diumenge, 30 de juny del 2013

Nosaltres som el somni

"Som aquí per construir un país més lliure, més just i més digne, on tothom hi tingui cabuda. No som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni." (Muriel Casals)


Va ser l'expressió cívica, festiva, pacífica i lliure d'una voluntat. Què pot argumentar-se contra la voluntat d'un poble d'expressar-la democràticament? La legalitat? No té sentit en una societat democràtica i en ple segle XXI. La legalitat ha d'estar al servei de la lliure expressió de la gent i no contra la seva voluntat.

3de9fconcertcdv


dissabte, 29 de juny del 2013

Això no és França, tampoc Espanya

Mar i muntanya, una encertada adaptació del tema tradicional del folk nord-americà "This land is your land" (Aquesta terra és la teva terra), de Woody Guthrie, on els de La Coixinera ens presenten un original recull de la tradició festiva dels Països Catalans; amb una tornada de collita pròpia que es farà escoltar. 
M'ha agradat.




M'agrada anar cap al Catllar
i visitar Massalfassar,
sortir de festa a Ciutadella
i a Valls veure Joves i Vella.
A Verges dansen amb la mort
i a Barcelona es fa el que es pot.
Per Sant Narcís tots a Girona
i Santa Tecla a Tarragona.

Mar i muntanya,
ciutats i planes,
això no és França,
tampoc Espanya.
El meu país
la festa empunya:
un paradís...
és Catalunya!

A Berga trobem la Patum
i allà a Alcoi com és costum
tenen els moros i cristians,
però tots són bons catalans.
A Arenys en pengen naps i cols
i a Canaletes, pel futbol.
A Manresa, correfoc,
un que no és vist enlloc.

A Solsona, quin Carnaval,
a Reus, Sant Pere tot s'ho val.
Per les Falles cal anar a Isil
i a València, el Cant d'estil.
Els Botargues al Matarranya
i acordions a la Cerdanya.
Per Sant Fèlix, Vilafranca,
i a Mataró, glòria a les Santes!

I ara, compareu amb l'original:

dijous, 27 de juny del 2013

Com un viatge



"Un llibre és com un viatge: comença amb inquietud i acaba amb nostàlgia."

dilluns, 24 de juny del 2013

Haikú


Per a tots els Joans i les Joanes, en el que potser és el matí més silenciós de l'any.



                               

M'omplo els sentits
de silenci matinal 
quan és Sant Joan.

diumenge, 23 de juny del 2013

Homeland

Confesso d'entrada que sóc més de pel·lícules que de sèries. Prefereixo concentrar-me temporalment en una ficció que no pas seguir arguments que es van estirant com un xiclet gairebé fins a l'infinit. Però reconec que una ficció com Homeland m'ha atrapat i que n'he seguit amb passió els vint-i-quatre capítols que han completat les seves dues primeres temporades (i el sorprenent i obert final de l'últim capítol promet també una tercera temporada amb punts d'interès).
És una ficció que barreja amb habilitat temes com l'espionatge, el terrorisme, la política, la guerra,..; i que els tracta amb uns personatges molt ben treballats que mouen l'amor, l'amistat, els valors o l'ambició. 
Tots els personatges tenen alguna cosa per amagar i quelcom que ho pot justificar, i sovint es mouen entre el dubte i l'ambigüitat, mostrant tota la complexitat, les llums i les ombres, del comportament humà. 
Compta amb diàlegs brillants, frases de les que es recorden i fan pensar (ara mateix em ve al cap una que diu "és més important matar una idea que un home") i moments de gran intensitat dramàtica. 
Es diu que una part molt important del talent creatiu del cinema nord-americà s'ha desplaçat cap al món de la ficció televisiva i crec que sèries com Homeland ho evidencien. 
Si encara no la coneixeu és una bona proposta per a les vacances que ja s'acosten.

divendres, 21 de juny del 2013

A l'estiu la lectura reviu



A l'estiu
la lectura reviu, 
fent la viu-viu
des del niu.

dimarts, 18 de juny del 2013

Fer-se preguntes


Fer-te preguntes equival a sentir-te viu, cercar les respostes dóna sentit a la teva vida, trobar-les indica el punt en que es completa l'aprenentatge de l'ofici de viure.

diumenge, 16 de juny del 2013

Punt de desavinences



"Espanya... no és un lloc, sinó una desavinença."

Albert Sánchez Piñol (1965), a Victus.

dissabte, 15 de juny del 2013

L'economia també és qüestió de valors i prioritats


M'estan generant perplexitat i preocupació els moviments del govern sobre el projecte de BCN World. Puc entendre que en un moment com l'actual es vagi desesperat per atreure inversions i crear llocs de treball, però no a qualsevol preu.
Rebaixes espectaculars d'impostos (un 10% per a una activitat com aquesta), que els menors puguin entrar acompanyats en aquests recintes, que els jugadors puguin apostar sense diners,...
Quins han de ser els referents culturals d'una societat? Les ruletes i les escurabutxaques? És més important tot això que el teatre o el cinema, per posar dos exemples? Perquè tot això s'està parlant quan l'IVA per al teatre, el cinema o el llibre electrònic segueix sent del 21%. Menystenim els riscos de la ludopatia? Li volem donar facilitats? Quines són les nostres prioritats com a societat?
L'activitat econòmica és una activitat moral que ha de sustentar-se sobre valors, principis i prioritats. No tot s'hi val. I menys amb un món tan opac com el del joc.

dijous, 13 de juny del 2013

Lucidesa

Ha estat sobri, prudent, elegant i carregat de sentit comú. David Cameron creu que la millor via per resoldre un conflicte territorial és afrontar-lo amb arguments i urnes. 
I és que és tan senzill com això. El primer són les persones i la seva voluntat. No es pot fer política (democràtica) contra la gent. La democràcia és diàleg, negociació i vots; sense essencialismes ni legalitats encarcarades. 
I és que "No es poden ignorar les qüestions d’identitat. Cal deixar que la gent decideixi”. 

dimecres, 12 de juny del 2013

Grans principis



"Gaudeix de la sort de ser com ets i evita la desgràcia de no poder entendre com són els altres."

dissabte, 8 de juny del 2013

LIJ - El zoo d'en Pitus, la vigència d'un clàssic


Sebastià Sorribas i Roig; Pilarín Bayés (il·lustradora)
El zoo d'en Pitus
Barcelona: Ed. La Galera
148 pp. 


Avui he volgut atansar-me a un clàssic de la literatura infantil com El zoo d'en Pitus. Han passat gairebé cinquanta anys des que va ser publicat i volia valorar per mi mateix si en manté la vigència i els valors. Si encara es deixa llegir amb interès.
Als anys seixanta, a nivell de LIJ, van passar coses importants: l'any 1961 es crea Cavall Fort, l'any 1968 s'inicia la segona etapa de la revista Patufet, l'any 1966 s'inaugura la col·lecció Els grumets de la Galera (justament amb el títol que encapçala aquesta entrada),...
Hi havia una inquietud sobre la necessitat que a Catalunya hi hagués una literatura per a nens i joves en català. Hi havia públic i calia que hi hagués una oferta adequada. És en aquest context que noms com Josep Vallverdú, Emili Teixidor, Joaquim Carbó i Sebastià Sorribas comencen a publicar i posen els fonaments del que avui coneixem. Tal com recordava Josep M. Aloy al seu blog, en Xavier Blanch, que llavors era el director d'Edicions de La Galera, els va batejar com el pòquer d'asos.
En Sebastià Sorribas (1928-2007) va néixer 
al barri del Raval de Barcelona, però la seva família era originària de la comarca, de Sallent. Ell va passar la infantesa entre els dos ambients. Procedia del món del treball (va treballar uns anys a Motor Ibérica) i va ser un escriptor autodidacte que ja de gran i amb fills es va llicenciar en Història i va treballar uns anys en una escola. A més a més, va treballar molt anys de monitor a diferents barris de Barcelona. Per tant, ens trobem davant d'una persona que ha conegut els nens i els joves des de la vessant més escolar i també la més lúdica lligada al lleure.
Crec que El zoo d'en Pitus té moltes coses bones i plenament vigents. És una novel·la de colla amb una història deliciosa de solidaritat. Com a novel·la de colla trobem diferents prototipus, tots amb les seves qualitats i decisius en l'èxit final de l'empresa (en Tanet, el líder; en Fleming, l'enginyós inventor; el Manelitus, més aviat sapastre però valent;...).
La història de solidaritat és molt entendridora. El Josep, en Pitus, és el petit de la colla i està malalt. Només un especialista suec pot curar-lo, però són pobres i no s'ho poden permetre. Els de la colla tenen la pensada de muntar un zoo (no ben bé com els que tots coneixem, però que té un cadell de tigre i tot) en el solar on a vegades es troben per jugar i recollir diners per ajudar-lo. S'organitzen, mobilitzen gent i recursos i finalment aconsegueixen el seu objectiu. És bonic pensar (i comprovar) que els somnis es poden fer realitat. I que si treballem units i coordinats per assolir un objectiu podem aconseguir-ho. Això és plenament vigent i, a més a més, d'actualitat.
Un altre aspecte és que crec que som un poble especialment sensible a la solidaritat. Quan quelcom ens arriba al cor sabem obrir-nos i ser generosos. Si en aquests moments, com a societat, no estem pitjor del que estem és per la força de la nostra solidaritat. Hi ha molta gent a Catalunya que es mobilitza pels altres, ajuda i dóna suport a moltes causes. Hi ha un episodi cap al final que ho exemplifica molt bé: quan és el dia de la inauguració del zoo arriben uns pallassos que s'ofereixen solidàriament per amenitzar la visita. És esperit d'ONG, com si d'uns Pallassos sense fronteres es tractés. I som a l'any 1965.
El zoo d'en Pitus ens trasllada a una altra època. Una època en que la gent feia vida de barri i els nens encara jugaven al carrer. On la gent no viatjava gaire i on una sortida de diumenge en autocar era un gran esdeveniment; però també una època en que la gent es tractava i es coneixia més, i s'ajudava.
Podríem retreure que a la novel·la algunes expressions resulten poc autèntiques en boca d'un nen, però tot això resulta un detall menor davant d'uns personatges que malgrat la seva ingenuïtat resulten versemblants i destaquen per la puresa dels seus sentiments i la força de la seva determinació.
El zoo d'en Pitus és tot un clàssic que exemplifica amb plena vigència la solidaritat i que pot resultar una lectura ben adient per a nens i nenes de Cicle Mitjà de Primària.


divendres, 7 de juny del 2013

Un llibre pot servir per a tantes coses!

Preciosa, tendra i entranyable il·lustració de Maryam Tabatabaei:


dimecres, 5 de juny del 2013

Tal faràs, tal trobaràs

Em considero una persona formal i respectuosa amb el que reclama una mínima cortesia, però sense justificar-ho del tot entenc el que va passar en el lliurament d'uns guardons a uns estudiants. Mai ho havia vist i no sé si en una situació així seria capaç de fer el que van fer els estudiants del vídeo, però trobo que és una reacció que està en consonància amb el que està fent el ministre. 
Ha reconegut que ha fet una llei carregada d'ideologia, l'ha imposada amb la majoria parlamentària del seu partit i contra el parer de la majoria social i dels que l'haurien de dur a la pràctica; ha estat incapaç de consensuar-ne aspectes fonamentals,...
I què vol? Que l'aclamem? Que li diguem que ho està fent molt bé?
L'educació d'un país s'ha de fonamentar sobre un ampli consens social que li doni solidesa i seguretat. No sé si mai ho ha tingut present. Hauria de pensar seriosament sobre les raons que han mogut als estudiants a reaccionar així. A mi em costaria tornar al despatx i fer com si res hagués passat. La saviesa popular catalana ho expressa d'allò més bé en aquest conegut refrany: Tal faràs, tal trobaràs.
Em preocupa quan es perden les formes, però em preocupa més quan la política no es mostra capaç de treballar amb criteri pel bé comú.

Drets irrenunciables

La llibertat és un dret al sí i un dret al no; sense coaccions, amenaces ni el constrenyiment d'un determinat marc legal. 
Perquè estem per la llibertat, oi?

dilluns, 3 de juny del 2013

Entre els lectors i jo

Josep M. Espinàs
Entre els lectors i jo
Barcelona: Edicions La Campana, 2011
195 pp.
ISBN: 978-84-96735-62-0

Josep M. Espinàs és un autor molt llegit. Té la virtut d'expressar-se amb claredat i d'arribar a la gent. La gent el llegeix perquè l'entén, el sent proper i parla de coses que identifiques amb facilitat. 
L'article diari a la premsa durant trenta-set anys ininterrompudament l'ha ajudat a fer-se present, familiar, pròxim. Un element de quotidianitat que forma part de la vida de moltes persones. 
I fruit d'aquesta presència ha rebut un munt de cartes de tota mena. D'això va aquest llibre (em resulta fascinant la facilitat amb que el Sr Espinàs troba idees per a fer nous llibres), de com se li han adreçat els lectors. 
El Josep M. Espinàs, tot i la voluntat de resultar proper i accessible, té clars quins són els límits del seu ofici. És persona discreta, educada i que sempre fa gala del que reclama una mínima cortesia; però no se sent obligat a respondre totes les cartes que li adrecen, ni a concedir favors que s'extralimiten del que correspon a la seva tasca (com llegir obres d'autors novells o fer judicis de valor sobre els escrits d'altri). M'han entendrit cartes que reflecteixen el que els seus articles han representat per a moltes persones ("l'article de l'Espinàs"), perquè també és el que jo he experimentat com a lector de l'AVUI durant molts anys. I em sento retratat quan parla dels seguidors "tímids", d'aquells que reconeixen algú conegut prop d'ells, però que no gosen dir-li res per una barreja de timidesa, respecte i ganes de no voler molestar. Sempre m'ha semblat que si algú va a un restaurant o un teatre hi va per menjar tranquil·lament o veure una obra de teatre i no per aguantar interpel·lacions no desitjades. 
Una vegada més, Josep M. Espinàs parla del seu ofici, de com el veu, de com el sent, dels significats de les paraules, de la relació que ha mantingut i manté amb els seus lectors, de com és ell i de com es veu. Com sempre en el seu cas hi he trobat reflexions d'allò més interessants que m'han fet aturar a pensar i que en molts casos he compartit. 
Un llibre resulta atractiu quan es fa llegir i fa afirmacions que no deixen indiferent.  I aquest ho aconsegueix. 

diumenge, 2 de juny del 2013

La força de les paraules

Avui us vull presentar El conte de la granota sorda, que forma part del recull La culpa es de la vaca dels colombians Jaime Lopera Gutiérrez i Marta Inés Bernal Trujillo, que és un compendi d'anècdotes i faules de procedència diversa que incideixen en la necessitat de canviar actituds i comportaments per a créixer com a persones en la societat actual.
Diu així: 



EL CONTE DE LA GRANOTA SORDA 

Un grup de granotes viatjava pel bosc, quan de sobte dues d'elles van caure en un pou de molta fondària. Les altres es van reunir al voltant del forat i, quan es van adonar de la profunditat que tenia, van dir a les granotes caigudes que, per estalviar-se esforços inútils, s'havien de donar per mortes. Malgrat això, seguien tractant de sortir del forat amb totes les seves forces. I les altres els deien que aquells esforços no els servirien de res, que se'ls podien ben estalviar.
Finalment, una de les granotes va fer cas del que li deien des de dalt, es va donar per vençuda i va morir.
L'altra va continuar esforçant-se i saltant amb tota la força que podia. La colla de granotes li cridava que era inútil, però la granota seguia saltant, cada vegada amb més força, fins que finalment va sortir del forat del pou.
Quan ho va aconseguir les altres li van preguntar: "¿No escoltaves el que et dèiem?"
La granoteta els va explicar que era sorda, i que creia que les altres l'estaven animant des de dalt a esforçar-se més i més per poder sortir del forat. 



Les paraules d'ànim i de suport poden ajudar algú a lluitar, superar-se i assolir els seus objectius; però les paraules també poden desmotivar i enfonsar l'ànim. Hem de saber trobar i transmetre les paraules que esperonin a lluitar i superar les dificultats del moment. Una paraula d'ànim després d'un fracàs val més que una hora d'ensabonada després d'un èxit.

dissabte, 1 de juny del 2013

"Espanya, carinyo, lo nostre no funciona."

Potser no és del tot rodona, però resulta divertida, desenfadada i molt adient al moment que vivim. Una crònica ajustada del que han estat i de com s'han viscut tots aquests anys. Té una tornada enganxosa, i resulta tot un encert àmpliament compartit comparar-nos amb una parella malavinguda. 
Crec que se'n parlarà  i que s'escoltarà molt al llarg de l'estiu. Perquè cal posar-hi humor, que ja prou és prou dura la realitat.