els sentits del Japó com el nostre sortiria de la gent una actitud semblant a la seva en aquesta situació. Del que no tinc dubtes és de que l'ésser humà és generós i altruista, ni que sigui per a sentir-se millor amb si mateix.

dissabte, 19 de març del 2011

Maduresa

El suplement Presència publicava aquest diumenge passat en el seu número 2037 una interessantíssima entrevista amb en Raimon, que acaba de publicar un nou disc, Rellotge d'emocions, on reflexiona sobre el pas del temps. 
De les moltes coses que diu m'ha cridat l'atenció una d'elles i és la que fa referència al punt de maduresa que et permet expressar allò que has viscut. Deia a l'entrevista que quan ets jove vius moltes sensacions interessants, però et costa trobar la manera d'expressar-les bé; però que a partir de la quarantena pots viure experiències intenses i a la vegada tens el grau de maduresa que et permet expressar-les millor.
Jo, que ja he passat per la quarantena i he entrat a la cinquantena, no puc més que subscriure plenament les seves declaracions. Hi ha un moment a la vida, sense saber massa per què, en que tot aquest pòsit que t'han deixat les experiències que has viscut troben més fàcilment la manera de ser expressades. Esdevé més fàcil trobar les paraules i la manera de posar-les. No és la inspiració, és l'experiència i la maduresa que assoleixes. En certa manera funcionem com els bons vins, que milloren amb el pas dels anys. Potser la carcassa comença a deteriorar-se, però el que viu en el seu fons està en el seu millor moment.
Voldria reproduir tot seguit un paràgraf de l'entrevista que és tot un compendi de saviesa: "En l'art, la dificultat acostuma a venir de l'expressió, no de l'experiència. D'experiències, tothom més o menys en té. El que és més complicat és saber trobar la manera de convertir-les en art. I és a través de l'art que moltes vegades som conscients de l'existència d'aquestes experiències."
És això. No cal afegir res més. Una de les funcions de la literatura és la de sublimar l'experiència de la vida amb l'art de saber triar i posar paraules.
Sento una gran admiració per la trajectòria d'en Raimon, feta de coherència, fidelitat i coratge; resulta admirable haver complert 70 anys, tenir coses a dir i transmetre aquesta magnífica combinació de vitalitat i saviesa. Un exemple més d'esplèndida maduresa.
Voldria acomiadar-me avui amb una de les seves cançons que més m'agraden:


dijous, 17 de març del 2011

Versos que m'arriben a l'ànima - I



"Uns quants records és tot el que ara em queda
per explicar-me a mi mateix
que és en l'amor on m'he deixat la vida."

                                       (Joan Margarit)

dimarts, 15 de març del 2011

La correcció política

El pensament políticament correcte és un dels fills del fals progressisme que ha dominat les nostres vides i la nostra visió de la realitat aquests darrers anys. Ningú vol ser titllat de reaccionari i tothom vol aparèixer a ulls de la resta com a persona d'elevats ideals orientats al progrés social. I així hem anat veient com la correcció política -construïda des de la demagògia, el dogmatisme i també amb una bona dosi de puritanisme- es feia un lloc entre nosaltres.
Deia que obeeix a un fals progressisme perquè està construït sobre la hipocresia. I per a mi la hipocresia és profundament reaccionària. Traeix el pensament i manifesta allò que no es pensa però que és el que està ben vist socialment. 
El llenguatge ha d'estar al servei del pensament i l'ha de poder expressar amb llibertat. Encotillar-lo és empobrir-lo i allunyar-lo de la seva funció bàsica.
No negaré que la correcció política ha ajudat a afavorir el respecte cap a les diferents realitats culturals i socials, a mirar-les amb uns altres ulls i a valorar-les allunyant-se dels prejudicis. I això és bo. Però també ha limitat l'expressió lliure del pensament i la crítica de polítiques que no han estat prou encertades.
Ara que ens trobem al bell mig d'una època de vaques magres i crisi de valors comencen a destapar-se determinats posicionaments. Destacats dirigents polítics proclamen el fracàs del multiculturalisme, la gent es manifesta molt menys tolerant del que tothom es pensava i estudis sociològics detecten, per exemple, que més de la meitat no llogaria un pis a un immigrant o que més del 40% intentaria evitar portar els seus fills a una escola on hi hagi molts immigrants.
Tot plegat fa pensar. I faria bé la classe política de no tractar-nos de rucs i revisar el tractament de certes qüestions abans que els populismes i els plantejaments simplistes ens donin algun disgust.

dissabte, 12 de març del 2011

Vida, mort, record

Poques circumstàncies personals com la mort d'un ésser estimat acumulen major quantitat de tòpics al seu voltant. "Llei de vida", "tot arriba", "ningú se n'escapa", "vés, què hi farem!", "és el que hi ha",....
Són afirmacions i frases fetes que reflecteixen l'experiència de la vida que compartim. Malgrat el dolor que comporta tota pèrdua sempre he volgut viure la mort com un fet natural que forma part de la vida mateixa. Com una experiència que ens enriqueix humanament i ens fa comprendre millor la vida i les seves lleis, estimar i valorar més la vida de la que gaudim.
És sa emocionalment sentir-te trist per l'absència d'aquella persona que has conegut i estimat, però ara comença un temps per a encabir els records i les emocions que hem compartit i acumulat al llarg del camí recorregut. És el que ens queda, el record i el goig d'haver-ne format part.

dimecres, 2 de març del 2011

El jardí dels hostes

Pilar Duocastella
El jardí dels hostes
Berga: Edicions de l'Albí, 2004
L'Albí/Narrativa, 15

ISBN: 84-86631-86-6

Avui m'agradaria comentar una autora local i un paisatge proper com el que ens presenta aquest títol. Hi ha persones com la Pilar Duocastella que, tot i no formar part dels grans circuits comercials ni dedicar-se professionalment a la literatura, tenen qualitat, escriuen bé i tenen coses interessants a dir.
El jardí dels hostes ens presenta la història de Cal Llumà, un mas centenari al voltant del qual gira tot el relat i per on es mouen una sèrie de personatges d'una gran riquesa humana. Uns personatges endurits per les circumstàncies que han hagut de viure i contra les que han hagut de lluitar, fets de tossuderia i d'orgull, obsedits per tirar endavant, però també amb febleses que els fan humans. Crec que si hi ha una raó per recomanar la lectura d'aquest llibre (i n'hi ha més d'una) i és per a descobrir la riquesa de matisos de personatges com la Joana, l'Isidre i l'Aineta. Uns personatges que traspuen en tot moment la sensibilitat i profunda humanitat que impregna tot el relat.
A la novel·la reconeixerem escenaris propers que la fan més entranyable per a tots els que ens movem per aquests indrets, però per damunt de tot es tracta d'una obra d'interès humà i literari que val la pena descobrir.