dilluns, 28 de febrer del 2011

Enginys intel·ligents governats per l'estupidesa

Visitar diàriament un hospital des de fa gairebé mig any m'ha convertit -per pura necessitat fisiològica en determinats moments del dia- en un usuari esporàdic dels lavabos d'aquesta institució sanitària. Quan hi entres perceps ràpidament una reforma recent i una aposta per la modernitat i la sostenibilitat. Que es noti que s'aposta pel disseny i l'estalvi d'energia amb la incorporació de tecnologia intel·ligent! La primera sorpresa et ve quan en plena micció -en un indret sense llum natural- quedes a les fosques i t'envaeix el desconcert. S'ha espatllat el llum? Erraré la punteria en plena acció? Podré obrir la porta si no m'hi veig? Quan comences a bellugar-te nerviós pel lloc torna a veure's la llum. Aaah! Descobreixes que l'aposta tecnològica porta incorporats sensors de moviment que tallen el llum al cap d'aproximadament 15 segons. No em considero una persona lenta, però féu la prova i digueu-me si entrar en un lavabo, passar el baldó i dur a terme els actes bàsics d'higiene personal és cosa de més o menys 15 segons. Total, que en plena feina et veus obligat a fer petits moviments per a que el sensor es torni a posar en funcionament. Divertit, oi?
I pregunto: És realment útil? Quant ha costat? Suposa algun estalvi d'energia? Quina vida tenen les bombetes amb aquest engegar-se i apagar-se constantment? Qui ho ha dissenyat també s'ho ha instal·lat al lavabo de casa seva? S'ha calculat el que costa mantenir encesa una bombeta de baix consum (de 18W, per exemple, que fa una llum més que suficient) durant tot un dia? Ho acabo de fer ara mateix: 0,43KW, que al cost actual suposa una despesa d'aproximadament 0,05€/dia. Al cap de l'any no arribaria als 20€ (suposant que estigués engegada les 24 hores del dia -cosa del tot innecessària perquè l'accés queda tancat a partir de certa hora-). Més IVA, és clar.
Cal aplicar el rigor i el sentit comú als petits detalls. Si no ho fem caurem en el ridícul i la més tronada demagògia pseudoecoverda. I és que un enginyi intel·ligent mal programat acaba sent ineficaç i estúpid.
Com? Que on és aquest indret tan original i divertit? Sí, al carrer Remei de Dalt, 1; entrant a mà dreta. De res.

dissabte, 26 de febrer del 2011

Llàgrimes





Després d'escriure el poema m'ha vingut al cap aquesta extraordinària cançó de l'Eric Clapton, aquí versionada per la meravellosa veu de l'Ainhoa Arteta.

dissabte, 19 de febrer del 2011

Invictus

Sento una consolidada admiració per l'obra que ens està deixant Clint Eastwood pel·lícula rere pel·lícula. Després d'una trajectòria més aviat discreta al llarg de la dècada dels 60 i dels 70 és ara, en plena maduresa, quan ha pogut donar forma als seus projectes més personals. I quan d'altres estan prop de la jubilació i sense gaire cosa a dir, ens ha regalat un reguitzell d'obres mestres de les que deixen petjada. Guardo un gran record de títols com Bird, Sense perdó, Els ponts de Madison, Poder absolut, Mystic River, Million Dolar Baby, Banderes dels nostres pares i Cartes des d'Iwo Jima (indestriables una de l'altra), L'intercanvi, Gran Torino, Invictus,.... I tots ells són projectes que ha signat entre gairebé els seixanta i els vuitanta anys d'edat.
Des de la sobrietat i el classicisme del seu estil; encapçalant aquests projectes com a actor, director, productor o fins i tot compositor de la banda sonora; és capaç de sorprendre'ns, emocionar-nos i fer-nos pensar amb cada nova proposta.
Avui voldria parlar d'Invictus, que em vaig perdre en el moment de la seva estrena i que ara he pogut recuperar. Està basada en fets reals, en episodis de la vida de Nelson Mandela quan va ser escollit president de Sud-Àfrica. És una pel·lícula que ens parla del poder de l'esport. Del paper que pot jugar per a superar prejudicis, millorar la cohesió social i reforçar la identitat nacional. Compta amb escenes memorables, com ara la del poema Invictus de William Ernest Henley, recreat en una emotiva escena des de la cel·la on va estar engarjolat en Mandela:


"Més enllà de la nit que m’envolta
negra como l’abisme insondable,
jo agraeixo al Déu que sigui
per la meva ànima invicta.

Atrapat en aquest circumstancial lloc

jo mai m’he lamentat ni he plorat

Davant les punyalades que m’ha donat l’atzar,
el meu cap sagna , però no m’he prostrat.


Món enllà d’aquest lloc de fúria i llàgrimes
m’acorralen amb terror les ombres.
Però tants anys d’amenaces
em troben sense cap temor.


Ja no importa quin va ser el meu camí,
quantes culpes he acumulat.
Sóc l’amo del meu destí
sóc el capità de la meva ànima
."






Resulta obvi recordar que per a poder gaudir del que ens mostra la pel·lícula cal ser una nació sobirana i exercir aquesta sobirania. És frustrant jugar a ser un estat amb el tema de les seleccions nacionals sense ser-ho. I també val la pena remarcar una vegada més la importància de la cohesió social. Només tindran futur aquelles societats que sàpiguen sumar i unir al voltant d'objectius i símbols comuns. 
Sento una sana enveja de Clint Eastwood. M'agradaria poder envellir com ell i seguir donant fins al final mostres d'una esplèndida maduresa.
Felicitats, Clint!



diumenge, 13 de febrer del 2011

Paraules d'amor senzilles i tendres

El passat divendres el diari La Vanguardia publicava una impactant informació a la secció d'Internacional sobre la sortida de Tunísia de l'enderrocat president Ben Ali. Ens mostrava allò que s'anomena l'altra cara de la notícia, allò que ens fa conèixer la vesant humana dels seus protagonistes, la que va més enllà de la imatge pública. Relatava el que la seva dona li va etzibar en el moment de pujar a l'avió. Ben Ali, a l'igual que d'altres dirigents populistes, pertany al grup dels que tracten amb paternalisme els seus pobles però són incapaços de desenvolupar la democràcia i acaben desbordats per la corrupció i la impunitat que creix al seu voltant. També com d'altres, no volia marxar del seu país. Segons la informació, va anar mig enganyat a l'aeroport i, nerviós, es resistia a abandonar-lo tot dient: "Deixeu-me, no vull anar, vull morir aquí, al meu país!". Va ser llavors quan el cap de la seva policia política el va forçar a pujar a l'avió amb males paraules i quan la seva dona ho reblar tot afegint-hi: "Puja, imbècil! Tota la meva vida hauré d'aguantar les teves collonades"! Enmig d'aquesta tensió va acabar pujant a l'avió i fugint del país. 
La imatge pública d'un home en altre temps totpoderós contrastava amb la imatge humana d'un calçasses humiliat pel tracte que rebia de la seva dona, que fugia del seu país amb la cua entre cames. 
Són aquestes les informacions que et fan estimar el periodisme, les que enriqueixen els freds titulars que provenen sovint dels teletips de les agències.
Segons altres informacions, la Leila Trebelsi, donant noves mostres del seu talent, va tenir temps de passar pel Banc Central del país i enretirar una tona i mitja d'or, ja que ara tot sembla indicar que haurà de fer front a tot un seguit de noves i no previstes despeses. Tot un personatge.
Esperem que el poble tunisià sàpigui obrir-se a un nou futur de forma dialogada i pacífica.

dimecres, 9 de febrer del 2011

Paraigua contra....



Sí, i.....
           ...contra la banalitat,
           ...l'alineació, 
           ...l'estupidesa,
           ...la indiferència,
           ...la solitud,
           ...la incoherència,
           ...el materialisme,
           ...la insubstancialitat,
           ...l'empobriment,
           ...la lletjor,
           ...








      

dissabte, 5 de febrer del 2011

Ensenyament versus Educació

El canvi de govern a la Generalitat de Catalunya ha comportat canvis de nom a les conselleries. Una vegada més, les paraules són motiu de confrontació i amaguen concepcions ideològiques diverses. Com a docent lamento que no siguem capaços de consensuar el nom de la Conselleria que ha de gestionar els assumptes referents a la formació de les persones. Tot és pujar al govern i canviar noms per marcar perfil ideològic. Crec que per a no incrementar encara més el desconcert existent caldria donar la màxima estabilitat a  certes coses, començant pel nom de la Conselleria. Cert que els noms no fan les polítiques, ni condicionen el tarannà dels qui prenen les decisions; però poden reforçar la imatge de seriositat que aquests temes de gruix i vertebradors d'un país reclamen.
Com a mestre m'han format metodològicament amb recursos didàctics per a ensenyar determinades coses als alumnes. És el meu repte professional aconseguir que aprenguin a llegir, escriure i calcular, entre d'altres coses. Però aquest objectiu no queda al marge de transmetre uns valors que afavoreixin el seu desenvolupament com a persones i ciutadans d'aquest país. És a dir, ensenyo però també educo. Quan ensenyo normes bàsiques de respecte i relació, quan sensibilitzo sobre la problemàtica del medi ambient i dono exemple sobre la separació de deixalles; quan valoro la diversitat cultural i les aportacions de tothom; no només estic ensenyant, estic educant en un cert sentit.
L'ensenyament no pot viure al marge d'un projecte educatiu vertebrador i potenciador de determinats valors, que respongui als valors preeminents de la societat.
Afirmar això, però, no treu la meva convicció que el principal agent educatiu d'un infant és la seva família. Sovint penso en les decisions que he pres com a pare en l'educació del meu fill: quan he triat que fos format en centres públics, quan l'he acostat a la pràctica d'un esport, quan l'he fet participar de l'escoltisme, quan he triat un diari en llengua catalana,... Són un munt de models i decisions, més petites o més transcendents, però totes elles potenciadores de valors i amb pes educatiu. Així l'he volgut educar, amb més o menys encert. Però són temes responsabilitat dels pares que han decidit tenir fills. Això no es pot delegar a l'escola. Qui més ha d'educar és la família. L'escola, sense renunciar a educar en algunes qüestions molt generals que formin part del consens social, no ha de substituir la família en l'educació dels infants. La família ha de dur el pes que li pertoca; compartir i potenciar l'acció educativa de l'escola; però no  delegar en l'escola i renunciar-hi. Diria que una part dels problemes actuals vénen d'aquí, de confondre i no tenir clar el que pertoca a cadascú.

divendres, 4 de febrer del 2011

Vellesa i presó

Periòdicament apareixen notícies que ens fan adonar que vivim en una societat malalta. Les societats "modernes" potencien l'individu; la individualitat és presentada com un valor positiu que la prestigia. El desenvolupament de les societats i l'increment de l'individualisme, així, acaben reduint els nuclis familiars i fent créixer el nombre de persones que viuen soles. I constatem com l'individualisme acaba potenciant la solitud i els problemes que se'n deriven. Deixem que el problema es faci gros sense trobar la manera de compensar-lo.
És realment curiós veure que en l'època de màxim desenvolupament de les xarxes socials i de la connectivitat i la comunicació gairebé permanents la solitud es manifesti amb més força que mai i amb episodis d'una especial cruesa.
Un d'aquests exemples ens ve del Japó. Ens parla d'un increment espectacular de població penitenciària de la tercera edat, molt superior al que comportaria l'envelliment de la població. Un de cada quatre reclusos és una persona de més de 65 anys. Quina explicació hi ha? Doncs que hi ha gent que prefereix cometre un delicte petit i ser engarjolada abans que viure sola davant la indiferència de tothom. D'entrada això ha comportat unes necessitats d'adequació dels centres penitenciaris per atendre les necessitats que planteja l'envelliment de la població reclusa; però el que més crida l'atenció no és precisament això sinó respondre als perquès que porten persones a preferir les quatre parets d'una cel·la abans que la vida en llibertat. Com ens hem de sentir per a que preferim estar a la presó i tenir contacte amb algú abans que ser lliures a casa nostra i no tenir contacte amb ningú?
Són interrogants de resposta amarga que ens portem a qüestionar on ens porta el progrés social. Queda malament dir-ho, però abans això no passava.